sábado, 28 de octubre de 2017

El secret del com

Homilia diumenge XXX de durant l’any (29/10/17)

El P. Jaume Sidera, claretià, comenta al Full Dominical d’aquesta setmana que els savis d’Israel comptaven  613 preceptes, que calia saber-los tots i practicar-los. I diu entre parèntesi que no els podem criticar gaire perquè avui el Codi de dret canònic té 1.752 canons i el Codi civil espanyol 1.976 articles.
Per al poble de Jesús, la Llei o Torà era el valor suprem, l’expressió del pensament de Déu, la única norma de la perfecció humana i la garantia de la felicitat. Jesús com a fill del seu poble abraçava la Llei i la complia, però amb llibertat d’esperit. Calia resumir la Llei: “Estimar Déu i estimar el proïsme.” I això és ben original, perquè les lleis avui no solen parlar d’estimació. La llei és racional i l’estimació es considera, equivocadament, sentimental.
“Estima al Senyor el teu Déu”. Aquestes paraules, els bons israelites les resaven cada matí i cada nit. Les portaven escrites al vestit i a la llinda de la porta. Morien amb elles als llavis. Recordem aquella pel·lícula Las sandalias del pescador, basada en la novel·la de Morris West, quan el papa Ciril, d’arrel jueva, la mateixa nit de la seva elecció es treu la sotana blanca i se’n va d’incògnit a Roma a pregar al costat d’un jueu moribund, el Shema Israel. Va ser en cert sentit, una pel·lícula profètica.
“Estima els altres com a tu mateix”. Un deixeble de l’Evangeli no pot estimar Déu si no és per mitjà del seu proïsme i el proïsme és tota persona humana. Però Jesús anirà més enllà quan en el Sant Sopar ens va deixar el manament nou que matisa aquest segon: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”. En aquest “com”, que cal saber descobrir, hi ha tot el secret i tota la força de l’amor cristià.
Hem viscut uns dies agitats, de gran transcendència política i de moltes informacions i opinions creuades i contraposades. Tots pendents de la ràdio, de la televisió, de les xarxes...Que a alguns els han arribat a infoxicar, aquest neologisme que ve d’informar i d’intoxicar. Els esdeveniments s’han succeït de manera molt ràpida, tant que encara no els hem arribat a pair. Siguem unionistes, federalistes o independentistes, monàrquics o republicans, una cosa sembla certa: tot això va per llarg. Ha acabat un procés i ara en comença un altra. Per què no convertir els reptes en ocasions?  Ens hem adonat que la cosa pitjor és desacreditar el que no pensa com nosaltres. El pitjor diàleg el diàleg de sords. La pitjor irresponsabilitat dimitir de les funcions institucionals. L’actuació més nefasta, manipular l’opinió pública. L’error més cras, deixar-se portar per les emocions. Més d’una vegada hem tingut la impressió que assistíem a una veritable posada en escena, on cadascú representava un paper determinat, però on els qui movien de debò els fils estaven amagats. Siguem propositius: Per gestionar la cosa pública cal ser filòsof, és a dir amant de la saviesa. Tot el que hem viscut demanda un nou perfil de polítics, molt més professionals. Molt més preocupats del bé comú que de la seva carrera. Molt més preparats i capaços d’escoltar la gent. Polítics que estiguin al servei de la ciutadania, sense demagògies.
I nosaltres no oblidem la nostra vocació cristiana que passa per superar la confrontació, per no odiar ningú sinó per estimar fins i tot els enemics. Per no judicar. Per construir el bé comú. L’Església té un corpus de doctrina social acreditat. Tenen plena vigència les paraules del llibre de l’Èxode que hem escoltat: “no maltractis ni oprimeixis els immigrants” (...) “si presteu diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis interessos.  Mentre alguns es vanten de les fites econòmiques assolides, Càritas continua denunciant que creix la pobresa l’any passat va atendre més de 300.000 persones.

Que Santa Maria protegeixi la nostra pàtria. Com diu la visita espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, en una estrofa que vam actualitzar per resar-la a Badalona: “Badiu de la nostra llar, Assumpta a la glòria del Pare, aclariu-nos els ulls del cor, perquè puguem contemplar des de dalt/ els tràfecs de la vida.”  Així sigui.

Presentació de l'exposició de Josep Maria Forcada


Presentació de l’exposició de Josep Maria Forcada
Galeria Aguilart de Castellar del Vallès, 27 d'octubre de 2017

Hi ha un artista del segle XVIII, Francesc Pla que portava per sobrenom el Vigatà; els seus murals, les grisalles de palaus i mansions senyorials eren tractats mitològics, bíblics.... Crec que amb justícia podríem anomenar en Josep Maria Forcada i Casanovas “el vigatà del segle XXI”, no sols pel pes que la Ciutat dels Sants ha tingut en la seva vida, ni perquè hagi fet  grans composicions religioses, que també n’ha fet, aquí i for a d’aquí,  sinó perquè com passava amb Francesc Pla cada un dels quadres de Forcada és també un tractat.  En l’obra del vigatà del segle XXI la llum hi és omnipresent i tot ho embolcalla,  la pinzellada és vigorosa, el color és intens i matisat, la natura esdevé exuberant i suggeridora. Què ens vol dir Forcada? Jo crec que l’autor ens està transmeten la seva vivència íntima de la naturalesa. Durant segles la natura es considerà aparent. La veritable realitat era en el més enllà, no en el més ençà. Fou Francesc d’Assís al primer a dir que la naturalesa era real. I per això lloà el criador per totes les coses. Antoni Gaudí terciari franciscà deia que el primer llibre obert és el de la naturalesa, que era la seva font d’inspiració. D’aquest Llibre en majúscules copiaven tots els altres.
Hem d’agrair a l'Enric Aguilar, pintor i mestre, i a la galeria Aguilart de Castellar del Vallès que ens hagi obert les portes perquè de la mà de Josep Maria Forcada puguem fer aquesta experiència.
L’autor fa el quadre però el quadre fa l’autor i per això en la llarga trajectòria vital i pictòrica de Josep Maria Forcada els qui el coneixem sabem que ell s’identifica amb molts dels seus quadres. L’autor ens transmet la seva vivència íntima de la naturalesa perquè nosaltres en contemplar-la transfigurada visquem també aquesta experiència.
Diguem-ho en síntesi amb un sonet:


Sonet als quadres, tractats de la naturalesa
A Josep Maria Forcada

Obertes finestres de bat a bat
que deixeu entrar a casa la natura
d’on prové eixa resplendor tan pura
que il·lumina el paisatge arrauxat?

O Bellesa ens duus a la Veritat
tu foragites el dol, la paüra
l’oprobi, el menyspreu, la dictadura
ets la font incessant de llibertat.

Has vingut a encendre la nostra nit.
Esclatant,  el color ens fa sensibles
i ens porta a paradisos invisibles.

Ens encens un foc molt endins del pit:
si contemplem ja res no és en va.

Tu ets, d’aquest segle, el vigatà.

sábado, 21 de octubre de 2017

L'Imperi i els més pobres

Homilia diumenge XXIX de durant l’any. Domund
Estimats,
Ben difícil la situació de Jesús: si es declarava a favor del César, perdia el favor del poble.  I el favor del poble era l’únic que el protegia perquè els seus adversaris ja tenien decidit eliminar-lo. Si en canvi, deia que era il·lícit pagar el tribut equivalia a constituir-se en el cap moral d’una insurrecció - d’una sedició?- perquè el tribut era signe eficaç de vassallatge a l’Imperi. Però Jesús solia respondre amb una alçada de mires que no tenien aquells que l’interrogaven. La seva resposta és plena de saviesa: “retorneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu.” Li preguntaven sobre coses del César, però ell havia vingut a parlar de les coses de Déu.  I amb la seva resposta està dient que el César, el kàiser, l’emperador, no és Déu.  Els caps d’Estat no són déus. I els Imperis també s’extingeixen. Les teocràcies –si més no a l’occident s’han acabat. Però el projecte cristià és edificar el regne de Déu ja des d’ara a la terra.  I què ens trobem avui? Ideologies que neguen implícitament o explícita les arrels cristianes dels nostres pobles, les arrels cristianes d’Europa... si no es recuperen, Europa fracassarà, com en paraules de Sant Joan Pau II, va fracassar quan la guerra de l’ex-Iugoslàvia.
La celebració del Domund, ens ajuda a alçar la mirada de l’entorn immediat -tan convuls- i a tenir-ne una altra més universal que mogui els cors de tots a compartir la fe i la caritat amb les esglésies més pobres del món. Al Catalunya Cristiana d’aquesta setmana,  Rosa Maria Jané, explica que els territoris de missió són els llocs on l’Evangeli ha arribat més recentment i on l’Església encara s’està consolidant. Recorda que més d’un terç de l’Església universal (el 37%) està constituït per aquests territoris... Les necessitats són ingents: gairebé la meitat de la humanitat (el 46,92%) i el 21,56% dels catòlics viuen en aquests territoris.
Davant d’una sega tan abundosa, què podem fer? En primer lloc, pregar, ho podem fer en concret pels gairebé 13.000 missioners espanyols escampats arreu del món. Santa Teresa de Lisieux, tenia sempre en l’oració als missioners i tot i que no es va moure mai del seu convent,  fou proclamada patrona de les missions. En les nostres pregàries personals i comunitàries hi haurien d’ocupar un lloc destacat els missioners i missioneres. Els Grups d’Oració i d’Amistat en senten com a membre algun en concret i sempre preguen per les seves intencions.
En segon lloc, fer-los arribar la nostra aportació econòmica. En el decurs de l’any hi ha diverses campanyes missioneres, a més del Domund, la Infància Missionera, la destinada a les Vocacions Natives, les que es fan en record i atenció de missioners diocesans... La solidaritat s’expressa donant.
Fa ben poc vam acomiadar la germana Roser Morera, durant 47 anys missionera en el Congo, que rebia amb alegria Catalunya Cristiana i que, ja molt malalta, va pregar que després de la seva mort el continuéssim enviant a les seves germanes. En una emotiva carta de comiat expressava: “des de la meva limitació i malaltia us animo a tot l’equip a continuar aquesta tasca magnífica d’evangelització de la nostra terra.”
Naturalment una manera excel·lent de col·laborar en les missions és dedicar mesos, anys o la vida sencera, a esdevenir missioner com a laic, com a religiós, com a prevere. Fa ben poc ha retornat a la seva diòcesi de Girona, el missioner olotí Joan Soler, durant nou anys actiu a Togo a l’Àfrica, des d’on ha escrit unes cròniques amarades de frescor evangèlica i de realisme punyent que emocionaven el bisbe Jaume Camprodon. En una d’elles explica: “em truquen d’un poble. El catequista. Te’n recordes d’en David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci. La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19 anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes. I de sobte em venen tants de records. Els seus somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar misses per ell. Jo volia casar-lo, jo volia batejar els seus fills, jo volia celebrar la vida amb ell, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.     Per això –afegia mossèn Joan Soler- tinc por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de les tanques de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres hi reconeixeré un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré, i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en vida.          


sábado, 14 de octubre de 2017

El festí de Babette

Homilia diumenge XXVIII de durant l'any

Tots hem vist alguna de pel·lícula que ens ha arribat molt endins, que ens ha impressionat tan vivament que fins i tot ens ha agradat tornar-la a veure. Ja sabeu que el cinema, el setè art: té una força que pot anar més enllà de l’arquitectura, la pintura o l’escultura... Mitjançant les pel·lícules es poden transmetre molts valors... Els films ens expliquen la història, relaten el present, ens obren al futur. Hi ha en la història del cinema interpretacions antològiques, diàlegs veritablement èpics, músiques inoblidables... Hi ha hagut pel·lícules que han tingut tanta força que han arribat a crear modes. Diuen que a la filmoteca vaticana Joan Pau II va aplaudir amb força la pel·lícula russa Penediment de Tengiz Abuladz (1987) i que es va emocionar amb Francesco de Liliana Cavani (1989)... El Papa Francesc ha estat el primer papa a citar una pel·lícula en un document pontifici, L’Alegria de l’amor. Aquesta pel·lícula es diu El festí de Babette i és una producció danesa de l’any 1987 escrita i dirigida per Gabriel Axel. Explica la història d’una cuinera francesa catòlica que arran de la repressió de 1871 ha d’emigrar a una petita aldea de Dinamarca. Allí l’acullen dues germanes ancianes que pertanyen a una secta evangèlica rigorista. Són filles d’un pastor luterà molt estricte que no les ha deixat ser felices. Hi passa catorze anys fins que un dia a Babette li toca la rifa i decideix invertir-ho tot per agrair en aquelles bones dones i a la seva envellida comunitat el seu acolliment. Però com que aquella secta és molt rigorista i refusa el plaer, dubten i discuteixen abans d’acceptar la invitació. Finalment accedeixen per pura caritat envers la noia... El festí esdevé el centre i el cimall de la pel·lícula, per cert molt ben feta. La lliçó és veure com al voltant de la taula, aquells homes i dones eixarreïts que viuen un cristianisme pessimista, canvien, conversen, riuen, són capaços de donar-se les mans, gaudeixen... És a dir l’àpat canvia les persones.
A l’evangeli Jesús compara el Regne de Déu amb un banquet, amb un festí. Un casament reial. El millor del millor: bons àpats, bona música, animades converses, ballades... I en canvi els convidats el refusen per excuses raonables, però és que en el fons aquells grans sacerdots i els notables del poble no volen canviar.
Jesús ens convida cada diumenge al banquet de l’eucaristia. Molts no entenen aquesta convocatòria, alguns la refusen explícitament, però els qui venim a missa hauríem de preguntar-nos: la vivim com una veritable invitació? Hi anem com qui va a una festa que ens renovellarà interiorment? En sortim renovats de l’eucaristia? En sortim consolats? En sortim enfortits? Ens preparem per a l’eucaristia? Toca la nostra vida?  Mossèn Rovira Belloso diu que l’eucaristia és el més important del món. Un bon amic badaloní em deia fa temps, l’eucaristia del diumenge a mi ja em dóna força per tota la setmana.

Hi ha una escena al final de la pel·lícula que us deia veritablement emocionant. Babette no ha volgut revelar a aquelles germanes que l’han acollit com ha pogut finançar el banquet... Però quan recollint la taula els diu que ha donat tot el que tenia, els deu mil francs de la rifa, una d’elles li diu: “Així, Babette tu seràs pobra tota la vida...” i ella li respon “ una artista mai no és pobre.” L’altra germana se li abraça i li diu: “Al cel seràs l’artista que Déu havia somniat que series” I el Papa Francesc ho comenta així: “les alegries més intenses de la vida sorgeixen quan es pot provocar la felicitat en els altres, en una anticipació del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: `’Com es delectaran els àngels!’” (AL, 129)

sábado, 7 de octubre de 2017

El llenguatge de la violència

Homilia diumenge XXVII (8/10/17)

La violència és tan antiga com la mateixa humanitat, ens ho diuen els experts. Tant la primera lectura com l’evangeli d’avui ens ha parlat de violència. El profeta Isaïes de la violència exercida pels animals sobre una vinya, el poble d’Israel, que era infecunda: Déu n’esperava justícia i només trobava injustícia, esperava bondat i només sentia el clam dels oprimits. L’evangeli ens parla també d’una vinya i d’uns vinyaters violents i homicides que arriben a matar el fill de l’amo, havent prèviament expulsat de mala manera els emissaris que el mateix amo hi havia enviat . La resposta de l’amo de la vinya, dolgut per l’assassinat del seu fill serà igualment violenta, perquè la violència engendra més violència encara.  L’anunci de Jesús serà verament profètic i pocs anys després Jerusalem serà destruïda. Violència ve de vis, força,i habitualment quan parlem de violència entenem violència destructiva, encara que com veurem no hi ha només aquest tipus de violència.
Aquesta setmana per televisió hem vist moltes imatges de violència, accions que han fet mal i que ens han fet mal. Avui les xarxes socials fan que tota acció a qualsevol part del món sigui multiplicada exponencialment. Està vist que una crisi o un enfrontament al segle XXI té molta més repercussió que en d’altre temps. Els qui treballem en mitjans de comunicació sabem que tenim una responsabilitat gran, perquè en les nostres tertúlies, en la manera de donar les notícies, quan es barregen fets amb opinions, podem estar alimentant sentiments de violència destructora. Vull dir que una explosió de violència, o un enfrontament al carrer pot haver estat alimentat des de molt temps enrere. Fixeu-vos en el matrimoni o en les nostres pròpies famílies. Hi ha moments que un es posa violent, crida, diu potser el que no voldria dir, dóna un cop de puny a la taula o agredeix algú que s’estima... aquella irrupció fa temps que s’estava covant, potser feia anys i tot d’una esclata de manera violenta.  Quan no funciona la força de la raó, comença a funcionar la raó de la força. Aquests dies la societat civil està fent esforços de mediació entre els governs d’Espanya i Catalunya per trobar una solució consensuada a la qüestió catalana. L’Església, en les seves diferents instàncies, també hi participa. No és fàcil i cal pregar perquè aquests esforços de diàleg i negociació arribin a bon terme. Avui en l’actual context molts parlen de diàleg i és cert, el diàleg és bàsic. Però segons la Doctrina Social de l’Església, el diàleg ha d’anar acompanyat de negociació. I negociació vol dir oferta i vol dir també renúncia, vol dir pacte. El nostre poble té una tradició pactista molt antiga.El nostre poble té una tradició pactista molt antiga. L’insigne historiador Jaume Vicens i Vives en el seu assaig Notícia de Catalunya i en d’altres obres històriques, va analitzar científicament el pactisme entès com concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal. Era un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. El pactisme va adquirir una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits. Alhora es va anar formant el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el posterior parlament anglès- que plantejà d’una manera eficaç i estable les relacions poder/subjectes. En aquest procés l’Església no hi ha estat absent i hi ha contribuït des dels inicis amb institucions com la Sagrera o la Pau i Treva.
Estimats germans i germanes, hi ha una altra violència de la qual ningú parla que és la violència de l’amor. Si tota la força que els humans esmercem en fer mal, l’esmercéssim en fer el bé, tot seria diferent.  L’amor és fort com la mort, diu el Càntic dels Càntics. La violència de l’amor és creativa, és renovadora. “Que estimem bé, que estimem fort” diu una cançó d’Església.  Sabem que l’anomenada “no violència” de Mahatma Gandhi no s’hauria de traduir així. S’hauria de dir més aviat “resistència pacífica”. Una persona no violenta no és una persona feble. Quan Jesús en la seva Passió va rebre una  bufetada injusta del criat del Summe Sacerdot, no s’hi va tornar parant la cara si no amb una pregunta impel·lida per la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, perquè em pegues?”
El pa que compartim en l’eucaristia és menjar que ens enforteix. No som dignes de rebre’l però la misericòrdia del Senyor és admirable i amb una sola paraula la nostra ànima se salva.  Que fem nostre el compromís del salmista: “No ens apartarem mai més de vos... Senyor, Déu de l’Univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.”

domingo, 1 de octubre de 2017

Un avui responsable

Diumenge XXVI del temps ordinari, 1 d'octubre de 2017

El profeta Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època en que es considerava els individus embolcallats en la culpa o el mèrit col·lectiu del seu clan i fàcilment s’espolsaven la responsabilitats. El  missatge d’Ezequiel és actual perquè  encara que avui ens omplim la boca parlant de responsabilitats, en el fons no acabem de reconèixer les nostres: tot és culpa de l’ambient, del moment que estem vivint, dels mitjans de comunicació, dels corrents de pensament... Sempre el responsable és un altre: el dirigent, la classe política, els bisbes... És cert que l’ambient influeix, és veritat que no vivim un temps fàcil, estem d’acord que els mitjans de comunicació sovint deformen la realitat o fan judicis parcials, però com costa veure la part que depèn directament de nosaltres, com costa de reconèixer les pròpies responsabilitats. Un exemple senzill. Recordo una vegada en una missa molt concorreguda, que van faltar formes per combregar. Molta gent es va quedar sense poder-ho fer sagramentalment. El rector que presidia, al final de la missa, va demanar perdó per aquella imprevisió “de la qual –va dir- jo sóc l’únic responsable” Li hagués estat fàcil donar la culpa al sagristà o a la persona que havia preparat les patenes, o senzillament no dir res... Ell era l’únic responsable.
La responsabilitat es la capacitat de respondre. Ja fa anys que parlem de paternitat responsable, o de llibertat responsable. La responsabilitat es pot compartir però mai no es pot delegar del tot. Ezequiel sempre insisteix en la capacitat de rectificar o de pervertir el camí de la pròpia vida. La decisió del present és la que compta davant del judici de Déu. N’hi ha prou amb reconèixer el mal comès i convertir-se.
Perquè costa de reconèixer les pròpies responsabilitats, hi ha tan poca gent que dimiteixi. Els càrrecs necessàriament han de ser temporals però ens hi aferrem. "El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament...”, deia Lord Acton.
El pare de la paràbola volia que els seus fills es dediquessin a la vinya. En aquell temps molts a Israel, fins i tot gent senzilla, tenia una petita vinya. I la vinya volia i vol molta cura. S’havia de plantar, triga a créixer, podia tenir malures, , calia netejar-la, esporgar-la i després de tot els senglars podien entrar a devastar-la; la vinya era i és un conreu artesanal.  Els grans sacerdots i els notables del poble que escoltaven la paràbola sabien que vinya vol dir Israel.  Jesús estimava amb passió Israel, la seva terra i el Poble elegit del seu Pare. Per això volia podar-los, corregir-los, perquè donessin més fruit... I es planyia que els seus no la servissin sinó que se’n servissin. Déu ens dóna a cada un de nosaltres la missió de treballar pel seu Poble: “Vés a treballar a la vinya, avui”. “Avui” sense refugiar-se en un “demà” menys incòmode. Deia un funcionari de la Unió Europea, després d’escoltar el savi consell d’un sacerdot, “això ens obliga a replantejar el futur” i aquest capellà em deia, enfadat, parlant d’aquesta resposta, “és un superbiós, el que s’ha de replantejar és el present.”
Que fàcil és deixar les coses per demà i per demà passat.
Cada un d’aquests dos fills de la paràbola fan un lleig al pare. El primer li dóna una negativa però després va a la vinya. El segon li diu que sí però després no hi va. El primer va fer el que el pare volia, però després de donar-li un no.  L’altre va dir que sí però no va ser conseqüent. Un pensa que en la vida hem de fer les dues coses dir que  sí i obrar en conseqüència.
El fill que respon “hi vaig de seguida, pare” però no compleix és un hipòcrita. És d’aquells que diuen i no fan. L’Evangeli atribueix aquesta actitud a aquells que s’havien constituït dirigents religiosos i polítics a Jerusalem. Per no renunciar a drets adquirits es van tancar al missatge de la Salvació. Li deien a Déu una i mil vegades “faci’s la vostra voluntat” i acaben fent la seva.
El fill que respon: “No hi vull anar” però després es penedeix i hi va en el principi és insolent amb el seu pare. És el pecador que diu que no al Senyor. L’Evangeli en menciona dues categories d’aquests pecadors: els publicans i les prostitutes. Per això quan Jesús mor a la creu té al costat un bandoler convertit (un publicà?) i als peus una pecadora. Tot i que no consta en absolut que Magdalena fos una prostituta, sí que havia sortit d’una situació objectiva de pecat greu. Per tant, dues persones aparentment marginals, estan allí en l’hora decisiva quan Jesús comença a regnar des de la Creu.

Maria va dir “faci’s en  mi”, senzillesa absoluta, despreniment total, assumpció de la pròpia responsabilitat. Que Ella protegeixi el nostre poble en aquesta delicat moment de la seva història.