Jaume Aymar i Ragolta

  Diumenge XXXI de durant l’any Sempre tinc la temptació de caure en l’error que les paraules que proclamem a l’església, a missa s’adrecen a uns altres d’un altre temps o d’un altre lloc i sovint em descuido que també s’adrecen a mi. I a cada un de vosaltres, ara i aquí. Certament que les paraules dures que el Senyor posa en boca de Malaquies s’adrecen als sacerdots de l’antiga Aliança, però també s’adrecen a mi i a tots els sacerdots de la nova Aliança: “I ara sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de mi, si no esteu atents a honorar el meu nom us trauré el poder de beneir”. Són paraules dures, però són també tot un examen de consciència per als ministres ordenats: bisbes, sacerdots i diaques i també per als seminaristes o els qui es prepareu per rebre algun ministeri. Soc sacerdot i no perdono? Soc diaca i no oblido? Soc rector i no prego pel poble que tinc confiat? Soc diaca i m’he oblidat de beneir (equivalent a ben dir)? I segueix dient: “jo faré que tot el poble perd...

Diumenge XIV de durant l’any El profeta Ezequiel se sent enviat per Déu a un poble “de cara endurida i cor empedreït.” Vet aquí dos trets que encara avui continuen ben vigents. Ésser una cara dura és una expressió col · loquial que encara avui fem servir per designar una persona desvergonyida, descarada... que no l’importa mentir per aconseguir els seus objectius. La persona que es creu que la fi justifica els mitjans, i com que la finalitat és bona, tots els mitjans són útils per arribar-hi. Doncs resulta que no, la fi no justifica els mitjans. Tot i que tantes persones, potser fins i tot ben intencionades, s’ho creguin, la fi no justifica els mitjans. Per més que la fi sigui excelsa, sublim, la millor fi... no justifica els mitjans. A   més sembla que l’autor d’aquesta frase perversa, “la fi justifica els mitjans”, no és Maquiavel com molts pensen i citen acríticament, sinó Napoleó Bonaparte un dels homes més poderosos de la història que la va dir després de llegir El Príncep ...