sábado, 27 de enero de 2018

Autoritat i autoritarisme

Homilia diumenge 4rt
Estimats germans i germanes,
En un congrés celebrat recentment a l’Ateneu Sant Pacià s’ha posat en relleu la crisi que va significar per la civilització occidental el maig francès del 68. Una crisi sobre tot del principi d’autoritat. Certament aquesta crisis es va donar, però cal distingir bé entre el que és autoritat i el que  és autoritarisme. No és el mateix.  “Poques coses desmoralitzen més que la injustícia fet en nom de l’autoritat i de la llei” deia Concepción Arenal. És un cas clar que la pretesa “autoritat” amaga l’autoritarisme.
L’evangeli diu que Jesús ensenyava amb autoritat. La rel de la paraula autoritat és augmentar, promoure, fer progressar... Diríem, fer sortir de cadascú el bo i millor.
En el cas de la guarició de l’endimoniat, veiem com primer havia de sortir el mal, perquè finalment pogués emergir el bé.  Quantes vegades hem d’esperar que les persones verbalitzin tots els seus patiments i les seves íntimes sofrences, els dols mal viscuts, les nafres de l’ànima, perquè a la fi pugui sortir-ne la bondat que rau fons de molt cors. No es pot tapar una ferida amb una bena fins que no està ben desinfectada Ara aquest procés és llarg, pot durar molt de temps i pot representar una sacsejada violenta. Deixem que la Paraula de Déu ens sacsegi interiorment aquest diumenge, siguem dòcils a l’esperit del bé. I com deia el Beat Ramon Llull, que tot el mal “fuja”.
La carta de Sant Pau als cristians de Corint ens ha parlat dels avantatges que segons ell, tenen els qui no es casen respecte als qui opten pel matrimoni. Pau buscava el que era més avantatjós, però certament el matrimoni tal com s’entenia en el seu temps de era encara molt asimètric: la finalitat procreativa ocupava un lloc principal i hom pensava que tot depenia de l’home. La ciència ha anat mostrant l’aportació de cada cònjuge en l’engendrament d’un fill i l’Esperit Sant ens ha anat guiant en el decurs dels segles per comprendre que la principal finalitat del matrimoni avui no és la procreació sinó l’amor dels esposos oberta a una paternitat responsable. I convindria recordar que una de les facetes d’aquest amor esponsal és esforçar-se per la promoció humana i cristiana de l’altre. Això ho solem oblidar fins i tot en la predicació. Exercir l’ autoritat és fer que emergeixi el bé amagat en l’altre. Tenir aquesta dada és essencial per mesurar la qualitat del matrimoni.

En temps de Jesús els mestres de la llei es perdien en disquisicions, es dedicaven a explicar les diferents tendències que hi havia en el seu temps. Devia ser molt feixuc. Jesús en canvi parla amb autoritat, va a l’essencial: el seu ensenyament transparentava la consciència de ser Fill de Déu. I el poble ho captava de seguida. Aquest sensus fidelium continua viu. El poble senzill copsa immediatament quan un locutor de ràdio o televisió ha interioritzat aquella notícia que està dient i per tant la diu amb autoritat o quan la recita de memòria, sense cap implicació personal. Igualment quan es predica una homilia: que diferent que ressona quan ha estat el fruit madur d’una pregària! Està plena d’autoritat, és persuasiva i convincent.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

domingo, 21 de enero de 2018

Aparent desproporció

Diumenge III de durant l’any 21 de gener de 2018

Jonàs davant Nínive, una ciutat immensa. Talment com els cristians d’avui –minoria creativa- davant d’una societat que ha deixat de ser cristiana, on l’ètica sembla desdibuixar-se, on s’ensorren aquells que semblaven referents sòlids. Hem de descobrir les rutes del Senyor (salm): com podem portar Déu al món? Com podem oferir horitzons de plenitud?
“No podem deixar perdre l’oportunitat present” ens ha dit Sant Pau. Antònia Cirer, a la missa de cada dia comenta: “Si Déu ens ha donat memòria i creativitat, és perquè aprenguem del passat i projectem el futur. Però ni una cosa ni l’altra no podem fer si malgastem el temps present. És avui que el Senyor ens crida”. Per tant un gran repte és viure el present. I això significa acceptar l’estat del nostre cos, les limitacions pròpies de l’edat... Veure qui tenim al costat, ara i aquí. Ésser humils perquè la tasca és molta i els recursos limitats. Altra vegada topem amb la desproporció. El nostre passat: hi ha molt que hem viscut i que potser no hem assumit. Dols que no hem elaborat. Ferides que no han cicatritzat. Relacions que hem trencat. Persones que hem oblidat.  “No furguis la ferida” deia un amic sacerdot a una persona que es torturava pensant en el passat. En aquesta Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians comprovem com les ferides històriques de la divisió, poden ser guarides amb l’ecumenisme de l’amistat personal i de la solidaritat compartida.
Però també hi ha molts projectes que ens engresquen, molts desafiaments que ens preocupen i que potser mai no podrem abastar. No ens inquietem i confiem en la Providència.
El pare Josep Costa Planagumà, franciscà badaloní, a qui vam acomiadar dimecres passat, en un enterrament sobri i molt emotiu, havia respòs a la crida de Jesús, amb una promptitud semblant que ho feren els apòstols en el passatge que hem proclamat.  Ell en tornar de missions a Bolívia volia servir als més pobres entre els pobres al quart món de Barcelona que eren aleshores els malalts de SIDA que morien sols al carrer. Calia trobar-los un lloc on aquelles persones –aleshores incurables- poguessin morir dignament. La tasca era gran i els recursos migrats, però ell com a bon fill de Sant Francesc, sempre es va refiar de la Providència i va aconseguir molts suport de persones i econòmics per fer-hi front. I va venir Can Banús, al barri de Bufalà, el convent dels franciscans de La Bisbal d’Empordà, les Clarisses de Fortià, els pisos d’acolliment a Barcelona i a Esparreguera... Una tasca pionera al servei d’uns malalts pels quals  hi ha molta més esperança de vida. El Pare Costa havia entès que volia dir “pescador d’homes”i ell i els seus companys van anar a buscar els peixos a ulls dels homes més petits: els més pobres entre els pobres. I se’n van sortir.
Avui la nostra comunitat commemora el vot de poble al nostre copatró Sant Sebastià. Es va convertir en secret al cristianisme, esdevenint un home que animava als seus coreligionaris en els moments més durs, realitzant actes d'amor i caritat envers tots ells i fins i tot en la presó seguí el seu apostolat . Un altre exemple de capacitat de sobreposar-se a l’aparent desproporció. Demanem-li de saber resistir valents en les contrarietats.
Catalunya Cristiana arriba avui al número 2000. Els qui treballem en aquest mitjà sabem de la riquesa de la vida eclesial: de les parròquies i de les comunitats, de la tasca dels missioners, dels qui treballen en el tercer i en el quart món, de la vida cultural del nostre país... Ens ha encoratjat molt que el Sant Pare Francesc ens hagi felicitat i que el Cardenal Parolin, el secretari d’Estat de la Santa Seu ens hagi respòs una llarga entrevista... Quan mossèn Jarque i mossèn Malgosa van començar aquest servei l’any 1979 van trobar tota mena de dificultats, però també se’n van sortir. I portem 39 anys. Diumenge vinent a les 7 de la tarda en donarem gràcies a Déu en una eucaristia a la Catedral de Barcelona a la qual hi sou convidats.

Allò que sembla desproporcionat als ulls dels homes, no ho és als ulls de Déu. Germans i germanes per gran que sigui la tasca que ens espera, busquem els camins del Senyor, visquem el món present, reconciliem-nos amb el passat i projectem-nos envers el futur, confiant sempre en la Providència de Déu i en l’empara maternal de Santa Maria. 

sábado, 13 de enero de 2018

Aquí em teniu

Homilia diumenge II de durant l’Any 14/01/2018
Els moments que més romanen en la nostra memòria són aquells que hem conegut la persona o persones amb qui després hem compartit la vida. En podeu donar testimoni els esposos que seríeu capaços de descriure l’ambient exacte, fins i tot la manera com anava vestida, la persona que seria el vostre cònjuge i les paraules que us vàreu dir.
Alguna cosa de semblant li degué passar a Sant Joan l’evangelista, quan anys després en ressenyar per escrit -ell o els seus deixebles la seva primera trobada amb Jesús- un encontre que li havia de canviar la vida, tenia clar que eren “vora les quatre de la tarda”. Una hora inesborrable en la seva biografia espiritual.
Deia el capellà i sociòleg francès Jean Vimort, referint-se a aquest passatge que hem proclamat que Elí, necessita tres vegades per entendre que Déu es pot comunicar en directe amb el jove Samuel sense que calgui que ell, summe sacerdot i jutge d’Israel, en sigui l’intermediari. Aquesta lliçó ens continua interrogant avui als adults, als pares, als avis, als catequistes, fins i tot als sacerdots  a qui sovint ens sembla que Déu necessita la nostra mediació per manifestar-se als qui són més joves o més petits. Déu parla i es manifesta amb qui vol, quan vol i com vol.
“Aquí em teniu”. Paraules que Samuel diu al seu mentor Elí. “Aquí em teniu” hem cantat repetidament en el salm 29. Quan a les ordenacions de prevere o de diaca es crida els candidats que han de rebre el ministeri, responen amb un “sóc aquí”, que va més enllà d’anunciar la seva mera presència física: és un signe de disponibilitat generosa.
“Aquí em teniu” ens han dit sense paraules els migrants i els refugiats que avui són entre nosaltres. Quan parlo de migrants i de refugiats, penso en rostres concrets, en històries de vida, en persones que, sense buscar-les, sense esperar-les, he trobat en el camí i que, ara d’una manera d’una altra acompanyo o he acompanyat: en Santos, en Serigne, en Joseph, la Juera, el Hommod, la Galane, l’Ahmed... Molts seglars compromesos i preveres ho fan també i, segurament a molta més escala: acompanyar persones vol temps, dedicació, entusiasme. I treball en xarxa. Amb motiu d’aquesta Jornada, que avui celebrem, Càritas Diocesana de Barcelona, juntament amb la Delegació de Pastoral Social han distribuït el missatge del sant pare Francesc: “Acollir, protegir i integrar els emigrants i els refugiats”.  El bisbe de Roma explica que “promoure” vol dir, essencialment, que “se’ls doni la possibilitat de realitzar-se com a persones en totes les dimensions que componen la humanitat volguda pel creador.” I aquesta és una globalitat que avui hauríem de tenir especialment present.
Mn. Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, ens ha escrit un watsapp que diu: “Farà un any que l’Esperit Sant obrí les portes de Santa Anna a través d’un vent fort. L’església es va omplir de germans sense sostre i de molts voluntaris. Després d’aquest esdeveniment continuem amb les portes obertes i el cor, per acollir, protegir, promoure i integrar. Una petita transparència de l’Evangeli per posar una taula compartida on els últims són els primers... I ens explica que dijous vinent visitarà la parròquia el Cardenal Gregorio Rosa Chávez, bisbe auxiliar del Salvador que parlarà d’”Oscar Romero i la teologia dels pobres”.
També el diumenge vinent 28 de gener a la Parròquia de la Mare de Déu de la Salut de Badalona hi haurà un acte diocesà, per recordar-nos que tots podem i hem d’actuar en favor dels migrants i dels refugiats. Cal dir que el rector d’aquesta parròquia -la més gran de Badalona- és mossèn Salvador Roura, molt sensible a aquestes realitats, que ha viatjat en diverses ocasions al nord de l’Àfrica.

El Papa Francesc, en el missatge que ha escrit en aquesta Jornada acaba recordant que la Mare de Déu “també va experimentar en ella la duresa de l’exili”, referint-se a la seva fugida a Egipte (cf. Mt 2, 13-15). A ella ens encomanem i li encomanem tants germans nostres migrants i refugiats.

sábado, 6 de enero de 2018

La bellesa del baptisme

L’Epifania que vam celebrar ahir, el baptisme de Jesús que celebrem avui i les noces de Canà, formen un tríptic magnífic de la manifestacions del Senyor.  La revelació als pobles no creients, el fet de baixar a les aigües del Jordà per sortir-ne renascut i el signe de regalar un amor de caritat abnegat a uns nuvis, són tres fars lluminosos. Els qui hem fet l’experiència de reviure el nostre baptisme a Terra Santa, al Jordà, o heu renovat les vostres promeses matrimonials a Canà ho enteneu perfectament.
“Que els injustos abandonin els seus camins i els homes malèfics els seus propòsits, que es converteixin al Senyor.” Era el clam del profeta Isaïes. És també el nostre clam quan topem amb la iniquitat del mal que pren tantes formes: el menyspreu, la prepotència, la inflexibilitat, l’esclerosi mental... Al punt contraposat tenim aquest Jesús que es dreça com un home nou i lliure de les aigües del Jordà i Joan que el veu amb la seva resplendor  mentre sent la veu del cel “Ets el meu Fill, el meu estimat en tu m’he complagut”. El veu i el sent. Quants pares heu pensat i heu sentit semblantment en veure el vostre fill o la vostra filla amb ulls d’amorosa contemplació i n’heu admirat la seva llibertat interior.
Mai no oblidaré aquell pare jove que plorava d’emoció mentre sentia la fórmula del baptisme: “Jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant...” Potser eren llàgrimes d’emoció, d’agraïment, d’alliberament o potser tot plegat.
D’un temps ençà s’ha anat popularitzant en les misses que els  nens que s’estan preparant encara per  la primera comunió s’acostin al celebrant amb les mans creuades sobre el pit i el mossèn els faci el senyal de la creu al front. És un signe que agrada a petits i grans. Com que aquí hi ha molts nens i moltes nenes de catequesi, ens passem una bona estona traçant el senyal de la creu al front dels més petits.  Més enllà d’un gest mecànic, em fa reflexionar sobre la importància d’ésser signats així. És talment una benedicció i una protecció
He observat que en una cèntrica església barcelonina, també s’acosten adults a l’hora de combregar fent el mateix gest. Em van explicar que són els catecúmens que en aquella mateixa comunitat es preparen per ser batejats la propera Pasqua. En una societat on l'Església no gaudeix de prestigi social i on es vol relegar a Déu a l'esfera del que és privat, el Senyor segueix tocant cors. Per a Diego, un catecumen el que més l'atrau de la fe cristiana és «la il·lusió de viure, l'equilibri per a la vida, la pau, la tranquil·litat i l'harmonia en tots els meus actes i pensaments. He descobert que ara tot encaixa i té sentit veient les coses a través dels ulls de Déu. Per Aitor, de 24 anys i de la diòcesi de Sant Feliu, «el que més m'agrada del cristianisme són els valors que Jesús promulgava i que tant li feia la classe social de les persones: pobres, rics, lladres, etc., per a Déu tots són iguals ». Però no només han descobert a un Déu personal i amorós, sinó que també han trobat una comunitat cristiana «que s'ajuda sense esperar res a canvi. He descobert un món nou per a mi que, sens dubte, m'acompanyarà tota la vida », afirma l’Irene. També en Sergi subratlla «la sensació de comunitat, de mai estar sols». Sergi sempre havia estat interessat en la fe cristiana, però mai s’havia atrevit a visitar una església i preguntar ...

Estimats germans i germanes, renovem la nostra fe baptismal.

Epifania 2018


Ahir, juntament amb mossèn Andreu Oller i amb el seminarista Pau Manent, vam veure arribar els mags prop del Pont del petroli de Badalona. Es palpava l’emoció de la gent i de la mateixa alcaldessa, Dolors Sabater quan va fer el discurs de benvinguda. Precisament el terme Epifania es referia a l’arribada d’un rei a la ciutat. Era bonic de veure els pares amb els fills a les espatlles, els avis amb els seus néts, molta gent diversa aclamant els mags, sense saber massa per què, però intuint que darrera d’aquest espectacle hi ha quelcom molt nostre. Els mags vénen a adorar Jesús.
L’amic Ignasi Carbonell, monitor de la Catedral de Barcelona, ens ha envia un missatge sobre la historicitat dels mags d’Orient. Cita que l’any 1915 durant unes excavacions a Sippar una ciutat situada  la Mesopotàmia (l’actual Iraq), entre els rius Èufrates i Tigris,  a uns cent quilòmetres al nord-est de Babilònia, un grup d’arqueòlegs anglosaxons i alemanys trobaren unes taules de fang escrites en arameu cuneïforme, una escriptura igual a la dels documents de Qumram, la descoberta arqueològica més important del segle XX pel que fa a la Bíblia. Les tauletes contenen un almanac que ens informa d’observacions i estudis sobre les estrelles. L’arameu era la llengua que es parlava a Palestina en els temps de Jesús –una llengua càlida i dolça-  que el Senyor feia servir sempre. Vàries tauletes es conserven al Museu Britànic i la més fidel al Museu de Berlín. La procedència dels Mags, per l’Ignasi avui ja no és qüestionable: vingueren de Sippar,  aquelles tauletes de fang, molt probablement eren fetes per ells mateixos que van ser deixebles dels qui donaren el nom a la majoria d’estrelles, planetes i constel·lacions de l’hemisferi celeste, molt abans de les documentacions que avui tenen validesa per tot el món.
Aquests dies hem tingut hostes a la Rectoria: quatre religioses i un mossèn. De les religioses tres són de Burundi, el país del vicari mossèn Richard Twagirimana: són Sor Liliane, Sor Immaculeé i Sor Aurelie. Una altra és de Tanzània, Sor Adolfina. El mossèn és Don Felice. Les religioses, pietoses i alegres, són de la Congregació de les Germanes del Cor Immaculat de Maria , un institut de dret pontifici, fundat per la religiosa belga Maria Lluïsa de Meester, que feu en el seu temps un gran apostolat missioner. De primer es va instal·lar a Mulagumudu , a Kerala , a l’Índia, i es va fer càrrec d’un orfenat. Avui aquestes religioses són presents a Europa, a l’Àfrica, a l’Àsia  i a les Amèriques. La seu general de del 1969, és a Roma. El seu carisma és ben actual: fer créixer l’esperit cristià en les famílies del món.. Tots cinc –les quatre germanes i el mossèn-treballen a Verona en un centre de la Conferència Episcopal italiana on es formen missioners d’arreu del món. Les religioses fan activitats a escoles, a hospitals, es dediquen a la pastoral familiar i als promesos que es preparen pel matrimoni, es dediquen als pobres... Sor Liliane ha explicat: “ens vam adonar que el menjar és molt important, però l’escola també ho és. Ens vam refiar de la Providència i vam començar amb una escola elemental, vam seguir amb secundària, potser algun dia serem a la Universitat”. Com que les religioses venien de vacances, a la parròquia no els hem demanat cap testimoni, però amb la seva presència hem viscut una epifania anticipada
Demanem que els mags d’Orient ens facin molts presents: aprendre a contemplar el firmament, saber-lo interpretar, trobar la bona estrella, posar-nos d’acord, deixar-nos portar per ella, alegrar-nos amb la trobada amb Jesús i els seus pares, oferir-los el millor, i ser sagaços davant dels poderosos del món.


lunes, 1 de enero de 2018

Homilia Santa Maria Mare de Déu 2017

Aquesta benedicció transmesa del Senyor a Moisès perquè al seu torn la transmetés al poble, és perfectament actual. Recordo, tots recordem, quan  el Papa Francesc va iniciar el seu pontificat a la Plaça de Sant Pere, des de la balconada va demanar humilment la benedicció del poble i es va inclinar per rebre-la. Les càmeres no ho van mostrar, però m’han explicat que mentre ell s’inclinava tota la gent que hi havia a la plaça el beneïa. Els pares de família ho feien amb la mà estesa com solen fer-ho a Itàlia, a casa. Cal beneir i deixar-se beneir.
“Ja no ets esclau sinó fill”, diu Pau a la comunitat de Galàcia. Amb el  bell lema “Lliures per alliberar”,  aquest 2018 els mercedaris celebren el vuitè centenari de la fundació del seu Orde  a la Catedral de Barcelona per un laic, Sant Pere Nolasc. La finalitat inicial  era alliberar cristians captius dels musulmans, fins a donar la vida si calgués. D’aleshores ençà  l’Orde de la Mercè s’ha estès arreu del món: és veritablement una aportació catalana universal.  Aquesta commemoració és una ocasió per fer-ne memòria agraïda,  però també  per difondre i col·laborar amb  l’”obra de mercè” (misericòrdia, caritat, ajut) que continua fent l’Orde arreu del món.
 Hi ha molts gravats antics que representen aquesta escena, Maria i Josep mostrant l’Infant. Li aixequen els bolquers i mostren que és un nen de debò, que fa el que fan tots els nens. Aquesta és una pinzellada de gran riquesa teològica perquè reforça que Jesús no és una aparença d’home, sinó que és Déu i Home. És el misteri de l’Encarnació que té tantes repercussions en la nostra vida.
Al missatge de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany, el Sant Pare  recorda els més de 250 milions de emigrants en el món dels quals 22 milions i mig són refugiats. Acollir l’altra, diu amb realisme el bisbe de Roma exigeix un compromís concret, una cadena d’ajuda i de generositat, una atenció vigilant i comprensiva, la gestió responsable de noves i complexes situacions que, de vegades, s’afegeixen als nombrosos problemes ja existents així com a uns recursos que sempre són limitats. El bisbe de Roma proposa quatre verbs per a l’acció:
“Acollir” que recorda l’exigència d’ampliar les possibilitats d’entrada legal, no expulsar els desplaçats i els immigrants a lloc on els espera persecució i violència...
“Protegir” que vol dir reconèixer i garantir la dignitat inviolable dels que fugen d’un perill real cercant asil i seguretat, evitant la seva explotació...
“Promoure” vol dir donar suport al desenvolupament integral de migrants i refugiats.
Finalment “integrar” vol dir treballar perquè els refugiats i els emigrants participin plenament en la vida de la societat que els acull en una dinàmica d’enriquiment mutu i de col·laboració fecunda, tot promovent el desenvolupament humà integral de les comunitats locals. Aquesta setmana amb un amic hem sopat en una haima. Una haima és una tenda de campanya feta amb cuiro que usen els nòmades àrabs. I no és que hàgim fet cap viatge al desert, ni que hàgim anat a un restaurant típic, no... Aquesta haima  –com l’anomeno, forçant una mica el terme- es troba a Santa Coloma de Gramenet, en els baixos humits d’una casa de pisos. Hi viu una família sahrauí molt humil i molt acollidora. Se sopa asseguts a terra en una estança amb estores i coixins, com aquella on Jesús va celebrar el darrer sopar...  Aquí el sopar és abundant : El pa fet a casa i la carn cuita al carbó, els dàtils portats d’Algèria per una amiga de la família que acaba d’arribar d’aquell país i que també viurà amb ells. Volen donar el millor als hostes. La conversa és fluïda perquè al Sàhara el castellà és la segona llengua... Veient el vestit de les dones, elegants i amb el cap discretament cobert, em venia a la ment la Mare de Déu... Són persones que no els costa de parlar de Déu, sovint el tenen als llavis i si el tenen als llavis és que el tenen al cor, pensava. Parlen també de la importància de ser humils. El meu amic, que fa poc ha passat cinc dies a la intempèrie, els dóna la raó. La tia pateix la inseguretat d’un treball precari, ara  té cura d’una anciana malalta. La neboda és bioquímica, parla correctament el francès i el castellà, però vol aprendre’l millor i també el català, i trobar feina... La tieta està contenta perquè fa poc que ha tingut una altra neboda i ens ensenya una filmació en el seu mòbil...
Quantes famílies als nostres pobles i ciutats viuen així i sovint ens passen desapercebudes! En elles en aquestes haimes, hi ha també llavors de l’Evangeli. Quantes persones n'estan convençudes i treballen amb accions concretes pels emigrants. Donem-ne gràcies a Déu i que tingueu un bon any!