sábado, 31 de agosto de 2019

Sense camisa


Diumenge XXII de durant l'any (1/09/2019)

Aquest ha estat –i encara és- un estiu especialment calorós, la calor ens ha afectat a tots, especialment a les persones grans que amb aquesta xardor  no tenen esma per a res. Per això, hem agraït la pluja d’aquests darrers dies, encara insuficient i dispersa. Però aquesta xafogor física ens ha de fer pensar, també en aquesta mena de decandiment que sovint vivim a nivell personal, familiar, de comunitat i de país.
Per això són consoladors els versos del salmista que recorda amb agraïment: “Senyor, vau fer caure una pluja abundant, per refer els vostres camps esgotats; vau allotjar-hi la vostra família. Instal·làreu els pobres, Déu nostre, al país fèrtil del vostre patrimoni.” Jo crec que la Paraula de Déu ens està donant la clau. La manera de sortir del nostre decandiment, de començar amb energies renovades el nou curs,  és instal·lar els pobres al país fèrtil, és a dir a tota la terra que és patrimoni del nostre Senyor. Sant Benet diu a la Regla que cal escoltar el més jove i els monjos i les monges avui ens expliquen que no vol dir necessàriament el més jove en edat, sinó aquell que considerem el més petit, el menys rellevant. Ell també té quelcom important per dir-nos.   

I això avui com es concreta? Intentant que els més petits tinguin lloc en les  nostres famílies i comunitats i en el nostre país. Un exemple concret: he tingut l’ocasió de visitar una cooperativa gironina. Va néixer d’uns esposos, metges, que fa anys van veure la situació dels malalts mentals a aquelles comarques, quan aquelles dones i aquells homes que patien un trastorn eren abandonats, descartats, aparcats, en un centre amb poques condicions. Van dir prou. En aquest moment la cooperativa funciona amb un 50% de persones discapacitades, fins al punt que l’atur de persones discapacitades en aquella contrada és zero. Fins els treballadors jubilats de l’empresa troben acolliment en aquell recinte i no en volen marxar.

Com més gran, més humil has de ser. De vegades ens admirem d’haver conegut una persona important, sàvia, i ens ha sorprès la seva humilitat, la seva senzillesa. No li han pujat els fums! Diem. Però és que això que ens sorprèn hauria de ser el més habitual perquè el més savi és ser humil.

Em deia un veí marroquí, que quan viatja al seu país organitza un convit i tot i que ell té una gran família, els primers a qui convida són els veïns i després els seus familiars. Tal és la importància que concedeix als seus veïns, i entre d’ells hi ha d’haver de tot... Jo li comentava que aquí també diem que “més val un veí a la porta que un parent a Mallorca.” Que n’és d’important un veí, encara que sigui d’una altra cultura, amb d’altres costums, amb menys poder adquisitiu... Tos som germans en l’existència.

La lliçó de l’evangeli d’avui travessa tota la història i arriba fins als nostres dies. Quants casos coneixem de persones que perquè no han ocupat en un acte el lloc que creien que mereixien, han arribat fins i tot a renunciar al seu càrrec! Quantes vegades renyines de protocol han provocat conflictes diplomàtics! Hi ha persones que s’aferren al seu lloc a l’església i si una persona l’ocupa abans aquell, molest, l’arriba a fer fora per dir que aquell és el seu lloc de tota la vida. Segurament no té major importància, però és un signe de com ens aferrem a aquella nostra petita parcel·la, als hàbits, als costums...Que poc flexibles que som!

Hi ha una màxima de Jesús a l’evangeli d’avui que té ressonàncies de Maria, la seva Mare: “tothom que s’enalteix serà humiliat, tothom qui s’humilia serà enaltit”. Quan començarem a fer-nos humils de debò? I com més humils, més lliures. 

Tolstoi va escriure un dels contes més famosos de la història de la literatura "El conte de l'home sense camisa", on tracta d’explicar el significat de la felicitat. Un Rei que es trobava molt malalt va declarar públicament davant el seu poble: "Donaré la meitat del meu regne a qui pugui curar-me". Tots els metges, mags i savis del regne ja ho havien intentat però van fracassar en el seu intent, però un humil trobador va ser el que va descobrir el secret de la seva curació: "Majestat, cal trobar un home feliç sobre la terra i llevar-li la seva camisa perquè us la poseu vós. Llavors quedarà curat”.

El rei va enviar a buscar a un home feliç per tots els racons del planeta. Els enviats del Rei van recórrer gairebé tots els països coneguts, sense resultat, no van trobar el que buscaven. No existia ni un sol home que estigués content i fos feliç amb la seva sort ... El que era feliç estava malalt; el que estava sa era pobre; el ric i sa es queixava de la seva dona; la dona es queixava dels seus fills. Tots desitjaven una mica més i no eren feliços.

Un dia un dels fills del monarca, en passar per una humil barraca, va escoltar que algú deia en el seu interior: "Gràcies a Déu he treballat dur i he menjat bé. I tinc l'afecte dels meus amics i familiars. Sóc feliç, què més puc demanar ?" El fill del Rei es va sentir ple d'alegria i immediatament va enviar a buscar la camisa d'aquell home a canvi del que demanés i la meitat del regne.

Els enviats del Rei es van presentar a la barraca de l'home feliç per aconseguir la desitjada peça; però l'home era tan pobre que ni tan sols feia servir camisa.

sábado, 24 de agosto de 2019

Ràbia i curació


Diuen els experts que la paraula "salvació" no existeix en arameu. El que traduïm per salvació estaria més a prop de curació, de guariment. Hi aquí hi ha un implícit: estem malalts. No sols físicament, que també, sinó en el nostre esperit. La supèrbia, l’afany de poder, d’acumular, l’egoisme, el parlar per parlar,el no respectar, l'invadir la intimitat... són tantes formes de malaltia de l’ésser.

Per la porta estreta hi entren els prims, els lleugers. Com hem d’entendre aquesta condició? Els prims són els que no porten càrregues voluminoses, però també els que “miren prim” és a dir, els capaços d’afinar. Per tant, una primera teràpia a aquestes malalties de l’ésser és la senzillesa i la simplicitat de vida, el despreniment de tantes coses inútils, la mirada amorosa... I els primers que han de viure aquesta coherència són els apòstols i els seus seguidors. Ells en efecte eren aquells que menjaven i bevien a la taula amb Jesús i que predicaven pels carrers. Som, en cert sentit, tots nosaltres que compartim l’eucaristia i que després diem que volem evangelitzar. Si no som coherents, si obrem el mal, si portem un estil de vida impropi, ens desfigurem...Déu no ens pot reconèixer. Per tant una segona teràpia a les malalties de l’ésser és un estil de vida coherent, que ens faci assemblar cada vegada més a Jesús.

Els plors i el cruixir de dents són expressió d’una de les emocions bàsiques de la persona de la qual no en parlem gaire: la ràbia. Sentim ràbia quan se’ns escapa el tren per un minut, o quan se’ns crema el menjar, quan se’ns trenca quelcom per un petit descuit, o quan el proïsme actua de manera irritant i ens fa un comentari impertinent o no deixa de trucar-nos o d’enviar-nos correus o watsapps, sense mesura, inoportunament. Sentim ràbia quan altres que ens semblen menys capaços ens passen al davant. La ràbia en si no és dolenta, però no podem actuar des de la ràbia, perquè mal gestionada ens pot portar molt lluny.

Antoni Gaudí va profetitzar que vindria gent de tot el món a veure la Sagrada Família i això s’ha acomplert, perquè avui, quan la visitem veiem gent d’arreu. Però no és un simple turisme, perquè els qui l’heu visitada sabeu que el secret de la Sagrada Família és que hi entres com a turista i en surts com a pelegrí.

Germans, avui estem assistint d’alguna  manera a allò que anuncia Jesús en l’evangeli: vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud, i s’asseuran a taula en el Regne de Déu.  Les nostres societats són cada vegada més plurals.  Hi ha moltes comunitats cristianes que tenen sort dels nouvinguts, especialment dels llatinoamericans: ells preguen, participen de les eucaristies, del catecumenat, dels sagraments, dels apostolats, ells rejoveneixen l’Església. La convivència no sempre és fàcil, però pensem que estem assistint a l’acompliment de la profecia d’Isaïes que hem escoltat a la primera lectura. I si la primera part de la profecia és l’aplec, la segona és la missió: “enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions (...) i a les illes llunyanes que mai no havien sentit parlar de mi ni havien vist mai la meva glòria.” Si sabem acollir, sabrem enviar.

Prenguem-nos doncs les lectures d’aquest diumenge com una correcció que ens ve de part del Senyor, com una suau estirada d’orelles. Ho diu la carta als hebreus “és per la nostra correcció que sofrim”.  Quantes vegades en la nostra vida els pares, els educadors, els nostres superiors, fins i tot els amics, ens han volgut corregir, fins i tot potser  ho han fet d’una manera impròpia... amb els anys anem aprenent com corregir. “La correcció de moment, sembla que no porti alegria sinó tristesa, però més tard, el qui han passat per aquest entrenament, en cullen, en pau el fruit d’una vida honrada.” Quantes vegades la vida és un exercici de correcció fraterna, difícil però necessària. Si mengem o bevem en excés, ens hem de corregir, si no dormim les hores necessàries, ens hem de corregir, si tenim el risc de caure en una addicció, ens hem de corregir, si no som coherents entre el que diem i el que fem, ens hem de corregir. Però per corregir els altres i encara per corregir-nos a nosaltres mateixos, cal la pregària. És a dir cal posar una certa distància silenciosa i intentar mirar-nos les persones amb humilitat des de Déu i des de l’Evangeli. I cal primer corregir-nos o esmenar-nos a nosaltres mateixos. No sigui que ens diguin aquella expressió que ja circulava en temps de Jesús: “Metge, cura’t a tu mateix”.

Anem a seure a taula amb Jesús. Diguem-li que sí des del fons dels nostres cors. Com repetim cada vegada que el sacerdot ens mostra l’eucaristia: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva, digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima”, és a dir, serà sanat el meu dedins.

domingo, 18 de agosto de 2019

Situacions límit


Situacions límit
Diumenge XX de durant l’any

Estimats germans i germanes:
Que dura que és la situació del profeta Jeremies, llançat per intrigues en aquesta cisterna de Melquies, enfonsat en el fang! Quantes persones arriben aquesta situació de tocar a fons, de tocar el més baix i degradat...Tots en coneixem, i nosaltres mateixos potser hem viscut també alguna situació semblant. El salmista en canvi reconeix amb agraïment que el Senyor l’ha tret fora del fang, del llot on es moria. Que el rescat és possible.

M’ha arribat la memòria anual de 2018 de la fundació Acollida i Esperança de Can Banús. És bonic i impressionant de llegir testimonis concrets de persones que havien caigut en el fang i que n’han sortit. El rescat és possible! En Miquel, un noi cristià generós al principi de la Fundació, va acompanyar el P. Josep Costa a veure una amiga comuna, la Rosa, i li va dir que volia dedicar deu anys de la seva vida a aquesta obra d’ajudar a sortir persones del llot del SIDA. La Rosa li digué: “Si és la teva vocació hi dedicaràs molt més de deu anys”. I, efectivament, en Miquel en porta més de 25 ajudant amb tot un equip a persones concretes a sortir d’aquest fang.
No tinguem por, com diu la carta als hebreus: “ens envolta un núvol molt gran de testimonis” que ens ensenyen com hem de viure la fe. A ells tot el nostre reconeixement. Valdria la pena que dediquéssim ni que fos una estona a recordar els testimonis que ens han ajudat a créixer en el decurs de la vida. Aquells que hem admirat per la seva autenticitat, familiars o amics....Jo ho he fet i en pocs minuts me n’han sortit una quarantena, de “sants de la porta del costat” com diu el Papa, sense comptar els canonitzats.

Jesús parla amb realisme d’una altra situació límit: diu que ha vingut a portar a la divisió amb aquells que més estimem. Es evident que Ell no vol la divisió sinó tot el contrari, vol la unitat. Però en nom de Jesús, moltes famílies es dividien perquè avantposaven els seus interessos a la crida del Mestre que comportava un despreniment i una abnegació totals. En nom de Jesús hi continua havent incomprensions.

Ara penso que és precisament la manca de testimonis, de referents, la que ens pot portar a aquesta doble situació límit de l’enfonsament en el fang o de la ruptura amb els qui estimem. O totes dues coses a l’hora.

La prova del Baptisme és per a nosaltres la purificació de l’Esperit Sant.

Helena, la festa de la qual avui celebrem, fou proclamada santa per les esglésies catòlica, luterana i ortodoxa, és un testimoni ecumènic, d’unitat. Que ella, abraçada a la creu, ens ajudi a superar totes les situacions límit i que visquem tots els dons de l’Esperit Sant.

jueves, 15 de agosto de 2019

En la Solemnitat de l'Assumpta 2019


Benvolgut mossèn Richard Twagirimana, P. Agustí Borrell ocd, Mn. Ignasi Torrent i Mn. Esteve Espí, preveres concelebrants, Mn. Quim Sabater diaca i ministres de l’altar.
Membres de la nostra comunitat i d’altres comunitats de Badalona
Representants de la taula de religions
Alcaldessa en funcions i regidors
Geganters, grallers i bastoners
Germans i germanes

Estimats tots,

si un fill o un nét vostre o potser un veí us preguntés: com és  que avui vas a missa a santa Maria? Podríeu respondre: per tradició, perquè és la festa major i no hi falto cap any, perquè represento tal parròquia o comunitat, perquè fa anys que em vaig casar aquí, perquè vull veure ballar els gegants... però aquestes són raons més o menys superficials. Jo crec que n’hi ha una de més profunda que no gosem verbalitzar: i és que tots volem ser feliços però la nostra felicitat sovint ha de conviure amb els patiments físics o morals. I si hem vingut aquí es perquè intuïm que Maria, enmig de molts patiments -la Mare de Déu dels Dolors- fou feliç i no solament ho fou en el seu temps sinó que ho és ara plenament. Avui constatem que una vegada més la nostra generació li està dient “benaurada”, feliç tu, perquè has anat per bon camí, tal com tu mateixa va preveure en el Magnificat: “des d’ara totes les generacions em diran benaurada”. Però aquesta felicitat no és un pur estat d’ànim, és la felicitat que dóna estimar i sentir-se estimat en plenitud: “El Senyor obra en mi meravelles.” Amb la ma al cor: Déu obra meravelles en cada un de nosaltres: vivim, estimem i rebem amor, molts tenim família, tenim amics, tenim feina...I en canvi donem més importància a allò que ens manca o al que ens fa patir.
A l’himne final d’aquesta missa, al Madona Santa Maria, recordarem que juntament amb el cel i la terra el mar canta les lloances de Maria. Hi ha un lligam antiquíssim entre Maria i les aigües primordials. Entre Maria i el mar. De manera que moltes esglésies del litoral tenen per titular l’Assumpció de Maria com Santa Maria del Mar.  A Elx que aquests dies presenta el seu Misteri -patrimoni de la humanitat- hi ha viva la tradició que Maria va arribar-hi per mar. Avui al final de la celebració, el Francesc Lleal ens explicarà el per què de l’exvot Maria Assumpta que tenim a l’església en record del bergantí rodó badaloní que va portar el nom de la nostra parròquia arreu del món. Després el grup Cantaquetx cantarà la bellíssima havanera 'A la Maria Assumpta' lletra d’Enric Bayé i música d’Isabel Antequera. Gràcies a tots. I al final el beneirem.  Sobre del rètol del vaixell, com un contrast o un complement, hem posat una imatge singular presa per una fotògrafa badalonina d’una sèrie que ha estat premiada. És una dona musulmana que s’està banyant vestida a les aigües de la Mediterrània. Ha estès els seus braços com si volgués acollir els seus fills errants en les aigües del Mare Nostrum; aquesta dona ens ha fet pensar en Maria Assumpta, coberta també amb vel, que obre els seus braços per acollir tants fills cansats d’estar cansats. Avui és un badaloní Oscar Camps el qui amb el seu equip ha portat l’oenegé Proactiva Open Arms (braços oberts) al prestigi humanitari que la distingeix. Però em pregunto, si aquests refugiats poguessin finalment desembarcar i truquessin a les nostres portes, a les de Badalona, sabríem acollir-los? Senzillament crec que no, perquè avui dissortadament a la nostra ciutat no tenim encara resoltes les emergències socials. Per això avui llanço un prec a vosaltres les nostres autoritats locals perquè amb les aliances que calgui pugueu fer front a aquest dèficit. Em consta que és una preocupació que no tenim resolta.
Mossèn Richard: ara fa quasi deu anys que treballes pastoralment entre nosaltres, primer com a adscrit i després com a vicari al costat de l’enyorat mossèn Joaquim Vidal, de mossèn Ignasi Torrent i de mi mateix . La teva bondat i l’autenticitat de les teves conviccions han captivat a molts, adults, joves i infants... Permet que et digui que ets com un estendard de l’Àfrica a Dalt la Vila de Badalona. Has fet un gran esforç per fer teva la nostra cultura. Ara el nostre arquebisbe t’ha demanat que, sense deixar de ser vicari de Santa Maria, pasturis també la parròquia germana de la Mare de Deu de Montserrat al barri del Sant Crist. No sé com t’ho faràs...! En aquest nou ministeri, segueix el consell de l’apòstol a Timoteu: “sigues assenyat en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelista, compleix bé el teu ministeri.”
No puc deixar de recordar avui mossèn Andreu Pascual, rector d’aquesta parròquia durant vint-i-cinc anys, des del 1984 fins al 2009, ell se’n va anar a la Casa del Pare el passat 9 de juny. Molts el recordeu per la seva bonhomia, el seu acompanyament sol·lícit i el seu humor transcendental. En el seu temps entraren per primera vegada els gegants a la parròquia tal dia com avui, però ara veiem que ell feu també amb discreció una obra gegantina.
Que Maria, Assumpta al Cel, ens regali un raig de la seva plenitud, i que les onades, desfent-se argentades, portin tothom a port segur.
“Maria Assumpta és per tu
per qui cantem la tonada,
una havanera que al vent
s’escamparà a banda i banda.
joiell de la nostra mar,
de les mars, la més gran dama,
la que amb el seu navegar
fa badar l’ona quan passa,
joiell de la nostra mar
avui en aigües estranyes:
sigui quin sigui el teu port
-pel cor no hi ha cap distància-
t’arribarà aquell cantar
i tu sabràs pel bagatge
que és Badalona qui sents
que és Badalona qui flaires
que és Badalona que veus
que és Badalona qui canta
la Badalona on la mar
va de bracet amb la Rambla”
(A la Maria Assumpta. Havanera. Lletra: Enric Bayé i música Isabel Antequera)

domingo, 11 de agosto de 2019

Sense saber on aniria


Homilia diumenge 11 d’agost

Santa Clara d’Assís

Estimats germans i germanes,

La carta als hebreus que hem proclamat ens ha dit que Abraham sortí del seu país sense saber on aniria.  I Abraham és el pare dels creients! Realment ens sobta. Quan preparem les vacances sabem amb precisió on anirem, quan sortirem, quan tornarem, què visitarem, on ens allotjarem, què ens costarà... Si pot ser buscarem els blogs de persones que han fet aquell viatge abans que nosaltres. La previsió és bona... L’excessiva previsió, ofega. Potser sí que si hem fet un pelegrinatge a Santiago hi ha dies que queda obert allà on dinarem o a quin lloc farem nit...

I un pensa espontàniament en aquestes persones rescatades de les aigües pel vaixell Open Arms - braços oberts-, ara ja són 160 que han viscut i viuen la sotsobra de no saber a quin port recalaran.

Jesús li va dir a Pere, de jove tu mateix et cenyies i anaves on volies, de gran un altre et cenyirà i et portarà allà on no vols. Certament hi ha una referència al seu martiri, però oi que ens venen a la ment tantes persones grans, dependents de la voluntat dels fills, o dels cuidadors...? Arriba un moment en que les persones ja no podem decidir i d’altres decideixen  per nosaltres amb més o menys encert. Quina pobresa!

Recordo un bon amic prevere, molt ocupat, que solia fer l’agenda en un full de paper blanc, doblegat. S’hi apuntava els compromisos, les visites, les hores... però deixava espais en blanc.  Deia “aquí perquè Déu actuï”. Era un gran creient en la Providència. La Providència de què parla Jesús a l’evangeli, avui expressada amb aquestes tres paràboles: la del que torna del banquet de noces, la del lladre i la de l’amo.

Atenció és el mateix amo se cenyirà (actitud de servei), els farà seure a taula i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Espontàniament pensem en el Sant Sopar on abans i tot de seure a taula Jesús va rentar els peus d’un a un als seus deixebles. Servei personalitzat. Les mateixes guaricions de Jesús, segons l’evangeli, eren personals.

Un amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Clara d’Assís es prengué seriosament aquest consell de Jesús que hem escoltat a l’Evangeli d’avui: “Veneu els vostres bens i distribuïu els diners entre els qui els necessiten”. Així, despresa de coses supèrflues, abraçada a la dama pobresa va ser exemple de fortalesa. Clara fou companya i amiga de Francesc. Els pobrissons no va confondre pobresa amb misèria: eren prou lliures, prou creatius, prou nous com per anar-se emmotllant cada dia a la voluntat de Déu i per lloar-lo en totes les coses creades. Per això Clara i Francesc eren capaços de viure la perfecta alegria fins i tot en les situacions de més mancança aparent. Déu era el seu tresor. No els calia res més,

sábado, 3 de agosto de 2019

Vanitat i més vanitat


Què és la vanitat?  Habitualment entenem la vanitat en la primera accepció de la paraula: l’orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents. Tots en major o menor grau patim d’aquest virus, a tots, en major o menor grau ens agrada que ens afalaguin. I de vegades és una temptació molt subtil, la de quedar bé sempre i a qualsevol preu. El Papa Francesc, enfront de la temptació de la vanitat que ens afecta tots, incloses les comunitats eclesials,  proposa un antídot,  la “santa vergonya”,
El llibre del Cohelet que acabem de proclamar,  però, parla de la vanitat de manera més genèrica, tot allò que és en va. I planteja dues situacions ben reals d’aquesta vanitat: la persona que s’ha esforçat a treballar amb coneixement, traça i eficàcia i, en canvi, el que li pren el relleu no s’hi esforça per res i aquella empresa se’n va en orris. És en va i a més és una gran dissort, comenta l’autor sagrat. Ben real. Quantes situacions coneixem de persones que s’han esforçat durant anys a tirar endavant una empresa i els seus successors l’han malbaratada.  Recordeu la novel·la l’Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusinyol quan ens presenta l’Esteve com a model de botiguer i en l’ambient de prosperitat esclata el conflicte amb en Ramonet, el fill que vol ser artista i no vol heretar el negoci...
La segona situació del llibre sagrat descriu perfectament allò que avui denominem estrès: el que passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud i de nit el seu cor no descansa.  És una situació  semblant a la que proposa Jesús a l’evangeli, la de l’home ric que planeja ampliar els seus graners la vigília de la seva mort. I Déu li recorda que no s’emportarà res a l’altra vida.
En el fons ambdós sentits de la paraula vanitat tenen un denominador comú: l’egolatria, el culte el jo i el fet de menystenir els altres. La vanitat  és com les bombolles de sabó, molt aparents, però les toques i es queden en o res. Hi ha una revista que es diu precisament Vanity fair, on els protagonistes són els famosos. En ella es parla d’una urbanització madrilenya que és un veritable búnquer, amb centenars de càmeres, sensors de moviments, una doble  tanca i rondes de cotxes de seguretat perquè ni una mirada indiscreta entri en la urbanització. Allí la seguretat, la discreció i el luxe ha enganxat l’elit econòmica del país. En resum, una gàbia d’or. En els darreres vint-i-cinc anys al nostre país s’ha construït més que mai però aquest creixement no ha respòs ni a les necessitats ni a les demandes d’allotjament de la població. L’augment de la precarietat i el risc de la pobresa han fet desplomar-se la demanda, moltes llars han estat desnonades i els joves i els treballadors no poden accedir al mercat per manca de solvència. Quin contrast! Però el més greu és que aquest aïllament sigui la ignorància de tan patiment.
Ramon Llull deia que s’ha de conjuntar sempre “un amor virtuós i una intel·ligència sense vanitat”. Demanem aquest amor fort aquest aprendre a llegir entre línies amb humilitat. Jesús se’ns dóna del tot. Com canta el Pange lingua, : s’alimenten del Senyor els pobres, els servents, els humils.