domingo, 15 de julio de 2018

Francesc Giol ha entrat en el Gran Silenci


En les exèquies del Francesc Giol i Castelltort
Parròquia de Santa Maria, 15 de juliol de 2018
Introducció

El Francesc en els darrers anys ha fet tot un procés d’interiorització i de silenci, podem dir que ara ja ha entrat en el gran silenci. I és allí on el trobarem, en el silenci, allí on ens continuarem comunicant amb ell. El so del gong que escoltarem ens ho recorda i ens convida a fer un moment de recolliment.

Homilia
Moltes gràcies en nom de la Rosa als mossens que avui ens acompanyen, mossèn Andreu Oller, vicari episcopal i rector de Sant Josep, l’Agustí Viñas que és la persona que més anys ha acompanyat en Francesc des de la Conreria fins ara, el P. Jesús Renau, jesuïta, que no sols ha estat un autor que ell havia llegit, sinó un amic que ha tingut a prop. Els dos diaques mossèn Lluís Cortada i mossèn Quim Sabater, l’acòlit, Josep Giralt i en Joan Fornaguera que amb el ministeri del cant ens ha acompanyat en tants moments importants. I a tots vosaltres germans i germanes que ompliu a vessar aquesta església.
 L’evangeli d’aquest diumenge, dia de la Resurrecció, ens ha dit que Jesús va enviar els apòstols de dos en dos, per mostrar-nos com dos poden ser u, com han de ser u. I en Francesc i la Rosa ens heu donat un gran testimoni d’unitat. El dia del vostre casament, el 15 d’abril de 1978, ja fa quaranta anys, l’Agustí us deia: “en aquesta festa voleu comunicar la presència de Déu que teniu, heu fet de la vostra un treballar per estendre el Regne de Déu aquí a la terra, d’una manera pobra, d’una manera senzilla, d’una manera joiosa, d’una manera compromesa... sentint-vos comunitat.” Així ha estat.

I vosaltres reblàveu els vostres compromisos matrimonials cantant només vosaltres dos, “Fent camí per la vida” dels Esquirols Sí aquests anys us ha tocat de fer camí, us ha tocat menjar la pols, però no heu dubtat del compromís ni mai no heu tingut un no... i sempre heu dit: “Endavant...”

Quantes lliçons de vida i d’unitat ens has donat aquests dies, Rosa! Estant el costat del Francesc tothora, dialogant-hi, pregant, plorant serenament... Quin testimoni d'unitat i de pau! I quin goig dins del dolor de morir a casa on les parets ens parlen de tantes vivències. I els fills en Bernat, la Clara i en Joan, l’Adrià... fent pinya al costat vostre. I la petita Jana, que va ser una de les darreres paraules que va poder articular el Francesc.

En Genís de Tera ens deia en un watsapp: “la seva mare Maria Àngels demanava plorant que es curés i que se l’emportés a ella. Però afegia que Jesús el volia ja”. Maria Àngels, Maria Carme, gràcies pel vostre testimoni, estem al vostre costat.

El Francesc i la Rosa heu estat i sou uns amics fidels. Recordo que alguns que som aquí quan us vaig conèixer en aquell pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la el 1975.  I recordem els llargs anys de presidència del Francesc a l’Associació que porta el nom  d’Amics de Sant Jeroni. Quantes amigues, quants amics que teniu. Quants han passat aquests dies per casa seva, quants omplen de gom a gom aquesta església de Santa Maria que és casa vostra! Molts de vosaltres ens podríeu dir alguna vivència de la relació amb el Francesc, però el vostre silenci és eloqüent.

En Francesc va néixer en un poble, en un bany de llibertat. I ha estat un home d’església. El Seminari Menor de la Conreria, el Grup dels 30, Sant Jeroni de la Murtra, les comunitats de base de Badalona i Sant Adrià de Besós, la xarxa de laics de Badalona, laicat XXI, la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre... I durant un temps també la comunitat mundial per a la meditació cristiana(WCCM). Sor Pilar, Clarissa de la Divina Providència, m’ha fet arribar un missatge de condolença on recorda la serenor amb que el Francesc, la Rosa, la mare i tots heu portat aquest temps. Amb la seva pèrdua i la del Llorenç Casanovas, la xarxa s’ha esquinçat una mica i ens tocarà de sorgir-la com feien els pescadors a la platja.

Sempre amb aquesta visió: aprofundir i donar a conèixer la vocació i la missió dels laics i també de les persones que han quedat al marge de la vida –els descartats del Papa Francesc- i que no troben el seu lloc.  Per la seva condició de psicòleg ha pogut conèixer l’ànima humana...

Sant Francesc d’Assís era un referent lluminós i darrerament Sant Ignasi de Loiola. En Francesc va fer els exercicis espirituals en la vida ordinària i es va formar per acompanyar laics que els volguessin fer. També Santa Teresa d’Àvila.

Avui aquí omplint aquesta església sou una icona vivent d’aquella visió d’Església que té el papa Francesc: una piràmide invertida, amb una immensa majoria de laics i una petita minoria de ministres al vostre servei.

Ahir al tanatori hi havia alguns companys de feina. Vosaltres sabeu que davant dels conflictes en Francesc ha sabut donar-li mitja volta més. Aquest pas més interpel·lava i quan el veieu entrar dèieu: “Hi ha en Francesc, avui us entendreu”.

Quan va saber la gravetat de la malaltia en Francesc va dir: “em disposo a afrontar-la passa a passa i a posar-me en mans dels metges i de Déu.” I així ha estat.
Avui tots tenim els ulls posats en la Rosa, la Rosa els té posats en el Francesc i el Francesc els té posat en Déu.

Abans de l’aspersió

En Francesc va ser batejat de petitó i ha viscut aquesta condició de batejat i ha ajudat a viure-la a molts d’altres, fins ara als 62 anys. Ens pot semblar massa aviat, però voleu dir que amb tot el que hem escoltat, no ha estat una vida molt i molt plena?

Lleugers d'equipatge


Diumenge XV de durant l'any 

Estimats germans i germanes:

Hi ha persones que quan viatgen tendeixen a anar molt carregades amb maletes grosses i pesades. Segurament pensen en un si de cas o potser volen canviar-se cada dia de roba. Les persones que tenen més experiència tendeixen a alleugerir l’equipatge i si van amb avió no l’han ni de facturar. Sempre recordo un bon amic d’Estats Units que travessava l’Atlàntic amb una maleta petita amb el més imprescindible. Deia que anava a cases d’amics i que no li mancaria res i si li mancava quelcom s’ho compraria.
Jesús aconsella els seus apòstols que viatgin lleugers d’equipatge. Si confien en la Providència no els ha de mancar res. Jo em pregunto si hi creiem prou en la Providència. És important calcular i preveure però permetent sempre que Déu intervingui. És important recordar, és a dir, tornar a passar pel cor, aquells moments de la vida personal o de la història de l’Església que la Providència de Déu ha intervingut.
Els pelegrins que han fet el Camí de Sant Jaume saben prou que les motxilles han de ser lleugeres i sovint es van desprenent de coses pel camí. La nostra vida és un pelegrinatge en el decurs del qual hem anat acumulant. Quan s’ha de desfer un pis ens adonem de la quantitat de coses i coses sobreres que hem anat acumulant en el decurs dels anys. I ens costa de desprendre’ns. Així com sol ser sa aprimar-se també ho és de tant en tant fer neteja pensant en un mateix i en els altres. La pobresa de l’indispensable ens fa lleugers. I ens fa més sensibles a les necessitats alienes i a donar-hi resposta.

Les persones que arriben a les nostres costes, els refugiats que demanen asil, han de viatjar amb ben poc, l’elemental. Però la seva pobresa ens interpel.la. Com deia aquesta mateixa setmana l’alcaldessa de Barcelona, en un acte al costat del Cardenal Omella, nosaltres podem salvar els pròfugs de les aigües, però ells ens salven de la misèria moral.

Divendres va morir en Francesc Giol, probablement un dels laics més actius i compromesos de l’església que fa camí a Badalona. Ha estat impressionant de veure com ha estat acompanyat en tota la seva malaltia i especialment en aquestes darreres setmanes. Home de diàleg i d’entesa ha fet de Sant Francesc d’Assís, el pobrissó, un dels referents de la seva vida. Que ell vetlli pels qui encara som aquí i perquè com ell, quan hàgim de marxar, ho fem també lleugers d’equipatge.

jueves, 12 de julio de 2018

Salutació en el pelegrinatge a Montserrat



Moltes gràcies P. Bernat Juliol, responsable de comunicació de l'Abadia, per acollir-nos.

Avui festivitat de Sant Benet , pare d’Europa, els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel pelegrinem a Montserrat, en un pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i el memorial bisbe Joan Carrera. Hi ha un motiu entranyable per fer-ho enguany en aquesta data: avui fa 64 anys que en aquesta basílica de Santa Maria de Montserrat va ser ordenat  Joan Carrera i Planas, després bisbe,  tan vinculat als nostres mitjans de comunicació,  del qual commemorem el desè aniversari del seu traspàs. Era l’11 de juliol de 1954. S’ordenaven 22 nous preveres del Seminari de Barcelona entre ells Josep Maria Canals Lamiel, actual prior de la Cartoixa de Montalegre, Manuel Tort Martí, acreditat poeta, Joan Benito, jutge i també delegat d’economia a l’Arquebisbat de Barcelona, Frederic Bassó, expert en catequesi i d’altres. Joan Carrera que aleshores tenia vint-i-quatre anys havia de ser bisbe auxiliar de Barcelona.  S’ordenaren també 6 benedictins, quatre conventuals, un escolapi i un religiós de Sant Pere ad Víncula, en total 34. Va presidir l’acte i va conferí el presbiterat el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra Ramon Iglesias Navarri, per delegació del bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, que es trobava a Lisieux, el bressol de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

El fet de celebrar l’ordenació a Montserrat, era que 1954 havia estat convocat pel Papa Pius XII com any marià amb motiu del centenari de la proclamació del Dogma de la Immaculada Concepció.

Entre els cantaires de l’Escolania hi havia un escolanet de 10 anys, Ramon Dalmau i Ribalta, fill d’Igualada. Es veu que aquella celebració tan solemne i nombrosa en la qual aquells  joves  donaven un pas endavant en l’entrega de les seves vides, li va desvetllar la vocació. Amb els anys Ramon seria monjo i canviaria el seu nom pel de Bernabé  El P. Bernabé Dalmau serà el qui avui ens parlarà de la trajectòria vital del bisbe Joan Carrera, un bisbe del poble, com el qualificaren els seus biògrafs Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, ambdós també traspassats.

Voldria recordar també especialment mossèn Francesc Malgosa, cofundador de Catalunya Cristiana que acaba de morir. A la missa conventual pregarem especialment per ell. Que continuï vetllant pel setmanari que tant va estimar.

domingo, 8 de julio de 2018

Sorpresa davant la falta de fe


Diumenge 8 de juliol del 2018
Estimats germans i germanes,
de vegades dediquem molta atenció als personatges famosos: esportistes, artistes, líders d’audiència, polítics, pensadors eminents... I deixem una mica de banda els propers: l’espòs o la esposa, els pares, els familiars, els amics de tota la vida, els companys de feina, els membres de la comunitat, aquells que sempre són a prop nostre. Ja en coneixem prou la trajectòria. Ens sembla que ja els sabem el punt flac, que ja no ens poden dir res de nou. I ens equivoquem. Molt sovint  els tresors més grans de saviesa són els qui tenim al nostre abast. El P. Jesús Renau, jesuïta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”.
Jesús va patir que els seus mateixos familiars el prenguessin per boig, que els deixebles no l’acabessin de comprendre i que els seus veïns malfiessin.  Com diu el profeta Ezequiel: “tenien la cara endurida i el cor empedreït”. I això humanament porta a una experiència de la solitud –que és més pregona que la soledat. Però malgrat aquesta aparent solitud, la d’ésser una veu que clama en el desert, a Ell res no el deturava. Estava tan arrelat en Déu Pare, se sentia tant a les seves mans, que relativitzava el capteniment sovint injust dels seus coetanis. No obstant l’evangelista diu que “el sorprenia que no volguessin creure”. Ací hi ha una pinzellada molt profunda. Als qui creiem, la no creença dels altres, la indiferència, el viure com si Déu no existís, ens pot costar d’entendre... però en contra del parer generalitzat és més humà creure que no creure. Notem-ho: el creient diu: “jo crec que hi ha alguna cosa.” El no creient diu “jo no crec que hi hagi res”. Però tots dos es mouen en el nivell de la creença, no encara del saber. El mateix dicasteri per als no creients del Vaticà fa anys que va desaparèixer com a tal i va ser assumit pel Consell Pontifici per la cultura. Això no vol dir que no hi hagi ateus i fins i tot ateus militants: tot el respecte i l’obertura al diàleg amb ells, però fins i tot els més allunyats de la fe, conscients de la seva contingència, han tingut moments de dubte, o fins i tot afirmen que tenen la seva pròpia espiritualitat. És que no dubtem també els creients? Per això és més fàcil d’entendre’s amb un agnòstic humil, que amb un ateu superbiós.
No sabem quin era l’agulló de Sant Pau, en la carta als cristians de Corint, no sabem quina era aquella espina que semblava que li clavessin a la carn, però sí que sabem que tots en podem tenir un o més d’un d’agulló o d’espina: Una malaltia crònica? Un vici difícil d’eradicar? Una idea fixa, errònia... Una relació tòxica? Quantes vegades hi hem de conviure! Però no caiguem en la desesperança: el mateix Sant Pau diu també que viu content enmig de les debilitats i de les dificultats de tota mena. És un bon pla de vida. Diuen que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Diuen també que de les societats febles en surten persones fortes.
Expliquen que uns nàufrags es trobaven a l’embocadura d’un riu cabalós, estaven desesperats per la set i en canvi estaven voltats d’aigua dolça! Quina contradicció!
Us proposo que no ens embadalim pels qui fan més soroll i que tornem a mirar amb una mirada de fe el nostre entorn de cada dia. La llum de la fe farà que la grisor avorrida de la rutina quotidiana, esdevingui un tapís acolorit i sorprenent.


sábado, 30 de junio de 2018

Pèrdues


Homilia diumenge XIII de durant l'any 1/07/18
A la nostra vida experimentem moltes vegades pèrdues. De  persones estimades, de salut, de feina. De vegades experimentem també la pèrdua de confiança... Cada pèrdua comporta un dol i cada dol s’ha de saber passar, elaborar, treballar... Viure com si el dol no existís, mirar cap a un altre costat, és enganyós i tard o d’hora porta les seves conseqüències...
L’evangeli d’avui ens presenta dos tipus de pèrdues. Aquella dona feia molts anys que tenia pèrdues de sang, era un dolor continuat. Jaire i la seva muller estaven a punt de perdre la seva filla era una pèrdua puntual, però molt dolorosa. Hi ha una cosa que no s’acaba d’entendre: com pot ser que quan li demanen a Jesús que vagi amb urgència a curar la noia del cap de la sinagoga, el Senyor s’entretingui pel camí amb aquella dona humil que tenia pèrdues de sang? La filla de Jaire, una nena de dotze anys estava a punt de morir, no corria més pressa el seu cas que el d’aquella dona que al capdavall, després de dotze anys de pèrdues hagués pogut esperar mitja hora? Humanament no s’entén, divinament sí. Fixeu-vos que també quan li diuen a Jesús que Llàtzer el seu amic està malalt, a l’altra banda del Jordà, s’espera dos dies a anar-hi. Quan hi arriba, després d’un viatge llarg, Llàtzer ja porta quatre dies mort. Per què ho ha fet? Per què no hi ha anat immediatament? És com per posar a prova la fe dels deixebles. I malgrat la certesa que el ressuscitarà, Jesús no deixa de plorar... Decididament el temps per Jesús té un altre valor. Davant dels qui volien arrancar el jull entre el blat immediatament, el Senyor en la paràbola recomana paciència, que creixin junts... ja vindrà al final la sega dels àngels.
El denominador comú de ambdós miracles el de l’hemorroïssa i el de la filla de Jaire és la fe. Jesús li diu a l’hemorroïssa: la teva fe t’ha salvat. No li diu la teva superstició t’ha salvat. No li diu la teva religiositat popular que s’ha de purificar t’ha salvat. No: li diu “la teva fe”.  Alguns es mofen quan veuen una velleta besant els peus d’un santcrist o una relíquia... Qui som per jutjar la fe de ningú? En els qui avui toquen la vora del mantell, el Cardenal Carlo Maria Martini, en una carta pastoral, hi veia aquells que en la societat necessiten “superar els bloqueigs de la comunicació”... Hi hem de veure també els qui potser després d’anys, s’atansen tímidament a l’Església potser per demanar un sagrament, o una missa, per posar un ciri o senzillament algú que els rebi bé, que els escolti i els orienti.
Pensem en els emigrants que arriben a les nostres costes. Porten la motxilla de la pèrdua. Han perdut –ni que sigui temporalment, de vegades una temporalitat molt llarga- parents, amics, tradicions.... La immigració és una pèrdua. I toquen les nostres costes pensant que la vida els canviarà, que trobaran una feina estable... i tot això demana molt de temps: arrelament, permisos... hem d’acollir-los bé i això vol dir escoltar-los, fer-los costat, acompanyar-los en el seu dol i ajudar-los a trobar una sortida. Només que cadascú ens n’ocupéssim d’un, el panorama fora un altre.
La nostra fe no estalvia el dol, però hi dóna una resposta... Una senyora gran amb una discapacitat física des de menuda deia a una amiga que després de tants anys encara es rebel·lava contra aquella mancança... L’amiga li responia que intentés llegir-la en positiu: gràcies a aquella mancança ella havia cultivat molt més el seu interior, havia pregat, havia llegit, s’havia format, anava a exercicis... Si no hagués tingut aquella mancança probablement no hauria fet res de tot això...
Al final, gràcies a la fe aquella bona dona de l’evangeli recupera la salut i la filla de Jaire, la vida... Nosaltres no podem guarir ningú instantàniament ni molt menys ressuscitar-lo, però sí que podem estar al costat del qui pateix, escoltant-lo, acollint-lo...demanant la seva salvació, la seva salut en el cos i en l’esperit... com diu Sant Pau: “allò que us sobra a vosaltres, compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells que supleixi el que us farà falta a vosaltres”. Som molts els qui estem implicats en aquesta pastoral de l’hospitalitat; que el Senyor ens doni la virtut de la perseverança, amb la confiança que un dia les pèrdues esdevindran guanys.

domingo, 24 de junio de 2018

S'ha de dir Joan


Estimats germans i germanes,

Potser un dels moments més entranyables de la preparació del baptisme és aquell de triar el nom que el nadó ha de portar. Avui com ahir aquest tema és motiu de diàleg i fins i tot de discussió a les famílies. L’altre dia parlant amb un grup de dones adultes em deien que totes elles porten el nom de pila de les seves àvies. La repetició de noms és molt freqüent en totes les nissagues. Avui això ja és poc sovintejat. Normalment es trien noms curts, fàcils de dir i els noms més tradicionals van quedant relegats. Es veu que en temps de Joan el Baptista el nom ja era important i els veïns i parents insistien que s’havia de dir com el pare; portar el nom del pare era seguir la tradició i també l’ofici sacerdotal que aleshores s’heretava. Però tant Elisabet com Zacaries sabien que aquell nen s’havia de dir Joan, el cel els ho havia dit... El nom és un missatge, Joan vol dir "Déu és bondadós"
I aquesta ruptura amb la tradició, amb el “sempre s’ha fet així”, revela una realitat més pregona: Joan no heretarà el ministeri sacerdotal del seu pare, no exercitarà el seu ministeri al temple, si no al desert, sota la volta immensa del cel; no l’il·luminaran les làmpades, sinó el sol, la lluna i els estels. Joan tampoc no anirà vestit com el seu pare - aleshores els sacerdots portaven uns pantalons de lli fins els genolls, una túnica feta de lli pur que els cobria des del coll fins els peus, un cinturó, un turbant també de lli - Joan vestirà una pell de camell.  Joan no prendrà menjars escollits sinó que s’alimentarà de llagostes silvestres i de mel boscana... Joan el Baptista no oferirà encens al Sant dels Sants, sinó que ell mateix farà de la seva vida una ofrena d’encens plaent. I predicarà amb força un baptisme de conversió. Joan no restarà mut, sinó que serà la veu...
L’església ortodoxa oriental commemora a sant Joan el Precursor en sis dies de festes diferents. A l’església catòlica són dues: la d’avui, el seu natalici, sis mesos abans del Nadal i la de la seva degollació el 29 d’agost; i l’evoquem cada dia en el Càntic del seu pare Zacaries a Laudes: “I a tu infant et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins, faràs saber el poble que li ve la Salvació, el perdó dels seus pecats.” Fins i tot a l’Alcorà tant Zacaries com Joan són reconeguts com a profetes.
Joan i Jesús, a més de cosins, foren grans amics- us heu fixat que els cosins també solem ser bons amics?- Jesús admet ser batejat per Joan, li dedica paraules d’elogi i viurà un dol quan s’assabenta que Joan és decapitat per ordre d’Herodes, un fet que marca l’inici de la seva predicació.
Molts porteu el nom de Joan o de Joana, o de Jan o Jana. Avui celebrava el seu onomàstic el bisbe Joan Carrera. Li plaïa celebrar-lo amb una eucaristia i amb un dinar de germanor amb persones que havia tractat en el decurs dels seus anys de ministeri. Explicava que ell va decidir fer-se sacerdot quan d’infant per la guerra, amb les esglésies fumejant, va sentir dir pel carrer que ja no hi tornarien a haver capellans... I el proper 11 de juliol a Montserrat, en el pelegrinatge dels Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel, el recordarem especialment en l’aniversari de la seva ordenació
Estimats germans i germanes. Quan vegeu batejar els vostres fills o néts, penseu si us plau que la mà del Senyor és amb aquell infant i que vosaltres haureu de facilitar el somni que Déu té per a ell, que potser serà una ruptura fecunda amb allò “que sempre s’ha fet.”
Recordo el cas d’un badaloní: en Joaquim Torrents Lladó. De petit no era gaire bon estudiant. El mestre, home savi, el senyor Miquel Nolis, que molts recordem, deia els seus pares: “no l’obligueu a estudiar a aquest noi, que faci d’altres coses... no ho sé, que pinti”. Els pares li van fer cas. I en Joaquim Torrents va esdevenir el nostre millor retratista. Altres exemples: mossèn Cinto Verdaguer era un estudiant mediocre i va arribar a ser el millor poeta de la Renaixença, el més recitat i cantat. Antoni Gaudí també era un estudiant desigual i ha esdevingut un arquitecte de renom mundial...
Germans, a l’església oriental i també al romànic i al gòtic hi ha una representació iconogràfica a portalades, mosaics i pintures... que porta el nom de deèsi que, en grec. vol dir “pregària” o “súplica” representa Crist en Majestat o Crist Pantocràtor entronitzat flanquejat per la Verge Maria i Sant Joan Baptista que tenen els seus rostres mirant a Crist amb les seves mans en posició de súplica en nom de la humanitat. És la pregària que nosaltres avui continuem i actualitzem.

domingo, 17 de junio de 2018

Créixer en silenci


Diumenge XI de durant l’any (17/06/2018)

Aquesta setmana han mort dos grans teòlegs catalans: mossèn Josep Maria Rovira Belloso i mossèn Manuel Claret. Tots dos professors de la Facultat de Teologia de Catalunya, tots dos pastors propers, tots dos amb una actitud d’escolta i de diàleg fecund amb la cultura contemporània.
Mossèn Rovira Belloso, en un llibre titulat Qui és Jesús de Natzaret. Una teologia per unir coneixement i vida (Barcelona, 2005) parla de les dues paràboles de l’evangeli d’avui i escriu sobre la llavor que creix tota sola: “Com n’és de silenciós l’apropament i el creixement del Regne de Déu en nosaltres. I sobre la paràbola del gra de mostassa: Vivim una gran esperança, com n’és de petita la llavor! Com n’és de frondós l’arbre que acull els ocells!”
Voldria aplicar aquestes dues paràboles a les famílies que tant va acompanyar mossèn Claret. I fer-ho en l’esguard de la trobada mundial que hi haurà a Dublín el proper mes d’agost.
Efectivament a la família és on vivim més de prop el creixement personal: el físic i l’interior. A la família aprenem l’art de conviure. A la família els diàlegs, les converses, les reunions, són importants... Però també ho son molt els silencis. Quantes persones grans ens diuen: “a casa amb una mirada del pare o de la mare ja en teníem prou.” Deia un amic que a casa les coses realment importants no s’han d’estar parlant sempre, perquè ja se saben. I de la mateixa manera que una planta no creix perquè se li estirin les tiges o les branques, també les persones creixem per dinamisme interior. I aprenem a ser pacients, com el pagès. Certament que hi ha vegades que hauríem d’explicitar més que ens estimem, però hi ha moltes coses que no cal dir-les, ja se saben. Esguardem els silencis de la Sagrada Família de Natzaret.
Ahir comentàvem amb els escoltes de l’Agrupament Jaume Ortíz com n’és d’important que els pares dels infants i els caps de l’agrupament es reuneixin sovint, com ho és que pares i mestres o pares i catequistes dialoguin sobre els infants. De petit em donava pau saber que els meus pares es reunien amb els professors del col·legi per parlar de la meva educació i la dels meus germans. Ens feia sentir importants. Sentíem que teníem un sostre ben travat.
A la família vivim els petits gestos d’amor quotidians que van construint el Regne de Déu. Els pares contemplen i s’alegren de la lenta maduració dels fills. Els fills veiem com els pares es van fent grans, advertim les seves complicitats, les seves topades i reconciliacions. És bonic que els avis parleu sovint dels vostres néts i sovint ells veuen com vosaltres “encara donen fruit a la vellesa, continuen plens d’ufana i de vigor”, com hem cantat en el salm. A la família aprenem a estimar, de vegades a cops de ferides i d’ensopegades. A la família aprenem a caminar al pas d’aquell que camina més lentament.
Que el Senyor de la vida doni el premi del seu treball a mossèn Rovira Belloso i a mossèn Claret i que nosaltres sapiguem aprofundir en el seu llegat.

domingo, 10 de junio de 2018

L'estratègia del mal


Estimats germans i germanes,

El que anomenem Mal amb majúscula és un misteri que ens embolcalla i ens interpel·la.  Cada dia en tenim experiència. I ens interroguem per les seves causes i les seves conseqüències. Ja s’ho preguntava fa anys l’autor del llibre del Gènesi i hi trobava respost amb imatges vives, altament simbòliques. El relat d’Adam i Eva i la serp que hem escoltat ens evoca una realitat molt humana, quotidiana: el mal se’ns presenta amb aparença de bé, ens tempta, hi caiem i sempre pensem que el culpable és un altre. El mal enterboleix la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i dels altres: Adam s’avergonyeix de la seva nuesa i, arran del pecat, distorsiona la seva visió de la innocència.  Però a més hi ha en el text una intuïció pregona: el Mal no és la simple suma de les males accions que són conseqüència de la llibertat humana, sinó que és una realitat que ens depassa i ens supera. Per això es concreta en algú estrany a l’ésser humà: a l’Antic Testament representat en una serp, al Nou el mateix diable (diábolos), el calumniador, el qui llença mentides,  el qui esquinça i divideix, el temptador...
Jesús mateix va ser desacreditat. Deien que tenia un esperit maligne. Fins i tot seva mare i els seus germans el van a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Això el fa reaccionar amb fermesa: el qui injuria l’Esperit Sant, és a dir el qui titlla d’esperit maligne al mateix Déu –i podríem dir al mateix ésser humà, temple de l’Esperit Sant- és un rebel i un mentider que fa confondre el bé amb el mal. Es tanca al perdó de Déu.
El Papa Francesc, a la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (GE) diu que quan Jesús a l’Evangeli ens va deixar el parenostre ens va dir que demanéssim al Pare que ens deslliurés del mal. L’expressió utilitzada –diu- no es refereix al mal en abstracte, la seva traducció més precisa és “el Mal”, un ésser personal que ens assetja (GE, 160) i afegeix: “Com saber si alguna cosa ve de l’Esperit Sant o si en el seu origen hi ha l’esperit del món o l’esperit del diable? La única forma és el discerniment, que no suposa solament una bona capacitat de raonar o un seny: és també un do que cal demanar. Si ho demanem confiadament a l’Esperit Sant i alhora ens esforcem per desenvolupar-ho amb l’oració, la reflexió, la lectura i el bon consell, segurament podrem créixer en aquesta capacitat espiritual” (GE·, 166).
Avui fa anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. Mossèn Cinto, un dels nostres grans poetes, el més cantat encara popularment, que va lluitar contra el maligne amb totes les seves forces. Els seus exorcisme que anotava curosament, eren l’expressió més crua de la seva lluita contra el mal. Segurament mancat de prudència o d’un apropiat discerniment (no podem jutjar) aquesta lluita fins al final el va portar a la incomprensió, al confinament fins a la seva suspensió “a divinis”, durant dos anys passats en solitud i amargor on no va deixar d’escriure. Però per fi rehabilitat i després d’uns anys de beneficiat a la parròquia de Betlem, a la Rambla, el seu enterrament fou una de les manifestacions de dol més multitudinàries de la història de Catalunya i fins i tot durant la guerra es va respectar el seu monument perquè el poble el sentia com a propi.
Alguns autors sostenen que el drama de mossèn Cinto, va afectar fortament el seu gran amic l’arquitecte Antoni Gaudí i el va portar a un dejuni rigorosíssim la Quaresma de 1894, del qual només el va fer sortir la paraula sàvia del doctor Torras i Bages. Curiosament avui mateix també fa anys de la mort del servent de Déu  Antoni Gaudí. A ells –que ja deuen gaudir de la felicitat perpètua- demanem que el Senyor ens faci el do del discerniment.

sábado, 2 de junio de 2018

Corpus 2018


Estimats germans i germanes:

La festa d’avui és una conseqüència lluminosa de l’Encarnació. Jesús menjava i bevia, 
caminava i reposava, deixava que el mullés la pluja i s’exposava al sol del seu país, les multituds l’empenyien per tot arreu... Jesús fou colpit en el seu cos amb crueltat i gloriós i tot es mostrà amb les seves nafres... Cada vegada que consagrem el pa i el vi, repetim el gest suprem del Senyor, diem “això és el meu Cos”, “aquesta és la meva Sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, sinó “el cos de Crist.”  El nostre sistema de creences es basa en la corporalitat.  No som àngels. Necessitem del cos quan caminem, quan pensem... Hem d’estimar el nostre cos de manera  benvolent. Hem de tenir-ne cura. En conseqüència també hem de respectar i tractar apropiadament el cos dels altres.
Per això tot abús- sexual, de poder o de consciència- és menyspreable. I l’Església està vivint en aquest sentit una gran purificació. El cas de Xile, pot repetir-se en d’altres indrets. Però per evitar d’arrel els abusos cal fer una gran feina de prevenció i la millor prevenció és en el si de la pròpia família. És allí on s’ha d’educar en la sana corporalitat, en la tendresa delicada, en el respecte amorós envers l’altre.
Les obres de misericòrdia de les quals parla Jesús a evangeli són obres corporals: donar de menjar al qui té fam, vestir el despullat, acollir el pelegrí, visitar el malalt i el pres... És un signe del temps la consciència cada vegada més clara que no es pot vulnerar la intimitat de l’altra, la seva integritat.
I cada vegada que alcem el calze és com si brindéssim per la salut, la salvació del món. Per això hem cantat al salm: “com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Invocant el seu nom alçaré el calze per celebrar la salvació
El Papa Francesc ens recorda que quan rebem Jesús en la comunió renovem la nostra aliança amb ell i li permetem que realitzi més i més la seva obra transformadora. Rebem doncs l’eucaristia amb unció i amb dignitat. Però rebre-la significa que ens hem d’anar transformant també en persones eucarístiques, és a dir persones que fan de la seva vida una constant acció de gràcies. Quan rebem Jesús en el nostre interior fem una estona de silenci sagrat i li donem gràcies. Potser aquest és el moment més intens de la celebració de la missa.
Jesús és present a l’altar i al sagrari, en la custòdia, però també en el llit del dolor, també en els qui dormen a la intempèrie... Per això avui és també el dia de la Caritat, perquè l’amor de Crist envers nosaltres l’hem de testimoniar en l’amor envers els germans, especialment els més necessitats i Càritas ens recorda, amb el lema de la campanya d’enguany, que hi ha moltes persones que viuen en la precarietat.
El nostre Corpus té una dimensió de bellesa i de festa. És bonic de veure avui l’animació de grans i petits que aquí Dalt la Vila, des de primera hora s’afanyen a fer les catifes de flors. Fa vint-i-cinc anys que els mateixos veïns va reprendre aquesta antiga tradició. És art efímer, però d’una gran bellesa. Cada any, prop de la Creu de Montigalà, apareix una catifa bellíssima que algú fa anònimament i que té el valor i el sabor d’una promesa.
Hi ha també una dimensió cívica en la solemnitat d’avui. Corporalitat i corporació són paraules germanes. Volem ser un poble que com explica el llibre de l’Èxode  “respongui a una sola veu.” El nostre país ha viscut en pocs dies un canvi polític vertiginós. Voldríem que el canvi fos també de llenguatge. Que el llenguatge barroer de la desqualificació, del ressentiment, de la prepotència, donés pas a un nou estil de fer política. La mateixa paraula “partit” ja evoca divisió... Potser no hi hauria d’haver tants “partits” i més plataformes cíviques unitàries... Voldríem una nova manera de fer i de viure la política, regenerada. El poble té un sisè sentit per ensumar els polítics que tenen de debò voluntat de servei i els que només són trepes. Com ens uniren les grans causes! Ho canta Marina Rossell a la pàtria: “Fes memòria del temps en que fórem un sol poble amb un sol estendard; i conforta'ns amb sàvies paraules en l'espera del nostre demà.”
 

domingo, 20 de mayo de 2018

El geni femení


El geni femení

Fa molts anys que aquests dies la nostra parròquia pelegrina a Montserrat amb motiu de la Pentecosta. Saludo avui per mitjà de la ràdio els feligresos que sou a la muntanya santa. Us tenim ben presents en aquesta eucaristia, com sabem que vosaltres també ens recordeu i pregueu als qui som aquí a Santa Maria. Alguns ens anirem incorporant a la romeria en les properes hores, avui a la pregària de Vespres i la conferència del P. Manel Gasch i demà a la missa al cambril i al dinar de germanor. D’altres, malalts o impedits no podreu fer-ho, però tots us portarem al cor.
Els Fets dels Apòstols explica que es trobaven tots junt en un mateix lloc, quan de sobte se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, forta, que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. També  Sant Joan diu  que els deixebles eren a casa quan Jesús Ressuscitat es feu el gran do de l’Esperit Sant. Per dues vegades, doncs, se’ns parla de la paraula “casa”. La casa és el lloc de la intimitat i el recolliment. De la convivència i de la família. Els apòstols tornaven a estar junts amb Maria i les dones després dels dies de la Passió i la dispersió. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia preguem que el Pare que “reuneixi els fills dispersos pel món.” I en aquesta reunió ecumènica les dones hi teniu un gran protagonisme.
Fixeu-vos: per parlar d’Esperit l’Escriptura usa una paraula femenina, el “ruah”. L’Esperit Sant expressar allò que és inexpressable, podríem dir la dimensió més femenina de la Santíssima Trinitat: les entranyes de misericòrdia de Déu. L’Esperit Sant havia cobert Maria amb la seva ombra, Maria és anomenada “esposa de l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant l’havia impulsat a pujar a la Muntanya a trobar-se amb la seva cosina i la seva intuïció a detectar les necessitats dels germans. I foren Maria i les dones, els primers testimonis de la resurrecció, els qui aconseguiren aquest re agrupament dels deixebles. Per això Maria és la Mare de l’Església. És el rostre femení de l’Església.
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa destaca que “el geni femení” es manifesta en diversos estils de santedat que diu que són indispensables per reflectir la santedat de Déu en aquest món. I diu també que precisament, fins i tot en les èpoques que les dones foren més relegades l’Esperit Sant va suscitar santes... i en cita algunes. Però al bisbe de Roma li interessa també recordar a tantes dones desconegudes o oblidades que cadascuna a la seva manera han sostingut i han transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoni.
Quin paper tan gran que fan les dones avui a l’Església, ocupant cada vegada més llocs de responsabilitat –n’haurien d’ocupar encara més- i sovint de manera abnegada i discreta. De la mateixa manera que les mares, les àvies, feu tant per mantenir les famílies unides, també moltes ajudeu a aglutinar parròquies, comunitats i moviments!
Diu també el Papa que li agrada de veure la santedat en el poble de Déu pacient, en els homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts i en les religioses ancianes que continuen somrient (7).  I encara posa un altre exemple femení en la senyora que va al mercat, troba una veïna i comencen a parlar i venen les crítiques. Però aquesta dona diu en el seu interior: “No, no parlaré malament de ningú”. Aquest és un pas per la santedat. Després a casa el seu fill li demana conversar de les seves fantasies, i encara que està cansada s’asseu al seu costat i l’escolta amb paciència i afecte. I després viu un moment d’angoixa, però recorda l’amor de la Verge Maria, pren el rosari i resa amb fe. Aquest és un altre camí de santedat. Després va pel carrer troba un pobre i s’hi atura a parlar amb ell amb afecte. Aquest és un altre pas.
Avui és també el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui se us recorda el paper insubstituïble que els laics –homes i dones- teniu en l’evangelització dels diversos ambients. “animadors de la comunitat” i “responsables de sectors pastorals”, i tot “per poder posar en marxa les noves unitats pastorals amb què poder servir des d’ara més i millor.” (Cardenal Omella)
Avui reunits aquí o a Montserrat, als peus de Maria, demanem que l’Esperit Sant vessi sobre nosaltres els seus set dons:  l’enteniment, la saviesa, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el  temor de Déu
Bona Pentecosta!



domingo, 13 de mayo de 2018

Retrat de la comunitat


Homilia diumenge de l’Ascensió 2018
Estimats germans i germanes.
Avui és la solemnitat de l’Ascensió. Marc evangelista, breu i concís, la resumeix d’una tacada: que “Jesús el Senyor després de parlar-los fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Paraules denses i misterioses. El Senyor se’n va en silenci i es mostra al mateix nivell de Déu Pare. Aquesta absència física anirà acompanyada d’una nova presència en esperit i en veritat. Podria semblar que l’Ascensió és la festa del Déu que puja al cel, que s’allunya. Així ho viuen els apòstols en un primer moment. Es queden mirant el firmament i els àngels els han de fer reaccionar. Però diu un company prevere, que en realitat en aquest moment que Jesús “puja” per estar amb el Pare es produeix alguna cosa diferent: és el cel que baixa fins a la terra per mitjà de l’Església. El Pare sempre present, el Fill en el pa i el vi de l’eucaristia i allò on dos o més ens reunim en el seu nom i l’Esperit Sant que tot ho omple amb la seva gràcia i ens don la força d’estimar. L’Ascensió és en realitat la festa que culmina el descens de Déu en el món. Gràcies a ella el cel –la felicitat, la plenitud- és al nostre abast d’una manera molt propera i quotidiana.
Per Maria, les dones i els deixebles és el final d’una etapa i el començament d’una de nova: és l’hora de l’Església, de la comunitat de batejats. I la resposta al do de Déu és la fe, si la tenim ho veiem tot des d’un altre prisma, som capaços de muntanyes, quan ens falta estem condemnats a viure en la desorientació i la perplexitat.
I quin ha de ser el perfil dels qui formen aquesta Església? Pau des de la presó, privat de llibertat exterior per les seves conviccions, però amb una gran llibertat interior, ens el dissenya detallant com és la vocació del cristià:
Humilitat, mansuetud, paciència, suport recíproc, treball per a la unitat i per la pau. Aquest fora el denominador comú dels apòstols, dels profetes, dels evangelistes, dels pastors o dels mestres. Podem actualitzar cada un d’aquests noms i en el lloc dels apòstols posar els bisbes que són els seus successors i els preveres i els diaques que som els seus immediats col·laboradors. En el lloc dels profetes –tots tenim una missió profètica pel nostre baptisme- posem-hi els qui treballen en llocs de frontera, els missioners els qui es lliuren als altres abnegadament... En el lloc dels pastors els qui acompanyen a d’altres persones en el seu discerniment, els consiliaris, directors espirituals... els mestres avui continuen sent els qui tenen la meravellosa missió de transmetre els coneixements i les vivències... Cal que tots ens preguntem: sóc humil, sóc dòcil, sóc planer, treballo per la unitat i per la pau? Amb el cor a la mà, moltes vegades no és així. Ens entra la supèrbia, la rigidesa, la crítica clerical, la desunió, l’enfrontament...
Encara Jesús a l’evangeli complementa aquest retrat. Els creients farem obres admirables, eradicarem el mal, parlarem llenguatges nous (no solament verbals), serem immunes al mal, serem capaços de guarir. Si no estem fent res d’això és que potser no estem del tot ben arrelats en Ell.
Avui celebrem la setantena Jornada Mundial de las Comunicacions Socials. El papa Francesc ha triat per aquesta ocasió el lema, “«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau”. I en el seu missatge vol oferir una aportació a l’esforç comú per tal de prevenir la difusió de les notícies falses i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat. Un periodisme entès com a servei a tots –en aquest moment estem fent un servei a les persones grans, malaltes o impedides que ens escolten per ràdio. “Un servei especialment a aquells –i són la majoria en el món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies sinó que s’esforci a cercar les causes reals dels conflictes per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació...un periodisme obstinat en indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal”
Paraules ben oportunes, també per al nostre context actual, després d’escoltar els debats parlamentaris.
Que amb una mirada de fe sapiguem descobrir les xàldigues, les espurnes lluminoses, d’aquest cel a la terra.  La setmana que avui comença és òptima per preparar-nos personalment i comunitària per la vinguda de l’Esperit Sant, que com a parròquia celebrarem diumenge vinent a Montserrat. Que ens trobi units en oració.

viernes, 11 de mayo de 2018

En la festivitat de Sant Anastasi 2018


Arxiprest i preveres concelebrants. Diaca.
Alcaldessa i autoritats.
Representants d’altres confessions i tradicions religioses. Representants d’altres comunitats de Badalona.
Confrares i confraresses de la Confraria de Sant Anastasi
Membres de la Coral “La Badalonense” en el vostre 160è aniversari.


Benvolguts germans i germanes,

Celebrem  avui la festa d’un màrtir, més encara d’un conjunt de màrtirs, perquè la tradició diu que Anastasi fou martiritzat juntament amb els 73 soldats també cristians de la seva centúria. La santedat no és sols personal, és també comunitària. I així com parlem dels màrtirs del Japó, o dels màrtirs d’Uganda, també podríem parlar dels màrtirs de Badalona.
El Papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa” sobre la crida a la santedat (l’amor viscut en plenitud) diu que aquesta, la santedat, és el rostre més bonic de l’Església i recorda que “el testimoni ofert a Crist fins al vessament de sang s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants” (Sant Joan Pau II). En la impressionant commemoració ecumènica que Sant Joan Pau II va voler celebrar en el Coliseu durant el Jubileu de l’any 2000 va sostenir que els màrtirs són “una herència que parla amb una veu més forta que els factors de divisió” (n. 9)
Anastasi i els seus companys van resistir els turments. No eren uns il·lusos ni uns il·luminats. Eren homes de fe sincera, disciplinats, valents, que tenien molt presents les paraules de Sant Pau als cristians de Roma que hem escoltat: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? ¿Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? (...) Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist, nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Quan els moments que ens toca viure són difícils, serem capaços de repetir en el nostre cor, la tornada de la cançó, “res no ens podrà separar, res no ens podrà separar... de l’amor de Déu”.
El martiri cruent no és una cosa del passat. Recordeu que avui hi ha més màrtirs que en els primers temps del cristianisme. I el martiri incruent continua. Aquesta mateixa setmana m’ha visitat, acompanyat d’un amic comú, pare de família, un home d’un país asiàtic de majoria no cristiana. Porta 12 anys aquí, treballant, té papers. Però com que és cristià i els comerços que hi ha aquí dels seus paisans no ho són, quan se n’assabenten de la seva condició el fan fora. És just això? Certament que no, però és real. 
Canviem de tema. Aquest any, la nostra comunitat viu el goig de la primera celebració solemne de Sant Anastasi amb un nou diaca permanent, mossèn Joaquim Sabater, ordenat diumenge passat a la Catedral juntament amb dos companys. T’augurem un bon ministeri al servei de la comunitat cristiana. Badalona fou pionera en el diaconat a nivell de tot l’Estat. Tant de bo aquesta vocació en porti d’altres. Demà dissabte a la missa vespertina celebrarem aquí a la parròquia el goig d’aquesta ordenació.
Unes paraules envers vosaltres, estimats confrares i confraresses de Sant Anastasi:
Molts no ho saben, però com cada any vosaltres heu anat a la Cartoixa a buscar la relíquia del Sant. Vau poder anar-hi el vostre administrador en cap, en Ricard Molina, amb dos altres administradors, els quals mai havien estat en aquest bell monestir. Vau poder visitar gran part de les dependències, el claustre, la cel·la del prior, la sala on exposen els reliquiaris, etc. Per a vosaltres va ser una gran experiència. Vàreu fer partícip a la Comunitat, donant-los un dels programes d’actes de la Confraria. Anys enrere ja els vàreu regalar un àlbum de fotografies on s’exposaven els actes: Ofrena a les monges Clarisses, la missa solemne, la Passada i el Cant dels Goigs, i on es veia la relíquia que ells acullen. Que bonic que els monjos sàpiguen que uns joves com vosaltres dediquin tants esforços a mantenir viu el culte al Sant. Avui, en aquesta eucaristia, tenim ben present la comunitat de la Cartoixa. Tan de bo vosaltres confrares i tots aprenguéssim a “fer cartoixa”, és a dir viure la solitud i el silenci a la nostra vida.
A la tarda vàreu poder fer (durant la finestra de bon temps que vàrem tenir) l’acte de l’ofrena de la cistella d’ous, d’una altra Comunitat estimada, la de les monges Clarisses de la Divina Providència. En Quim Sabater, malgrat estar en plens preparatius per la seva ordenació, va presidir i va acompanyar l’acte en tot moment. 
A l’Ofrena dels Ous a les Clarisses, des de Santa Maria us va acompanyar el regidor Francesc Duran  i al monestir de la Divina Providència us esperava l’Alcaldessa, que venia d’un altre acte. Amb representants de les colles i colles infantils de les entitats de cultura popular: Badalona Bèsties de Foc, Diables de Badalona, Esbart Sant Jordi, Típic Ball dels Bastoners de Canyet, Círcol Catòlic, Castellers, Satanasis i Confraria, vàreu anar cap a la Providència, a participar a les vespres. Tant amb les pregàries de Sor Pilar, com amb la vostra monició, vau tenir unes pinzellades reivindicatives, pels moments que estem vivint. Vàreu fer balls infantils i el ball de la Bandera a dins de l’església de la Providència i l'acte va quedar molt simple, però molt acollidor.
Durant aquest mesos heu aconseguit involucrar a la festa una vintena de comerços de Badalona, encapçalats per l’Òptica Hispano, que col·laboren amb l’acte, i també de forma significativa, finalment l’Ajuntament. Sé que no arribeu a cobrir les despeses que preveieu, però que avui demanareu donatius als ciutadans per les consumicions de coca i xocolata durant el berenar. Així podrem compensar el cost de l’acte. Siguem generosos amb aquests confrares!
La cultura popular i la religiositat popular s’agermanen. El Papa Francesc és seguidor de l’anomenada “teologia del poble” entesa a partir de la unitat plural d’una cultura comuna, arrelada en una història comuna i projectada cap a un bé comú compartit. Quan fou elegit per la seu de Pere, ara fa cinc anys, recordeu que va cridar l’atenció el gest de fer-se beneir pel poble en ser presentat al públic. Francesc es va inclinar davant la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. Les càmeres no ho van mostrar, però en aquell moment, tots els qui estaven a la Plaça el van beneir, els bisbes i capellans fent el senyal de la creu i els pares de família estenen la mà com ho solen fer amb els seus fillets.
Una de les aproximacions més riques del Papa sobre la religió del poble la va pronunciar a Rio de Janeiro davant del CELAM quan la va presentar com a “creativitat, sana autonomia i llibertat laïcal”, en el context de la seva crítica a la temptació de clericalisme en l’Església. La va reconèixer com una manifestació del “catòlic com a poble” en el seu caràcter comunitari i adult en la fe i va recomanar organismes característics de l’Amèrica Llatina com els grups bíblics i les comunitats de base. “Les expressions de pietat popular, per qui sigui capaç de llegir-les són el lloc teològic al que hem d’estar atents quan pensem en la nova evangelització” (EG,126).
Qui vulgui conèixer el nostre poble, que vagi aquesta tarda a la passada de Sant Anastasi. És un dels actes més cívics, festius i populars de Badalona: Sant Anastasi, portat pels administradors de la confraria es passeja pels nostres carrers voltat de tota mena de manifestacions de joia de grans i petits. Déu també hi és present. El sant ens mira i ens somriu. Que sant Anastasi gloriós pregui per nosaltres i pels nostres conciutadans que més pateixen. Que tingueu, tots, tots, una bona festa major.


domingo, 6 de mayo de 2018

Accions ordinàries de manera extraordinària



Homilia Diumenge sisè de Pasqua (6/05/18)
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (que us recomano) cita un testimoni veritablement impressionant: el del Cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Văn Thuận que es va passar 13 anys a la presó, 9 d’ells en règim d’aïllament i que va morir a l’exili. El Sant Pare explica a la seva exhortació que aquell bon pastor, quan estava a la presó va renunciar a desgastar-se esperant el seu alliberament. Que la seva opció fou “viure el moment present omplint-lo d’amor” aquell amor de què ens ha parlat Jesús a l’Evangeli i la manera com es concretava era “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. Fins i tot estant a la presó a Văn Thuận li arribava l’eucaristia en capsetes de llumins. Avui hi ha presos privats fins i tot del dret de participar de l’eucaristia, que per als batejats és un dret...vergonya! Però no em refereixo solament a ells: hi ha tantes menes de captivitats! Tantes coses, tants condicionants que limiten la nostra llibertat exterior! Quan sentis la teva llibertat exterior retallada, per l’edat, per les xacres, per la malaltia, recorda aquest bell lema del cardenal presoner: “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”
El filòsof Josep Maria Esquirol en un llibre recent que també us recomano diu que “els gestos amables ja tenen d’entrada la virtut d’excloure els seus oposats: l’abraçada allunya el temor, la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de les celles allunya el mal humor i obre la simpatia; el somriure endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada deixa parlar l’altre” (La penúltima bondat, p. 98)
Ahir a Roma vaig tenir el goig de participar en l’ordenació sacerdotal d’un meu cosí, l’Àngel Miquel. Té 30 anys i ja és un veritable ciutadà del món, nascut a Mèxic s’ha format a Barcelona i a Roma i ha exercitat el seu apostolat a Eslovàquia. Doncs bé, fa uns vint anys que li vaig donar la primera comunió. Aquell dia memorable a mi pràcticament se m’havia esborrat, però ell i els seus pares el recordaven perfectament. Ara crec que ningú ni ell, ni els seus pares, avis i oncles, ni jo mateix podia pensar aleshores que amb els anys l’Àngel també esdevindria ministre de l’eucaristia. Ni que ahir jo i molts d’altres preveres d’arreu del món tindríem el goig d’imposar-li les mans...i la casulla. Déu actua silenciosament. Vosaltres nens i nenes que avui celebreu la vostra primera comunió, penseu un moment, en el dia de demà, què espera Jesús de mi? I quan en el silenci del vostre cor avui li doneu gràcies, digueu-li també: “Jesús sóc aquí vull fer la teva voluntat”.
Aquesta tarda a la Catedral viurem el goig de l’ordenació de tres diaques. Un d’ells, en Quim Sabater, membre actiu de la nostra comunitat. Cristià, pare de família, avi encara jove, home pre-jubilat o ha jubilat del tot, quan vegis aquest candidats prostrats a terra, humilment, en senyal de donació plena, pregunta’t si us plau si el Senyor no et convida també a tu a seguir-lo per “aquesta escondida senda por donde han ido, los pocos sabios que en el mundo han sido”. És el viarany de l’amor.


lunes, 23 de abril de 2018

En la festivitat de Sant Jordi 2018


Parròquia de Santa Maria, 23 d’abril de 2018
Estimats germans en el Senyor:

Celebrem avui Sant Jordi i d’aquí quatre dies celebrarem la Mare de Déu de Montserrat- ambdues festes estan unides per un mateix rerefons espiritual, cultural, patriòtic i popular. És bonic de veure avui tanta gent en els nostres carrers, malgrat les ombres i les incerteses que planen sobre el nostre país.

Sant Jordi era màrtir de Capadòcia. El martiri és el testimoni més eloqüent, és donar la vida per amor. La festa sempre ha d’anar acompanyada del testimoni. Una festa sense testimoni és frívola, un testimoni sense festa és eixut. Deia el papa emèrit Benet XVI que les dues millors defenses de l’Església són la litúrgia ben celebrada i el testimoni. Per això és bonic que avui tantes parades de roses i llibres, símbol de bellesa i de cultura, tinguin també una finalitat solidària. Bellesa, cultura i compromís.

Avui celebrem també els 30 anys del matrimoni d’en Ton Del Cacho i l’Olga Dauder. Casats l’any 1988 a les Borges Blanques per trobar un punt de proximitat entre la família de l’Aragó i la de Catalunya. El dia del vostre casament us vau prometre amor en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, i ha estat ben bé així. Ens heu donat i ens doneu testimoni, amb la vostra fidelitat en la prosperitat i en l'adversitat (la mort d'un fill en néixer, el Pablo) en la salut i en la malaltia i també amb l’activa participació de vosaltres dos i dels vostres quatre fills en la vida parroquial: moltes gràcies.

El 20 de setembre de 1931, a Montserrat, es va celebrar una Diada destinada a palesar la cultura montserratina del llibre i a divulgar l’activitat desplegada pels monjos en la reconstrucció de la biblioteca. Es muntà una magnífica exposició bibliogràfica al claustre romànic que tingué un gran ressò popular. El P. Anselm M. Albareda, tan vinculat a Badalona i  aquesta parròquia va fer una important conferència titulada “El llibre a Montserrat (Del segle XI al segle XX)”. Amb aquesta avinentesa, l’aleshores rector de la Universitat de Barcelona, Jaume Serra Hunter escrivia a l’Abat Marcet : “Procurem despertar el sentit espiritual de la vida, que és la gran manera de fer-nos dignes de Catalunya. Una Diada del Llibre té sempre aquell significat”.

Despertar el sentit espiritual de la vida mitjançant la cultura. Heus ací un repte vigent. Uns anys abans, el 1923, un llibreter valencià establert a Barcelona, Vicente Clavel, havia tret els llibres al carrer per vendre’ls. Aquell mateix any, al meu poble, Patrici Clara va fer un banc de pedra a l’entrada del poble, amb un armariet de cultura on es podien prendre i retornar els llibres. Fins el 1926 la Diada no es va fer oficial. De 1926 a 1930 es va celebrar el 7 d’octubre, festivitat tan nostra de la Mare de Déu del Roser (em pregunto si no serà aquest l’origen de les roses que avui beneirem) com que la data s’esqueia en ple començament de curs acadèmic, moment de molta feina a les llibreries, el Gremi de Llibreters va decidir cercar-ne una altra i va pensar en commemorar el dia de l’enterrament de Miguel de Cervantes (23 d’abril de 1616) que havia mort el dia abans.

A Catalunya hi ha moltes capelles dedicades a la Mare de Déu de Montserrat i poques dedicades a Sant Jordi. Una la del comtat de Sant Jordi de Calonge ha passat fa poc temps a una altra confessió cristiana. Es conserva però en una altra capella pública del poble la magnífica imatge del Sant Cavaller de Joan Rebull, noucentista que es va inspirar en els trets del músic Eduard Toldrà i que va inspirar a Salvador Espriu aquell cèlebre oració a Sant Jordi que aquest any sembla més actual que mai:

«Senyor sant Jordi,/patró,/cavaller sense por,/guarda'ns sempre/del crim de la guerra civil./Allibera'ns dels nostres/pecats/d'avarícia i enveja,/del drac/de la ira i de l'odi/entre germans,/de tot altre mal./Ajuda'ns a merèixer/la pau/i salva la parla/de la gent/catalana .Amén.»

domingo, 22 de abril de 2018

Vigència del pastor


Estimats germans i germanes.

De vegades he sentit dir que la imatge del bon pastor no s’escau a una cultura com la nostra, tan majoritàriament urbana. Que els infants i els joves rarament han vist un pastor o una ovella...En canvi em deia una catequista holandesa, bona pedagoga, molts anys activa pastoralment a Suïssa, que la imatge del bon pastor que té cura sol·licita de les ovelles, els infants l’entenen de seguida, encara que rares vegades o potser mai l’hagin vist.
Jesús havia escoltat i havia cantat moltes vegades el salm 23 el del bon pastor que nosaltres hem escoltat i cantat també tantes vegades, normalment en les misses de difunts: El Senyor és el meu pastor: no em manca res./Em fa descansar en prats deliciosos,/em mena al repòs vora l'aigua,/i allí em retorna./Em guia per camins segurs,/per amor del seu nom;/ni que passi per la vall tenebrosa,/no tinc por de cap mal./Tu, Senyor, ets vora meu:/la teva vara i el teu bastó/em donen confiança.//Davant meu pares taula tu mateix/enfront dels enemics;/m'has ungit el cap amb perfums,/omples a vessar la meva copa./Ben cert, tota la vida m’acompanyen/la teva bondat i el teu amor./I viuré anys i més anys/a la casa del Senyor. I se l’aplica. L’amic Joan Rosàs, historiador i pedagog, ens deia un dia que calia explicar bé aquest salm  Que té dues parts. A la primera es descriu l’itinerari del pastor. Deia que no ens hem d’imaginar unes ovelles ufanoses com les que podem veure, per exemple al Lluçanès, si no que les ovelles a Israel probablement eren unes ovelles raquítiques i el que les menava era un pobre pastor a pas lleuger pel desert fent ressonar rítmicament el seu bastó, que els oferia de beure en oasis i que passava de pressa per un camí que travessa una vall tenebrosa, potser perseguit per una banda de lladres... A la segona part del salm veiem una altra escena, trobem que finalment el pastor s’ha pogut desempallegar dels perseguidors i seu en un campament, potser un oasi més gran, en un àpat festiu on és ungit i beu a pleret, mentre que els amics que el perseguien, s’ho miren de lluny furiosos.
El Senyor afegeix tres nous detalls a les imatges del salm. En primer lloc deixa molt clara la diferència entre el pastor que treballa a jornal, podríem dir el qui es mou per diners i el qui ho fa veritablement per vocació. Que diferent és quan ens acull una persona que es limita a fer la seva funció de quan ens acull algú a qui sentim que l’importem! O un polític que es mou només per interessos electoralistes d’un altra que s’esmerça pel bé comú! Segon enriquiment: l’ovella reconeix el pastor per la seva veu. És diferent de llegir el missatge del papa o d’un bisbe, o fins i tot d’un líder polític o social, que escoltar-lo, que deixar que ressoni a les orelles de la nostra ànima.  Tercer enriquiment: Jesús dóna la vida lliurement. La dona i la recobra. I ho fa perquè se sent enviat pel Pare.
En el fons, en aquest salm hi ha descrita tota l’existència humana. Tots som vianants perseguits per moltes circumstàncies adverses: malalties, infortunis, males hores... fins a la vall tenebrosa de la mort. Hi ha d’altres, que són els nostres referents, que ens guien en el camí... Vindrà un dia que serà el del nostre desenllaç que reposarem finalment. Però la bona notícia, descrita pel mateix Jesús és que al final del túnel hi ha llum: serà l’àpat festiu i joiós dels ungits.
Aquesta tarda a  dos quarts de sis a Santa Maria del Mar es presentaran les orientacions i propostes per a una conversió pastoral de la nostra arxidiòcesi. Sembla que és resultat de molts esforços i d’un llarg procés de maduració. El títol és “Sortim!”. Preguem el Senyor que aquestes orientacions fructifiquin en molts cors, que no quedin en paraules ni en grans declaracions d’intencions, sinó que ens impulsin a donar testimoni decidit d’allò que creiem i que ara renovarem una vegada més.