Jaume Aymar i Ragolta

Estimats germans i germanes. La nostra vida està feta de pèrdues i retrobaments. Un gran amic meu de la infantesa durant quaranta anys ha viscut dins d’una secta destructiva.   Aquesta pertinença el va portar a trencar amb la família, amb els amics, amb el seu context vital. No va voler acompanyar els seus pares en l’ancianitat, els pares se’n van anar amb el dol al cor de no haver-lo pogut retrobar, i ell ni tan sols va voler assistir al seu enterrament. El meu amic semblava definitivament perdut. Però fa poc diverses circumstàncies i sobre tot la lucidesa de la seva esposa, han fet que hagi deixat aquest grup amb tot el que això comporta i s’hagi retrobat amb els seus germans. Juntament amb ells, em va alegrar i em va emocionar molt de retrobar-lo i berenar plegats fa pocs dies. Semblava talment com si fos ahir que ens haguéssim vist. I han passat quaranta anys! De vegades sento que el Cel serà això un gran retrobament amb aquells que hem perdut a la terra. I cada vegada que ...

Diumenge de l'octava de Pasqua Escoltant aquesta descripció que el llibre dels Fets dels Apòstols fa sobre la multitud dels creients: que tenien un sol cor i una sola ànima, que tenien els béns en comú i per això no tenien pobres, que no hi havia ningú que visqués en la indigència... podem pensar, d’una banda, que lluny que estem d’aquest estil de viure tan autèntic dels primers cristians. I també ens podem consolar pensant que aquesta descripció està idealitzada, que en realitat no era ben bé així... D’una banda els evangelis ens permeten afirmar que ja des de temps apostòlics hi havia resistències a l’acció de l’Esperit Sant i rivalitats. N’hi havia, com Tomàs, que es negaven a creure en el testimoni de la comunitat reunida quan li deia: “Hem vist el Senyor”. I segurament n’hi havia més que també dubtaven, ho diuen les Escriptures a l’hora de parlar de l’Ascensió: “Alguns d’ells dubtaren...” En qualsevol cas, si el comportament de la primitiva comunitat cristiana no fou així en m...