sábado, 24 de febrero de 2018

Amunt!

Homilia diumenge II de Quaresma 25/02/18
El primer atribut de la divinitat en moltes religions i creences fa referència a l’altura: Déu és l’Altíssim, el qui habita en el lloc alt. Per això als cims de moltes muntanyes hi ha ermites o creus: són llocs sagrats. Aquí a Badalona tenim la Creu de Montigalà i el Serrat de les Ermites... Moltes vegades aquests símbols cristians en substitueixen d’altres de pagans anteriors, altars dedicats al sol... I els pobles que no tenen muntanyes altes solen divinitzar els arbres perquè són els elements més alts.
La muntanya. Em recordava de la pel·lícula “La última cima” sobre la vida el sacerdot madrileny Pablo Domínguez a qui li agradava celebrar missa a la intempèrie en els cims de les muntanyes més altes. Quina meravella fer un cim i tenint per escenari la grandiositat de la creació, alçar la sagrada forma i el calze. Pablo morí precisament practicant el muntanyisme als 42 anys deixant una estela de bonhomia.
Com escrivia emotivament el poeta Joan Maragall en els seus goigs a la Mare de Déu de Núria descrivint els pelegrins al Santuari: “Vers Vós avancen incertes/ per les altes quietuds/i els camins desconeguts/de les grans serres desertes.// Troben rius que naixent van/en els regnes dels pastors,/  i ramats esquellejant/lentament pasturadors.// Van pels cims celestials/sobre les muntanyes nues.../Les congestes brillen crues/ amb blancures immortals.”
El frustrat sacrifici d’Isaac té lloc dalt d’una muntanya. Quin passatge tan dur, pensem, mira que Déu demanar-li a Abraham que sacrifiqui el seu únic fill! I ens oblidem dels pares que avui sacrifiquen els seus fills abans de néixer, o els que els imposen treballs superiors a les seves forces, o els que es projecten en ells i els obliguen a exercir professions que mai no haurien escollit... Quants sacrificis inútils!  
Jesús també tria l’escenari d’una muntanya alta per auto revelar-se davant dels deixebles més propers: Pere, Jaume i Joan. Eren els més propers i encara el desconeixien. S’havien quedat en l’epidermis. I Jesús els fa entendre que la passió és necessària per poder arribar a la glòria.I a més al Gólgota no hi haurà cap anyell de substitució. Jesús serà l’únic anyell sacrificat. Déu no va alliberar de la mort corporal el seu fill unigènit. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara fou l’acte de fe de Maria, al costat de la creu.
La Transfiguració. Ens sembla humanament impossible que Jesús estigui conversant amb dos personatges d’altre temps, Moisès i Elies, ho entenem com quelcom simbòlic, una manera de dir, de donar sentit a la llei personificada per Moisès i als profetes, personificats per Elies. Probablement sí que podem fer aquesta lectura. Però és que som tan racionalistes! A Déu res no li és impossible. I els avenços científics, la teoria de la relativitat, la física quàntica, la biotecnologia, posen en qüestió moltes certeses que fins ara creiem inamovibles sobre l’espai o el temps. I ens fan pensar que allò que sembla impossible en la nostra dimensió, potser no ho és tant en un altra..
A l’oració col·lecta hem demanat que es purifiqui la nostra visió interior. Sí: és la única manera de descobrir el significat amagat en cada acció. És un bon propòsit per la Quaresma: demanar-li al Senyor que purifiqui la nostra mirada del cor per descobrir-lo vivent en cada persona i en cada esdeveniment.
Ahir el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, en els exercicis que ens va predicar a l’Arxiprestat en aquesta mateixa parròquia, ens feia una proposta ben concreta per aquesta Quaresma: pensar en oració els noms de 12 persones que coneixem i que s’han allunyat de la fe i anar-les a trobar per explicar-los amb senzillesa la nostra fe, el sentit de la nostra vida, el secret de la nostra alegria. I  encara ens deia : “si tens por i vergonya, vol dir que encara t’has de treballar.
Que aquesta eucaristia ens doni força per sortir de nosaltres mateixos i anar a trobar l’altre de tu a tu per tal de compartir la riquesa d’un Amor que val més que la vida.

                                   

sábado, 17 de febrero de 2018

Animals feréstecs

Estimats germans i germanes,
Per dues vegades la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens parla d’animals feréstecs. Quan Déu els inclou en l’aliança que fa amb Noé i quan Marc l’evangelista diu que Jesús al desert vivia entre animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Tots en general tractem de defugir els animals feréstecs; hi ha una pàgina en les floretes de Sant Francesc d’Assís que explica que en el temps en què el Sant habitava a la ciutat de Gubbio, “va aparèixer a la comarca un grandíssim llop, terrible i ferotge, que no només devorava els animals, sinó també els homes; fins al punt que tenia terroritzats a tots els habitants, perquè moltes vegades s'acostava a la ciutat. Tots anaven armats quan sortien de la ciutat, com si anessin a la guerra; i tot i així, qui topava amb ell estant sol no podia defensar-se. Era tal el terror, que ningú s'aventurava a sortir de la ciutat. Sant Francesc, mogut a compassió de la gent del poble, va voler sortir a enfrontar-se amb el llop, desatenent els consells dels habitants, que el volien de totes passades dissuadir. I, fent el senyal de la creu, va sortir fora del poble amb els seus companys, posada en Déu tota la seva confiança. Com els companys vacil·lessin a seguir endavant, Sant Francesc es va encaminar decididament cap al lloc on estava el llop. Quan vet aquí que, a la vista de molts dels habitants, que havien seguit en gran nombre per veure aquest miracle, el llop va avançar a la trobada de Sant Francesc amb la boca oberta; apropant-se a ell, Sant Francesc li va fer el senyal de la creu, el va cridar que anés cap a ell i li va dir:- Vine aquí, germà llop! Jo et mano, de part de Crist, que no facis mal ni a mi ni a ningú. Cosa admirable! Tot just va traçar la creu Sant Francesc, el terrible llop va tancar la boca, va deixar de córrer i, obeint l'ordre, es va acostar mansament, com un be, i es va tirar als peus de Sant Francesc”.
Recordo que en els anys que un servidor era rector a Sant Francesc de Bufalà, hi havia un home bo, però molt desastrat, alcohòlic, solitari, que tenia atemorits diversos botiguers del barri, perquè era violent. Però de vegades venia a missa i a mi i a la gent de la feligresia sempre ens va tractar amb respecte. Ara és en una residència de gent gran, molt més tranquil. Jo havia dit més d’un cop que aquell pobre home era talment el germà llop de Sant Francesc.
Oi que en la nostra vida un moment o altre hem hagut de conviure amb “animals feréstecs”? És a dir amb persones que són agressives, fins i tot violentes, persones que s’encenen per no res, que s’indignen, que criden... No podem judicar-les. Jesús ens ho ha dit. En el fons de cada ésser humà hi ha misteri. Gairebé sempre darrera d’un crit inoportú o inexplicable hi ha un patiment, potser molt llarg. La violència només genera violència. Si sabéssim tractar a tots amb dolcesa, potser viuríem miracles com el del germà llop de Sant Francesc.
A Jesús l’alimentaven els àngels. En el decurs del seu ministeri un grup de dones vetllava per la seva economia... Quantes persones en el decurs de la nostra vida i avui mateix també fan entre nosaltres l’ofici dels àngels, fan el bé i ens fan bé, silenciosament, sense que es noti gaire... Enmig d’uns i d’altres comencem una nova Quaresma. Una nova oportunitat de rectificar, de no tornar mai mal per mal i de confiar plenament en la Providència del Senyor que ens sustenta. Lloat siguis Senyor meu pel germà llop! Lloat siguis pels teus àngels!


Paraules davant dels bisbes de la Tarraconense

16 de febrer de 2018
Dr. Jaume Aymar i Ragolta, degà de la Facultat de Filosofia
"Docència i formació en les facultats eclesiàstiques. Presentació del nou document papal sobre els centres universitaris de naturalesa eclesiàstica (successor de la Sapientia Christiana).
"L'aportació de les matèries filosòfiques al pensament cristià" (degà de la FFC) (7')
Crec que a la llum de la Constitució Apostòlica Veritatis Gaudium no podem dir mai més que la filosofia és la serventa de la teologia. A la Veritatis Gaudium la filosofia, l’amor a la saviesa, el pensament, hi ocupa un lloc molt destacat: hi ha 89 referències als estudis filosòfics mentre que a la Sapientia Christiana n’hi havia només 32. És lògic perquè el món i el panorama en l’educació superior en els darrers quaranta anys han canviat enormement.
Però no és una qüestió purament quantitativa: Joan Pau II especialment en la Fides et Ratio (1998) dins del marc del diàleg entre filosofia i teologia, reitera i aprofundeix la convicció que vertebra l’ensenyament del Vaticà II, segons el qual “l’home és capaç d’arribar a una visió unitària i orgànica del saber. Aquesta és una de les comeses –deia- que el pensament cristià haurà d’afrontar en el decurs del proper mil·lenni de l’era cristiana”(n.2).
A l’hora de parlar de la síntesi fe i raó voldria evocar la figura del P. Josep M. Coll, fundador de la Facultat de Filosofia, que morí el passat 20 de desembre. Ell sempre cercava la necessària complementarietat entre ambdues que, segons ell, s’il·luminen i avancen trenades. Ras i curt: com més creiem més entenem, com més entenem, més creiem. La Fides et Ratio  esdevingué objecte i culminació del seu sistema de pensament: era com si veiés formulat en el magisteri pontifici de Karol Wojtyla aquella necessària complementarietat que de feia temps besllumava. El P. Coll ha donat la seva rica biblioteca personal a la Biblioteca Pública Episcopal. Amb motiu de la passada festivitat del beat Ramon Llull, fou homenatjat per la Facultat amb una miscel·lània d’articles d’experts que havia aplegat el Dr. Armando Pego. Porta per títol Persona, diàleg, comunitat, tres paraules que resumeixen molt bé el pensament personalista de Josep Maria Coll, el seu estil dialogant i la seva voluntat de servei a la comunitat. El P. Coll, que ja no va poder assistir a l’acte, rebé emocionat uns dies després a l’Hospital uns exemplars de mans d’un deixeble seu, el bisbe Sergi Gordo.
La VG diu textualment que “el teòleg que es complau en  el seu pensament complet i acabat és un mediocre. Que el bon teòleg i filòsof té un pensament obert, és a dir, incomplet sempre obert al maius de Déu i de la veritat, sempre en desenvolupament...(3). Tot citant la Caritas in veritate de Benet XVI, sosté que avui hi ha “una falta de saviesa, de reflexió, de pensament capaç d’elaborar una síntesi orientadora.” És el que notem que cerquen els nostres alumnes, especialment els més adults la síntesi (4). El Dr. Albert Sáez, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ens deia que s’ha calculat que avui la distància cognitiva entre ell i el seu fill, és la mateixa que hi havia entre el seu besavi i ell. Per tant “els estudis eclesiàstics no poden limitar-se a transmetre als homes i dones del nostre temps, desitjosos de créixer en la seva consciència cristiana, coneixements, competències, experiències, sinó que han d’adquirir la tasca urgent d’elaborar eines intel·lectuals que es puguin proposar com a paradigmes d’acció i de pensament i que siguin útils per l’anunci en un món marcat pel pluralisme ètic i religiós (5). La VG exposa també la necessitat urgent de crear xarxes entre les distintes institucions que arreu del món cultivin i promoguin els estudis eclesiàstics i activar amb decisió les oportunes sinèrgies amb les institucions acadèmiques dels diversos països (n. 3). Treballar en xarxa és treballar en peu d’igualtat. Com ens agradaria un treball en xarxa de l’Ateneu Sant Pacià i la Universitat Ramon Llull!
En el número 64  es requereix subratllar la dimensió sapiencial i metafísica de la filosofia. La VG diu que la Veritat revelada ha de ser considerada en connexió amb els avenços científics del temps present, que la fe i la raó es troben en la única veritat i que l’exposició de la teologia ha de tenir en compte la filosofia i la saviesa dels pobles investigant, triant i escollint amb cura els valors positius que es troben en les distintes filosofies i cultures (n. 71).
Altra repte per als estudis eclesiàstics és el de l’anomenada postveritat, que segons alguns és només un eufemisme per designar la mentida. El passat mes de novembre, un altre professor de la nostra Facultat, el Dr. Joan Garcia del Muro va guanyar el premi Vallverdú, pel seu assaig “Good bye veritat”. En rebre’l va alertar sobre les conseqüències de la pèrdua de sentit del concepte de veritat: "Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia". El bisbe Josep Àngel Saiz, en el seu magisteri ordinari, també ha fet referència a aquesta postveritat un terme que circula des de 1992 però que al 2016 fou la paraula més usada. En el nostre treball eclesial hem d’anar molt alerta amb les persones que per fer prevaldre els seus interessos deformant la veritat quan no basant-se en la mentida. El Papa Francesc en una homilia a Santa Marta (29/04/16) s’hi referia amb contundència. I quan la mentida s’uneix al personalisme, entès com a protagonisme excessiu –n’ha parlat en diverses ocasions el Cardenal Omella- esdevé francament insuportable. No hauríem d’oblidar mai el que diu la Veritatis Gaudium, “la investigació compartida i convergent entre especialistes de diverses disciplines constitueix un servei qualificat al Poble de Déu i en particular al Magisteri, així com un suport a la missió de l’Església cridada a anunciar la Bona Nova”(5). Vocació doncs de servei per sobre de tot. Hem de purificar la intenció.
En l’actual context social i polític -als quals s’acaben de referir vostès, senyors bisbes en una nota- crec que és una bona notícia la posada en marxa del grau de Filosofia, Política i Economia, que la nostra Facultat com a part integrant de la URL imparteix conjuntament amb les Universitats de Deusto i de Comillas, dins del Campus d’Excel·lència Aristos Campus Mundus. A la Facultat el Dr. Carles Llinàs, vicedegà, aquí present, és expert en filosofia social i política...
Recentment el Dr. Francesc Torralba, professor de la nostra Facultat ha tingut una ponència davant del Pontifici Consell de la Cultura, sobre “Antropologies latents en les ideologies contemporànies”. Ens deia que avui reptes com el transhumanisme són enormes. Tenim un professor d’antropologia molt valorat pels alumnes, el Dr. Ignasi Fuster. I de filosofia de la ciència, i de filosofia i bioètica, el Dr. Miquel Ramon Fuentes, també present aquí. Quan el 1979 es va escriure la Sapientia Christiana la bioètica estava naixent.
Fa uns mesos saltava la notícia que el Grau en Filosofia de la Universitat Ramon Llull, ocupava la primera posició del seu àmbit d'estudi i és considerat  el millor Grau de la seva especialitat a tota Espanya (on hi ha 10 facultats de filosofia). No vull caure en cap cofoisme, però els puc dir que estic veritablement satisfet del nostre claustre. Acabo tal com he començat: la filosofia no és la serventa de la teologia, si de cas totes dues han de ser servidores de la humanitat, ambdues han d’avançar plegades i s’han d’ il·luminar recíprocament.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Intervenció en el 228 Sopar Hora Europea

Barcelona, 15 de febrer de 2018
Bona nit.
És un goig de trobar-nos avui al voltant d’aquestes taules tan bons amics. Per fer memòria agraïda de dos amics traspassats: Joan Viñas Bona, comunicador i mestre de comunicadors  i el seu fill Paco Viñas Rexach un comunicador català projectat al món. Dues generacions . En Joan va viure el segle XX hauria fet cent anys el passat  30 de gener. Joan Viñas era el gironí, el locutor, l’home de la ràdio i la televisió. Al costat de l’inefable senyor Dalmau, Emili Fàbregas Berenguer (Barcelona, 1897-1979) formaren una parella singular de pallassos sense maquillar: l’august era en Joan i el clown era el Dalmau. Ambdós van emprendre una campanya benèfica que va durar 27 anys i que va ser popularíssima. El “Queridos niños y niñas...” amb lletra de Jaume Ministral Masià i música del mestres Joaquim Serra i Rafael Ferrer, no era gaire transcendent, però era tan memorable que passats més de quaranta anys, els més grans la podríem cantar... Un tema que encaixa en el programa d’aquest vespre és com els mitjans de comunicació ajuden a fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la ficció. En tenim un exemple en ells dos: Dalmau i Viñas parlaven sovint de la botiga de vetes i fils que tenia el Sr. Dalmau al carrer de Petritxol. La gent –per qui la ràdio té una autoritat insuperable- s’ho van creure i anaven al típic carrer preguntant on era la botiga del Sr. Dalmau fins que els veïns hagueren de posar una placa commemorativa.
En Joan explicava i narrava misses, esdeveniments esportius, desfilades... Aquelles anècdotes que havíem escoltat tantes vegades i sempre ens semblaven noves! Fou rapsoda (com recitava la vaca cega, de Joan Maragall!) esportista, d’aquelles persones que fan que passin coses... Però fou sobre tot el seglar en qui Alfred Rubio va confiar l’Àmbit Maria Corral, organitzador d’aquests sopars hora europea i que va dirigir durant gairebé vint anys de 1980 a 1999. Recordo  que en una ocasió em va dir: “l’Àmbit ha estat la plataforma en la qual us heu format molts de vosaltres, ara comprenc que heu de volar...”. Emergia la seva vocació primigènia, la de mestre. Al seu costat l’Anna Rexach Olivar, la companya de fatigues, la conversadora incansable, la mare de família, la senyora d’Els Ametllers de Calonge, la gran public relations que ens va deixar també, dolçament, el passat 18 d’octubre.
En Joan era un mestre de la paraula, de la locució, del relat, de la improvisació.... També va escriure alguns articles ocasionals... I fins i tot un llibre que us he portat. Es titula La radio por dentro i apropiadament forma part de l’enciclopèdia “Pulga”. M’ha fet pensar en un llibre de E.F. Schumacher y Margenet Nadal  que havia agrada molt el Paco i que portava per títol Lo pequeño es hermoso.
En Paco, nat a Barcelona el 1955, va ser un català universal: era enginyer industrial, expert en motivació en l’empresa. Durant uns anys prevere, va excel·lir en el món de la comunicació eclesial a Bogotà al CELAM i a Barcelona. Ell fou el primer director de Ràdio Estel i va posar en marxa el Centre Pastoral de Vídeo. Casat amb Fina Casas Bragulat, biòloga formada als Estats Units -que aquest vespre també ens honora amb la seva presència- va ser pare de dues filles. Ell fou també, al costat d’Alfred Rubio el qui en una tarda de conversa assossegada va dissenyar aquests sopars hora europea, unes trobades col·loqui amb un format original: es tractava de dialogar mentre se sopava, d’una manera distesa, sobre temes d’actualitat, aportant un punt de vista realista existencial i pacificador. La iniciativa es difongué per diversos indrets: Salamanca, Suïssa, Colòmbia. Xile...amb títols, temes i ponents diferents, però amb el mateix format. En Paco admirava son pare i va ser el seu biògraf: Joan Viñas, el goig de viure. En Joan i el Paco Viñas eren dos comunicadors que espontàniament vivien el sentit ètic de la comunicació.
Les figures d’en Joan i d’en Paco Viñas ens omplien tant que ens costa d’acceptar que no hi són: personalment els sento vius. Diuen que hi ha persones mortes en vida. D’altres que les sentim vives i properes malgrat que hagin mort. En Joan i en Paco, per a mi són d’aquestes. Molts de nosaltres els hem conegut i estimat. Potser compartiu aquests sentiments. Aquesta nit comptem amb la presència de l’Agustí Viñas, fill del Joan i germà del Paco, després a l’hora dels brindis ens dirà unes paraules. També hi ha els seus germans Lluís i Josep Lluís.
L’últim projecte del Paco era preparar un homenatge al seu pare que el 21 de gener de 2018 hauria fet cent anys. Havia pensat en els vostres noms, els dels convidats especials d’aquesta nit. Per això ens sentim hereus d’aquest merescut homenatge. Un aplaudiment per a ells dos.
La primera en intervenir serà Leticia Soberón Mainero, mexicana, que des de fa molts anys viu i treballa entre nosaltres. Ella és psicòloga, cofundadora del centre d’innovació per la intel·ligència col·laborativa. Penso Letícia que aquests sopars ja són d’intel·ligència col·laborativa avant la lettre...És tot un referent en el món de la comunicació eclesial: fou assessora del Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials i actualment, per nomenament del Sant Pare, és membre de la secretaria de la comunicació  de la Santa Seu. Molt activa al portal Don’t know, que ajuda a prendre decisions mitjançant el testimoni d’experts.
L’Albert Sáez Casas –recordo amb molt d’afecte la seva mare, la Maria- és el director de l’Institut de Recerca Blanquerna de la Comunicació. Professor d’aquella Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, Ha estat director adjunt del diari Avui des del 1998 fins al 2006, quan va passar a formar part de l’equip editorial d'El Periódico de Catalunya i nomenat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de la Generalitat de Catalunya. El 2008 va ser elegit president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els seus articles d’opinió, ben treballats, ben contrastats, són molt llegits. Contertulià habitual en diverses tertúlies radiofòniques, va fer les seves primeres passes periodístiques a l’Àmbit Maria Corral.

Francesc Torralba Roselló, filòsof i teòleg, és el director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull. Va acabar la llicenciatura en filosofia en 1990 i va rebre el Premi Extraordinari de Llicenciatura al millor expedient acadèmic. Posteriorment va ampliar estudis a la Universitat de Copenhaguen on va estudiar llengua danesa per fer la seva tesi sobre el pensador Søren Kierkegaard. La va defensar el 1992 i gràcies a la qual va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat a la millor tesi de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Fa ben poc ha participat en un encontre al Pontifici Consell de la Cultura on ha parlat de les antropologies latents en les ideologies contemporànies. El seu pensament gira al voltant dels elements centrals de l’existència humana: la sofrença, el silenci, Déu, el dolor o el sentit de la vida, el transhumanisme... És un publicista molt llegit i valorat per la seva profunditat i alhora per la nitidesa i claredat dels seus plantejaments.

domingo, 11 de febrero de 2018

Purificar la intenció

Estimats germans i germanes,
Un dels moments més impressionants dels pelegrinatges a Lourdes és la benedicció dels malalts amb el Santíssim. En recordo una de fa anys: Jesús sagramentat desfilava enmig d’un silenci impressionant davant dels malalts posats a la gran esplanada, molts d’ells en cadires de rodes i lliteres mentre les veus, en diverses llengües, per la megafonia, anaven clamant peticions evangèliques: “Senyor fes que hi vegi”, “Senyor fes que hi senti”, “Fill de David, tingues compassió de mi”... Preguem avui per l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, una associació que va néixer fa més de cent anys per acompanyar a Lourdes de França a tots aquells que, per motius de salut o econòmics, no podien fer sols aquell llarg viatge. Badalona té una llarga tradició de pelegrinatges amb alguns miracles memorables. Però el miracle permanent de Lourdes, el signe més admirable, ahir i avui, és la fe de les persones que hi acuden, malalts, pelegrins, infermeres, brancadiers, adults i infants, joves i vells. L’actual consiliari de l’Hospitalitat és mossèn Andreu Oller, rector de la nostra parròquia germana de Sant Josep. Ell diu que un hospitalari li va explicar molt bé la seva missió: que els que estan en situació precària i d’incapacitat es trobin acompanyats, consolats i atesos en les seves necessitats. Tots hauríem de pelegrinar alguna vegada a Lourdes. Faríem bé, ens faríem bé i seríem testimonis d’aquest miracle permanent.
En temps de Jesús, els mal anomenats leprosos en realitat eren malalts de la pell amb patologies produïdes per la pobresa, la falta d’higiene i la malnutrició. En una societat classista com la d’aleshores, els que anomenem leprosos eren una casta d’indesitjables i proscrits. La “lepra” recapitulava tots els mals que poden afeixugar una persona. La malaltia era vista com un càstig diví.  Era la marginació total . El leprós era un “impur” que comunica impuresa als “nets” que el toquessin i s’hi apropessin. Un quadre certament tenebrós. Però aquest leprós d’avui és conscient de necessitar la salvació, d’ésser sanat: “si ho voleu, em podeu purificar”. És la professió de fe més senzilla. Apel·la a la voluntat del Mestre. Cal saber demanar, demanar no ofèn.
En el gest de la guarició del leprós Sant Marc va voler que hi veiéssim una representació expressiva de tota la missió salvadora de Crist en la humanitat. L’evangelista que més curacions cita és Sant Marc. Dels trenta-cinc prodigis del Nou Testament, vint-i-un pertanyen a Marc. Però també ell indica que el leprós ha de fer deures: s’ha de fer examinar pel sacerdots i fer l’ofrena prescrita.
Els marginats són els qui ens molesten. Cada vegada més la salut s’entén com un tot. Les malalties físiques estan estretament relacionades amb les malalties de l’ànima. Els voluntaris i professionals de Càritas ens diuen que les persones que pidolen, tard o d’hora acaben amb trastorns mentals. Segurament no han sabut o no han pogut dissenyar correctament la seva vida... Hi ha una creença molt estesa i arrelada: que els qui són marginats és perquè han actuat equivocadament. Però qui som nosaltres per judicar-los? Qui té totes les dades per interpretar correctament la vida de l’altre?
Nosaltres no som leprosos. La majoria no estem marginats. Però tots hem de demanar al Senyor que ens purifiqui interiorment. Sabem i sentim que estem mancats de salut i que no ens la podem donar a nosaltres mateixos. Demanem el Senyor que purifiqui les nostres intencions. Que tot el que diem, que tot el que fem, estigui guiat per un amor abnegat i caritatiu, que no es busca a ell mateix. Que com ha dit Sant Pau: en tot procuro d’adaptar-me a tots i no busco allò que em convé a mi, sinó el que convé als altres, perquè se salvin.  

I que avui, quan elevem l’eucaristia, la nostra pregària sigui la del leprós: “si voleu, em podeu purificar.”

domingo, 4 de febrero de 2018

Recuperar la nit

Estimats,
La primera lectura ens ha parlat d’una cosa tan humana com l’insomni de Job. Recordeu la història: Job hagué d’experimentar de la vora la profunda contradicció entre la teoria doctrinal i la realitat viscuda. Sense saber per què i tot mantenint-se tan innocent com abans, començà a rebre sotragades fins aleshores desconegudes per ell: la casa se li enfonsà, el bestiar li fou aniquilat, els fills, joves encara, moriren d’accident, i ell mateix es trobà sobtadament malalt de lepra i a més a més, humiliat per la seva pròpia muller que es reia de la seva paciència (Bentué): “A mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada.” Moltes persones pateixen d’insomni. Tots hem passat una mala nit, sense poder dormir, de vegades per una preocupació greu  o per un tema que no hem pogut resoldre. Alguns pateixen d’insomni crònic. Alguns que no poden dormir, resen, d’altres escolten la ràdio, n’és una prova fefaent la bona audiència que tenen programes nocturns com ara “La nit dels ignorants” presentat Xavier Solà, on els qui no saben plantegen preguntes i s’esperen respostes dels qui saben... És un programa que té més de trenta anys...   d’altres, en les nits en blanc llegeixen, d’altres fan memòria, d’altres arreglen coses... Els evangelis ens diuen que en alguna ocasió abans de prendre una decisió important Jesús es passà les nits pregant. El Senyor s’estimava la quietud nocturnal com una ocasió propícia... Els apòstols sovint s’adormien perquè eren pescadors que treballaven de nit. I per això eren mal vistos. Cadascú sap les hores que necessita per descansar i també hi ha teràpies eficaces per l’insomni. Però aquesta experiència tan humana ens convida a reflexionar.
Hi ha un himne de  la litúrgia de les hores que diu: “no convertim la nit en un cau de malifetes”. La nocturnitat és un agreujant dels delictes. Però la nit  també és bella. Cal recuperar-la... Fa ben pocs dies hem tingut una lluna excepcional. Sant Joan de la Creu trobava en la nit el símbol de la unió mística:  O noche que me guiaste/o noche amable más que la alborada... Immanuel Kant deia que el dia és bonic, però la nit és sublim.
L’anomenada jornada de Cafarnaüm,  ens diu que Jesús pregava quan encara era fosc, però en d’altres indrets diu que “es passà la nit pregant” (Lc 6, 12). I així després durant el dia es dedicava a fer el bé. Sanava, feia gestos alliberadors. Guareix personalment, té temps per la família que l’acull, la de Pere i Andreu. Té temps per guarir la sogra de Pere....  I després el Senyor guarirà  també els malalts que s’aglomeraven a la porta, però la sanació sempre és personal. Hi ha persones que s’aboquen als de fora de casa, amb els forans són atentes i afables, però descuren els qui tenen a prop, els de la seva pròpia família, o els tracten amb duresa... No són coherents. Jesús ofereix la ma a aquell que vol aixecar-se
Al salm hem cantat que el Senyor “conforta els cors desfets i embena les ferides./Té comptat el nombre dels estels,/els crida cadascú pel seu nom.” I ens podem preguntar què tenen a veure les ferides amb els estels... Molt. Perquè de la mateixa manera que Déu coneix cada una de les miríades d’estrelles també coneix cada un dels homes i dones, ens coneix i ens sana per mitjà de la seva Paraula i dels sagraments.  I així com el macrocosmos es reflecteix en el microcosmos la infinitud es fa present en cadascuna de les nostres ferides. Un dels passos decisius en la vocació de Francesc d’Assís, fou besar un leprós,

Tornem a Job. En l’obra Job el teòleg d’Antoni Bentué, un pensador que durant anys fou feligrès de la parròquia, hi ha un moment que diu: “Allò, però que hom cerca, és posar-se a pregar, és consistència en un món inconsistent,/ car el més important no és la salut,/ni el pa de cada dia/ ans que no hi hagi absurd i que Déu sigui/sentit ple de vida.” És el sentit que entrelluquem cada vegada que com ara celebrem l’eucaristia. 

sábado, 27 de enero de 2018

Autoritat i autoritarisme

Homilia diumenge 4rt
Estimats germans i germanes,
En un congrés celebrat recentment a l’Ateneu Sant Pacià s’ha posat en relleu la crisi que va significar per la civilització occidental el maig francès del 68. Una crisi sobre tot del principi d’autoritat. Certament aquesta crisis es va donar, però cal distingir bé entre el que és autoritat i el que  és autoritarisme. No és el mateix.  “Poques coses desmoralitzen més que la injustícia fet en nom de l’autoritat i de la llei” deia Concepción Arenal. És un cas clar que la pretesa “autoritat” amaga l’autoritarisme.
L’evangeli diu que Jesús ensenyava amb autoritat. La rel de la paraula autoritat és augmentar, promoure, fer progressar... Diríem, fer sortir de cadascú el bo i millor.
En el cas de la guarició de l’endimoniat, veiem com primer havia de sortir el mal, perquè finalment pogués emergir el bé.  Quantes vegades hem d’esperar que les persones verbalitzin tots els seus patiments i les seves íntimes sofrences, els dols mal viscuts, les nafres de l’ànima, perquè a la fi pugui sortir-ne la bondat que rau fons de molt cors. No es pot tapar una ferida amb una bena fins que no està ben desinfectada Ara aquest procés és llarg, pot durar molt de temps i pot representar una sacsejada violenta. Deixem que la Paraula de Déu ens sacsegi interiorment aquest diumenge, siguem dòcils a l’esperit del bé. I com deia el Beat Ramon Llull, que tot el mal “fuja”.
La carta de Sant Pau als cristians de Corint ens ha parlat dels avantatges que segons ell, tenen els qui no es casen respecte als qui opten pel matrimoni. Pau buscava el que era més avantatjós, però certament el matrimoni tal com s’entenia en el seu temps de era encara molt asimètric: la finalitat procreativa ocupava un lloc principal i hom pensava que tot depenia de l’home. La ciència ha anat mostrant l’aportació de cada cònjuge en l’engendrament d’un fill i l’Esperit Sant ens ha anat guiant en el decurs dels segles per comprendre que la principal finalitat del matrimoni avui no és la procreació sinó l’amor dels esposos oberta a una paternitat responsable. I convindria recordar que una de les facetes d’aquest amor esponsal és esforçar-se per la promoció humana i cristiana de l’altre. Això ho solem oblidar fins i tot en la predicació. Exercir l’ autoritat és fer que emergeixi el bé amagat en l’altre. Tenir aquesta dada és essencial per mesurar la qualitat del matrimoni.

En temps de Jesús els mestres de la llei es perdien en disquisicions, es dedicaven a explicar les diferents tendències que hi havia en el seu temps. Devia ser molt feixuc. Jesús en canvi parla amb autoritat, va a l’essencial: el seu ensenyament transparentava la consciència de ser Fill de Déu. I el poble ho captava de seguida. Aquest sensus fidelium continua viu. El poble senzill copsa immediatament quan un locutor de ràdio o televisió ha interioritzat aquella notícia que està dient i per tant la diu amb autoritat o quan la recita de memòria, sense cap implicació personal. Igualment quan es predica una homilia: que diferent que ressona quan ha estat el fruit madur d’una pregària! Està plena d’autoritat, és persuasiva i convincent.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

domingo, 21 de enero de 2018

Aparent desproporció

Diumenge III de durant l’any 21 de gener de 2018

Jonàs davant Nínive, una ciutat immensa. Talment com els cristians d’avui –minoria creativa- davant d’una societat que ha deixat de ser cristiana, on l’ètica sembla desdibuixar-se, on s’ensorren aquells que semblaven referents sòlids. Hem de descobrir les rutes del Senyor (salm): com podem portar Déu al món? Com podem oferir horitzons de plenitud?
“No podem deixar perdre l’oportunitat present” ens ha dit Sant Pau. Antònia Cirer, a la missa de cada dia comenta: “Si Déu ens ha donat memòria i creativitat, és perquè aprenguem del passat i projectem el futur. Però ni una cosa ni l’altra no podem fer si malgastem el temps present. És avui que el Senyor ens crida”. Per tant un gran repte és viure el present. I això significa acceptar l’estat del nostre cos, les limitacions pròpies de l’edat... Veure qui tenim al costat, ara i aquí. Ésser humils perquè la tasca és molta i els recursos limitats. Altra vegada topem amb la desproporció. El nostre passat: hi ha molt que hem viscut i que potser no hem assumit. Dols que no hem elaborat. Ferides que no han cicatritzat. Relacions que hem trencat. Persones que hem oblidat.  “No furguis la ferida” deia un amic sacerdot a una persona que es torturava pensant en el passat. En aquesta Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians comprovem com les ferides històriques de la divisió, poden ser guarides amb l’ecumenisme de l’amistat personal i de la solidaritat compartida.
Però també hi ha molts projectes que ens engresquen, molts desafiaments que ens preocupen i que potser mai no podrem abastar. No ens inquietem i confiem en la Providència.
El pare Josep Costa Planagumà, franciscà badaloní, a qui vam acomiadar dimecres passat, en un enterrament sobri i molt emotiu, havia respòs a la crida de Jesús, amb una promptitud semblant que ho feren els apòstols en el passatge que hem proclamat.  Ell en tornar de missions a Bolívia volia servir als més pobres entre els pobres al quart món de Barcelona que eren aleshores els malalts de SIDA que morien sols al carrer. Calia trobar-los un lloc on aquelles persones –aleshores incurables- poguessin morir dignament. La tasca era gran i els recursos migrats, però ell com a bon fill de Sant Francesc, sempre es va refiar de la Providència i va aconseguir molts suport de persones i econòmics per fer-hi front. I va venir Can Banús, al barri de Bufalà, el convent dels franciscans de La Bisbal d’Empordà, les Clarisses de Fortià, els pisos d’acolliment a Barcelona i a Esparreguera... Una tasca pionera al servei d’uns malalts pels quals  hi ha molta més esperança de vida. El Pare Costa havia entès que volia dir “pescador d’homes”i ell i els seus companys van anar a buscar els peixos a ulls dels homes més petits: els més pobres entre els pobres. I se’n van sortir.
Avui la nostra comunitat commemora el vot de poble al nostre copatró Sant Sebastià. Es va convertir en secret al cristianisme, esdevenint un home que animava als seus coreligionaris en els moments més durs, realitzant actes d'amor i caritat envers tots ells i fins i tot en la presó seguí el seu apostolat . Un altre exemple de capacitat de sobreposar-se a l’aparent desproporció. Demanem-li de saber resistir valents en les contrarietats.
Catalunya Cristiana arriba avui al número 2000. Els qui treballem en aquest mitjà sabem de la riquesa de la vida eclesial: de les parròquies i de les comunitats, de la tasca dels missioners, dels qui treballen en el tercer i en el quart món, de la vida cultural del nostre país... Ens ha encoratjat molt que el Sant Pare Francesc ens hagi felicitat i que el Cardenal Parolin, el secretari d’Estat de la Santa Seu ens hagi respòs una llarga entrevista... Quan mossèn Jarque i mossèn Malgosa van començar aquest servei l’any 1979 van trobar tota mena de dificultats, però també se’n van sortir. I portem 39 anys. Diumenge vinent a les 7 de la tarda en donarem gràcies a Déu en una eucaristia a la Catedral de Barcelona a la qual hi sou convidats.

Allò que sembla desproporcionat als ulls dels homes, no ho és als ulls de Déu. Germans i germanes per gran que sigui la tasca que ens espera, busquem els camins del Senyor, visquem el món present, reconciliem-nos amb el passat i projectem-nos envers el futur, confiant sempre en la Providència de Déu i en l’empara maternal de Santa Maria. 

sábado, 13 de enero de 2018

Aquí em teniu

Homilia diumenge II de durant l’Any 14/01/2018
Els moments que més romanen en la nostra memòria són aquells que hem conegut la persona o persones amb qui després hem compartit la vida. En podeu donar testimoni els esposos que seríeu capaços de descriure l’ambient exacte, fins i tot la manera com anava vestida, la persona que seria el vostre cònjuge i les paraules que us vàreu dir.
Alguna cosa de semblant li degué passar a Sant Joan l’evangelista, quan anys després en ressenyar per escrit -ell o els seus deixebles la seva primera trobada amb Jesús- un encontre que li havia de canviar la vida, tenia clar que eren “vora les quatre de la tarda”. Una hora inesborrable en la seva biografia espiritual.
Deia el capellà i sociòleg francès Jean Vimort, referint-se a aquest passatge que hem proclamat que Elí, necessita tres vegades per entendre que Déu es pot comunicar en directe amb el jove Samuel sense que calgui que ell, summe sacerdot i jutge d’Israel, en sigui l’intermediari. Aquesta lliçó ens continua interrogant avui als adults, als pares, als avis, als catequistes, fins i tot als sacerdots  a qui sovint ens sembla que Déu necessita la nostra mediació per manifestar-se als qui són més joves o més petits. Déu parla i es manifesta amb qui vol, quan vol i com vol.
“Aquí em teniu”. Paraules que Samuel diu al seu mentor Elí. “Aquí em teniu” hem cantat repetidament en el salm 29. Quan a les ordenacions de prevere o de diaca es crida els candidats que han de rebre el ministeri, responen amb un “sóc aquí”, que va més enllà d’anunciar la seva mera presència física: és un signe de disponibilitat generosa.
“Aquí em teniu” ens han dit sense paraules els migrants i els refugiats que avui són entre nosaltres. Quan parlo de migrants i de refugiats, penso en rostres concrets, en històries de vida, en persones que, sense buscar-les, sense esperar-les, he trobat en el camí i que, ara d’una manera d’una altra acompanyo o he acompanyat: en Santos, en Serigne, en Joseph, la Juera, el Hommod, la Galane, l’Ahmed... Molts seglars compromesos i preveres ho fan també i, segurament a molta més escala: acompanyar persones vol temps, dedicació, entusiasme. I treball en xarxa. Amb motiu d’aquesta Jornada, que avui celebrem, Càritas Diocesana de Barcelona, juntament amb la Delegació de Pastoral Social han distribuït el missatge del sant pare Francesc: “Acollir, protegir i integrar els emigrants i els refugiats”.  El bisbe de Roma explica que “promoure” vol dir, essencialment, que “se’ls doni la possibilitat de realitzar-se com a persones en totes les dimensions que componen la humanitat volguda pel creador.” I aquesta és una globalitat que avui hauríem de tenir especialment present.
Mn. Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, ens ha escrit un watsapp que diu: “Farà un any que l’Esperit Sant obrí les portes de Santa Anna a través d’un vent fort. L’església es va omplir de germans sense sostre i de molts voluntaris. Després d’aquest esdeveniment continuem amb les portes obertes i el cor, per acollir, protegir, promoure i integrar. Una petita transparència de l’Evangeli per posar una taula compartida on els últims són els primers... I ens explica que dijous vinent visitarà la parròquia el Cardenal Gregorio Rosa Chávez, bisbe auxiliar del Salvador que parlarà d’”Oscar Romero i la teologia dels pobres”.
També el diumenge vinent 28 de gener a la Parròquia de la Mare de Déu de la Salut de Badalona hi haurà un acte diocesà, per recordar-nos que tots podem i hem d’actuar en favor dels migrants i dels refugiats. Cal dir que el rector d’aquesta parròquia -la més gran de Badalona- és mossèn Salvador Roura, molt sensible a aquestes realitats, que ha viatjat en diverses ocasions al nord de l’Àfrica.

El Papa Francesc, en el missatge que ha escrit en aquesta Jornada acaba recordant que la Mare de Déu “també va experimentar en ella la duresa de l’exili”, referint-se a la seva fugida a Egipte (cf. Mt 2, 13-15). A ella ens encomanem i li encomanem tants germans nostres migrants i refugiats.

sábado, 6 de enero de 2018

La bellesa del baptisme

L’Epifania que vam celebrar ahir, el baptisme de Jesús que celebrem avui i les noces de Canà, formen un tríptic magnífic de la manifestacions del Senyor.  La revelació als pobles no creients, el fet de baixar a les aigües del Jordà per sortir-ne renascut i el signe de regalar un amor de caritat abnegat a uns nuvis, són tres fars lluminosos. Els qui hem fet l’experiència de reviure el nostre baptisme a Terra Santa, al Jordà, o heu renovat les vostres promeses matrimonials a Canà ho enteneu perfectament.
“Que els injustos abandonin els seus camins i els homes malèfics els seus propòsits, que es converteixin al Senyor.” Era el clam del profeta Isaïes. És també el nostre clam quan topem amb la iniquitat del mal que pren tantes formes: el menyspreu, la prepotència, la inflexibilitat, l’esclerosi mental... Al punt contraposat tenim aquest Jesús que es dreça com un home nou i lliure de les aigües del Jordà i Joan que el veu amb la seva resplendor  mentre sent la veu del cel “Ets el meu Fill, el meu estimat en tu m’he complagut”. El veu i el sent. Quants pares heu pensat i heu sentit semblantment en veure el vostre fill o la vostra filla amb ulls d’amorosa contemplació i n’heu admirat la seva llibertat interior.
Mai no oblidaré aquell pare jove que plorava d’emoció mentre sentia la fórmula del baptisme: “Jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant...” Potser eren llàgrimes d’emoció, d’agraïment, d’alliberament o potser tot plegat.
D’un temps ençà s’ha anat popularitzant en les misses que els  nens que s’estan preparant encara per  la primera comunió s’acostin al celebrant amb les mans creuades sobre el pit i el mossèn els faci el senyal de la creu al front. És un signe que agrada a petits i grans. Com que aquí hi ha molts nens i moltes nenes de catequesi, ens passem una bona estona traçant el senyal de la creu al front dels més petits.  Més enllà d’un gest mecànic, em fa reflexionar sobre la importància d’ésser signats així. És talment una benedicció i una protecció
He observat que en una cèntrica església barcelonina, també s’acosten adults a l’hora de combregar fent el mateix gest. Em van explicar que són els catecúmens que en aquella mateixa comunitat es preparen per ser batejats la propera Pasqua. En una societat on l'Església no gaudeix de prestigi social i on es vol relegar a Déu a l'esfera del que és privat, el Senyor segueix tocant cors. Per a Diego, un catecumen el que més l'atrau de la fe cristiana és «la il·lusió de viure, l'equilibri per a la vida, la pau, la tranquil·litat i l'harmonia en tots els meus actes i pensaments. He descobert que ara tot encaixa i té sentit veient les coses a través dels ulls de Déu. Per Aitor, de 24 anys i de la diòcesi de Sant Feliu, «el que més m'agrada del cristianisme són els valors que Jesús promulgava i que tant li feia la classe social de les persones: pobres, rics, lladres, etc., per a Déu tots són iguals ». Però no només han descobert a un Déu personal i amorós, sinó que també han trobat una comunitat cristiana «que s'ajuda sense esperar res a canvi. He descobert un món nou per a mi que, sens dubte, m'acompanyarà tota la vida », afirma l’Irene. També en Sergi subratlla «la sensació de comunitat, de mai estar sols». Sergi sempre havia estat interessat en la fe cristiana, però mai s’havia atrevit a visitar una església i preguntar ...

Estimats germans i germanes, renovem la nostra fe baptismal.

Epifania 2018


Ahir, juntament amb mossèn Andreu Oller i amb el seminarista Pau Manent, vam veure arribar els mags prop del Pont del petroli de Badalona. Es palpava l’emoció de la gent i de la mateixa alcaldessa, Dolors Sabater quan va fer el discurs de benvinguda. Precisament el terme Epifania es referia a l’arribada d’un rei a la ciutat. Era bonic de veure els pares amb els fills a les espatlles, els avis amb els seus néts, molta gent diversa aclamant els mags, sense saber massa per què, però intuint que darrera d’aquest espectacle hi ha quelcom molt nostre. Els mags vénen a adorar Jesús.
L’amic Ignasi Carbonell, monitor de la Catedral de Barcelona, ens ha envia un missatge sobre la historicitat dels mags d’Orient. Cita que l’any 1915 durant unes excavacions a Sippar una ciutat situada  la Mesopotàmia (l’actual Iraq), entre els rius Èufrates i Tigris,  a uns cent quilòmetres al nord-est de Babilònia, un grup d’arqueòlegs anglosaxons i alemanys trobaren unes taules de fang escrites en arameu cuneïforme, una escriptura igual a la dels documents de Qumram, la descoberta arqueològica més important del segle XX pel que fa a la Bíblia. Les tauletes contenen un almanac que ens informa d’observacions i estudis sobre les estrelles. L’arameu era la llengua que es parlava a Palestina en els temps de Jesús –una llengua càlida i dolça-  que el Senyor feia servir sempre. Vàries tauletes es conserven al Museu Britànic i la més fidel al Museu de Berlín. La procedència dels Mags, per l’Ignasi avui ja no és qüestionable: vingueren de Sippar,  aquelles tauletes de fang, molt probablement eren fetes per ells mateixos que van ser deixebles dels qui donaren el nom a la majoria d’estrelles, planetes i constel·lacions de l’hemisferi celeste, molt abans de les documentacions que avui tenen validesa per tot el món.
Aquests dies hem tingut hostes a la Rectoria: quatre religioses i un mossèn. De les religioses tres són de Burundi, el país del vicari mossèn Richard Twagirimana: són Sor Liliane, Sor Immaculeé i Sor Aurelie. Una altra és de Tanzània, Sor Adolfina. El mossèn és Don Felice. Les religioses, pietoses i alegres, són de la Congregació de les Germanes del Cor Immaculat de Maria , un institut de dret pontifici, fundat per la religiosa belga Maria Lluïsa de Meester, que feu en el seu temps un gran apostolat missioner. De primer es va instal·lar a Mulagumudu , a Kerala , a l’Índia, i es va fer càrrec d’un orfenat. Avui aquestes religioses són presents a Europa, a l’Àfrica, a l’Àsia  i a les Amèriques. La seu general de del 1969, és a Roma. El seu carisma és ben actual: fer créixer l’esperit cristià en les famílies del món.. Tots cinc –les quatre germanes i el mossèn-treballen a Verona en un centre de la Conferència Episcopal italiana on es formen missioners d’arreu del món. Les religioses fan activitats a escoles, a hospitals, es dediquen a la pastoral familiar i als promesos que es preparen pel matrimoni, es dediquen als pobres... Sor Liliane ha explicat: “ens vam adonar que el menjar és molt important, però l’escola també ho és. Ens vam refiar de la Providència i vam començar amb una escola elemental, vam seguir amb secundària, potser algun dia serem a la Universitat”. Com que les religioses venien de vacances, a la parròquia no els hem demanat cap testimoni, però amb la seva presència hem viscut una epifania anticipada
Demanem que els mags d’Orient ens facin molts presents: aprendre a contemplar el firmament, saber-lo interpretar, trobar la bona estrella, posar-nos d’acord, deixar-nos portar per ella, alegrar-nos amb la trobada amb Jesús i els seus pares, oferir-los el millor, i ser sagaços davant dels poderosos del món.


lunes, 1 de enero de 2018

Homilia Santa Maria Mare de Déu 2017

Aquesta benedicció transmesa del Senyor a Moisès perquè al seu torn la transmetés al poble, és perfectament actual. Recordo, tots recordem, quan  el Papa Francesc va iniciar el seu pontificat a la Plaça de Sant Pere, des de la balconada va demanar humilment la benedicció del poble i es va inclinar per rebre-la. Les càmeres no ho van mostrar, però m’han explicat que mentre ell s’inclinava tota la gent que hi havia a la plaça el beneïa. Els pares de família ho feien amb la mà estesa com solen fer-ho a Itàlia, a casa. Cal beneir i deixar-se beneir.
“Ja no ets esclau sinó fill”, diu Pau a la comunitat de Galàcia. Amb el  bell lema “Lliures per alliberar”,  aquest 2018 els mercedaris celebren el vuitè centenari de la fundació del seu Orde  a la Catedral de Barcelona per un laic, Sant Pere Nolasc. La finalitat inicial  era alliberar cristians captius dels musulmans, fins a donar la vida si calgués. D’aleshores ençà  l’Orde de la Mercè s’ha estès arreu del món: és veritablement una aportació catalana universal.  Aquesta commemoració és una ocasió per fer-ne memòria agraïda,  però també  per difondre i col·laborar amb  l’”obra de mercè” (misericòrdia, caritat, ajut) que continua fent l’Orde arreu del món.
 Hi ha molts gravats antics que representen aquesta escena, Maria i Josep mostrant l’Infant. Li aixequen els bolquers i mostren que és un nen de debò, que fa el que fan tots els nens. Aquesta és una pinzellada de gran riquesa teològica perquè reforça que Jesús no és una aparença d’home, sinó que és Déu i Home. És el misteri de l’Encarnació que té tantes repercussions en la nostra vida.
Al missatge de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany, el Sant Pare  recorda els més de 250 milions de emigrants en el món dels quals 22 milions i mig són refugiats. Acollir l’altra, diu amb realisme el bisbe de Roma exigeix un compromís concret, una cadena d’ajuda i de generositat, una atenció vigilant i comprensiva, la gestió responsable de noves i complexes situacions que, de vegades, s’afegeixen als nombrosos problemes ja existents així com a uns recursos que sempre són limitats. El bisbe de Roma proposa quatre verbs per a l’acció:
“Acollir” que recorda l’exigència d’ampliar les possibilitats d’entrada legal, no expulsar els desplaçats i els immigrants a lloc on els espera persecució i violència...
“Protegir” que vol dir reconèixer i garantir la dignitat inviolable dels que fugen d’un perill real cercant asil i seguretat, evitant la seva explotació...
“Promoure” vol dir donar suport al desenvolupament integral de migrants i refugiats.
Finalment “integrar” vol dir treballar perquè els refugiats i els emigrants participin plenament en la vida de la societat que els acull en una dinàmica d’enriquiment mutu i de col·laboració fecunda, tot promovent el desenvolupament humà integral de les comunitats locals. Aquesta setmana amb un amic hem sopat en una haima. Una haima és una tenda de campanya feta amb cuiro que usen els nòmades àrabs. I no és que hàgim fet cap viatge al desert, ni que hàgim anat a un restaurant típic, no... Aquesta haima  –com l’anomeno, forçant una mica el terme- es troba a Santa Coloma de Gramenet, en els baixos humits d’una casa de pisos. Hi viu una família sahrauí molt humil i molt acollidora. Se sopa asseguts a terra en una estança amb estores i coixins, com aquella on Jesús va celebrar el darrer sopar...  Aquí el sopar és abundant : El pa fet a casa i la carn cuita al carbó, els dàtils portats d’Algèria per una amiga de la família que acaba d’arribar d’aquell país i que també viurà amb ells. Volen donar el millor als hostes. La conversa és fluïda perquè al Sàhara el castellà és la segona llengua... Veient el vestit de les dones, elegants i amb el cap discretament cobert, em venia a la ment la Mare de Déu... Són persones que no els costa de parlar de Déu, sovint el tenen als llavis i si el tenen als llavis és que el tenen al cor, pensava. Parlen també de la importància de ser humils. El meu amic, que fa poc ha passat cinc dies a la intempèrie, els dóna la raó. La tia pateix la inseguretat d’un treball precari, ara  té cura d’una anciana malalta. La neboda és bioquímica, parla correctament el francès i el castellà, però vol aprendre’l millor i també el català, i trobar feina... La tieta està contenta perquè fa poc que ha tingut una altra neboda i ens ensenya una filmació en el seu mòbil...
Quantes famílies als nostres pobles i ciutats viuen així i sovint ens passen desapercebudes! En elles en aquestes haimes, hi ha també llavors de l’Evangeli. Quantes persones n'estan convençudes i treballen amb accions concretes pels emigrants. Donem-ne gràcies a Déu i que tingueu un bon any!