Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge XXX de durant l’any Les tres lliçons de l’Amor Estimats germans i germanes, Vivim dies durs: la guerra a l’altra riba de la Mediterrània, amb la crisi humanitària que comporta, els atemptats terroristes arreu -atemptats sovint contra la població civil- amb la mort de tants infants, que ens esgarrifa. D’altra banda, ens esborrona la irrupció dels milers d’abusos d’ahir i d’avui que surten a la llum; o el maltractament a les persones grans- una realitat poc visible- que ha estat objecte d’una jornada dijous passat mateix al Barri de la Salut. Com ens fa patir que s’ataqui els més vulnerables, als qui no es poden defensar: als infants, als ancians! Com ens dolen els abusos de tota mena! I tot això, sumat als nostres problemes familiars, personals o comunitaris. I venim aquí a l’església de Santa Maria de Badalona -o ens unim a la celebració per mitjà de la ràdio- perquè Déu il · lumini els nostres desconcerts, les nostres pors i ens doni forces. L’evangeli d’avui se situa

Diumenge XXIX de durant l’any. Diumenge mundial de les missions aquesta escena que avui llegim passava a Jerusalem, en un temps que Judea estava directament sotmesa a Roma. Galilea, que era la residència habitual de Jesús, vivia una lleu independència. Cal dir que els súbdits de l’Imperi pagaven molts petits tributs, però un cop l’any pagaven la seva contribució personal el seu tribut més important. Era un signe dolorós de la seva servitud a un poder estranger i pagà. Com a estranger ofenia la consciència nacional d’Israel. Com a pagà es comprometia la seva fidelitat religiosa, que considerava la idolatria com el pecat més abominable. Aquells que feien la pregunta a Jesús no buscaven pas aprendre si no comprometre’l, literalment seria caçar amb un parany. Una de les condicions de l’amistat veritable és la de no caçar ni deixar-se caçar. La qüestió era molt delicada. És lícit pagar tribut al Cèsar? Aquella pregunta cremava. Dir que sí, ofenia el poble, dir que no, incitava a la re

  Paraules de mossèn Jaume Aymar Ragolta en l’entrada del nou equip pastoral de Santa Maria 21 d’octubre de 2023 M'agradaria saludar-vos personalment a cada un de vosaltres, però no és possible. Saludo als feligresos d'aquí, de Santa Maria, els de la Mare de Déu de Montserrat, els de la Mare de Déu de Lourdes, els de Sant Josep i els de la meva comunitat de Sant Jeroni de la Murtra. També als pares de mossèn Josep. Els de mossèn Andreu ja són al Cel. Avui és un dia històric per Santa Maria, amb l’entrada d’un nou equip de preveres de la comunitat pastoral encapçalats per mossèn Josep Teixidó i mossèn Andreu Oller com a rectors in solidum , en el marc de les comunitats pastorals, en el context de l’assemblea sinodal que s’està celebrant a Roma i amb el teló de fons d’aquesta nova guerra que ja porta segades tantes vides. M’han vingut a la ment tres esdeveniments històrics que d’alguna manera tenen a veure amb aquest dia i que poden donar-nos claus d’interpretació del que avu

Diumenge XXVII de durant l'any  Estimats germans i germanes, vivim en un context d’inquietud: les notícies esfereïdores que ens arriben del conflicte entre Gaza i Israel ens entristeixen, ens amoïnen, ens fan ràbia i ens fan sentir la nostra impotència. Dimarts vinent, dia 17 d’octubre el Patriarca Llatí de Jerusalem, en nom de tots els Ordinaris catòlics de Terra Santa, ha convocat un dia de pregària, dejuni i abstinència com un mitjà per buscar la pau i la reconciliació a la regió. I venim a l’església a pregar per aquests germans nostres desconeguts per la majoria, de l’altra costat de la Mediterrània. I demanem que la Paraula de Déu faci claror a les nostres passes, ens il ·l umina el camí. Abans del Messies, aquells que Déu enviava el seu poble eren els profetes. Què reclamaven els profetes? El que avui diríem fidelitat a la pròpia consciència, rectitud de vida, honestedat... i denunciaven els comportaments que no donaven fruit, que eren estèrils... Tots tenim experiènci

Presidenta i membres del Centre Aragonès de Badalona Père Richard et père Hermenegilde, bienvenue chez toi -ells són aquí uns mesos per estudiar i ajudar a mossèn Richard en les seves noves responsabilitats parroquials- germans i germanes, amb emoció i amb gran alegria ens trobem avui de nou als peus de Santa Maria, sota la seva advocació del Pilar, en aquesta eucaristia organitzada pel Centre Aragonès de Badalona. El poble senzill té un sisè sentit. I com hem escoltat en l’evangeli, aquella dona del poble, admirada de la personalitat i els ensenyaments de Jesús, fa un crit espontani i un elogi: “sortoses les entranyes que et van dur i els pits que et van criar!” Però Jesús recull aquell elogi i li dona un sentit transcendent, va més enllà:   Maria, va ser mare de Jesús perquè havia escoltat l’anunci de l’àngel i l’havia posat en pràctica, dient-li que sí. Un sí total, irreversible i sense condicions. Avui als peus de la Mare de Déu del Pilar demanem que puguem renovar el nostr

Aquest pelegrinatge a Roma, tan participat i viscut,m’ha portat el record del que va organitzar mossèn Joan Carrera -desprès bisbe- i mossèn Joan Evangelista Jarque l’any 1988 amb motiu del mil.lenari de Catalunya. Aleshores com ara a la Ciutat Eterna vam pregar a la Moreneta, vam gaudir de manifestacions que agermanen fe i cultura, i ens va satisfer trobar-nos cristians i catalans de diversos indrets. Recordo l’audiència a la sala Nervi plena de gom a gom. Després que monsenyor Jarque va cridar tres vegades: “Visca el Papa”, Joan Pau II va respondre amb un “visca Catalunya”. Ara 35 anys després,el Monestir de Montserrat ens ha convocat a cristians de tot Catalunya i d’altre punts,a la Ciutat Eterna per celebrant els 800 anys de la Confraria, juntament amb els monjos, reunits entorn de la devoció montserratina. El papa Francesc ens ha dit “bon dia” i ens ha    beneït ,les sardanes que hem ballat són una bella expressió de la sinodalitat que pregonem: a la sardana tothom hi té cabuda, g

Diumenge XXVI de durant l’any Estimats germans i germanes, L’evangeli que acabem de proclamar, segons Sant Mateu, se situa dos dies abans de la Passió, per tant, en un context de tensió i de preocupació pregona. Fixem-nos si us plau a qui s’adreça Jesús amb aquesta paràbola: als summes sacerdots, és a dir, als responsables religiosos del poble i als ancians, avui diríem als seglars de llarg recorregut. Tots ells foren com el fill hipòcrita que va dir, però no va fer.   Jesús va parlar-los de la vinya -un conreu tan estès en la nostra mediterrània que era i és el símbol del poble d’Israel-. Jesús estimava amb passió el seu poble, la seva gent. Era el poble elegit per son Pare.  Déu havia donat a cada dona i a cada home la missió de treballar pel seu Poble: “Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.” “Avui”. Si una lliçó hem tret de la pandèmia és a viure molt més el dia a dia i que el dia de demà ja ha arribat. Certament que hem de preveure, però hem de veure molt més el nostre