domingo, 11 de noviembre de 2018

Germanor


Homilia diumenge XXXII de dirant l'any


Ja ho hem sentit al començament de la missa: aquest segon diumenge de novembre celebrem la festa de Germanor, una jornada que té com a objectiu ajudar a prendre consciència de la necessitat de col·laborar econòmicament en el sosteniment de l'Església diocesana. Recordo que una persona que va aprendre el català ja de gran, deia que una de les paraules que li agradava més de la nostra llengua era precisament aquesta: germanor.
Amb aquesta finalitat avui, en totes les parròquies i centres de culte de la diòcesi, es fa una col·lecta extraordinària i la nostra Església arxidiocesana fa públics els comptes perquè tots els fidels pugueu valorar l’ús que es fa dels recursos econòmics.
En el dia de Germanor d’enguany, conservem el lema dels darrers anys: «Som una gran família amb tu». Si l’Església és una gran família en la qual tots som necessaris. Ens ho creiem? Potser no del tot. Certament hi ha una diferència: l’Església no es basa en lligams de sang, sinó d’amistat, però de la mateixa manera que en la família hi ha d’haver una comunió de béns, tots els batejats som cridats a aportar el nostre granet de sorra en el sosteniment de l’Església i les seves activitats apostòliques. Cada vegada és més necessari que els cristians ens adonem que l'economia de l'Església és cosa de tots, és el signe de la nostra pertinença. Però com hem escoltat l’evangeli no importa la quantitat sinó la qualitat de l’ofrena. Quantes vegades en el decurs del meu ministeri m’he trobat en vídues com aquesta de què parla Jesús a l’evangeli! Sí que donen una petita quantitat però per elles representa molt. Ahir mateix em vaig trobar pel carrer amb una amiga que és molt gran que camina amb molta dificultat i que no pot pujar a Santa Maria.  Em va dir “avui no et puc donar res”, “no m’has de donar res li vaig dir”, sí però ja saps que sempre que et veig ho procuro fer, va dir i és així.
Dimecres passat aquí mateix celebràvem la memòria del beat Fulgenci Albareda, màrtir, monjo de Montserrat, vinculat a aquesta parròquia de Santa Maria. Ell ho deixava tot en les mans de Déu. I ahir la Sagrada Família acollia la beatificació de 16 màrtirs de la persecució religiosa dels anys trentes: 13 religiosos de les congregacions de Sant Pere Ad Vincula, de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor, de les  Franciscanes dels Sagrats Cors i tres laics. Les Congregacions han comunicat l’alegria de comptar amb germans i germanes assenyalats per la fidelitat, l’amor i l’entrega. Uns testimonis de fe, de caritat i de perdó. Nens, joves i adults trobem en ells, intercessors i guies del nostre camí. Els nous beats transmeten un missatge actual i d’amplitud eclesial. Ho van donar tot amb alegria, fins arribar a donar la seva pròpia vida. En l’any del Sínode dels Joves els nous beats són testimonis eloqüents que presenten una experiència eclesial de fe, de lliurament i de discerniment vocacional.
Avui és també Sant Martí de Tours, tan venerat arreu de Catalunya. Aquell monjo i bisbe que essent catecumen va compartir la seva capa amb el pobre nu, que va resultar ser el mateix Crist. Però hi ha un altre fet de la vida de Martí menys conegut que es troba també en la Llegenda Àuria: ja bisbe un dia de festa, quan anava cap a l’església es va adonar que el seguia un captaire i que anava nu. I Martí li va demanar al seu ardiaca que li donés alguna roba per vestir-se. Com que aquest no es va apressar en obeir l’ordre del seu prelat, Martí va entrar a la sagristia, es va treure la túnica i la va lliurar al pobre i li va aconsellar que se n’anés ràpidament. Una estona després, l’ardiaca, que ignorava el que havia ocorregut, es va atansar al bisbe i li va manifestar que ja era hora de començar la missa. Martí li va respondre: “no puc sortir mentre el pobre romangui nu”: es referia a ell mateix. Com celebrar amb plenitud si hi ha germans nostres que no tenen l’indispensable per viure?
La germanor es tradueix en gestos concrets. Anem a celebrar-la amb el prec que es tradueixi en una veritable comunicació de béns. Crist va compartir el seu do i els germans hem de compartir els nostres béns. El lloc de comunió és la taula on es parteix el pa i es beu el calze.


sábado, 3 de noviembre de 2018

Estimar de debò


Homilia Diumenge XXXI de durant l’any i Sant Carles Borromeu

Moltes vegades els sacerdots ens adrecem als fidels dient-vos: “estimats germans i germanes”. De debò us estimem? O és una formula retòrica?  De vegades diem que per estimar una persona abans cal conèixer-la. Jo penso, en canvi, que tota persona és digna de ser estimada, abans de conèixer-la pel sol fet d’existir. Tots som germans en l’existència. Però a més els qui venim a l’església estem agermanats per una mateixa fe.  I encara per ser membres d’una mateixa comunitat parroquial. És molt més, doncs, el que ens uneix que el que ens pot separar.
L’evangeli d’avui se situa a Jerusalem poc abans de la mort de Jesús. I Ell, el Mestre, està ensenyant als atris del temple.  Els saduceus, els herodians i els fariseus li havien adreçat en públic algunes preguntes malintencionades. I finalment un escriba, un doctor de la llei li fa una pregunta realment important.
Cal dir que els escribes eren els mestres o els guies espirituals del poble. Explicaven la llei de Déu i l’aplicaven a situacions concretes. Havien catalogat centenars de manaments, normes i preceptes... volien codificar moralment tota l’existència dels  humans. I n’estaven una mica farts. Pensem en la nostra societat d’avui que cada vegada està més reglamentada, hi ha més normes, més prescripcions legals... que arriben a afeixugar-nos.
El mestre de la llei era un teòleg i li demana a Jesús pel manament més gran. La resposta de Jesús té dues parts. En la primera cita un dels textos bíblics més coneguts. Tot israelita observant el recita cada dia al matí i al vespre, el té escrit a la porta de casa seva (la mesusà) i fins i tot el porta en les filactèries. Se’l sabien de memòria. Ho hem escoltat a la primera lectura: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. “Sh’ma Israel”, escolta Israel. Maimònides, el gran filòsof jueu de l’edat mitjana, la comenta així: qui parla i a qui? Qui és Israel? Ens imaginem que Israel és el poble d’Israel i no, Israel és una persona concreta, Israel és Jacob. En efecte, al gual de Yabboq (Gènesi 32), Jacob passa tota la nit combatent un àngel, de fet un home, que al final li diu: “Deixa’m marxar”. Jacob li respon: “no te n’aniràs ses donar-me la teva benedicció”. L’àngel (l’home) li contesta: “Aquesta és la meva benedicció. Ja no seràs Jacob, sinó Israel, perquè has combatut els homes i amb Déu i has vençut”. Israel  (Jacob) significa literalment: “el que ha vençut a Déu”.  És una batalla amorosa a dir, que és un rebuig de la passivitat...
En aquest sentit Jesús no li hauria dit res que no sabés. Però Jesús no respon només amb un, respon amb dos manaments: estimar Déu i estimar el proïsme. I encara un d’implícit: estimar-lo com a tu mateix. Realment sabem estimar? Diuen que la mesura de l’amor és estimar sense mesura. Jo m’atreviria dir que cada amor és mesura de l’altre i que estan com encadenats: si no m’estimo rectament a mi mateix, és a dir si no tinc cura del meu cos, dels meus hàbits, no puc estimar bé el proïsme, ni puc estimar Déu.  I amb la ma al cor: no ens estimem prou, ni tampoc no ens estimem bé. Perquè estimar-se vol dir sovint fer una cura d’humilitat. I descansar les hores necessàries, alimentar-nos equilibradament, fer esport, connectar amb la natura...
Fixem-nos en la resposta del mestre de la llei, afegeix una cosa que Jesús no ha dit: que estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades sobre l’altar. La llei de l’Amor està per sobre dels  deures cultuals. I Jesús elogia la fe d’aquell mestre de la llei: “no ets lluny del Regne de Déu”. No és lluny, però encara no hi ets podríem dir, perquè tot  això que dius, ara has de complir-ho.
Anem a celebrar l’eucaristia. Com fer-ho perquè no quedi en una pura celebració ritual sinó que hi hagi una resposta nostra, una resposta vital i encarnada? La única manera és renovar el sí al Pare. Donar-li un sí total, irreversible i sense condicions, a estimar, a deixar-se estimar a fer-se estimar. Aleshores prendrà ple sentit la salutació: “estimats germans i germanes.” Que és alhora salutació i compromís.

miércoles, 31 de octubre de 2018

Tots Sants 2018


Tots Sants 2018

Què és la santedat? La santedat és la plenitud de l’amor. Ho direm al prefaci de la missa del dia d’avui. La santedat, doncs, és l’horitzó de tot cristià: Ja estimem, però som conscients que no estimem bé, o que no estimem prou. Sigui com sigui la crida a viure l’alegria de l’amor ple és perenne.

El camí de la santedat és el camí de vegades amagat i de vegades públic de les benaurances. Diem camí amagat perquè les benaurances es viuen sovint de manera interior: la pobresa en l’esperit, la mansuetud, les llàgrimes, la netedat de cor... i diem camí públic perquè d’altres es poden viure de manera més notòria: la misericòrdia, la fam i set de justícia i de pau, la persecució... No tots excel·lim en totes. Podríem pensar en quina i en quina excel·leixen les persones que tenim més a prop. I alhora les benaurances ens ensenyen el rostre d’un Déu que dona el Regne, la terra, que consola, que es deixa veure, que és misericordiós, summament just i pacífic i que en la persona de Jesucrist ha esta perseguit fins a la mort en creu.

Però voldria fixar-me avui especialment en una benaurança, la dels nets de cor. La carta de l’apòstol Sant Joan que hem proclamat, diu que encara no s’ha manifestat com serem, quan es manifesti serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. És una frase una mica enigmàtica però que m’agrada molt, el dia que morim veure Déu cara a cara i això ens farà semblants a Ell, que és l’únic Sant amb majúscules, com cantem cada vegada que celebrem l’eucaristia. Però d’alguna manera ja l’entrelluquem des d’ara quan mirem el món i els altres amb una mirada neta...

El Papa Francesc, a la Gaudiu i exulteu diu: “M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient (...) Aquesta és la santedat de la porta del costat” (GE, 7).Tots ho hem dit alguna vegada: “és un sant!” “és una santa!”. De vegades ho hem anat descobrint amb el temps. Havíem conviscut amb un sant i no ho sabíem.

Si estudiem la història trobem renyines, guerres, divisions, corrupció... un veritable femer; els sants constitueixen en canvi aquell filet d’aigua bona que hem de saber descobrir. Els sants han estat la sal de la història. El moviment Vida Creixent per a gent gran, dedica el curs d’aquest any a estudiar testimonis del segle XX.

La santedat és el rostre més bell de l’Església. Ja Joan Pau II ens recordava que el “testimoni ofert a Crist fins el vessament de la sang, s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants”. Per tant hi ha també una dimensió ecumènica en la santedat.

Benet XVI deia que en els sants i en la litúrgia ben celebrada hi ha la millor defensa de l’Església.
Recordo que el meu avi Jaume, deia que tal dia com avui ens hem de felicitar tots, perquè avui és Tots Sants. En certa manera tenia raó. Crec que és important que ens continuem felicitant pel dia del sant, com ho fem per l’aniversari. En d’altres cultures i latituds només es felicita per l’aniversari. Nosaltres en els sants tenim un tresor de saviesa.

Tots caminem cap a aquesta plenitud de l’amor. I cada dia aprenem a estimar, a deixar-nos estimar, a fer-nos estimar. Ens envolta un núvol tan gran de testimonis!


domingo, 28 de octubre de 2018

El cec marginat


Homilia 28 d’octubre de 2018
Els cristians de tota la vida ens hauríem de preguntar si no fem de tap. Vull dir si amb el nostre comportament facilitem els altres l’accés a Déu o més aviat els el privem. Quan diem “que això sempre s’ha fet així” i no admetem cap canvi, quan renyem la gent, quan ens impacientem, quan repetim contínuament als altres allò que haurien de fer... No estem fent de tap? Abans de dir-li a un altre allò que ha de fer, hem de procurar que l’altre, per mitjà nostre i de la comunitat, experimenti l’amor de Déu, que se senti estimat...
Aquell cec cridava planyívolament i tothom el renyava per fer-lo callar. Cal l’imperatiu de Jesús perquè ells canviïn d’actitud i finalment li diguin: “Anima’t i vine, que et crida”. No hagués estat millor que li haguessin facilitat d’entrada l’encontre amb el Senyor?
Facilitar l’encontre amb Déu, aquesta és també i primordialment la missió de nosaltres els sacerdots, que hem de ser misericordiosos amb els altres perquè nosaltres també som fràgils i ens trenquem. Fixem-nos el que ha dit la carta als hebreus sobre els sacerdots de l’antiga aliança: “no els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses”. Els preveres de la nova aliança, els ministres de la gràcia sagramental, conscients dels nostres pecats, ens unim íntimament a Crist Salvador per la fructuosa recepció dels sagraments... (Cf.Decret Presbyterorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres, 18)
Diuen que una dona li deia al rector que Déu se li apareixia i que li parlava. El rector-una mica escèptic- li va encarregar que quan tornés la visió li preguntés a Déu quins pecats tenia ell (el mossèn). La dona va acceptar i quan es van tornar a veure el rector li va demanar: “li ha preguntat”. I ella li respongué: “sí”. “I què li ha dit?” “Que no se’n recorda”. És que Déu perdona i oblida.
D’altra banda ens preguntem: Qui era més cec, el que volia veure-hi o els que veient-hi no hi veien? Quan Joan Maragall va escriure el seu famós poema “La vaca cega” va voler expressar la condició humana. La vaca cega “orfe de llum sota el sol que crema” simbolitza els desperts entre adormits, els lúcids entre els ofuscats. En canvi les altres companyes, les que hi veuen i pasturen pels cingles i les comes, pel silenci del prat i en la ribera, viuen absents i tot i veient-hi, en realitat no  hi veuen.
Aquell cec que demana caritat a la vora del camí personifica també el marginat. Com diu la germana Viqui Molins, activa en el quart món, la gran diferència entre el pobre i el marginat és que aquest, el marginat, molesta, fa nosa, ens fa nosa, amb el seu posat, amb el seu alè, amb la seva impertinència, perquè ens reclama fora d’hora de despatx, perquè no sap demanar, perquè cau i recau... Hauríem de veure que darrera la seva aparent inoportunitat hi ha Jesús mateix que truca a la nostra porta... Diuen que Antoni Gaudí li ensenyava a una senyora la façana de la casa Calvet. I ella li fa: “m’agrada, però què és aquella nosa que hi ha allí dalt?” I ell li va respondre: “Senyora, allò és una creu, però és que per a molts la creu, és una nosa”.
Estimats, no n’hi ha prou d’ajudar els exclosos perquè sobrevisquin en la seva exclusió, sinó que cal transformar el cor de les persones i les estructures socials perquè puguin rehabilitar-se i inserir-se en la comunitat... (Antònica Cirer). I per això el procés de rehabilitació ha de ser obra d’equip. Darrera les necessitats materials d’una persona n’hi ha d’altres més pregones: sentir-se reconegut, valorat, estimat, trobar la plenitud de sentit. Les persones marginades també tenen dret a la bellesa.  
Ho hem escoltat a la profecia de Jeremies: “Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs...” Quin goig quan una persona marginada s’insereix novament a la societat!
Celebrem amb goig l’eucaristia perquè és magnífic el que el Senyor fa cada dia, a favor nostre i que els qui queden a la cuneta de la vida puguin tenir un dia lloc a taula.


domingo, 21 de octubre de 2018

A la dreta i a l'esquerra


Homilia diumenge XXIX de durant l'any
“Concediu-nos que el dia que sereu glorificat puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. L’Evangeli només tornarà a usar aquesta expressió unes pàgines més endavant quan parlarà dels dos crucificats al costat de Jesús, en el Calvari, l’un a la dreta i l’altra a l’esquerra i Jesús al centre, coronat d’espines i clavat a la creu, sota el rètol paradoxal: El rei dels jueus... Però sota aquesta petició agosarada de Jaume i Joan d’un llocs destacats a la glòria, batega un desig incondicional: estar sempre amb Ell. (Gomà)
Estimats germans i germanes, nosaltres també volem estar amb Jesús i per això volem ser fidels a la nostra vocació de batejats i per això hem pujat a l’església aquest diumenge.  Quan es va posar per escrit l’evangeli, les imatges de la copa i del calze i la imatge del bany o del baptisme, reflectien ja el sentit d’iniciació i d’educació martirial que tenen els sagraments del baptisme i de l’eucaristia. Ho repetim en acabar la consagració: “Anunciem la vostra mort/ confessem la vostra resurrecció/esperem el vostre retorn/Veniu Senyor Jesús”. Cada missa és l’anunci de la passió de Jesús en el calvari. És la confessió de la seva vida plena i és l’espera amatent de la seva vinguda final.
Però d’aquestes conviccions en donem testimoni sobre tot amb els fets: amb el servei abnegat i silenciós. De petits molts volien ser missioners i molts col·laboràvem en el Domund amb aquelles guardioles, pels carrers, de dos en dos... I tots pregàvem pels missioners i missioneres. De més gran n’hem conegut alguns i ens ha fascinat la seva vida de lliurament incondicional.
Avui el perfil del missioner ha variat molt. Catalunya Cristiana informa que hi ha més de 600 laics missioners enviats per les diòcesis espanyoles i d’aquests aproximadament la meitat són matrimonis, la majoria amb fills. Aquestes famílies missioneres poden pertànyer a diversos moviments i participar d’espiritualitats diverses, però sempre constitueixen un testimoni eloqüent, que interpel·la. Com podeu suposar, aquests laics missioners que porten l’evangeli a d’altres cultures sovint han de fer front a moltes dificultats com ara deixar la feina amb el risc de perdre-la. En ocasions, el fet que un matrimoni surti en missió vol dir també que s’ha de separar temporalment dels fills o confiar a d’altres la cura dels pares ancians, però sobre tot que ha de deixar l’entorn i començar a viure en un de nou. El Papa Francesc a la Gaudiu i Exulteu afirma que l’Església “no necessita tants buròcrates i funcionaris sinó missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida” (n. 138). Els missioners volen que tothom pugui estar prop de Jesús.
Per això tota l’església es troba en estat de missió. Tots som enviats a les perifèries existencials. I alguns per raó d’edat o pel fet d’estar impedits s’uneixen a la missió amb la pregària i el pensament. Els qui ens escolteu ara per la ràdio perquè sou grans o perquè sou a l’hospital recordeu que un pot ser missioner sense necessitat de desplaçar-se a d’altres països, sense moure’s de casa. Santa Teresa de Lisieux,  no es va moure mai del convent i fou proclamada patrona de les missions, perquè sempre pregava pels missioners i sempre fou el seu desig ardent ser-ne fins als últims confins de la terra. El papa Francesc ha dit que “la vida del missioner sempre és desordenada”. Aquesta frase pot sobtar una mica, però si ens hi fixem bé, veurem que és ben bé així. Un missioner està sempre a la que salta, pendent de les necessitats que sorgeixen, amb molts fronts als quals ha de donar resposta, sovint amb pocs mitjans. Els missioners, sovint, han de recórrer llargues distàncies, no poden tenir horaris massa rígids, arriben tard, especialment els missioners laics han de conciliar la vida familiar amb els seus apostolats i, sobre tot, amb el conreu de la interioritat i la pregària. Perquè, afegeix el bisbe de Roma: el missioner “solament té una seguretat d’ordre: l’oració i amb l’oració va endavant.”
I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs hagin de marxar del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sosté.”
Com escrivia el filòsof Xavier Zubiri i cita també el Papa Francesc: “no és que la vida tingui una missió, és que tota ella és missió.”


sábado, 13 de octubre de 2018

Herència o do


Diumenge XXVII de durant l’Any

Fixem-nos en la pregunta que aquell home que corre fa a Jesús: “Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?”. En la versió en castellà “què he de fer per heretar la vida eterna?” És molt comprensible que una persona rica que potser ja havia heretat i que ben segur que posseïa, es plantegés la vida eterna com una mena de tresor que un posseeix o hereta.  Molts de nosaltres ja hem fet o estem a punt de fer testament. És útil i en la majoria de casos és necessari. Però la vida eterna ni la podem heretar ni la podem deixar en herència, per posseir-la després, perquè la vida eterna és un do. Per més obres bones que fem, doncs, no ens estem guanyant la vida eterna, no la comprem la vida eterna, senzillament la rebem gratuïtament.
Jesús, amb tot, com a bon Mestre no corregeix directament aquell home,  com sí que va corregir la mare de Jaume i Joan que li demanava prerrogatives de poder per al seus fills. A aquell home ric li fa repassar breument els manaments, avui diríem l’ètica de mínims, i quan l’altra li diu que ja els compleix li fa una proposta “de màxims”: “Encara et falta una cosa: vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres i tindràs un tresor guardat en el cel”. És la gran paradoxa del cristià: quan més donem, més rebem, que és el que li dirà després a Pere.
Hi ha un detall que no ens passa desapercebut, Jesús a aquell home se’l mirà amb afecte (en castellà “lo amó”). Abans de recordar a una persona què és el que ha de fer cal estimar-la. És ben cert, només des de l’estimació es poden demanar coses. És un bon exercici de pedagogia.
El P. Jaume Sidera, claretià, en el comentari del Full Dominical respon així la pregunta dels deixebles: “Llavors qui es pot salvar?” diu: “Ningú sense la gràcia de Déu. No és possible ser servidor de Déu i esclau de les coses. Què pot fer-hi Déu? Alliberar-te de la idolatria d’allò que consideres teu i ajudar-te a comprendre que ets administrador, no amo”. Un vell amic em deia “fixa’t que som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
Avui a l’Església vivim el goig de la canonització de Pau VIè i d’Òscar Romero. Dos bisbes que es conegueren personalment i que es respectaren i s’estimaren. Visqueren en un mateix context històric i els uniren moltes preocupacions comunes. Pau VIè al final del Concili Vaticà II escriví un missatge als pobres, als malalts i als qui sofreixen... i Romero és conegut com l’arquebisbe dels pobres.
I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat, com recordava fa ben poc el P. Sosa, el general dels jesuïtes Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.
I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.
A la Mare de Déu, en la seva advocació del Remei, la festa que avui també celebrem, se la representa amb una planta medicinal a les mans, que ella ens ajudi a enfortir la nostra salut en el cos i en l’esperit i ens faci viure ja des d’ara l’amor abnegat que porta sentors d’eternitat.

sábado, 6 de octubre de 2018

Amor més enllà de la mort


Homilia diumenge XXVI de durant l’any (7/10/18)

Recordo una vegada quan feia poc que m’havien ordenat de prevere estava preparant el casament d’uns familiars. Quan els vaig preguntar per què es volien casar per l’Església –una pregunta que ara no faig de manera tan directa- ell em va respondre de seguida i molt convençut: “perquè vull continuar estimant-la, més enllà de la mort”. Anys després Joan Rigol feu una tesi que porta precisament aquest títol: “Amor més enllà de la mort”. I és que hi ha contraents que no es plantegen “fins que la mort ens separi” sinó que saben que l’amor roman “fins l’eternitat”.
La indissolubilitat del matrimoni es troba avalada per aquest text de Jesús. Però per què diem que el matrimoni és indissoluble? Per què hi ha una relació prèvia que és l’amistat, i l’amistat quan és autèntica, no es pot dissoldre. Hi ha amics amb els quals potser fa anys que no ens veiem, però quan ens retrobem és com si ens haguéssim vist ahir mateix: és una amistat autèntica. És el “decíamos ayer” de fra Luís de León quan va reprendre les lliçons després de quatre anys de presó.
D’altra banda, en aquell context de discriminació de la dona, Jesús actua com a valedor i defensor seu. Una dona divorciada, com una vídua o una dona sola era encara més vulnerable. A aquells fariseus, tots homes per cert, només els interessava saber si el marit es podia divorciar de la dona.  O potser el que en realitat volien era posar a prova Jesús i veia si ratificava o no el que havia dit Moisès. Però el Senyor després de recordar la seva duresa de cor, tot seguit els recorda que Déu va crear l’home i la dona. En recordar-ho els posa a tots dos en el mateix nivell (cosa inaudita per l’època) els recorda la seva voluntat d’unitat i quan explica el divorci ho fa tant de l’home de la muller, com de la dona del marit.
Hi ha accions en la nostra vida que tenen voluntat d’eternitat. És un goig quan veus un matrimoni que es prepara amb maduresa per rebre el sagrament. Aquesta setmana mateix he preparat uns contraents ja grans, i em deien que ells creuen que hi ha tants fracassos matrimonials per la frivolitat, és a dir per no prendre’s prou seriosament l’altre. De vegades els pregunto quines experiències els han unit més com a parella i molt sovint parlen d’una malaltia o de la pèrdua d’un ésser estimat.
El papa Francesc a l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia recorda que a les persones divorciades que viuen una nova unió, és important fer-los sentir que són part de l'Església, que «no estan excomunicades» I no són tractades com a tals, perquè sempre integren la comunió eclesial. I ens recorda seguint el Sínode que aquestes situacions «exigeixen un atent discerniment i un acompanyament amb gran respecte, evitant tot llenguatge i actitud que les faci sentir discriminades, i promovent la seva participació en la vida de la comunitat. Per a la comunitat cristiana, fer-se càrrec d'ells no implica un debilitament de la seva fe i del seu testimoni sobre la indissolubilitat matrimonial, és més, en aquesta cura s’expressa precisament la seva caritat ».
Saber que hi ha moltes relacions que es trenquen no ens ha de fer oblidar que moltes romanen fidels. Hi ha molts matrimonis que han romàs units malgrat les dificultats o fins i tot gràcies a les dificultats. Aquesta setmana he tingut el goig de celebrar amb els meus pares el 62è aniversari del seu casament. Si hi sumem 6 anys de nuviatge són gairebé setanta anys de coneixença: i quanta saviesa en parlar de la seva relació! A ells i a tots els qui romanen units, malgrat les dificultats, s’escauen molt les paraules del salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (...)”. Germans que ens puguem continuar estimant més enllà de la mort.


domingo, 30 de septiembre de 2018

El sermó del petit servent


Homilia diumenge XXVI de durant l’any

El fragment de l’evangeli que avui hem llegit ve de seguida del que vam proclamar diumenge passat i que ha estat anomenat “el sermó del petit servent” (Cf. Rius Camps). Jesús i els seus estan reunits a la caseta de Cafarnaüm, el centre de la missió. El Mestre, posant aquell noi, aquell petit servent en el centre, continua donant lliçons d’actitud apostòlica, d’esperit comprensiu, d’atenció als dèbils, d’horror a l’escàndol (Gomà)
“N’hem vist un que es valia del vostre nom  per treure dimonis”.  Treure dimonis per Marc l’evangelista és una manera de significar l’eficiència de la missió cristiana: és allunyar el mal i tot allò que impedeix la comunió.  Joan reconeix que aquell exorcista actuava en nom de Jesús, però afegia:  “no és dels nostres”.  Encara li faltava  l’esperit de comprensió: confon els qui estan substancialment a favor o en contra de la causa de Crist, amb el zel de marginar els qui actuen dins de la gran comunió eclesial però no pertanyen al nostre grup. “No és dels nostres”, una frase que avui continuem escoltant i que ens fa mal a les orelles. Per raons doctrinals i històriques els cristians ens hem dividit en diverses esglésies i comunitats. Malgrat les pregàries, els fòrum de diàleg i alguns acords doctrinals , costa molt de recuperar la unitat perduda. Però en la pràctica del bé podem actuar plenament units. És l’ecumenisme de la solidaritat. Jesús beneeix el qui ofereix un vas d’aigua a tot aquell que treballi per ell i la seva causa.
Una altra lliçó d’aquest evangeli és sobre l’escàndol. Escandalitzar vol dir ser causa culpable que un altre perdi la fe.  En l’ànima dels petitons, dels senzills, dels nens, la Fe és un tresor diví que demana respecte, mirada atenta i cura sol·lícita. No els podem encomanar la corrupció.
Jesús no proposa l’auto mutilació de membres, que sempre l’Església ha prohibit. Com hem d’entendre doncs aquest tallar-se un membre o treure’s un ull? És un hebraisme per indicar que si tu mateix hi ha algú o alguna cosa que posa en perill la teva fidelitat a Déu, aparta’l de tu encara que et sigui tan proper com les teves mans, els teus peus o els teus ulls. Ressona amb força la imatge de formar part d’un mateix cos.
El desig de Moisès en la primera lectura: “Tant de bo tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu esperit”, s’acompleix en la vida cristiana. Quan som ungits pels crisma ens incorporem al seu poble per ser “sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna”
El P. Arturo Sosa, general de la Companyia de Jesús, ha visitat Barcelona. Ha parlat amb esperit profètic del món, de l’Església i de la Companyia de Jesús avui. Va recomanar prendre’s seriosament totes les dimensions ignasianes, partint d’un examen que s’ha de fer des de l’acció de gràcies; va dir que perquè hi hagi fraternitat, cal la justícia i la reconciliació. La  Companyia de Jesús avui cada vegada es refia més dels laics que al costat dels jesuïtes formen un cos apostòlic: avui hi ha 10.000 persones laiques que col·laboren estretament amb la Companyia.  També va dir que ja ha passat la cristiandat, que no era gaire cristiana; ara el món secular ens allibera de ser cristians automàticament. Avui ser cristià només pot ser fruit d’una elecció lliure. Som col·laboradors d’una missió que no és nostra i tots estem cridats a fer-la allí on som. El Pare Sosa es va referir també a la pobresa, que és fruit de la injustícia i  a la pobresa escollida dels religiosos, en canvi, és fruit de la llibertat.
Avui és Sant Jeroni, pare de l’Església. Jeroni Emilià home culte, estudiós i traductor de la Bíblia no va escriure cap regla, perquè ell mateix era la regla vivent. Renuncià a una vida d’honors i dòcil a l’Esperit es retirà en la pobresa de la gruta de Betlem on nasqué Jesús, per aprofundir en la lliçó de la Bíblia el llibre dels llibres. Que ell beneeix el badaloní Monestir de la Murtra –avui lloc de silenci i de pau- i en faci cada vegada més un far d’espiritualitat per la nostra ciutat.

sábado, 22 de septiembre de 2018

Els set secrets de la saviesa


De petits llegíem les enginyoses obres d’Enyd Bliton que parlaven d’un grup de petits detectius que s’anomenaven Set secrets. Sant Jaume descriu la saviesa que ve de dalt i li dóna precisament set qualificatius. Podríem dir que són els sets secrets per adquirir-la i per demanar-la. Diu que els qui cultiven aquesta saviesa que ve de dalt i que és un do del cel seran: pacífics, moderats, dòcils, compassius, plens de bons fruits, imparcials i sincers.  A tots ens plauria ser així. Però no ho som, o no ho som prou i necessitem estímuls que il·luminin el nostre camí.
Dijous passat al Monestir de la Divina Providència en una eucaristia entranyable presidida pel Cardenal Omella, vam celebrar la declaració de venerable de Sor Francesca de les Llagues de Jesús -la badalonina Coloma Antònia Martí i Valls- monja del Monestir de la Divina Providència de la nostra ciutat. L’abadessa ha pregat i ha treballat molt perquè arribés aquest dia. La Coloma fou batejada aquí a Santa Maria. Nascuda al carrer de Sant Pere, els seus pares i la seva àvia eren congregants de la congregació de la Mare de Déu dels Dolors i, abans d’ingressar al Monestir, ella venia cada dia a missa aquí mateix a Santa Maria que, aleshores com ara, se celebrava a la capella dels Dolors. Impressiona pensar que en aquesta mateixa nau i entrant per la mateixa porta que avui heu entrat, va celebrar la seva fe una dona tan enamorada de Jesucrist. En ella s’acomplien totes aquestes virtuts de què parla Sant Jaume i llegint la seva biografia veiem que fou pacífica, moderada, dòcil, compassiva, plena de bons fruits, imparcial i sincera. Però que ho fou en un context no fàcil: de sofrença i de dolor provocat primer pel seu pare i després per les seves pròpies germanes de comunitat.
La humilitat d’aquesta monja la fa una icona vivent d’aquell noi que Jesús posà enmig del ròdol d’uns apòstols que es barallaven per quotes de poder.
Donem gràcies a Déu per la presència de les clarisses al cor de la ciutat. Ens encomanem i ens unim a les pregàries, aquells que avui formem part de la comunitat nadiua de Sor Francesca de les Llagues de Jesús.
El camí de la ultimitat és també el que han seguit durant vuit segles els mercedaris i mercedàries que exposaren i que exposen les seves vides per redimir als captius. Avui mateix ho celebren amb una eucaristia a la Catedral de Barcelona.
L’orde de la Mercè fou fundat a la nostra Catedral el 1218. Sis-cents anys més tard, el 21 d'octubre de 1888 –l’any de l’Exposició Universal- també a la Catedral es va celebrar la solemne festa de la coronació canònica de la imatge. La corona fou oferta pel batlle Francesc de P. Rius i Taulet, en nom de la ciutat i li fou imposada a la imatge gòtica pel bisbe Jaume Català i Albosa, amb aquestes emotives paraules: “Així com per aquestes mans sou coronada a la terra, puguem merèixer que per les vostres siguem coronats al Cel.” Cent anys després, el 1988, l’arquebisbe de Barcelona, el Cardenal Narcís Jubany, escriví una pastoral titulada “Una nova corona per a la Mare de Déu de la Mercè” on opinava que la corona que calia oferir-li aleshores a la Verge era la de la solidaritat. Passejar avui, trenta anys després, pels carrers adjacents de la Basílica (en especial la Plaça Orwell) és tota una lliçó de vida. La Mercè o barri de Mar, té ben poc a veure amb aquell indret aristocràtic del segle XIX amb palaus i residències senyorials. També el panorama ha canviat força des de 1988, quan tot just començava la immigració magrebina. Mossèn Jordi Garcia-Die que fou rector de la Basílica, arribà a afirmar que el problema allí no era parlar català o castellà, sinó parlar o no l’àrab.  I mossèn Joan Galtés, en el seu llibre de meditacions marianes “Per vostra Mercè” (2010) tot citant el decret sobre l’Apostolat dels laics, diu que “Maria visqué en aquest món, una vida com la de tothom, plena d’atencions familiars i de treball. I comenta: “vol dir que no vivia ‘a la lluna’ (...) Més aviat ella habità en el món alhora bonic i tràgic de la vida de cada dia” (p. 71).
Quins seran els fruits de l’Any de la Mercè que estem celebrant? Quina nova corona oferirem a la Mare de Déu?  És prou reconeguda la tasca dels mercedaris en el món de les presons. I mai com ara la presó “preventiva” havia estat tan present en l’opinió pública catalana. Més enllà de consideracions polítiques, visitar els presos és una obra de misericòrdia corporal de la qual els mercedaris són particularment experts. I també prendre consciència de les pròpies captivitats és un exercici sa per a la maduresa humana i cristiana. Que la Mare de Déu de la Mercè, redemptora de captius, icona del seny català i patrona de Barcelona i la seva província eclesiàstica, sigui un estímul perenne per tocar de peus a terra. 

domingo, 16 de septiembre de 2018

Aprendre tot caminant


Setmana XXIV de durant l’any (16/09/18)
Jesús parla amb els seus deixebles tot fent camí. Com les passejades dels filòsofs i els seus deixebles. La gran diferència entre el mestre i el deixeble i el professor i l’alumne, és que mestres i deixebles convivien. No s’anaven a buscar títols o màsters, no es buscava acumular coneixements per ostentar un càrrec: s’aprenia conjuntament, vitalment, en el llibre obert de la Naturalesa, s’aprenia la saviesa del cor, de manera itinerant...
I als poblets de Cesarea Jesús fa una pregunta als seus deixebles:Qui diu la gent que sóc jo?”  Podríem preguntar-nos, és que el Senyor no ho sabia, no escoltava el que deia la gent com ho escoltaven els deixebles? Era una pregunta merament retòrica per veure com es posicionaven els seus amics?
Les respostes que donava la gent eren parcialment veritables: Jesús no era Joan Baptista, però hi tenia molt en comú, Jesús no era Elies ni Jeremies, però era profeta i hauria de tenir el final tràgic dels profetes... Avui molta gent admira Jesús, nosaltres mateixos... però en fem aproximacions parcials., teòrics, el nostre coneixement ha d’anar més enllà, ha de ser un coneixement vital, com el del mestre i el deixeble.
I vosaltres qui dieu que sóc? La confessió de fe de Pere, contundent impetuosa, generosa ens impressiona: “Vos sou el Messies”. Potser era la primera vegada que ho formulava clarament. Però Pere només acceptava també un messies parcial, gloriós, no el que havia d’assumir la creu. I així com en Sant Mateu hi ha tot un elogi de Jesús a l’acte de fe de Pere, en Sant Marc hi ha allò que els biblistes coneixen com a “secret messiànic”. Els prohibí severament que ho diguessin a ningú. Per què Jesús imposa silenci als seus deixebles, els diu que no parlin de la seva condició divina? Era una professió de fe que s’havia de fer en el moment oportú. I que no es feia solament en paraules sinó amb la donació de la vida... La filiació divina es mostraria en la creu, en l’acte suprem de donar la vida. I la fe s’ha de traduir en obres. Tota sola és morta, diu Sant Jaume.
Per això Jesús renya Pere fortament. Li diu “Satanàs” paraula que no usa ni pels escribes ni pels fariseus... Per què? Perquè Pere, pensant fer-li un favor, vol dissuadir-lo de la seva missió. L’adversari s’amaga subtilment darrera de tot allò que ens fa tenir una mirada superficial centrada només en el més ençà. Quan no mirem les coses des de Déu sinó que es miren des de terra.
Perquè la conseqüència de la professió de fe és donar la vida: que és l’abnegació. Mossèn Rius Camps un biblista que ha estudiat molt la figura de Sant Pere ens recorda que quan Jesús i Simó dialoguen prop del llac, amb aquelles tres preguntes.... m’estimes? al final Jesús li diu “segueix-me!” Això vol dir que encara no el seguia. I havien passat tres anys convivint! Però encara no el seguia...
I nosaltres que el seguim? El salm hem cantat és també una humil professió  humil: “continuarem caminant entre els qui viuen a la presència del Senyor.” La fe és un camí, és un itinerari, és un procés. Acollint la pròpia creu, les pròpies ferides, les circumstàncies que ens toquen viure, els goigs i els encerts de cada dia. Com aquells primers deixebles l’eucaristia ens fa sentir que Jesús camina al costat nostre.
Sí Senyor, continuarem caminant amb vos.

lunes, 10 de septiembre de 2018

Presentació del Concert de Sant Ramon 2018



Bona tarda, buenas tardes, good evening.

Benvinguts a la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra que regeix aquest espai del monestir dedicat a presentar les relacions entre Catalunya i el Nou Món des de 1493 fins als nostres dies.  És a dir, a partir de la rebuda que els Reis Catòlics tributaren a Colom i la marxa de Fra Ramon Pané a Amèrica, en el seu segon viatge. Pané fou el primer etnòleg i missioner de les Índies.
Quan l’any 1989 buscàvem una persona que pogués liderar aquest projecte no vam tenir cap dubte que María Teresa Rosés Magnoni era l’adequada: era filla de pare català i de mare xilena d’ascendència italiana; havia viscut a Xile, als Estats Units i els darrers anys a Badalona. La vaig conèixer en una festa d’acció de gràcies que tant li plaïa celebrar: era una dona molt culta a la que tot interessava: la geografia, la història, l’art, la cultura, la política... Res d’humà no li era aliè. Amb tants anys com la vaig conèixer, mai no va repetir un sol tema. Maria Teresa fou la primera presidenta de la Fundació. La vam acomiadar el diumenge 8 de juliol, fa tots justs dos mesos. Que en pau reposi.
Aquestes sales que després podreu visitar estaven en molt pitjors condicions. I a ella no li va importar posar-se el xandall per desbrossar, netejar i fer les millores que calgués.
Maria Teresa també feu bona amistat amb Emília Xargay, que fou l’autora del monument a fra Ramon Pané. I aquí mateix va poder saludar els Reis el novembre de 1993, amb motiu del cinquè centenari del retorn de Colom.
L’encisava una paraula catalana: “germanor”. Germanor entre les persones i els pobles.
I ella fou la iniciadora d’aquests concerts de Sant Ramon que ja han arribat a la vint-i-setena edició. Va insistir molt que fossin concerts de guitarra. Avui en tenim un d’arpa: també és un instrument de corda...!
Avui aquí hi ha dos records materials de Maria Teresa: un vitrall emplomat fet per al Monestir i una rajola escrita per ella amb unes paraules d’Alfred Rubio (aquí hi ha també les seves nebodes) que ben segur que l’havien confortat. Encara en els darrers moments, quan s’acomiadava, va fer esment de l’Alfred a qui havia admirat i estimat.
Diuen així:
“Señor, porque te amo, no te temo/y por saberte a Tí mi defensor/tampoco temo al mundo/ni al dolor/ ni al que me venga a atacar, blasfemo.”
Avui és també Sant Pere Claver. És una gran figura Catalunya-Amèrica. Natural de Verdú, ell i els seus companys jesuïtes, a Cartagena de Indias, atengueren amb gran sol·licitud a 300.000 esclaus negres.
El concert de Sant Ramon d’enguany porta per títol: Harmonies llatinoamericanes i és a càrrec de  Rubén Darío González (arpa de Paraguai), li donem la benvinguda.
Rubén Darío nasqué a Asunción el 1979. El seu pare ja era guitarrista, i el seu germà gran concertista de guitarra clàssica. Va començar a estudiar amb 7 anys amb un oncle seu, Ignacio Zárate, arpista i es va anar formant amb diversos mestres. Va completar la seva formació a Asunción. Estudià composició i teoria musical a San Francisco. Ha actuat a festivals musicals d’Argentina i Brasil i en el seu Paraguai nadiu. El proper gener farà set anys que arribà a Barcelona. És casat amb Sorkunde i pare d’una nena de tres anys. Ell mateix anirà explicant les peces que interpretarà.
L’escoltem de bon grat.
[en acabar el concert:]
Soneto con estrambote trascendente a Rubén Darío González y a su arpa
Gracias, Rubén Darío por tu arpa
la pulsas con dulzura y con unción
¡que honda y palpitante emoción
oírla bajo esta azulada carpa!

Hoy desde acá nuestra nave zarpa
hasta avistar tu nativa Asunción
llevando allí una anunciación
esculpida a martillo y a escarpa:

Somos una sola y misma gente
acá y acullá del gran Oceáno
volvamos aquí hoy a darnos la mano.

Un pensamiento surgió de repente
al escuchar guaranía y bolero:
la música abraza al mundo entero.

Y desde el cielo nuestra María Teresa
de corazón te agradece y te besa.

sábado, 8 de septiembre de 2018

Comunicació i tacte



L’evangeli d’avui planteja una primera qüestió de fons que tots ens hem formulat alguna vegada: com és que  hi ha sords,  muts, paralítics, discapacitats psíquics o físics...? És que Déu no ha fet bé les coses? És que Jesús ha vingut a esmenar-li la plana i a arreglar amb els miracles allò que Déu Pare havia fet malament?  Aquest error ha portat al llarg de la història de l’Església molts desencerts guiats sens dubte per la bona fe, però fruit d’una visió deformada de la divinitat i de la seva relació amb la persona humana. Com s’entén doncs l’expressió “tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”? És una posició molt simple culpar d’allò que jutgem un mal a Déu Creador que ha impulsat el món i les seves lleis, que són autònomes. La limitació, la malaltia, la mort són pròpies de la condició humana i tenim un mirall extraordinari que és la naturalesa –on tot neix creix, emmalalteix i mor- per comprendre-ho. Jesús no ha vingut a esmenar la plana de Déu Pare, si no a portar a acompliment totes les coses creades. I nosaltres, cridats a col·laborar en l’obra de la creació, amb el progrés de les ciències, ens adonem que una limitació que en temps de Jesús era fins i tot causa de marginació, avui pot ser superada, amb la raó, l’esforç i la recerca. Ens admira que avui hi hagi opcions mèdiques i ortopèdiques per superar la sordesa, la ceguesa o la paràlisi...
Així doncs en la figura del sordmut de l’evangeli hi hem de veure més aviat representat el drama de la incomunicació que travessa la història humana i que arriba avui a nivells preocupants. Molts es pregunten com pot ser avui que en un món on hi ha tants mitjans de comunicació, hi hagi en canvi tanta gent incomunicada. Dol que dues persones estiguin conversant i l’atenció al telèfon mòbil sembli passar per sobre de l’altre, d’aquell que tens allí, presencialment. Les xarxes socials que són molt útils i que permeten que les persones ens puguem comunicar allí on ens trobem de manera immediata i massiva, alhora ens enreden i tendeixen a intoxicar-nos. Dol també que la comunicació sigui ràpida i per tant, fragmentada i que sigui tan fàcil crear mals entesos que poden ser fatals... Però alhora és massa fàcil culpar els instruments, seria d’alguna manera, allò que els clàssics diuen “matar el missatger”. Quin és, doncs, al meu entendre el problema de fons de la incomunicació? Que ens refugiem en els mitjans perquè és més còmode, menys compromès que mirar l’altre als ulls i que parlar-lo cara a cara.  La incomunicació ha estat i és font de conflictes: quan una família, un grup, una comunitat es tanquen en ells mateixos no poden ser solidari, ni tan sols de la sang de Crist (A. Rubio). I sorgeixen les incomprensions, les divisions, les renyines, fins i tot les guerres.
La solució de la incomunicació no és simplement una major comunicació. La incomunicació se supera amb la comunió. Que és el que Jesús ha vingut a proposar-nos. És com un cercle virtuós, com més autèntica comunicació hi hagi més comunió hi haurà. Com més comunió vivim més ens comunicarem. Però el primer pas és un salt de fe: tota persona és digne de ser estimada pel sol fet d’existir.
Fixeu-vos que abans de fer el miracle, Jesús mira al cel i sospira. És el que hem de fer cada un de nosaltres en començar el dia i abans d’emprendre la lluita contra tota mena de mal. Mirar el cel, és a dir mirar Déu, mirar la comunitat que vol viure el Regne del Cel aquí a la terra, estimar l’altre reconèixer la nostra petitesa, i pregar que si vol, Ell actuï a través nostre.
Una última consideració: Jesús toca el sordmut. El tacte és un sentit important, oblidat. “No toquis”, “no em toquis”, “prohibit tocar” la majoria hem crescut amb aquesta mala educació.  Certament que s’ha de tocar amb delicadesa i amb respecte, però deixar de tocar és deixar perdre. Tocar una font molt important d’informació, un vincle de tendresa, de comunicació i, per tant de comunió.
“Allò que hem tocat...” diu Sant Joan, parlant del Verb de Vida. És una de les moltes conseqüències de l’Encarnació. Hi ha un llibre de J. Tolentino Mendoça (Fragmenta, 2016) que proposa una espiritualitat dels sentits. A més el tacte físic representa la manera delicada de tractar l’altre persona o una qüestió espinosa. No diem o hem sentit dir: ho ha resolt amb molt de tacte? El tacte afavoreix la comunicació i per tant la comunió que ara anem a viure, altra vegada.


sábado, 1 de septiembre de 2018

Puresa i impuresa


Homilia diumenge XXII de durant l'any 2/09/18

Estimats germans i germanes

Em sap greu que la Trobada Mundial de les Famílies hagi quedat parcialment (o partidistament) emmascarada davant l’opinió pública pels grans mitjans de comunicació de masses gairebé exclusivament pel tema dels abusos i el seu possible encobriment.  Sembla inútil que el Sant Pare n’hagi demanat sincerament perdó –en nom de tota l’Església- diverses vegades.  Certament que tota mena d’abús és menyspreable i que els delictes han de ser jutjats, però no podem permetre que una desviació -o tot un corrent de desviacions- acapari tota l’atenció mundial d’una trobada d’aquestes característiques. Ni que algun eclesiàstic s’irrogui en jutge del propi Papa.  En el fons penso si no estem caient en la mateixa hipocresia d’aquells mestres de la llei que es rentaven les mans per fora, però per dins estaven plens de tota mena d’immundícia. També Pilat es va rentar les mans quan va entregar Jesús a la mort. I l’expressió “rentar-se les mans” ha estat sinònim de desentendre’s.
Precisament les trobades de famílies a tots nivells haurien d’estar dedicades a treballar  aquelles actituds de fons que ajuden a prevenir els abusos de tota mena. (No oblidem que és precisament  en el si de les famílies allà on es produeixen més abusos, no solament sexuals sinó també de consciència i de poder). Viure la tendresa en família, la naturalitat, afavorir el diàleg transparent entre pares i fills, la comprensió, la cooperació, ajuda a formar persones equilibrades afectivament i contribueix també en els anys decisius de la vida a la detecció de possibles patologies, a treballar les intencions de fons... I tot això contribueix a prevenir els abusos. Perquè allò que vivim de petits ens sol marcar per tota la vida. Certament que la família no és la única instància de formació. Hi ha també l’escola, hi ha també l’ambient, els amics, els mateixos mitjans de comunicació. Fixeu-vos els grans mitjans de masses, responent a interessos econòmics, afavoreixen una societat hipersexualitzada. I ells mateixos es dediquen a jutjar allò que han contribuït  a deformar? Sovint els mitjans ens infoxiquen –un neologisme- és a dir, a l’hora que ens informen ens intoxiquen.  Però culpar els mitjans és matar el missatger, el problema és qui hi ha darrera dels mitjans i per quins mòbils obscurs es mou.
Recordo que d’adolescent, algun confessor –era l’època- em preguntava, quasi per rutina, per la puresa... es referia inequívocament a la castedat, o més aviat a tot allò que feia referència a la sexualitat. Era una visió restrictiva de la puresa. No em parlava de la puresa entesa com a la rectitud d’intenció, com a netedat d’acció, com la voluntat de no deixar-se corrompre.
La traducció catalana de l’evangeli d’aquest diumenge diu que “de dins de l’home, és a dir del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a dur totes aquestes accions.” És una visió interessant, d’alguna manera pensem amb també el cor, el cor –que té raons que la raó no entén- ens porta a pensar de manera encertada o errònia. Els pensaments positius ens porten a les bones accions  i els pensaments erronis a les que no ho són.
Són dotze les accions perverses que l’evangelista Marc detalla en aquesta llista. Però sembla que vagi molt bé fixar-se només en una i oblidar-se de totes les altres corrupcions. No podem jugar a aquest joc.
La carta de Sant Jaume fa diana: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els orfes i les vídues en les seves necessitats i us guardeu nets de la malícia del món.” És a dir, la millor prevenció és estar al cas dels qui més ho necessiten i estar previnguts d’allò que ens intoxica.
El Papa Francesc, en l’homilia de cloenda de la Trobada Mundial de les Famílies a Dublin deia: “La tasca de donar testimoni d’aquesta Bona Nova no és fàcil. No obstant, els desafiaments que els cristians d’avui tenen davant no són  més difícils que els que hagueren d’afrontar els primers missioners irlandesos. Penso en sant Columbà, que amb el seu petit grup de companys va portar la llum de l’evangeli a les terres europees en una època de foscor i de decadència cultural. El seu extraordinari èxit missioner no estava basat en els seus mètodes tàctics o plans estratègics, sinó en una humil i alliberadora docilitat a les inspiracions de l’Esperit Sant”.
Que ens assemblem a aquest petit grup de companys, a aquesta minoria creativa de la qual parlava també el papa emèrit Benet XVI.

sábado, 25 de agosto de 2018

Submissió i respecte 26/08/18


Submissió i respecte 

A la carta de Sant Pau als cristians d’Efes hi ha un concepte que ens sobta, que és el de la submissió.  En l’actual context on som tan sensibles als drets menystinguts de les dones i on encara en tants països del món estan marginades, oprimides i fins i tot decapitades o cremades, ens sobta i fins i tot ens molest, ens irrita, que Sant Pau, en un altre context certament, parli de submissió de les dones envers els homes. Com hem d’entendre avui aquest concepte? La paraula submissió és incòmoda, però té diversos sinònims, i un d’ells és el respecte. Mirem de substituir doncs “submissió” per “respecte”. I immediatament entendrem també el necessari respecte dels marits envers les mullers, perquè no podem oblidar com comença la lectura: “sotmeteu-vos els uns als altres per reverència a Crist” és a dir  “Respecteu-vos els uns als altres per reverència a Crist”. El respecte ha de ser recíproc. I hem de respectar tots i tothom, fins i tot aquells que potser no respecten ni el nostre repòs i ens importunen continuament. 

Però què és el respecte? El respecte és, etimològicament, la mirada atenta. El filòsof Josep Maria Esquirol li dedica un assaig. Respectar és contemplar atentament l’altra persona, mirar-li als ulls, estar-ne pendent, tenir-ne cura sol·lícita si cal. El respecte no és la tolerància, que és una actitud passiva, el respecte és ben actiu i es tradueix en obres. El respecte no és tampoc deixar fer l’altre, sense importar-nos poc ni molt el resultat de les seves accions... Respectar no vol dir desentendre’s.

Les persones grans solen dir: “quan es perd el respecte s’ha perdut tot”. A mi m’agrada dir-ho en positiu, quan es guanya el respecte s’ha guanyat tot. Quan preparem el casament amb els nuvis els demano quines són les tres paraules que conformen el seu lema matrimonial. Molts citen la paraula respecte, que és la base de tota relació.  Contemplar l’altre atentament, amb una mirada neta, com si ens el miréssim per primera vegada. Com si el descobríssim genuïnament. I el respecte és, en cert sentit, la sub-missió, la missió que està per sota, que sustenta tot capteniment humà digne.
Aquesta actitud s’ha de tenir en primer lloc en família. Per això ens unim i en aquesta eucaristia preguem per la trobada mundial de les famílies que s’està celebrant a Dublin i a la qual hi ha assistit entre molts d’altres el nostre amic calongí el bisbe Papito, auxiliar de Guatemala.

Aquells que abandonaren Jesús no tenien una mirada neta, primigènia, d’infants... Tenien una mirada carregada de prejudicis. Com la tenim potser nosaltres. Us recordeu d’un video que fa un temps va recórrer les xarxes? Una senyora va a un self service i s’agafa una sopa, la deixa a la taula, s’adona que s’ha descuidat la cullera, torna i es troba un noi d’aspecte estranger menjant-se la sopa. Enrabiada ella també fica la cullera i va compartint la “seva” sopa mentre, el noi somriu. Quan acaben, el noi li ofereix el segon plat i les postres. El noi s’aixeca i se’n va. Aleshores la dona s’adona que no té la bossa i es pensa que el mateix noi estranger l’ha robat. Quan ja anava a denunciar-ho s’adona que a la taula del costat hi ha la seva sopa freda. S’havia deixat portar pels prejudicis i s’havia equivocat.

La pregunta de Jesús als apòstols sembla té un deix de tristesa: “Vosaltres també em voleu deixar? És una pregunta que s’adreça avui a nosaltres, els qui encara practiquem, els qui encara venim a missa els diumenges, quan tantes persones que acudien a l’església han anat abandonant la praxi religiosa... No som millors ni pitjors, però evidentment quan un germà deixa de participar de l’eucaristia ens, dol, ens entristeix. Sobretot quan en sentim els motius: “Després d’escoltar aquest mossèn he estat a punt d’aixecar-me i marxar...” “Després d’anar a aquesta missa, em penso que no hi tornaré...” “A mi aquestes homilies no em diuen res...” Són comentaris que escoltem sovint. De debò anem a missa per estar una estona amb Jesús, reunits en comunitat? O fruit de la dispersió ens anem fixant en milers de coses secundàries i oblidem l’essencial. És clar que hem de preparar-nos tots bé per l’eucaristia! Però no oblidem l’essencial, que és invisible als ulls. Que ara quan renovem la professió de fe li diem de cor, com Simó, “nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.”

sábado, 18 de agosto de 2018

Renovar l'eucaristia


Diumenge XX de durant l'any
Estimats germans i germanes,
Un amic capellà m’explicava que fa poc va preparar uns nuvis. A l’hora de dissenyar la celebració va sorgir un petit inconvenient, aparentment perifèric, però per a ells important: no els agradaven les cadires que havien disposat pel casament. El mossèn no ho entenia però va admetre que en portessin unes altres. “Aquest matí les hi hem portades, les hi hem deixat darrera del mostrador”, va dir el nuvi. Es referia a l’altar. Hi ha persones que em pregunten on “dono” missa... No estan massa lluny del concepte d’altar/mostrador... Quanta ignorància hi ha al voltant de l’Església i de l’eucaristia! Tots hi devem tenir una part de responsabilitat. El Papa Francesc, conscient d’aquesta ignorància, ha fet un seguit de catequesis sobre l’eucaristia explicant-la pas a pas. De vegades he parlat amb joves que es pensen que l’eucaristia és una cosa per persones grans i per això diuen que no hi van. Tenen raó que per viure l’eucaristia cal maduresa, però certament un jove també hi ha de poder participar. El que passa és que un jove abans de celebrar la missa ha de saber què és allò que celebra i ha de tenir ganes de celebrar-h.
I en canvi que n’és d’important l’eucaristia! Deia mossèn Rovira Belloso, gran teòleg, que  l’eucaristia el més important del món. Sembla una exageració, però no ho és: és el testament de Jesús, és el seu llegat, és el Pa de Vida és l’àpat de l’amor. El cel i la terra es toquen. Però de vegades la tenim tan a l’abast que no li donem la importància que pertoca.  Vivim una gran dispersió. Són molt més atractives les imatges de la pantalla que el que podem veure en una església. Però ens pot omplir de sentit i d’esperança allò que experimentem en la missa que totes les pantalles.
Com fer-ho per renovar-la?
Una cosa molt senzilla és preparar-s’hi. Ens hi preparem llegint les lectures amb una lectura que esdevingui pregària, cercant les intencions de les persones per les quals volem pregar, o donar gràcies...
A l’eucaristia hi ha un crescendo: la solem començar dispersos, el celebrant perquè potser ve d’una altra eucaristia, els fidels perquè venen dels mil petits problemes del viure quotidià. Recordo amb admiració el bisbe Sebastià Taltavull: ja podia venir cansat o neguitós: quan es posava a celebrar ho feia amb unció, amb pau, ben situat davant les persones amb qui es trobava, cercant sempre la paraula oportuna.
L’eucaristia té un crescendo. No és el mateix quan arribem, potser  amb el temps just, que el silenci que guardem després de la comunió, molt més intens.
La Paraula de Déu ens ha de ressonar. De vegades una paraula que hem sentit mil vegades, és com si s’il·luminés per dins. Hi podem aplicar les paraules de Sant Pau: “fixeu-vos bé com viviu, no sigueu com gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure bé del moment present...”  
Hem de saber també fer abstracció del celebrant. Certament és important que el celebrant es prepari bé, celebri amb unció, faci una bona homilia... Però no ens quedem fixats en el qui celebra: l’acció de gràcies s’adreça a Déu Pare per Jesucrist, amb els germans. Deien amb cert humor que “a missa s’hi va per Déu, no per veure mossèn Andreu”.  Una altra manera de viure-la amb profit és donar gràcies acabada l’eucaristia. Em vaig fixar com el papa Francesc ho feia, amb simplicitat i unció a Santa Marta. Una altra és rumiar en aquella paraula que hem rebut. És comentar-la en família i amb els amics, en comunitat...
Hi ha persones que viuen l’eucaristia com un afer privat entre ells i Déu. Arriben, potser s’asseuen al darrer banc, combreguen, donen gràcies, se’n van... I és clar que l’eucaristia enforteix la nostra relació personal amb Déu, però no podem oblidar mai la dimensió comunitària... No es tracta solament de prendre la comunió sinó de voler viure en comunió amb els altres. De ser conscients que aquí s’hi fa present tota l’Església. Quantes vegades prego per les necessitats d’aquell o aquella que cada diumenge tinc al banc de davant? M’interesso sincerament per la seva persona? Quan dono la pau, ho faig de cor, o simplement compleixo un ritual?
A la parròquia procurem preparar les monicions, les lectures, els cants... Però tot això ha d’anar acompanyat d’un canvi d’actitud interior de cada un de nosaltres...
Els jueus es preguntaven com s’ho podia fer Jesús per donar-nos la seva carn per menjar. Em sembla que avui les dificultats no són tan d’entendre la doctrina sinó de viure-la. L’eucaristia ens ha de renovar per dins, ens ha de fer créixer, ens ha d’enviar al compromís i a la missió.
Així escrivia el P. Joan Baptista Bertran:
“Quiet i blanc me’n vinc a Tu, captiu;
I escolto i rapto en el sospir més lleu
-Hòstia divina de silenci i neu!-
Ta veu més fonda i el teu foc més viu