Jaume Aymar i Ragolta

  Nit de Nadal La Nit de Nadal commemora un naixement que va canviar la història, el del Fill de Déu. Però des del punt de vista humà, aquest naixement va canviar també la història de Maria i de Josep. Quan neix un nen es converteix en el centre d’atenció de totes les famílies i també degué   ser així naturalment, en el si   de la Sagrada Família, tot i que en una situació ben peculiar, fora de casa, allotjats en un estable dins una cova... Aquells joves esposos varen trigar temps a tornar a casa. Després de Betlem, a tocar de Jerusalem va venir un llarg periple per Egipte, motivat pel naixement de Jesús i les amenaces d’Herodes. Tots hem viscut i vivim naixements en el si de les nostres famílies. Ho sabeu els pares, com tots els vostres horaris s’han trastocat perquè s’han de posar en funció de la criatura que ha nascut. Ho sabeu els avis que si sou jubilats joves, us tocarà feina, bonica, però feina. I ho sabeu també els germanets grans que deixareu de ser els reis ...

Diumenge 28 de durant l’any Estimats germans i germanes, aquest evangeli d’avui –altament simbòlic- se situa camí de Jerusalem. Jesús va cap a la Ciutat Santa però sap que allí s’haurà d’enfrontar a la institució jueva que el portarà a la mort. Entre tant està vorejant la frontera de dues regions enemistades: Samaria i Galilea. Quantes vegades nosaltres avui hem de passar també a prop i fins i tot hem de conviure amb persones enemistades potser per raons polítiques o per interessos o per lluites de poder. Tots hem patit la fredor d’una situació tensa, aquell silenci que es pot tallar, quan no l’enfrontament obert...   És com estar conduint un utilitari entre dos camions grossos que en qualsevol moment ens poden aixafar. I en aquell context d’enemistat apareixen els deu leprosos. Mossèn Rius Camps, biblista, opina i ho fonamenta que aquells leprosos en realitat eren sediciosos que la institució central havia avortat titllant-los de leprosos, és a dir d’impurs. I és que ...

Acabem d’escoltar el relat impressionant de la Passió segons Sant Joan. Dues pinzellades: Simó Pere es treu l’espasa, prova que no havia entès encara que Jesús refusa la violència activa. I, d’altra banda la bufetada del criat i la ferma resposta de Jesús que, per cert, no para la galta... Diu un jove jesuïta, el P. Joan Morera, que la tercera via (ni l’acció-reacció, ni el silenci submís) és una proposta que molta gent ha fet al llarg del temps d’afrontar les situacions, que no és escapar del problema, ni de retornar la violència per violència. El nucli d’aquesta tercera via és la manera creativa d’afrontar els problemes sobretot respectant la dignitat de l’altre. “L’he llegida des dels textos bíblics, sobretot en la proposta de Jesús, amb els tres exemples de parar l’altra galta, entregar l’altre vestit i recórrer l’altra milla.” Sí, d’entrada, per la seva limitació, és veritat que els febles no tenen més armes. Però el fet de ser l’única no vol dir que sigui relegada a que no els...

Sant Tomàs és un dels apòstols més populars. Encara en la nostra parla ens han restat dues frases que  s’hi refereixen directament: “Jo com Sant Tomàs, si no ho veig, no m’ho crec”. Fa referència a la comprovació fefaent: voler tenir les dades de l’experiència directa... Però s’ignora que aquesta frase cal situar-la en el seu context. Tomàs, l’anomenat “el bessó” ja havia mostrat la seva perplexitat quan li havia dit a Jesús: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?  (Jn 14, 5) O quan es temia que Jesús fos apedregat, va dir generosament: “Anem també nosaltres a morir amb ell” (Jn 11, 6). Tomàs lluitava, es debatia entre la fe i la incredulitat. I això el fa molt humà i molt proper i dubtar és humà... però viure instal·lats en el dubte és inhumà. El dubte, purifica la fe, la fa més autèntica, però de fe sempre cal demanar-ne més: Senyor, doneu-nos més fe! I allí on la fe es posa a prova és en el cas d’una malaltia greu, o de la mort d’un...

Diumenge de Rams [benedicció] A la façana de la Passió de la Sagrada Família hi veiem en el centre Jesús abraçat a la columna: una escultura molt expressiva de Josep Maria Subirachs. Quan van tallar aquell gran bloc de pedra es van adonar que hi havia una palma fossilitzada. Van decidir deixar-la perquè la palma és pròpia del diumenge de Rams del preludi de la Passió. La palma és el símbol del martiri i del sofriment, però també és el símbol de la victòria i del triomf damunt la mort. I així és també la nostra vida: hi ha patiment, hi ha dolor intens de vegades incomprensible, però hi ha superació, hi ha joia i sobretot als cristians ens anima saber que el mal no té la última paraula, que Déu ens té reservat un destí de felicitat que ja ara i aquí podem començar a tastar. Avui Diumenge de Rams heu vingut com cada any molts pares amb els vostres fills, també avis i padrins. En moments difícils per a moltes famílies és consolador veure com us ajudeu els uns als altres, com ben sovi...

Diumenge V de Quaresma   Benvolguts, Com sabeu ja dimecres passat va ser escollit Papa el Cardenal Jorge Mario Bergoglio. El nom que es va imposar, Francesc, és una novetat i una promesa. Mai cap altra Papa abans que ell havia gosat anomenar-se així.   Molts creiem que fa referència a Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, el que se sentia germà de tota la creació, un sant extraordinari, admirat per creients i no creients, declarat amb raó el personatge del mil·lenni. D’altres pensen que el nom Francesc pot fer referència també a dos altres sants jesuïtes, sant Francesc de Borja, tercer pare general de la Companyia de Jesús, home emprenedor que va mostrar la seva enteresa en el govern de la Companyia i la suavitat del seu tracte amb tothom, o sant Francesc Xavier,   l’abrandat missioner de la Índia i del Japó que va morir quan pensava passar a la Xina. De fet Bergoglio ha escollit el nom de Francesc   en solitari. Des de la seva ja elecció ha fet signes sorpren...