domingo, 16 de septiembre de 2018

Aprendre tot caminant


Setmana XXIV de durant l’any (16/09/18)
Jesús parla amb els seus deixebles tot fent camí. Com les passejades dels filòsofs i els seus deixebles. La gran diferència entre el mestre i el deixeble i el professor i l’alumne, és que mestres i deixebles convivien. No s’anaven a buscar títols o màsters, no es buscava acumular coneixements per ostentar un càrrec: s’aprenia conjuntament, vitalment, en el llibre obert de la Naturalesa, s’aprenia la saviesa del cor, de manera itinerant...
I als poblets de Cesarea Jesús fa una pregunta als seus deixebles:Qui diu la gent que sóc jo?”  Podríem preguntar-nos, és que el Senyor no ho sabia, no escoltava el que deia la gent com ho escoltaven els deixebles? Era una pregunta merament retòrica per veure com es posicionaven els seus amics?
Les respostes que donava la gent eren parcialment veritables: Jesús no era Joan Baptista, però hi tenia molt en comú, Jesús no era Elies ni Jeremies, però era profeta i hauria de tenir el final tràgic dels profetes... Avui molta gent admira Jesús, nosaltres mateixos... però en fem aproximacions parcials., teòrics, el nostre coneixement ha d’anar més enllà, ha de ser un coneixement vital, com el del mestre i el deixeble.
I vosaltres qui dieu que sóc? La confessió de fe de Pere, contundent impetuosa, generosa ens impressiona: “Vos sou el Messies”. Potser era la primera vegada que ho formulava clarament. Però Pere només acceptava també un messies parcial, gloriós, no el que havia d’assumir la creu. I així com en Sant Mateu hi ha tot un elogi de Jesús a l’acte de fe de Pere, en Sant Marc hi ha allò que els biblistes coneixen com a “secret messiànic”. Els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Per què Jesús imposa silenci als seus deixebles, els diu que no parlin de la seva condició divina? Era una professió de fe que s’havia de fer en el moment oportú. I que no es feia solament en paraules sinó amb la donació de la vida... La filiació divina es mostraria en la creu, en l’acte suprem de donar la vida. I la fe s’ha de traduir en obres. Tota sola és morta, diu Sant Jaume.
Per això Jesús renya Pere fortament. Li diu “Satanàs” paraula que no usa ni pels escribes ni pels fariseus... Per què? Perquè Pere, pensant fer-li un favor, vol dissuadir-lo de la seva missió. L’adversari s’amaga subtilment darrera de tot allò que ens fa tenir una mirada superficial centrada només en el més ençà. Quan no mirem les coses des de Déu sinó que es miren des de terra.
Perquè la conseqüència de la professió de fe és donar la vida: que és l’abnegació. Mossèn Rius Camps un biblista que ha estudiat molt la figura de Sant Pere ens recorda que quan Jesús i Simó dialoguen prop del llac, amb aquelles tres preguntes.... m’estimes? al final Jesús li diu “segueix-me!” Això vol dir que encara no el seguia. I havien passat tres anys convivint! Però encara no el seguia...
I nosaltres que el seguim? El salm hem cantat és també una humil professió  humil: “continuarem caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.” La fe és un camí, és un itinerari, és un procés. Acollint la pròpia creu, les pròpies ferides, les circumstàncies que ens toquen viure, els goigs i els encerts de cada dia. Com aquells primers deixebles l’eucaristia ens fa sentir que Jesús camina al costat nostre.
Sí Senyor, continuarem caminant amb vos.

lunes, 10 de septiembre de 2018

Presentació del Concert de Sant Ramon 2018



Bona tarda, buenas tardes, good evening.

Benvinguts a la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra que regeix aquest espai del monestir dedicat a presentar les relacions entre Catalunya i el Nou Món des de 1493 fins als nostres dies.  És a dir, a partir de la rebuda que els Reis Catòlics tributaren a Colom i la marxa de Fra Ramon Pané a Amèrica, en el seu segon viatge. Pané fou el primer etnòleg i missioner de les Índies.
Quan l’any 1989 buscàvem una persona que pogués liderar aquest projecte no vam tenir cap dubte que María Teresa Rosés Magnoni era l’adequada: era filla de pare català i de mare xilena d’ascendència italiana; havia viscut a Xile, als Estats Units i els darrers anys a Badalona. La vaig conèixer en una festa d’acció de gràcies que tant li plaïa celebrar: era una dona molt culta a la que tot interessava: la geografia, la història, l’art, la cultura, la política... Res d’humà no li era aliè. Amb tants anys com la vaig conèixer, mai no va repetir un sol tema. Maria Teresa fou la primera presidenta de la Fundació. La vam acomiadar el diumenge 8 de juliol, fa tots justs dos mesos. Que en pau reposi.
Aquestes sales que després podreu visitar estaven en molt pitjors condicions. I a ella no li va importar posar-se el xandall per desbrossar, netejar i fer les millores que calgués.
Maria Teresa també feu bona amistat amb Emília Xargay, que fou l’autora del monument a fra Ramon Pané. I aquí mateix va poder saludar els Reis el novembre de 1993, amb motiu del cinquè centenari del retorn de Colom.
L’encisava una paraula catalana: “germanor”. Germanor entre les persones i els pobles.
I ella fou la iniciadora d’aquests concerts de Sant Ramon que ja han arribat a la vint-i-setena edició. Va insistir molt que fossin concerts de guitarra. Avui en tenim un d’arpa: també és un instrument de corda...!
Avui aquí hi ha dos records materials de Maria Teresa: un vitrall emplomat fet per al Monestir i una rajola escrita per ella amb unes paraules d’Alfred Rubio (aquí hi ha també les seves nebodes) que ben segur que l’havien confortat. Encara en els darrers moments, quan s’acomiadava, va fer esment de l’Alfred a qui havia admirat i estimat.
Diuen així:
“Señor, porque te amo, no te temo/y por saberte a Tí mi defensor/tampoco temo al mundo/ni al dolor/ ni al que me venga a atacar, blasfemo.”
Avui és també Sant Pere Claver. És una gran figura Catalunya-Amèrica. Natural de Verdú, ell i els seus companys jesuïtes, a Cartagena de Indias, atengueren amb gran sol·licitud a 300.000 esclaus negres.
El concert de Sant Ramon d’enguany porta per títol: Harmonies llatinoamericanes i és a càrrec de  Rubén Darío González (arpa de Paraguai), li donem la benvinguda.
Rubén Darío nasqué a Asunción el 1979. El seu pare ja era guitarrista, i el seu germà gran concertista de guitarra clàssica. Va començar a estudiar amb 7 anys amb un oncle seu, Ignacio Zárate, arpista i es va anar formant amb diversos mestres. Va completar la seva formació a Asunción. Estudià composició i teoria musical a San Francisco. Ha actuat a festivals musicals d’Argentina i Brasil i en el seu Paraguai nadiu. El proper gener farà set anys que arribà a Barcelona. És casat amb Sorkunde i pare d’una nena de tres anys. Ell mateix anirà explicant les peces que interpretarà.
L’escoltem de bon grat.
[en acabar el concert:]
Soneto con estrambote trascendente a Rubén Darío González y a su arpa
Gracias, Rubén Darío por tu arpa
la pulsas con dulzura y con unción
¡que honda y palpitante emoción
oírla bajo esta azulada carpa!

Hoy desde acá nuestra nave zarpa
hasta avistar tu nativa Asunción
llevando allí una anunciación
esculpida a martillo y a escarpa:

Somos una sola y misma gente
acá y acullá del gran Oceáno
volvamos aquí hoy a darnos la mano.

Un pensamiento surgió de repente
al escuchar guaranía y bolero:
la música abraza al mundo entero.

Y desde el cielo nuestra María Teresa
de corazón te agradece y te besa.

sábado, 8 de septiembre de 2018

Comunicació i tacte



L’evangeli d’avui planteja una primera qüestió de fons que tots ens hem formulat alguna vegada: com és que  hi ha sords,  muts, paralítics, discapacitats psíquics o físics...? És que Déu no ha fet bé les coses? És que Jesús ha vingut a esmenar-li la plana i a arreglar amb els miracles allò que Déu Pare havia fet malament?  Aquest error ha portat al llarg de la història de l’Església molts desencerts guiats sens dubte per la bona fe, però fruit d’una visió deformada de la divinitat i de la seva relació amb la persona humana. Com s’entén doncs l’expressió “tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”? És una posició molt simple culpar d’allò que jutgem un mal a Déu Creador que ha impulsat el món i les seves lleis, que són autònomes. La limitació, la malaltia, la mort són pròpies de la condició humana i tenim un mirall extraordinari que és la naturalesa –on tot neix creix, emmalalteix i mor- per comprendre-ho. Jesús no ha vingut a esmenar la plana de Déu Pare, si no a portar a acompliment totes les coses creades. I nosaltres, cridats a col·laborar en l’obra de la creació, amb el progrés de les ciències, ens adonem que una limitació que en temps de Jesús era fins i tot causa de marginació, avui pot ser superada, amb la raó, l’esforç i la recerca. Ens admira que avui hi hagi opcions mèdiques i ortopèdiques per superar la sordesa, la ceguesa o la paràlisi...
Així doncs en la figura del sordmut de l’evangeli hi hem de veure més aviat representat el drama de la incomunicació que travessa la història humana i que arriba avui a nivells preocupants. Molts es pregunten com pot ser avui que en un món on hi ha tants mitjans de comunicació, hi hagi en canvi tanta gent incomunicada. Dol que dues persones estiguin conversant i l’atenció al telèfon mòbil sembli passar per sobre de l’altre, d’aquell que tens allí, presencialment. Les xarxes socials que són molt útils i que permeten que les persones ens puguem comunicar allí on ens trobem de manera immediata i massiva, alhora ens enreden i tendeixen a intoxicar-nos. Dol també que la comunicació sigui ràpida i per tant, fragmentada i que sigui tan fàcil crear mals entesos que poden ser fatals... Però alhora és massa fàcil culpar els instruments, seria d’alguna manera, allò que els clàssics diuen “matar el missatger”. Quin és, doncs, al meu entendre el problema de fons de la incomunicació? Que ens refugiem en els mitjans perquè és més còmode, menys compromès que mirar l’altre als ulls i que parlar-lo cara a cara.  La incomunicació ha estat i és font de conflictes: quan una família, un grup, una comunitat es tanquen en ells mateixos no poden ser solidari, ni tan sols de la sang de Crist (A. Rubio). I sorgeixen les incomprensions, les divisions, les renyines, fins i tot les guerres.
La solució de la incomunicació no és simplement una major comunicació. La incomunicació se supera amb la comunió. Que és el que Jesús ha vingut a proposar-nos. És com un cercle virtuós, com més autèntica comunicació hi hagi més comunió hi haurà. Com més comunió vivim més ens comunicarem. Però el primer pas és un salt de fe: tota persona és digne de ser estimada pel sol fet d’existir.
Fixeu-vos que abans de fer el miracle, Jesús mira al cel i sospira. És el que hem de fer cada un de nosaltres en començar el dia i abans d’emprendre la lluita contra tota mena de mal. Mirar el cel, és a dir mirar Déu, mirar la comunitat que vol viure el Regne del Cel aquí a la terra, estimar l’altre reconèixer la nostra petitesa, i pregar que si vol, Ell actuï a través nostre.
Una última consideració: Jesús toca el sordmut. El tacte és un sentit important, oblidat. “No toquis”, “no em toquis”, “prohibit tocar” la majoria hem crescut amb aquesta mala educació.  Certament que s’ha de tocar amb delicadesa i amb respecte, però deixar de tocar és deixar perdre. Tocar una font molt important d’informació, un vincle de tendresa, de comunicació i, per tant de comunió.
“Allò que hem tocat...” diu Sant Joan, parlant del Verb de Vida. És una de les moltes conseqüències de l’Encarnació. Hi ha un llibre de J. Tolentino Mendoça (Fragmenta, 2016) que proposa una espiritualitat dels sentits. A més el tacte físic representa la manera delicada de tractar l’altre persona o una qüestió espinosa. No diem o hem sentit dir: ho ha resolt amb molt de tacte? El tacte afavoreix la comunicació i per tant la comunió que ara anem a viure, altra vegada.


sábado, 1 de septiembre de 2018

Puresa i impuresa


Homilia diumenge XXII de durant l'any 2/09/18

Estimats germans i germanes

Em sap greu que la Trobada Mundial de les Famílies hagi quedat parcialment (o partidistament) emmascarada davant l’opinió pública pels grans mitjans de comunicació de masses gairebé exclusivament pel tema dels abusos i el seu possible encobriment.  Sembla inútil que el Sant Pare n’hagi demanat sincerament perdó –en nom de tota l’Església- diverses vegades.  Certament que tota mena d’abús és menyspreable i que els delictes han de ser jutjats, però no podem permetre que una desviació -o tot un corrent de desviacions- acapari tota l’atenció mundial d’una trobada d’aquestes característiques. Ni que algun eclesiàstic s’irrogui en jutge del propi Papa.  En el fons penso si no estem caient en la mateixa hipocresia d’aquells mestres de la llei que es rentaven les mans per fora, però per dins estaven plens de tota mena d’immundícia. També Pilat es va rentar les mans quan va entregar Jesús a la mort. I l’expressió “rentar-se les mans” ha estat sinònim de desentendre’s.
Precisament les trobades de famílies a tots nivells haurien d’estar dedicades a treballar  aquelles actituds de fons que ajuden a prevenir els abusos de tota mena. (No oblidem que és precisament  en el si de les famílies allà on es produeixen més abusos, no solament sexuals sinó també de consciència i de poder). Viure la tendresa en família, la naturalitat, afavorir el diàleg transparent entre pares i fills, la comprensió, la cooperació, ajuda a formar persones equilibrades afectivament i contribueix també en els anys decisius de la vida a la detecció de possibles patologies, a treballar les intencions de fons... I tot això contribueix a prevenir els abusos. Perquè allò que vivim de petits ens sol marcar per tota la vida. Certament que la família no és la única instància de formació. Hi ha també l’escola, hi ha també l’ambient, els amics, els mateixos mitjans de comunicació. Fixeu-vos els grans mitjans de masses, responent a interessos econòmics, afavoreixen una societat hipersexualitzada. I ells mateixos es dediquen a jutjar allò que han contribuït  a deformar? Sovint els mitjans ens infoxiquen –un neologisme- és a dir, a l’hora que ens informen ens intoxiquen.  Però culpar els mitjans és matar el missatger, el problema és qui hi ha darrera dels mitjans i per quins mòbils obscurs es mou.
Recordo que d’adolescent, algun confessor –era l’època- em preguntava, quasi per rutina, per la puresa... es referia inequívocament a la castedat, o més aviat a tot allò que feia referència a la sexualitat. Era una visió restrictiva de la puresa. No em parlava de la puresa entesa com a la rectitud d’intenció, com a netedat d’acció, com la voluntat de no deixar-se corrompre.
La traducció catalana de l’evangeli d’aquest diumenge diu que “de dins de l’home, és a dir del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a dur totes aquestes accions.” És una visió interessant, d’alguna manera pensem amb també el cor, el cor –que té raons que la raó no entén- ens porta a pensar de manera encertada o errònia. Els pensaments positius ens porten a les bones accions  i els pensaments erronis a les que no ho són.
Són dotze les accions perverses que l’evangelista Marc detalla en aquesta llista. Però sembla que vagi molt bé fixar-se només en una i oblidar-se de totes les altres corrupcions. No podem jugar a aquest joc.
La carta de Sant Jaume fa diana: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món.” És a dir, la millor prevenció és estar al cas dels qui més ho necessiten i estar previnguts d’allò que ens intoxica.
El Papa Francesc, en l’homilia de cloenda de la Trobada Mundial de les Famílies a Dublin deia: “La tasca de donar testimoni d’aquesta Bona Nova no és fàcil. No obstant, els desafiaments que els cristians d’avui tenen davant no són  més difícils que els que hagueren d’afrontar els primers missioners irlandesos. Penso en sant Columbà, que amb el seu petit grup de companys va portar la llum de l’evangeli a les terres europees en una època de foscor i de decadència cultural. El seu extraordinari èxit missioner no estava basat en els seus mètodes tàctics o plans estratègics, sinó en una humil i alliberadora docilitat a les inspiracions de l’Esperit Sant”.
Que ens assemblem a aquest petit grup de companys, a aquesta minoria creativa de la qual parlava també el papa emèrit Benet XVI.

sábado, 25 de agosto de 2018

Submissió i respecte 26/08/18


Submissió i respecte 

A la carta de Sant Pau als cristians d’Efes hi ha un concepte que ens sobta, que és el de la submissió.  En l’actual context on som tan sensibles als drets menystinguts de les dones i on encara en tants països del món estan marginades, oprimides i fins i tot decapitades o cremades, ens sobta i fins i tot ens molest, ens irrita, que Sant Pau, en un altre context certament, parli de submissió de les dones envers els homes. Com hem d’entendre avui aquest concepte? La paraula submissió és incòmoda, però té diversos sinònims, i un d’ells és el respecte. Mirem de substituir doncs “submissió” per “respecte”. I immediatament entendrem també el necessari respecte dels marits envers les mullers, perquè no podem oblidar com comença la lectura: “sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” és a dir  “Respecteu-vos els uns als altres per reverència a Crist”. El respecte ha de ser recíproc. I hem de respectar tots i tothom, fins i tot aquells que potser no respecten ni el nostre repòs i ens importunen continuament. 

Però què és el respecte? El respecte és, etimològicament, la mirada atenta. El filòsof Josep Maria Esquirol li dedica un assaig. Respectar és contemplar atentament l’altra persona, mirar-li als ulls, estar-ne pendent, tenir-ne cura sol·lícita si cal. El respecte no és la tolerància, que és una actitud passiva, el respecte és ben actiu i es tradueix en obres. El respecte no és tampoc deixar fer l’altre, sense importar-nos poc ni molt el resultat de les seves accions... Respectar no vol dir desentendre’s.

Les persones grans solen dir: “quan es perd el respecte s’ha perdut tot”. A mi m’agrada dir-ho en positiu, quan es guanya el respecte s’ha guanyat tot. Quan preparem el casament amb els nuvis els demano quines són les tres paraules que conformen el seu lema matrimonial. Molts citen la paraula respecte, que és la base de tota relació.  Contemplar l’altre atentament, amb una mirada neta, com si ens el miréssim per primera vegada. Com si el descobríssim genuïnament. I el respecte és, en cert sentit, la sub-missió, la missió que està per sota, que sustenta tot capteniment humà digne.
Aquesta actitud s’ha de tenir en primer lloc en família. Per això ens unim i en aquesta eucaristia preguem per la trobada mundial de les famílies que s’està celebrant a Dublin i a la qual hi ha assistit entre molts d’altres el nostre amic calongí el bisbe Papito, auxiliar de Guatemala.

Aquells que abandonaren Jesús no tenien una mirada neta, primigènia, d’infants... Tenien una mirada carregada de prejudicis. Com la tenim potser nosaltres. Us recordeu d’un video que fa un temps va recórrer les xarxes? Una senyora va a un self service i s’agafa una sopa, la deixa a la taula, s’adona que s’ha descuidat la cullera, torna i es troba un noi d’aspecte estranger menjant-se la sopa. Enrabiada ella també fica la cullera i va compartint la “seva” sopa mentre, el noi somriu. Quan acaben, el noi li ofereix el segon plat i les postres. El noi s’aixeca i se’n va. Aleshores la dona s’adona que no té la bossa i es pensa que el mateix noi estranger l’ha robat. Quan ja anava a denunciar-ho s’adona que a la taula del costat hi ha la seva sopa freda. S’havia deixat portar pels prejudicis i s’havia equivocat.

La pregunta de Jesús als apòstols sembla té un deix de tristesa: “Vosaltres també em voleu deixar? És una pregunta que s’adreça avui a nosaltres, els qui encara practiquem, els qui encara venim a missa els diumenges, quan tantes persones que acudien a l’església han anat abandonant la praxi religiosa... No som millors ni pitjors, però evidentment quan un germà deixa de participar de l’eucaristia ens, dol, ens entristeix. Sobretot quan en sentim els motius: “Després d’escoltar aquest mossèn he estat a punt d’aixecar-me i marxar...” “Després d’anar a aquesta missa, em penso que no hi tornaré...” “A mi aquestes homilies no em diuen res...” Són comentaris que escoltem sovint. De debò anem a missa per estar una estona amb Jesús, reunits en comunitat? O fruit de la dispersió ens anem fixant en milers de coses secundàries i oblidem l’essencial. És clar que hem de preparar-nos tots bé per l’eucaristia! Però no oblidem l’essencial, que és invisible als ulls. Que ara quan renovem la professió de fe li diem de cor, com Simó, “nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.”

sábado, 18 de agosto de 2018

Renovar l'eucaristia


Diumenge XX de durant l'any
Estimats germans i germanes,
Un amic capellà m’explicava que fa poc va preparar uns nuvis. A l’hora de dissenyar la celebració va sorgir un petit inconvenient, aparentment perifèric, però per a ells important: no els agradaven les cadires que havien disposat pel casament. El mossèn no ho entenia però va admetre que en portessin unes altres. “Aquest matí les hi hem portades, les hi hem deixat darrera del mostrador”, va dir el nuvi. Es referia a l’altar. Hi ha persones que em pregunten on “dono” missa... No estan massa lluny del concepte d’altar/mostrador... Quanta ignorància hi ha al voltant de l’Església i de l’eucaristia! Tots hi devem tenir una part de responsabilitat. El Papa Francesc, conscient d’aquesta ignorància, ha fet un seguit de catequesis sobre l’eucaristia explicant-la pas a pas. De vegades he parlat amb joves que es pensen que l’eucaristia és una cosa per persones grans i per això diuen que no hi van. Tenen raó que per viure l’eucaristia cal maduresa, però certament un jove també hi ha de poder participar. El que passa és que un jove abans de celebrar la missa ha de saber què és allò que celebra i ha de tenir ganes de celebrar-h.
I en canvi que n’és d’important l’eucaristia! Deia mossèn Rovira Belloso, gran teòleg, que  l’eucaristia el més important del món. Sembla una exageració, però no ho és: és el testament de Jesús, és el seu llegat, és el Pa de Vida és l’àpat de l’amor. El cel i la terra es toquen. Però de vegades la tenim tan a l’abast que no li donem la importància que pertoca.  Vivim una gran dispersió. Són molt més atractives les imatges de la pantalla que el que podem veure en una església. Però ens pot omplir de sentit i d’esperança allò que experimentem en la missa que totes les pantalles.
Com fer-ho per renovar-la?
Una cosa molt senzilla és preparar-s’hi. Ens hi preparem llegint les lectures amb una lectura que esdevingui pregària, cercant les intencions de les persones per les quals volem pregar, o donar gràcies...
A l’eucaristia hi ha un crescendo: la solem començar dispersos, el celebrant perquè potser ve d’una altra eucaristia, els fidels perquè venen dels mil petits problemes del viure quotidià. Recordo amb admiració el bisbe Sebastià Taltavull: ja podia venir cansat o neguitós: quan es posava a celebrar ho feia amb unció, amb pau, ben situat davant les persones amb qui es trobava, cercant sempre la paraula oportuna.
L’eucaristia té un crescendo. No és el mateix quan arribem, potser  amb el temps just, que el silenci que guardem després de la comunió, molt més intens.
La Paraula de Déu ens ha de ressonar. De vegades una paraula que hem sentit mil vegades, és com si s’il·luminés per dins. Hi podem aplicar les paraules de Sant Pau: “fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present...”  
Hem de saber també fer abstracció del celebrant. Certament és important que el celebrant es prepari bé, celebri amb unció, faci una bona homilia... Però no ens quedem fixats en el qui celebra: l’acció de gràcies s’adreça a Déu Pare per Jesucrist, amb els germans. Deien amb cert humor que “a missa s’hi va per Déu, no per veure mossèn Andreu”.  Una altra manera de viure-la amb profit és donar gràcies acabada l’eucaristia. Em vaig fixar com el papa Francesc ho feia, amb simplicitat i unció a Santa Marta. Una altra és rumiar en aquella paraula que hem rebut. És comentar-la en família i amb els amics, en comunitat...
Hi ha persones que viuen l’eucaristia com un afer privat entre ells i Déu. Arriben, potser s’asseuen al darrer banc, combreguen, donen gràcies, se’n van... I és clar que l’eucaristia enforteix la nostra relació personal amb Déu, però no podem oblidar mai la dimensió comunitària... No es tracta solament de prendre la comunió sinó de voler viure en comunió amb els altres. De ser conscients que aquí s’hi fa present tota l’Església. Quantes vegades prego per les necessitats d’aquell o aquella que cada diumenge tinc al banc de davant? M’interesso sincerament per la seva persona? Quan dono la pau, ho faig de cor, o simplement compleixo un ritual?
A la parròquia procurem preparar les monicions, les lectures, els cants... Però tot això ha d’anar acompanyat d’un canvi d’actitud interior de cada un de nosaltres...
Els jueus es preguntaven com s’ho podia fer Jesús per donar-nos la seva carn per menjar. Em sembla que avui les dificultats no són tan d’entendre la doctrina sinó de viure-la. L’eucaristia ens ha de renovar per dins, ens ha de fer créixer, ens ha d’enviar al compromís i a la missió.
Així escrivia el P. Joan Baptista Bertran:
“Quiet i blanc me’n vinc a Tu, captiu;
I escolto i rapto en el sospir més lleu
-Hòstia divina de silenci i neu!-
Ta veu més fonda i el teu foc més viu

sábado, 11 de agosto de 2018

Com evitar entristir l'Esperit Sant



Estimats,

l’alta participació a la trobada mundial de les famílies que comença el proper dia 21 a Dublín, és un signe esperançador de l’interès que la temàtica familiar (tan àmplia, amb tantes modalitats i amb tantes ressonàncies per tothom...) suscita en parròquies, moviments i comunitats. Pràcticament tots tenim una família. Els temes familiars són sovint els que més ens alegren o els que més ens fan patir. El lema de la trobada és: “L’Evangeli de la Família: Alegria per al món”, i parteix d’una doble pregunta del Papa Francesc: “L’Evangeli continua essent alegria per al món? La família continua essent una bona notícia per al món d’avui? I ell mateix respon: “Sí! La família encara avui és una bona notícia (és a dir un evangeli). Però amb una mirada realista i amb un llenguatge proper, el bisbe de Roma també recorda la comuna experiència de fragilitat i debilitat que experimentem quotidianament i la necessitat d’una actitud humil que, en el si de les famílies, ens impulsi a reeducar-nos, a acompanyar, a discernir i a ajudar els altres...
I és que en l’oposat d’aquesta joia hi ha els exemples ben concrets del que l’apòstol expressivament anomena “entristir l’Esperit Sant” i que també es viuen –anava a dir sobre tot es viuen- en el si de la família, perquè és allà on més ens mostrem tal com som. Comença amb el malhumor i el mal geni. No és el mateix. El malhumor és temporal, el mal geni pot ser permanent.  Certament una convivència crispada. plena de mals humors no atrau a ningú.
I Pau afegeix encara, crits, injúries... A quantes cases no hi ha crits! Hi ha famílies en què gairebé no passen un sol dia sense crits. Quasi diríem que els crits són normals en la convivència...però no és així. Al nostre país tendim a cridar... No podem judicar ningú perquè de vegades un crit ve de molt lluny. Un exemple conegut: un matrimoni estan fent un viatge llarg. El marit condueix, l’esposa fa de copilot. Al cap de més d’una hora ella li pregunta: “Tens set?” I ell li respon, lacònicament: “No”. I la dona comença a pensar: “I ell no és capaç de preguntar-me si jo tinc set?” I comença a barrinar: tots els homes són uns egoistes, només pensen en ells mateixos, etc. I quan ell passada una estona li diu una cosa intranscendent, ella li respon aïradament, li fa un crit i l’home queda perplex perquè no entén d’on ve aquell crit i li sembla desproporcionat. I és que aquell crit s’ha estat covant molt de temps. Un crit inoportú pot ferir l’altre. I no diguem una injúria, que és una ofensa. Tot això “entristeix l’Esperit Sant”, com pot ser?
És una manera de dir, perquè l’Esperit Sant és font inesgotable d’alegria, és com si nosaltres ens privéssim voluntàriament d’aquesta alegria.
Pau dóna  també l’antídot: sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist. La bondat, la compassió i el perdó s’han de treballar. N’hauríem de parlar més, a casa i amb els nostres. N’hem d’aprendre.
L’Evangeli afegeix també un motiu de tristesa de l’Esperit Sant: la murmuració. Murmurar és malparlar d’una persona quan no hi és. Per què murmuraven de Jesús?  Perquè no entenien que si coneixien els seus pares ell digués “que venia de dalt”. Fins a cert punt és raonable, no hauríem fet el mateix nosaltres?  Però el Senyor explica el motiu de la murmuració: la falta de fe. Angelus Silesius -un home de fe excepcional- escrivia: “la fe com un granet de mostassa trasllada muntanyes al mar... i si fos una carbassa?”
Anem a compartir el pa de vida. Potser després de combregar continuarem posant-nos de malhumor o tenint cops de geni, o tornarem a murmurar... Som humans! L’important és que després de cada eucaristia creixin en nosaltres sentiments de bondat, de compassió i capacitat de perdó. I tan de bo la parròquia fos una família de famílies.

domingo, 29 de julio de 2018

El virus del poder


Homilia diumenge XVII de durant l'any

Estimats germans i germanes,

Davant del miracle dels pans i els peixos de l’evangeli d’avui, podria quedar una mica amagada una temptació que l’evangelista relata al final del text que hem llegit i que potser és la clau d’interpretació de tot el que hem escoltat: “Jesús sabent que anaven apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. Ho tenia molt fàcil: les masses l’aclamaven, era un bon líder, de paraula convincent, de gestos prodigiosos... però Jesús defuig aquesta temptació i se’n va tot sol, com solia fer quan pregava.

La temptació del poder. Hi ha una novel·la històrica recent d’un capellà català que exerceix el seu ministeri a Colòmbia, Martí Colom. Es titula La Renúncia i fa referència a la renúncia històrica de Celestí Vè al papat perquè notava que li podia entrar el virus del poder.

Com ens aferrem a la nostra parcel.la de poder gran o petita! Ens imaginem que el poder és bo i que l’hem d’arrabassar per poder-lo exercir millor que els altres. I ens equivoquem. Es famós l’aforisme de Lord Acton: “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” i cal afegir que quan aquest autor parla de poder, fa referència a tot tipus de bé com el diner que pot comportar la corrupció de l’ésser.
Prèviament el Senyor ens ha donat tres claus per no caure en aquesta temptació: en primer lloc organitzar-nos amb un gest tan senzill com seure damunt l’herba. Asseure’s. És completament diferent dir-nos les coses asseguts que dir-nos les a peu dret, en un passadís, a corre-cuita... Quan veig aquestes reunions incòmodes de veïns que es fan als replans de les escales, penso que és impossible que em pugui sortir cap conclusió positiva.

Asseure’s però no a qualsevol lloc. Asseure’s a l’herba. Aquí hi ha tot una entrada en contacte amb la naturalesa de la qual formem part.

Us convido si no ho heu fet ja que llegiu el testimoni impressionant de La Contra de La Vanguardia d’ahir. Una entrevista a Mussie Zerai un sacerdot de 43 anys d’Eritrea, un país situat al nordest de l’Àfrica fundador de l’associació Habeshia. Va ser nominat al Premi Nobel de la Pau, perquè es calcula que des de 2011 ha salvat 150.000 persones que creuen la Mediterrània. Don Barcone, com l’anomenen quan es presenta diu: “la meva idea política és estimar el proïsme com a tu mateix i el planeta...” Aquest “estimar el planeta” m’ha fet pensar de seguida en la Laudato Si de Francesc que parla també molt de la natura i el poder:  “Es trona indispensable crear un sistema normatiu (...) que asseguri la protecció dels ecosistemes, abans que les noves formes de poder (...) acabin arrasant no sols la política sinó també la llibertat i la justícia” (n. 53)
En segon lloc fer xarxa. Xarxa que serveix per compartir el poc que cadascú porta: comencen amb cinc pans i dos peixos que posats en mans de Jesús es multipliquen. També allò que nosaltres som o tenim si ho sabem compartir en xarxa i ho sabem posar en mans de Déu ho multipliquem. Ens diuen els experts que en les xarxes socials hi ha una manera de fer que contribueix a tots estar en un mateix pla. És una altra manera de dialogar. En tercer lloc i no el menys important saber agrair sincerament. El poderós sol ser desagraït perquè usa els altres només al servei de les seves ambicions.
Podríem dir que l’eucaristia ens salva del poder perquè ens fa seure plegats a escoltar la Paraula, ens estimula a fer xarxa de servei i és tota ella una acció de gràcies còsmica, com aquella missa sobre el món de què parlava el P. Teilhard de Chardin.


miércoles, 25 de julio de 2018

Homilia Sant Jaume 2018


Estimats germans i germanes,

Aquesta estola ha estat el present d’un amic guatemalenc que fa anys que viu i treballa entre nosaltres. Després de prop la podreu veure millor. És vermella, pròpia del martiri, amb unes aigües que evoquen la sang. En aquest moment no fàcil per Guatemala aquest ornament litúrgic ens convida a pregar per aquest país germà...Hi ha la creu de Santiago que és una creu espasa, però el dissenyador ha tingut cura de mostrar que és una espasa que no punxa, que no fa mal... Hi ha també el bordó de pelegrí, la carabassa, el barret d’ales amples, la vieira... De fet Jesús va donar molts consells als seus apòstols i deixebles per peregrinar... Recordem-ho. En aquell temps, “el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar. Els deia: Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa. Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’”

La tradició diu que Sant Jaume no pelegrinava sol sinó amb dos deixebles, Atanasi i Teodor que estan representats també a la façana de l’Obradoiro. És un bon testimoni pelegrinar en grup, evangelitzar en grup. Un testimoni d’unitat i de fraternitat. Avui alguns pelegrinen sols, d’altres ho fan en grup, és diferent, però dues modalitats són vàlides i belles... Quantes vivències als camins de Sant Jaume... Quantes persones ens diuen “jo he fet el camí”, “jo tinc ganes de fer-lo”, “jo n’he fet un tram però tinc ganes d’acabar-lo”, “jo el vaig fer caminant, pel Camí Vell”, “jo per la ruta de la plata”, “jo el vaig fer amb bici...” Per què les persones pelegrinen? Pelegrinar vol dir estar moltes hores a la intempèrie, vol dir canviar d’escenari cada dia, vol dir estar en contacte amb la natura, trobar-se sol, sentir el cansament, agrair un glop d’aigua, pelegrinar vol dir relativitzar, tenir ganes de tornar, refer l’esperança, posar-se una mica a prova, començar una nova vida...També he tingut l’oportunitat de parlar amb persones que han fet la bonica tasca d’acollir i de  servir els pelegrins...

És bell que el Camino acabi amb una abraçada a l’apòstol, amb una pregària prop de les seves despulles en aquesta magnífica Catedral que té l’excepcional pòrtic de la Glòria on el qui rep, fi i educat, és l’apòstol al mainell... Durant molts segles a la Catedral de Santiago no hi havia portes perquè els pelegrins arribaven a qualsevol hora del dia o de la nit...

La lliçó del poder que hem escoltat a l’evangeli d’avui és clara. Però sí que voldria subratllar que Jaume i Joan van aprendre la lliçó. Notem-ho, la tradició diu que Jaume va anar fins al Finisterre, és a dir el lloc més allunyat de l’Imperi Romà, podríem dir va anar a les perifèries del territori. No al centre, on es concentra el poder, si no a la perifèria, al lloc dels últims, dels desplaçats... Podríem dir va prendre la condició d’exiliat, com d’altres que eren confinats al final de l’Imperi... I després va morir màrtir, va donar testimoni de la seva vida amb la sang.

Encomanem-li avui la sort de tants pròfugs, de tants desplaçats... Que Sant Jaume ens doni enginy i creativitat per saber acollir-los bé.

Santa Maria ocupa un lloc important en la vida de Sant Jaume. La tieta que encara vivia es fa present al seu nebot i l’encoratja, recordant-li que és pilar de fortalesa. La primera capella de Saragossa es feu amb tàpia, és a dir amb fang de vegades barrejada amb palla, assecada al sol... una tècnica constructiva molt antiga.

 

  

domingo, 22 de julio de 2018

Pastors que conviuen


Diumenge XVI de durant l’any
22 de juliol de 2018

Estimats germans i germanes,
Ens és fàcil d’imaginar-nos els apòstols parlant amb Jesús de tot el que havia fet i ensenyat. De les vivències boniques que havien tingut, de la gent que havien conegut, de les persones que havien ajudat a posar dempeus, de les dificultats que s’havien trobat...I Jesús fent-los preguntes, i ensenyant-los... Els apòstols ens els imaginem gairebé sempre amb grup, o de dos en dos... difícilment solitaris.
Recordo que de petit em va impressionar molt una pel·lícula. No recordo l’argument, però sí que recordo que eren uns capellans que vivien junts. Aleshores vestien de sotana, dinaven, conversaven... Mai m’ho hagués imaginat perquè en la meva ment d’infant, el capellà era una persona solitària. El rector del meu poble vivia amb els seus pares, però gairebé sempre el veia sol... Al Col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp podíem imaginar que els vivien en comunitat, però només els veiem a classe, o pels passadissos o al pati, rara vegada junts, mai asseguts junts a taula compartint un àpat... Per això aquella pel·lícula em va impressionar molt: era possible ser capellà i viure amb altres capellans... i avui dono gràcies a Déu perquè setmanalment des de fa molts anys em reuneixo amb amics capellans a sopar, de vegades a dinar, sempre a conversar, a somniar, a donar gràcies i també a doldre’ns del que l’Església no va bé, procurant no caure mai en el pessimisme ni en la crítica destructiva.
Jo sento que els laics us alegreu quan sabeu que els capellans ens hem trobat per fer un dinar o una sortida. I que us dol la solitud de molts sacerdots... Tant de bo avancem cap a espais creatius de convivència.
El llibre de Jeremies comença amb un plany: “ai dels pastors que perden i dispersen les ovelles del meu ramat..!” Un pensa que el ramat es dispersa quan els sacerdots no donem prou testimoni d’unitat. Fa uns dies vam celebrar unes exèquies aquí a la parròquia d'en Francesc Giol, un laic molt compromès i estimat: van venir moltes persones conegudes de Badalona que fa anys que no freqüenten la missa ni la vida parroquial. Certament les causes d’aquesta desafecció deuen ser complexes, però ben segur que aquesta n’és una: la nostra manca de testimoni.

Jesús i els apòstols gairebé no podien reposar. La gent els anava a trobar de tot arreu i Jesús se’n compadí, diu l’evangeli perquè “eren com ovelles sense pastor”. Quantes persones trobem així, desorientades, faltades de nord, que esperen una paraula que els doni futur i esperança. Penso en tants joves que de la nit n’han fet dia, especialment els caps de setmana i encara mateix ara a l’estiu. Ahir mateix quatre moriren a Vidreres, a la carretera per excés de velocitat, segons sembla...
Avui celebrem el desè aniversari de la benedicció del nou temple de Sant Francesc d’Assís de Badalona, en una eucaristia presidida pel bisbe Toni Vadell. Recordo que aquell dia posàvem de relleu que el més important som les persones, pedres vives. Preguem per aquesta comunitat germana, ara que tindrà uns nous pastors: mossèn Josep Teixidó i mossèn Iurii Stasiuk, ucraïnès, que rejoveneixen el nostre arxiprestat i als quals desitgem un ministeri ben fecund.
L’estiu representa per a molts un canvi de marxa. Molts encara fem vacances més o menys curtes i sortim del nostre escenari habitual cap a d’altres indrets. També els qui romaneu a la ciutat sabeu com aquí el ritme canvia, sobre tot al mes d’agost.  Sigui com sigui cal fer una aturada i no caure en la temptació de l’activisme. L’estiu és un temps propici per al silenci i la interiorització, per a la lectura pausada, per al contacte amb la natura, per a l’esport, per a la trobada familiar i amical, per a la creativitat...
Fer silenci exterior és relativament senzill. Cercar el silenci interior requereix tot un aprenentatge. Distanciar-nos d’una dificultat greu ens ajuda a veure-la en el seu context i ens permet de relativitzar-la i de posar les condicions de superar-la. L’escriptor Josep Maria Puigjaner, defensava que el temps lliure mai no vindria, que l’hauríem de cercar amb una mirada contemplativa de la realitat que ens envolta. Més que de temps lliure hauríem de parlar d’un temps tot ell viscut amb llibertat. Les vacances són un dret i l’estiu és un temps imprescindible per recobrar forces, però la mirada serena i contemplativa ha d’esdevenir quotidiana.

domingo, 15 de julio de 2018

Francesc Giol ha entrat en el Gran Silenci


En les exèquies del Francesc Giol i Castelltort
Parròquia de Santa Maria, 15 de juliol de 2018
Introducció

El Francesc en els darrers anys ha fet tot un procés d’interiorització i de silenci, podem dir que ara ja ha entrat en el gran silenci. I és allí on el trobarem, en el silenci, allí on ens continuarem comunicant amb ell. El so del gong que escoltarem ens ho recorda i ens convida a fer un moment de recolliment.

Homilia
Moltes gràcies en nom de la Rosa als mossens que avui ens acompanyen, mossèn Andreu Oller, vicari episcopal i rector de Sant Josep, l’Agustí Viñas que és la persona que més anys ha acompanyat en Francesc des de la Conreria fins ara, el P. Jesús Renau, jesuïta, que no sols ha estat un autor que ell havia llegit, sinó un amic que ha tingut a prop. Els dos diaques mossèn Lluís Cortada i mossèn Quim Sabater, l’acòlit, Josep Giralt i en Joan Fornaguera que amb el ministeri del cant ens ha acompanyat en tants moments importants. I a tots vosaltres germans i germanes que ompliu a vessar aquesta església.
 L’evangeli d’aquest diumenge, dia de la Resurrecció, ens ha dit que Jesús va enviar els apòstols de dos en dos, per mostrar-nos com dos poden ser u, com han de ser u. I en Francesc i la Rosa ens heu donat un gran testimoni d’unitat. El dia del vostre casament, el 15 d’abril de 1978, ja fa quaranta anys, l’Agustí us deia: “en aquesta festa voleu comunicar la presència de Déu que teniu, heu fet de la vostra un treballar per estendre el Regne de Déu aquí a la terra, d’una manera pobra, d’una manera senzilla, d’una manera joiosa, d’una manera compromesa... sentint-vos comunitat.” Així ha estat.

I vosaltres reblàveu els vostres compromisos matrimonials cantant només vosaltres dos, “Fent camí per la vida” dels Esquirols Sí aquests anys us ha tocat de fer camí, us ha tocat menjar la pols, però no heu dubtat del compromís ni mai no heu tingut un no... i sempre heu dit: “Endavant...”

Quantes lliçons de vida i d’unitat ens has donat aquests dies, Rosa! Estant el costat del Francesc tothora, dialogant-hi, pregant, plorant serenament... Quin testimoni d'unitat i de pau! I quin goig dins del dolor de morir a casa on les parets ens parlen de tantes vivències. I els fills en Bernat, la Clara i en Joan, l’Adrià... fent pinya al costat vostre. I la petita Jana, que va ser una de les darreres paraules que va poder articular el Francesc.

En Genís de Tera ens deia en un watsapp: “la seva mare Maria Àngels demanava plorant que es curés i que se l’emportés a ella. Però afegia que Jesús el volia ja”. Maria Àngels, Maria Carme, gràcies pel vostre testimoni, estem al vostre costat.

El Francesc i la Rosa heu estat i sou uns amics fidels. Recordo que alguns que som aquí quan us vaig conèixer en aquell pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la el 1975.  I recordem els llargs anys de presidència del Francesc a l’Associació que porta el nom  d’Amics de Sant Jeroni. Quantes amigues, quants amics que teniu. Quants han passat aquests dies per casa seva, quants omplen de gom a gom aquesta església de Santa Maria que és casa vostra! Molts de vosaltres ens podríeu dir alguna vivència de la relació amb el Francesc, però el vostre silenci és eloqüent.

En Francesc va néixer en un poble, en un bany de llibertat. I ha estat un home d’església. El Seminari Menor de la Conreria, el Grup dels 30, Sant Jeroni de la Murtra, les comunitats de base de Badalona i Sant Adrià de Besós, la xarxa de laics de Badalona, laicat XXI, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre... I durant un temps també la comunitat mundial per a la meditació cristiana(WCCM). Sor Pilar, Clarissa de la Divina Providència, m’ha fet arribar un missatge de condolença on recorda la serenor amb que el Francesc, la Rosa, la mare i tots heu portat aquest temps. Amb la seva pèrdua i la del Llorenç Casanovas, la xarxa s’ha esquinçat una mica i ens tocarà de sorgir-la com feien els pescadors a la platja.

Sempre amb aquesta visió: aprofundir i donar a conèixer la vocació i la missió dels laics i també de les persones que han quedat al marge de la vida –els descartats del Papa Francesc- i que no troben el seu lloc.  Per la seva condició de psicòleg ha pogut conèixer l’ànima humana...

Sant Francesc d’Assís era un referent lluminós i darrerament Sant Ignasi de Loiola. En Francesc va fer els exercicis espirituals en la vida ordinària i es va formar per acompanyar laics que els volguessin fer. També Santa Teresa d’Àvila.

Avui aquí omplint aquesta església sou una icona vivent d’aquella visió d’Església que té el papa Francesc: una piràmide invertida, amb una immensa majoria de laics i una petita minoria de ministres al vostre servei.

Ahir al tanatori hi havia alguns companys de feina. Vosaltres sabeu que davant dels conflictes en Francesc ha sabut donar-li mitja volta més. Aquest pas més interpel·lava i quan el veieu entrar dèieu: “Hi ha en Francesc, avui us entendreu”.

Quan va saber la gravetat de la malaltia en Francesc va dir: “em disposo a afrontar-la passa a passa i a posar-me en mans dels metges i de Déu.” I així ha estat.
Avui tots tenim els ulls posats en la Rosa, la Rosa els té posats en el Francesc i el Francesc els té posat en Déu.

Abans de l’aspersió

En Francesc va ser batejat de petitó i ha viscut aquesta condició de batejat i ha ajudat a viure-la a molts d’altres, fins ara als 62 anys. Ens pot semblar massa aviat, però voleu dir que amb tot el que hem escoltat, no ha estat una vida molt i molt plena?

Lleugers d'equipatge


Diumenge XV de durant l'any 

Estimats germans i germanes:

Hi ha persones que quan viatgen tendeixen a anar molt carregades amb maletes grosses i pesades. Segurament pensen en un si de cas o potser volen canviar-se cada dia de roba. Les persones que tenen més experiència tendeixen a alleugerir l’equipatge i si van amb avió no l’han ni de facturar. Sempre recordo un bon amic d’Estats Units que travessava l’Atlàntic amb una maleta petita amb el més imprescindible. Deia que anava a cases d’amics i que no li mancaria res i si li mancava quelcom s’ho compraria.
Jesús aconsella els seus apòstols que viatgin lleugers d’equipatge. Si confien en la Providència no els ha de mancar res. Jo em pregunto si hi creiem prou en la Providència. És important calcular i preveure però permetent sempre que Déu intervingui. És important recordar, és a dir, tornar a passar pel cor, aquells moments de la vida personal o de la història de l’Església que la Providència de Déu ha intervingut.
Els pelegrins que han fet el Camí de Sant Jaume saben prou que les motxilles han de ser lleugeres i sovint es van desprenent de coses pel camí. La nostra vida és un pelegrinatge en el decurs del qual hem anat acumulant. Quan s’ha de desfer un pis ens adonem de la quantitat de coses i coses sobreres que hem anat acumulant en el decurs dels anys. I ens costa de desprendre’ns. Així com sol ser sa aprimar-se també ho és de tant en tant fer neteja pensant en un mateix i en els altres. La pobresa de l’indispensable ens fa lleugers. I ens fa més sensibles a les necessitats alienes i a donar-hi resposta.

Les persones que arriben a les nostres costes, els refugiats que demanen asil, han de viatjar amb ben poc, l’elemental. Però la seva pobresa ens interpel.la. Com deia aquesta mateixa setmana l’alcaldessa de Barcelona, en un acte al costat del Cardenal Omella, nosaltres podem salvar els pròfugs de les aigües, però ells ens salven de la misèria moral.

Divendres va morir en Francesc Giol, probablement un dels laics més actius i compromesos de l’església que fa camí a Badalona. Ha estat impressionant de veure com ha estat acompanyat en tota la seva malaltia i especialment en aquestes darreres setmanes. Home de diàleg i d’entesa ha fet de Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, un dels referents de la seva vida. Que ell vetlli pels qui encara som aquí i perquè com ell, quan hàgim de marxar, ho fem també lleugers d’equipatge.

jueves, 12 de julio de 2018

Salutació en el pelegrinatge a Montserrat



Moltes gràcies P. Bernat Juliol, responsable de comunicació de l'Abadia, per acollir-nos.

Avui festivitat de Sant Benet , pare d’Europa, els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel pelegrinem a Montserrat, en un pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i el memorial bisbe Joan Carrera. Hi ha un motiu entranyable per fer-ho enguany en aquesta data: avui fa 64 anys que en aquesta basílica de Santa Maria de Montserrat va ser ordenat  Joan Carrera i Planas, després bisbe,  tan vinculat als nostres mitjans de comunicació,  del qual commemorem el desè aniversari del seu traspàs. Era l’11 de juliol de 1954. S’ordenaven 22 nous preveres del Seminari de Barcelona entre ells Josep Maria Canals Lamiel, actual prior de la Cartoixa de Montalegre, Manuel Tort Martí, acreditat poeta, Joan Benito, jutge i també delegat d’economia a l’Arquebisbat de Barcelona, Frederic Bassó, expert en catequesi i d’altres. Joan Carrera que aleshores tenia vint-i-quatre anys havia de ser bisbe auxiliar de Barcelona.  S’ordenaren també 6 benedictins, quatre conventuals, un escolapi i un religiós de Sant Pere ad Víncula, en total 34. Va presidir l’acte i va conferí el presbiterat el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Ramon Iglesias Navarri, per delegació del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que es trobava a Lisieux, el bressol de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

El fet de celebrar l’ordenació a Montserrat, era que 1954 havia estat convocat pel Papa Pius XII com any marià amb motiu del centenari de la proclamació del Dogma de la Immaculada Concepció.

Entre els cantaires de l’Escolania hi havia un escolanet de 10 anys, Ramon Dalmau i Ribalta, fill d’Igualada. Es veu que aquella celebració tan solemne i nombrosa en la qual aquells  joves  donaven un pas endavant en l’entrega de les seves vides, li va desvetllar la vocació. Amb els anys Ramon seria monjo i canviaria el seu nom pel de Bernabé  El P. Bernabé Dalmau serà el qui avui ens parlarà de la trajectòria vital del bisbe Joan Carrera, un bisbe del poble, com el qualificaren els seus biògrafs Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, ambdós també traspassats.

Voldria recordar també especialment mossèn Francesc Malgosa, cofundador de Catalunya Cristiana que acaba de morir. A la missa conventual pregarem especialment per ell. Que continuï vetllant pel setmanari que tant va estimar.

domingo, 8 de julio de 2018

Sorpresa davant la falta de fe


Diumenge 8 de juliol del 2018
Estimats germans i germanes,
de vegades dediquem molta atenció als personatges famosos: esportistes, artistes, líders d’audiència, polítics, pensadors eminents... I deixem una mica de banda els propers: l’espòs o la esposa, els pares, els familiars, els amics de tota la vida, els companys de feina, els membres de la comunitat, aquells que sempre són a prop nostre. Ja en coneixem prou la trajectòria. Ens sembla que ja els sabem el punt flac, que ja no ens poden dir res de nou. I ens equivoquem. Molt sovint  els tresors més grans de saviesa són els qui tenim al nostre abast. El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”.
Jesús va patir que els seus mateixos familiars el prenguessin per boig, que els deixebles no l’acabessin de comprendre i que els seus veïns malfiessin.  Com diu el profeta Ezequiel: “tenien la cara endurida i el cor empedreït”. I això humanament porta a una experiència de la solitud –que és més pregona que la soledat. Però malgrat aquesta aparent solitud, la d’ésser una veu que clama en el desert, a Ell res no el deturava. Estava tan arrelat en Déu Pare, se sentia tant a les seves mans, que relativitzava el capteniment sovint injust dels seus coetanis. No obstant l’evangelista diu que “el sorprenia que no volguessin creure”. Ací hi ha una pinzellada molt profunda. Als qui creiem, la no creença dels altres, la indiferència, el viure com si Déu no existís, ens pot costar d’entendre... però en contra del parer generalitzat és més humà creure que no creure. Notem-ho: el creient diu: “jo crec que hi ha alguna cosa.” El no creient diu “jo no crec que hi hagi res”. Però tots dos es mouen en el nivell de la creença, no encara del saber. El mateix dicasteri per als no creients del Vaticà fa anys que va desaparèixer com a tal i va ser assumit pel Consell Pontifici per la cultura. Això no vol dir que no hi hagi ateus i fins i tot ateus militants: tot el respecte i l’obertura al diàleg amb ells, però fins i tot els més allunyats de la fe, conscients de la seva contingència, han tingut moments de dubte, o fins i tot afirmen que tenen la seva pròpia espiritualitat. És que no dubtem també els creients? Per això és més fàcil d’entendre’s amb un agnòstic humil, que amb un ateu superbiós.
No sabem quin era l’agulló de Sant Pau, en la carta als cristians de Corint, no sabem quina era aquella espina que semblava que li clavessin a la carn, però sí que sabem que tots en podem tenir un o més d’un d’agulló o d’espina: Una malaltia crònica? Un vici difícil d’eradicar? Una idea fixa, errònia... Una relació tòxica? Quantes vegades hi hem de conviure! Però no caiguem en la desesperança: el mateix Sant Pau diu també que viu content enmig de les debilitats i de les dificultats de tota mena. És un bon pla de vida. Diuen que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Diuen també que de les societats febles en surten persones fortes.
Expliquen que uns nàufrags es trobaven a l’embocadura d’un riu cabalós, estaven desesperats per la set i en canvi estaven voltats d’aigua dolça! Quina contradicció!
Us proposo que no ens embadalim pels qui fan més soroll i que tornem a mirar amb una mirada de fe el nostre entorn de cada dia. La llum de la fe farà que la grisor avorrida de la rutina quotidiana, esdevingui un tapís acolorit i sorprenent.


sábado, 30 de junio de 2018

Pèrdues


Homilia diumenge XIII de durant l'any 1/07/18
A la nostra vida experimentem moltes vegades pèrdues. De  persones estimades, de salut, de feina. De vegades experimentem també la pèrdua de confiança... Cada pèrdua comporta un dol i cada dol s’ha de saber passar, elaborar, treballar... Viure com si el dol no existís, mirar cap a un altre costat, és enganyós i tard o d’hora porta les seves conseqüències...
L’evangeli d’avui ens presenta dos tipus de pèrdues. Aquella dona feia molts anys que tenia pèrdues de sang, era un dolor continuat. Jaire i la seva muller estaven a punt de perdre la seva filla era una pèrdua puntual, però molt dolorosa. Hi ha una cosa que no s’acaba d’entendre: com pot ser que quan li demanen a Jesús que vagi amb urgència a curar la noia del cap de la sinagoga, el Senyor s’entretingui pel camí amb aquella dona humil que tenia pèrdues de sang? La filla de Jaire, una nena de dotze anys estava a punt de morir, no corria més pressa el seu cas que el d’aquella dona que al capdavall, després de dotze anys de pèrdues hagués pogut esperar mitja hora? Humanament no s’entén, divinament sí. Fixeu-vos que també quan li diuen a Jesús que Llàtzer el seu amic està malalt, a l’altra banda del Jordà, s’espera dos dies a anar-hi. Quan hi arriba, després d’un viatge llarg, Llàtzer ja porta quatre dies mort. Per què ho ha fet? Per què no hi ha anat immediatament? És com per posar a prova la fe dels deixebles. I malgrat la certesa que el ressuscitarà, Jesús no deixa de plorar... Decididament el temps per Jesús té un altre valor. Davant dels qui volien arrancar el jull entre el blat immediatament, el Senyor en la paràbola recomana paciència, que creixin junts... ja vindrà al final la sega dels àngels.
El denominador comú de ambdós miracles el de l’hemorroïssa i el de la filla de Jaire és la fe. Jesús li diu a l’hemorroïssa: la teva fe t’ha salvat. No li diu la teva superstició t’ha salvat. No li diu la teva religiositat popular que s’ha de purificar t’ha salvat. No: li diu “la teva fe”.  Alguns es mofen quan veuen una velleta besant els peus d’un santcrist o una relíquia... Qui som per jutjar la fe de ningú? En els qui avui toquen la vora del mantell, el Cardenal Carlo Maria Martini, en una carta pastoral, hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”... Hi hem de veure també els qui potser després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els rebi bé, que els escolti i els orienti.
Pensem en els emigrants que arriben a les nostres costes. Porten la motxilla de la pèrdua. Han perdut –ni que sigui temporalment, de vegades una temporalitat molt llarga- parents, amics, tradicions.... La immigració és una pèrdua. I toquen les nostres costes pensant que la vida els canviarà, que trobaran una feina estable... i tot això demana molt de temps: arrelament, permisos... hem d’acollir-los bé i això vol dir escoltar-los, fer-los costat, acompanyar-los en el seu dol i ajudar-los a trobar una sortida. Només que cadascú ens n’ocupéssim d’un, el panorama fora un altre.
La nostra fe no estalvia el dol, però hi dóna una resposta... Una senyora gran amb una discapacitat física des de menuda deia a una amiga que després de tants anys encara es rebel·lava contra aquella mancança... L’amiga li responia que intentés llegir-la en positiu: gràcies a aquella mancança ella havia cultivat molt més el seu interior, havia pregat, havia llegit, s’havia format, anava a exercicis... Si no hagués tingut aquella mancança probablement no hauria fet res de tot això...
Al final, gràcies a la fe aquella bona dona de l’evangeli recupera la salut i la filla de Jaire, la vida... Nosaltres no podem guarir ningú instantàniament ni molt menys ressuscitar-lo, però sí que podem estar al costat del qui pateix, escoltant-lo, acollint-lo...demanant la seva salvació, la seva salut en el cos i en l’esperit... com diu Sant Pau: “allò que us sobra a vosaltres, compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”. Som molts els qui estem implicats en aquesta pastoral de l’hospitalitat; que el Senyor ens doni la virtut de la perseverança, amb la confiança que un dia les pèrdues esdevindran guanys.