sábado, 30 de marzo de 2019

Volia que m'abracessin


L’evangeli d’aquest diumenge l’hem escoltat moltes vegades. És un text que solem proclamar a la catequesi i a les celebracions comunitàries de la penitència. Ens emociona sobretot pel que representa de generositat del pare que no deixa d’esperar el fill petit que ha marxat. Pot ser que ens evoqui situacions viscudes a la nostra mateixa família o a una família propera.
Henri Nouwen fou un sacerdot catòlic holandès autor de més de quaranta llibres d’espiritualitat. Un d’ells, potser el més divulgat, és El Retorn del Fill Pròdig. Meditacions sobre un quadre de Rembrand de l’any 1992. Molts l’heu llegit. Són unes meditacions extraordinàries. L’autor explica la primera vegada que va veure “aquest quadre tot just havia acabat un viatge esgotador de sis setmanes donant conferències pels Estats Units, llançant una crida a les comunitats cristianes perquè fessin tot el possible per prevenir la violència i la guerra a Amèrica Central. Estava realment cansat, tant que gairebé no podia caminar. Em sentia preocupat, sol, intranquil i molt necessitat. Durant tot el viatge m’havia sentit com un guerrer fort i valerós lluitant incansablement per la justícia i la pau, capaç de fer front sense por al fosc món. Però ara em sentia vulnerable com un nen petit que vol gatejar fins a la falda de la mare i plorar. Tan aviat com les multituds que em lloaven o em criticaven es van allunyar, vaig experimentar una solitud devastadora i fàcilment podia haver-me rendit a les seductores veus que em prometien descans físic i emocional. Aquest era el meu estat la primera vegada que em vaig trobar amb El Retorn del Fill Pròdig de Rembrandt penjat de la porta del despatx de Simone. El meu cor va fer un salt quan el vaig veure. Després del meu llarg viatge, aquella tendra abraçada de pare i fill expressava tot el que jo desitjava en aquell moment. De fet, jo era el fill esgotat pels llargs viatges; volia que em abracessin; buscava una llar on sentir-me a fora de perill. Jo no era sinó el fill que torna a casa; i no volia ser una altra cosa. Durant molt de temps hi havia anat d’un costat a un altre: enfrontant-me, suplicant, aconsellant i consolant. Ara només volia descansar en un lloc que pogués sentir meu, un lloc on pogués sentir-me com a casa”.
I és que en el rerefons de la paràbola hi ha una gran experiència de solitud. És la solitud que experimenta aquell noi quan toca a fons. És la solitud del pare que malgrat trobar-se en família també se sent sol perquè li falta el seu fill petit. És la solitud del germà gran que no s’ha sentit mai prou valorat pel pare. En unes jornades recents a Badalona se’ns explicava que en un món tan hiperconnectat, es dóna la paradoxa que cada vegada hi ha més persones que viuen el drama de la incomunicació.  El professor Yanguas , subratllava una altra paradoxa que les societats més familiaristes com les nostres tenen taxes més altes de solitud que les societats més individualistes. Senzillament perquè en el nostre entorn ens trobem més acompanyats. Fa uns dies vaig assistir a una reunió amb una persona amb una alta responsabilitat, aparentment se sentia tranquil·la i segura. Però en sortir vam coincidir amb d’altres: “que sola que es troba!” La solitud. Jesús mateix la va experimentar a Getsemaní i en el calvari. I era el Fill de Déu.
Nouwen es fixa en les mans i diu: “quan vaig veure la manera tan tendra que tenia el pare de posar les mans a les espatlles del seu jove fill i d’apropar-lo al seu cor, vaig sentir molt pregonament que aquell fill perdut era jo i que volia tornar com ell ho feia per ser abraçat com ell.
“Pare, tornem a Tu/mira’ns ens sentim fills teus/ Pare tornem a Tu.

domingo, 24 de marzo de 2019

Paciència activa



Homilia diumenge III de Quaresma 24/03/19

Estimats germans i germanes:

La bardissa es esquerpa i punxeguda. No obstant, Déu crida el pastor Moisés des d’una bardissa incandescent. Hagués pogut triar un oasi amable i escull una bardissa feréstega i el fa descalçar perquè és terra sagrada. Què em diu avui aquesta Paraula de Déu? Doncs que el Senyor ens parla també des de l’adversitat, des de les circumstàncies complexes, aspres i punxegudes. A Francesc d’Assís li parlava també per mitjà del germà llop. Per això fins i tot davant de la persona aparentment més esquerpa i punxeguda hem de descalçar-nos, ens hem de treure les botes de l’agressivitat i ens hi hem d’acostar conscients que en l’altra hi ha sempre un fons de misteri. I també ens ho podem aplicar a nosaltres mateixos que sovint ens enfadem amb la nostra manera de fer i d’actuar. Perdonem-nos també a nosaltres mateixos.

El nom de Déu. Mossèn Pere Ribot escrivia que l’amor és el nom de Déu. I un rabí fa notar que el crit de la Bardissa no diu: Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob sinó Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob. Per què repeteix tres vegades la paraula “Déu”? Perquè Déu es únic però es diferent la manera que té de relacionar-se amb cada persona. És un tòpic dir que en el fons tots creiem en el mateix: no ho sé. El que és evident que cadascú creu des de la seva peculiaritat. Per això el salm canta que Déu ha revelat a Moisès els seus camins.

La matança dels galileus en mans de Pilat (un acte de repressió en aquella mal dominada Palestina) i l’esfondrament de la torre de Siloè (una desgràcia fortuïta) foren dos fets reals, històrics, però hi buscaven un missatge religiós: en la mentalitat dels seus oients podia semblar que la mort era un càstig. Jesús, com en el cas del cec de naixement trenca altra vegada la immediatesa causa efecte. Unes i altres víctimes segurament eren innocents, però Jesús aprofita per explicar que tots estem en situació de pecat i que allò que realment porta a la mort de l’esperit, a l’esterilitat és la negativa reincident a la conversió.

Mirem la història recent i busquem conscients o no un transfons: quin sentit té tot plegat? Què ens diu Déu per mitjà de la història? De vegades tenim la impressió que les coses ni milloren, ni canvien al ritme que voldríem. Més aviat sembla que es deteriorin. La bardissa es torna més esquerpa i més punxeguda.

La paràbola d’avui uneix la figuera i la vinya dos símbols del poble d’Israel. L’amo li suggereix al vinyater de tallar-la perquè fa tres anys que ve i no hi troba fruit. Déu té amb nosaltres una paciència infinita. I nosaltres sovint ens impacientem per ben poc. Teresa de Jesús deia que “la paciencia todo lo alcanza”. La paraula paciència de vegades l’associem a passivitat i no: la paciència és ben activa. Perquè la figuera pugui donar fruit cal cavar la terra i adobar-la. Aquesta paciència activa és útil en tot.
Tres anys que venia a buscar fruit i no en trobava: un trienni. Ja des d’antic molts càrrecs anaven per triennis. Sovint renovables. Encara avui és així en l’Església. I la història ensenya que de vegades un trienni es encara insuficient per comprovar la capacitat d’una persona per exercitar un càrrec. I que cal donar-li més marge de confiança. Però també cal limitar i mai més de dos triennis seguits.

Avui fem memòria de San Òscar Romero que uní la seva sang al sacrifici eucarístic, una oblació que ha esdevingut fecunda. Unim-nos a l’ofrena d’aquesta missa, oferim-li al Senyor allò que som perquè ajudi a convertir-nos i ens faci fecunds.

domingo, 17 de marzo de 2019

Síntesi creativa


Evangeli II de Quaresma 2019
Estimats germans i germanes,
L’Evangeli d’avui il·lumina la nostra vida i el nostre moment actual. Fixem-nos: ens trobem en aquella muntanya que és la mateixa de les temptacions que escoltàvem diumenge passat. Jesús és al centre i a un costat hi té Moisès i a l’altra hi té Elies.  Moisés representa la llei, Elies els profetes.  Avui per organitzar la convivència uns reivindiquen aferrissadament la llei. Les lleis ordenen i regulen. Les lleis manen o prohibeixen en consonància amb la justícia. No complir-les porta sancions. De l’altra banda hi ha els profetes que amb la seva paraula i la seva vida anticipen el món que ha de venir. Són arriscats i solen tenir un final tràgic. I enmig de tots dos, llei i profetes, hi ha Jesús transfigurat que tot ho il·lumina. Jesús que dona compliment a la llei, que diu que la persona està per sobre de la llei. Jesucrist que és més que un profeta i que està per sobre de tots els profetes.
Què em diu aquest evangeli? Doncs que vivim en una societat on hi continua havent aquesta tensió. Entre els que es reclouen en la legalitat vigent per protegir l’orde constituït i els qui s’arrisquen proposen nous models d’organitzar la convivència. La llei i els profetes d’avui. El seny i la rauxa. Tots dos són complementaris: cal trobar la síntesi.  
Mirem la reacció dels deixebles. D’una banda estan profundament adormits.  Estan absents, com hi estaran també a Getsemaní.  Alerta germans, siguem conscients del temps que estem vivint, no ens adormim, no ens engorronim, no ens evadim. Quan un dorm perd el sentit de la realitat i perdre el sentit de la realitat pot tenir conseqüències tràgiques.
Les tres cabanes de què parla Pere són  una probable al·lusió a la festa de les tendes o dels tabernacles, una de les festivitats més importants del judaisme en que tothom pelegrinava al Temple de Jerusalem. És a dir Pere volia que es quedessin també Moisès i Elies, volia fer una mena de sincretisme entre el vell i el nou testament. però la institució provisional que representen aquests dos grans personatges bíblics ja ha passat. Jesús ja no és simplement un “rabí” com l’anomenava Pere, Jesús és el fill de Déu.
Els seguidors de Jesús hem d’entrar en aquest nou temps que Ell ha vingut a inaugurar. Però no es tracta de fer un sincretisme, una barreja, es tracta d’un seguiment creatiu basat en l’amor i el perdó. Diu Sant Gregori que és perquè s’acomplís l’escriptura: la causa havia de ser judicada sota la declaració de dos o tres testimonis. Però que l’aval definitiu ve només de part de Déu: “Aquest és el meu fill, el meu Estimat, escolteu-lo”. Nosaltres també hem d’escoltar-lo. I saber que la passió és necessària per entrar a la glòria. Continua dient Sant Gregori: “que no hi hagi ningú que s’espanti de sofrir per causa de la justícia, o que desconfiï de la retribució promesa, ja que per mitjà de les fatigues arribarem al descans i per mitjà de la mort, a la vida.”
En Jesús, en el seu missatge, en l’evangeli trobem la clau per organitzar la nostra convivència  d’una manera nova.
Pere, Jaume i Joan, “s’esporuguiren però entraren dins el núvol”. Què vol dir avui entrar dins del núvol?  Vol dir transcendir, vol dir posar distància... Vol dir trobar hores de contemplació serena com la d’Abraham quan contempla la immensitat del firmament estelat.  Vol dir cercar moments de silenci intens. Cal restar en silenci per posar en ordre i meditar en les meravelles que Déu obre en la nostra vida, com Maria que recordava, que tornava a passar pel cor i en feia memòria agraïda, però no es quedava en el record sinó que renovava el seu sí a Déu cada dia de la seva vida i així esdevingué deixeble i factor de cohesió dels deixebles esporuguits en l’hora suprema.

sábado, 9 de marzo de 2019

Temptacions d'avui i sempre


Diumenge I de Quaresma 10 de març de 2019

Estimats germans i germanes:

Aquestes tres temptacions o proves que els evangelistes situen en el principi de la missió de Jesús, de fet l’acompanyaran tota la vida. Davant la prova de convertir les pedres en pans, és a dir la temptació de les solucions immediates, Jesús mostrarà en els seus ensenyaments que el camí de creixement personal és tot un procés que demana temps: ho veiem a la paràbola del gra de blat, en tot l’itinerari de seguiment personal que ell proposa i en el bell resum dels deixebles d’Emaús. Aquesta temptació s’accentua avui quan la societat s’accelera i confonem el més ràpid amb el millor, quan sabem que en realitat no és així, ni a la taula, ni al volant, ni en la comunicació, ni amb el tracte amb els altres: no, el més ràpid no és el millor. Ni les plantes creixen estirant-ne les tiges ni les persones forçant els temps.
Explica el mossèn Josep Rius Camps a Catalunya Cristiana d’aquesta setmana que la muntanya extraordinàriament alta on el diable mostra Jesús tots els regnes del món és la mateixa on tindrà lloc la transfiguració. Recordem que la temptació de Pere i els altres al Tabor va ser d’una banda instal·lar-se còmodament en tres cabanes i de l’altra no entendre que la Passió és necessària per arribar a la Glòria. En temps incerts com els nostres la temptació fàcil es refugiar-nos en el passat o defugir tot esforç de renovació.
Jesús va ser temptat pel poder sabent que el volien fer rei i com a resposta hi va contraposar la lliçó de posar al mig del ròdol un servent petit i encara en el darrer sopar ens va deixar la lliçó suprema del servei. Germans, que l’autoritarisme dels poderosos en l’àmbit que sigui no ens faci oblidar que nosaltres som contínuament temptats pel poder, ni que sigui d’exercir-lo en la nostra petita parcel·la. O l’error tan estès de creure que tenim poder sobre el nostre cos o sobre la nostra vida. Perquè segons Lluc la temptació del pinacle del temple és la temptació del suïcidi. Jesús hagués pogut posar punt i final a la seva vida, però no ho va fer fins que l’hora era arribada.  Diuen que des de fa onze anys el suïcidi és la primera causa de mort no natural d’Espanya. És la mort silenciada i evitable.
Quin tema tan delicat! Com afecta als adolescents i als joves!
Respectem la decisió d’aquells que han decidit plegar de viure
i  no judiquem els motius que els han portat aquesta tràgica decisió, però ho reitero el suïcidi en molts casos fora evitable. Evitem, doncs voler acabar amb la pròpia vida o potser amb la vida d’una institució. Evitem prendre decisions suïcides!
L’evangelista Lluc acaba el passatge dient misteriosament: “Esgotades les diverses temptacions, el diable s’allunyà d’ell esperant que arribés l’oportunitat”. Molts comentaristes coincideixen que aquesta darrera temptació de Crist, fou Getsemaní, quan el diable l’intentava convèncer Jesús sofrent que tot el que havia fet era inútil perquè els seus deixebles, adormits en l’hora suprema, no sabrien donar continuïtat al Regne. Jesús tampoc no va caure en aquella temptació i no va fugir aprofitant la fosca de la nit, sinó que va esperar els seus botxins per lliurar-s’hi sense defensa.
La temptació del “no val la pena” o del “ja n’hi ha prou” és una constant en la vida de molts. Convé que rellegim i actualitzem la primera lectura d’aquest diumenge (“el petit credo”) perquè així com el sacerdot de l’antiga aliança oferia les primícies de la terra, nosaltres avui posem al costat del pa i el vi allò que som, encara que sigui poca cosa, perquè l’Amic ho multipliqui i no permeti que caiguem en temptació.




domingo, 3 de marzo de 2019

La lliçó dels arbres


 Diumenge VIII del temps ordinari. 3 de març de 2019
Estimats:
Els arbres són ben presents en les lectures d’aquest diumenge. El P. Miquel Estradé, monjo de Montserrat, explicava la seva vivència d’un pi. Un dia que tenia ganes de caminar va aprofitar per anar a peu a Can Massana on l’esperaven uns amics, es va perdre. A la una m’esperaven a Can Massana, deia eren ja més de les dotze i no sabia cap on tirar. Ni caminant l’angúnia no em passava. Un moment vaig descobrir de lluny Can Massana, però no sabia ni com ni per on anar. Em trobava ben fora del camí marcat i l’angúnia se’m tornà pànic.. Avançant d’esma, vaig trobar davant meu un gran pi, alt, magnífic, tan gruixut que jo sol no l’hauria pas pogut abraçar. Era abans dels focs del 1986. El pànic em feia sentir com flotant. En aquell moment no tenia ni fe ni esperança. No sé per quina mena d’instint i em vaig abraçar amb força al pi i vaig començar a respirar pausadament. El contacte material amb el pi em féu davallar a la realitat, vaig poder raonar altra vegada i seguint una clara deducció, vaig arribar en cinc minuts al camí que passa per sota la Roca Foradada i vaig arribar a Can Massana. El pànic, la irrealitat, la imaginació, tot el que em passava pel cap d’imprecís i de tèrbol m’havia fet perdre l’esperança i el pi me la va retornar
(Col·lecció Valors per viure, n. 5)

En un univers simbòlic com el de la Bíblia els arbres ja des del llibre del Gènesi, ens parlen de manera visible de realitats invisibles. L’arbre és refugi, és símbol de fertilitat. L’arbre que es dreça cap al cel, pregonament arrelat en el terra, com aquell xiprer de Silos que canta Gerardo Diego: “enhiesto surtidor de sombra y sueño, que al cielo acongojas con tu lanza... Cuando te vi, señero, dulce firme, qué ansiedades sentí de diluirme y ascender como tú, vuelto cristales...” L’arbre és símbol de la persona sàvia que respecta la terra i mira cap a Déu. Els arbres són útils i preciosos, serveixen diàriament l’ésser humà. L’arbre és un vincle entre Déu i nosaltres. És símbol de la fe. Els arbres s’han d’esporgar, s’han de podar... Com les podes que els esdeveniments provoquen en les nostres vides, situacions doloroses que ara no entenen però que un dia comprendrem. Ho escoltàvem fa pocs diumenges en un text bellíssim del profeta Jeremies: “Beneït el que que es refia del Senyor, /  que posa en el Senyor la confiança/  Serà com un arbre que arrela vora l’aigua,/que enfonsa les arrels ran del torrent;/ no té por quan ve l’estiu,/el seu fullatge es manté verd;/no es neguiteja en anys de secada,/ no deixa de donar fruit (Jr 17,7-8)”

I el salm 91 que avui hem proclamat: “Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban;/plantats a la casa del Senyor,/creixeran als atris del nostre Déu/Encara donaran fruit a la vellesa/continuaran plens d’ufana i de vigor per proclamar que el Senyor és recte (...). Un passatge que va voler plasmar en pedra Antoni Gaudí en la façana del Naixement de la Sagrada Família on hi ha dues palmeres en pedra que representen Josep i Maria i una més petita que representa Jesús.
“El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”, diu el llibre de Jesús fill de Sira que hem escoltat. Una lliçó que recupera Jesús a l’Evangeli: “No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pels seus fruits, ningú no cull figues dels cards ni raïm de les bardisses.”
No siguem cecs, mirem els arbres els trobem a ciutat i al camp, arbres despullats per la tardor, arbres sempre verds, arbres vells però que encara fan brotada, arbres caiguts... aprenguem d’ells les lliçons, com Miquel Costa i Llovera la va aprendre del pi de Formentor.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
(...)
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!