Jaume Aymar i Ragolta

Lluís Nadal Padró. 45 anys d’ordenació (1980-2025) Parròquia de Santa Maria de Badalona, 8 de novembre de 2025 M’emociona participar en aquesta taula rodona en el mateix altar on fa quaranta-cinc anys en Lluís Nadal Padró fou ordenat de diaca pel ministeri del cardenal Narcís Jubany i Arnau, que va contribuir tant en la restauració del diaconat en l’Església universal. Gràcies per convidar-m’hi. Al Lluís Nadal, tot i ser de Badalona, el vaig conèixer a la Facultat de Teologia de Sant Pacià.   Arran de la seva ordenació, mossèn Pere Tena, liturgista i després bisbe, el va convidar a que ens parlés als estudiants de Teologia del diaconat, d’aquest ministeri restaurat en l’església catòlica que nosaltres desconeixíem. Estàvem encuriosits. En Lluís era un home alt i corpulent, correctament vestit, amb americana i corbata. Recordo amb la humilitat que va parlar i, com des del primer moment, va citar la seva esposa, la Montserrat i el paper que aquesta havia jugat en el “sí” que el...

Hi ha persones que afirmen creure en Déu, però diuen sense cap rubor que no creuen que hi hagi res més enllà de la mort. Per exemple el Josep Maria, un badaloní de més de vuitanta anys, metge, pare de família i compromès en el món social i catòlic cultural. I com afegeix el Javier, un mexicà de cinquanta anys, actiu en l’acolliment de persones vulnerables en un barri perifèric de la ciutat, d’altres no creuen en Déu, però sí que creuen en la reencarnació. I els de missa? Si seguim la professió de fe en català, la llarga, “el credo de Nicena i Constantinoble” “professo que hi ha un sol baptisme per perdonar el pecat i espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria”. Si professem la curta, el símbol dels apòstols, afirmo que crec en “la comunió dels sants, la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable.” Però com que vivim en un país bilingüe,   en castellà diem: “ confieso que hay un solo bautismo para el perdón de los pecados. Espero la resurrecci...

Carta oberta al Cardenal Joan Josep Omella Benvolgut senyor Cardenal, dimarts passat vàrem celebrar la missa Crismal a la Catedral de Barcelona, que vostè va presidir en la caritat, acompanyat dels bisbes auxiliars, Javier i David, i del Cardenal Lluís Martínez Sistach, així com dels capellans que feia cinquanta i vint-i-cinc anys d’ordenació.   Per un moment em va venir a la ment una missa crismal de 1985, celebrada dijous sant al matí a la Catedral de Barcelona. Aleshores un servidor era diaca. Presidia el Cardenal Narcís Jubany i els concelebrants no arribaven ni a una vintena. També hi érem alguns diaques permanents o no. I naturalment, tots seiem al presbiteri. També hi havia les religioses de la Catedral i uns pocs fidels. Un amic sacerdot al final se’m queixava: “una missa tan significativa i tan poc concorreguda!”. Tenia raó, però li confesso que em va costar d’entendre per què la missa crismal, prevista pel Dijous Sant, al cap de poc es va traslladar els dimarts. L’arg...

Diumenge II d’Advent 7/11/14 Els biblistes ens parlen de la íntima sintonia que existia entre Joan Baptista i Jesús.   Joan es presenta en el desert batejant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats.   No proclama una conversió en massa, sinó persona a persona. També Jesús batejarà, personalment, en aigua i en Esperit Sant. També Jesús cridarà els seus deixebles personalment i guarirà els malalts d’un a un. Així és com tots voldríem sentir-nos tractats, sempre, personalment. Així és com hauríem de tractar els qui s’atansen a les nostres comunitats o aquells que sortim a trobar. Ens impressiona també que Joan té plena consciència del seu paper, com la tindrà Jesús, com l’hem de tenir cada un de nosaltres. Joan és un home sobri, que viu en el desert, a la intempèrie. Jesús, deixeble seu també viurà aquest estil de vida senzill, desprès, itinerant. És l’estil dels profetes. I tots, pel nostre baptisme, ens hem incorporat a aquesta missió profètica. El profet...

Homilia diumenge II després de Nadal   5/01/2014 Avui ens preguntem: per què el dolor? Per què la humiliació? Per què tantes mesquineses? Per què el sofriment injust dels justos? Això s’ho preguntaven ja les persones fa segles: són les grans preguntes de la humanitat. Escriu un autor: “Els éssers humans interpel·laven Déu. I Déu callava. Els homes maldaven per culpar Déu del fracàs de la historia… però cap resposta feia emmudir els interrogants eriçats en el cor de l’home. Ara en aquest Nadal, Déu parla. I l’home calla. La resposta de Déu al sofriment de l’home és aquesta: Déu també sofreix. La resposta de Déu a la humiliació és aquesta: Déu també s’humilia. La resposta de Déu a les mesquineses és que Jesús també les sofrirà.   Ja no estem desvalguts en la nostra soledat: Déu és amb nosaltres… La raó guarda silenci i parla el cor. Narra la historia d’un Déu que es fa infant. “Infant” vol dir etimològicament el “que no parla”. I el Nen Jesús no parla, ni pregunta, ni res...