domingo, 20 de mayo de 2018

El geni femení


El geni femení

Fa molts anys que aquests dies la nostra parròquia pelegrina a Montserrat amb motiu de la Pentecosta. Saludo avui per mitjà de la ràdio els feligresos que sou a la muntanya santa. Us tenim ben presents en aquesta eucaristia, com sabem que vosaltres també ens recordeu i pregueu als qui som aquí a Santa Maria. Alguns ens anirem incorporant a la romeria en les properes hores, avui a la pregària de Vespres i la conferència del P. Manel Gasch i demà a la missa al cambril i al dinar de germanor. D’altres, malalts o impedits no podreu fer-ho, però tots us portarem al cor.
Els Fets dels Apòstols explica que es trobaven tots junt en un mateix lloc, quan de sobte se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, forta, que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. També  Sant Joan diu  que els deixebles eren a casa quan Jesús Ressuscitat es feu el gran do de l’Esperit Sant. Per dues vegades, doncs, se’ns parla de la paraula “casa”. La casa és el lloc de la intimitat i el recolliment. De la convivència i de la família. Els apòstols tornaven a estar junts amb Maria i les dones després dels dies de la Passió i la dispersió. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia preguem que el Pare que “reuneixi els fills dispersos pel món.” I en aquesta reunió ecumènica les dones hi teniu un gran protagonisme.
Fixeu-vos: per parlar d’Esperit l’Escriptura usa una paraula femenina, el “ruah”. L’Esperit Sant expressar allò que és inexpressable, podríem dir la dimensió més femenina de la Santíssima Trinitat: les entranyes de misericòrdia de Déu. L’Esperit Sant havia cobert Maria amb la seva ombra, Maria és anomenada “esposa de l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant l’havia impulsat a pujar a la Muntanya a trobar-se amb la seva cosina i la seva intuïció a detectar les necessitats dels germans. I foren Maria i les dones, els primers testimonis de la resurrecció, els qui aconseguiren aquest re agrupament dels deixebles. Per això Maria és la Mare de l’Església. És el rostre femení de l’Església.
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa destaca que “el geni femení” es manifesta en diversos estils de santedat que diu que són indispensables per reflectir la santedat de Déu en aquest món. I diu també que precisament, fins i tot en les èpoques que les dones foren més relegades l’Esperit Sant va suscitar santes... i en cita algunes. Però al bisbe de Roma li interessa també recordar a tantes dones desconegudes o oblidades que cadascuna a la seva manera han sostingut i han transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoni.
Quin paper tan gran que fan les dones avui a l’Església, ocupant cada vegada més llocs de responsabilitat –n’haurien d’ocupar encara més- i sovint de manera abnegada i discreta. De la mateixa manera que les mares, les àvies, feu tant per mantenir les famílies unides, també moltes ajudeu a aglutinar parròquies, comunitats i moviments!
Diu també el Papa que li agrada de veure la santedat en el poble de Déu pacient, en els homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts i en les religioses ancianes que continuen somrient (7).  I encara posa un altre exemple femení en la senyora que va al mercat, troba una veïna i comencen a parlar i venen les crítiques. Però aquesta dona diu en el seu interior: “No, no parlaré malament de ningú”. Aquest és un pas per la santedat. Després a casa el seu fill li demana conversar de les seves fantasies, i encara que està cansada s’asseu al seu costat i l’escolta amb paciència i afecte. I després viu un moment d’angoixa, però recorda l’amor de la Verge Maria, pren el rosari i resa amb fe. Aquest és un altre camí de santedat. Després va pel carrer troba un pobre i s’hi atura a parlar amb ell amb afecte. Aquest és un altre pas.
Avui és també el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui se us recorda el paper insubstituïble que els laics –homes i dones- teniu en l’evangelització dels diversos ambients. “animadors de la comunitat” i “responsables de sectors pastorals”, i tot “per poder posar en marxa les noves unitats pastorals amb què poder servir des d’ara més i millor.” (Cardenal Omella)
Avui reunits aquí o a Montserrat, als peus de Maria, demanem que l’Esperit Sant vessi sobre nosaltres els seus set dons:  l’enteniment, la saviesa, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el  temor de Déu
Bona Pentecosta!



domingo, 13 de mayo de 2018

Retrat de la comunitat


Homilia diumenge de l’Ascensió 2018
Estimats germans i germanes.
Avui és la solemnitat de l’Ascensió. Marc evangelista, breu i concís, la resumeix d’una tacada: que “Jesús el Senyor després de parlar-los fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Paraules denses i misterioses. El Senyor se’n va en silenci i es mostra al mateix nivell de Déu Pare. Aquesta absència física anirà acompanyada d’una nova presència en esperit i en veritat. Podria semblar que l’Ascensió és la festa del Déu que puja al cel, que s’allunya. Així ho viuen els apòstols en un primer moment. Es queden mirant el firmament i els àngels els han de fer reaccionar. Però diu un company prevere, que en realitat en aquest moment que Jesús “puja” per estar amb el Pare es produeix alguna cosa diferent: és el cel que baixa fins a la terra per mitjà de l’Església. El Pare sempre present, el Fill en el pa i el vi de l’eucaristia i allò on dos o més ens reunim en el seu nom i l’Esperit Sant que tot ho omple amb la seva gràcia i ens don la força d’estimar. L’Ascensió és en realitat la festa que culmina el descens de Déu en el món. Gràcies a ella el cel –la felicitat, la plenitud- és al nostre abast d’una manera molt propera i quotidiana.
Per Maria, les dones i els deixebles és el final d’una etapa i el començament d’una de nova: és l’hora de l’Església, de la comunitat de batejats. I la resposta al do de Déu és la fe, si la tenim ho veiem tot des d’un altre prisma, som capaços de muntanyes, quan ens falta estem condemnats a viure en la desorientació i la perplexitat.
I quin ha de ser el perfil dels qui formen aquesta Església? Pau des de la presó, privat de llibertat exterior per les seves conviccions, però amb una gran llibertat interior, ens el dissenya detallant com és la vocació del cristià:
Humilitat, mansuetud, paciència, suport recíproc, treball per a la unitat i per la pau. Aquest fora el denominador comú dels apòstols, dels profetes, dels evangelistes, dels pastors o dels mestres. Podem actualitzar cada un d’aquests noms i en el lloc dels apòstols posar els bisbes que són els seus successors i els preveres i els diaques que som els seus immediats col·laboradors. En el lloc dels profetes –tots tenim una missió profètica pel nostre baptisme- posem-hi els qui treballen en llocs de frontera, els missioners els qui es lliuren als altres abnegadament... En el lloc dels pastors els qui acompanyen a d’altres persones en el seu discerniment, els consiliaris, directors espirituals... els mestres avui continuen sent els qui tenen la meravellosa missió de transmetre els coneixements i les vivències... Cal que tots ens preguntem: sóc humil, sóc dòcil, sóc planer, treballo per la unitat i per la pau? Amb el cor a la mà, moltes vegades no és així. Ens entra la supèrbia, la rigidesa, la crítica clerical, la desunió, l’enfrontament...
Encara Jesús a l’evangeli complementa aquest retrat. Els creients farem obres admirables, eradicarem el mal, parlarem llenguatges nous (no solament verbals), serem immunes al mal, serem capaços de guarir. Si no estem fent res d’això és que potser no estem del tot ben arrelats en Ell.
Avui celebrem la setantena Jornada Mundial de las Comunicacions Socials. El papa Francesc ha triat per aquesta ocasió el lema, “«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau”. I en el seu missatge vol oferir una aportació a l’esforç comú per tal de prevenir la difusió de les notícies falses i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat. Un periodisme entès com a servei a tots –en aquest moment estem fent un servei a les persones grans, malaltes o impedides que ens escolten per ràdio. “Un servei especialment a aquells –i són la majoria en el món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies sinó que s’esforci a cercar les causes reals dels conflictes per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació...un periodisme obstinat en indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal”
Paraules ben oportunes, també per al nostre context actual, després d’escoltar els debats parlamentaris.
Que amb una mirada de fe sapiguem descobrir les xàldigues, les espurnes lluminoses, d’aquest cel a la terra.  La setmana que avui comença és òptima per preparar-nos personalment i comunitària per la vinguda de l’Esperit Sant, que com a parròquia celebrarem diumenge vinent a Montserrat. Que ens trobi units en oració.

viernes, 11 de mayo de 2018

En la festivitat de Sant Anastasi 2018


Arxiprest i preveres concelebrants. Diaca.
Alcaldessa i autoritats.
Representants d’altres confessions i tradicions religioses. Representants d’altres comunitats de Badalona.
Confrares i confraresses de la Confraria de Sant Anastasi
Membres de la Coral “La Badalonense” en el vostre 160è aniversari.


Benvolguts germans i germanes,

Celebrem  avui la festa d’un màrtir, més encara d’un conjunt de màrtirs, perquè la tradició diu que Anastasi fou martiritzat juntament amb els 73 soldats també cristians de la seva centúria. La santedat no és sols personal, és també comunitària. I així com parlem dels màrtirs del Japó, o dels màrtirs d’Uganda, també podríem parlar dels màrtirs de Badalona.
El Papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa” sobre la crida a la santedat (l’amor viscut en plenitud) diu que aquesta, la santedat, és el rostre més bonic de l’Església i recorda que “el testimoni ofert a Crist fins al vessament de sang s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants” (Sant Joan Pau II). En la impressionant commemoració ecumènica que Sant Joan Pau II va voler celebrar en el Coliseu durant el Jubileu de l’any 2000 va sostenir que els màrtirs són “una herència que parla amb una veu més forta que els factors de divisió” (n. 9)
Anastasi i els seus companys van resistir els turments. No eren uns il·lusos ni uns il·luminats. Eren homes de fe sincera, disciplinats, valents, que tenien molt presents les paraules de Sant Pau als cristians de Roma que hem escoltat: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? ¿Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? (...) Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist, nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Quan els moments que ens toca viure són difícils, serem capaços de repetir en el nostre cor, la tornada de la cançó, “res no ens podrà separar, res no ens podrà separar... de l’amor de Déu”.
El martiri cruent no és una cosa del passat. Recordeu que avui hi ha més màrtirs que en els primers temps del cristianisme. I el martiri incruent continua. Aquesta mateixa setmana m’ha visitat, acompanyat d’un amic comú, pare de família, un home d’un país asiàtic de majoria no cristiana. Porta 12 anys aquí, treballant, té papers. Però com que és cristià i els comerços que hi ha aquí dels seus paisans no ho són, quan se n’assabenten de la seva condició el fan fora. És just això? Certament que no, però és real. 
Canviem de tema. Aquest any, la nostra comunitat viu el goig de la primera celebració solemne de Sant Anastasi amb un nou diaca permanent, mossèn Joaquim Sabater, ordenat diumenge passat a la Catedral juntament amb dos companys. T’augurem un bon ministeri al servei de la comunitat cristiana. Badalona fou pionera en el diaconat a nivell de tot l’Estat. Tant de bo aquesta vocació en porti d’altres. Demà dissabte a la missa vespertina celebrarem aquí a la parròquia el goig d’aquesta ordenació.
Unes paraules envers vosaltres, estimats confrares i confraresses de Sant Anastasi:
Molts no ho saben, però com cada any vosaltres heu anat a la Cartoixa a buscar la relíquia del Sant. Vau poder anar-hi el vostre administrador en cap, en Ricard Molina, amb dos altres administradors, els quals mai havien estat en aquest bell monestir. Vau poder visitar gran part de les dependències, el claustre, la cel·la del prior, la sala on exposen els reliquiaris, etc. Per a vosaltres va ser una gran experiència. Vàreu fer partícip a la Comunitat, donant-los un dels programes d’actes de la Confraria. Anys enrere ja els vàreu regalar un àlbum de fotografies on s’exposaven els actes: Ofrena a les monges Clarisses, la missa solemne, la Passada i el Cant dels Goigs, i on es veia la relíquia que ells acullen. Que bonic que els monjos sàpiguen que uns joves com vosaltres dediquin tants esforços a mantenir viu el culte al Sant. Avui, en aquesta eucaristia, tenim ben present la comunitat de la Cartoixa. Tan de bo vosaltres confrares i tots aprenguéssim a “fer cartoixa”, és a dir viure la solitud i el silenci a la nostra vida.
A la tarda vàreu poder fer (durant la finestra de bon temps que vàrem tenir) l’acte de l’ofrena de la cistella d’ous, d’una altra Comunitat estimada, la de les monges Clarisses de la Divina Providència. En Quim Sabater, malgrat estar en plens preparatius per la seva ordenació, va presidir i va acompanyar l’acte en tot moment. 
A l’Ofrena dels Ous a les Clarisses, des de Santa Maria us va acompanyar el regidor Francesc Duran  i al monestir de la Divina Providència us esperava l’Alcaldessa, que venia d’un altre acte. Amb representants de les colles i colles infantils de les entitats de cultura popular: Badalona Bèsties de Foc, Diables de Badalona, Esbart Sant Jordi, Típic Ball dels Bastoners de Canyet, Círcol Catòlic, Castellers, Satanasis i Confraria, vàreu anar cap a la Providència, a participar a les vespres. Tant amb les pregàries de Sor Pilar, com amb la vostra monició, vau tenir unes pinzellades reivindicatives, pels moments que estem vivint. Vàreu fer balls infantils i el ball de la Bandera a dins de l’església de la Providència i l'acte va quedar molt simple, però molt acollidor.
Durant aquest mesos heu aconseguit involucrar a la festa una vintena de comerços de Badalona, encapçalats per l’Òptica Hispano, que col·laboren amb l’acte, i també de forma significativa, finalment l’Ajuntament. Sé que no arribeu a cobrir les despeses que preveieu, però que avui demanareu donatius als ciutadans per les consumicions de coca i xocolata durant el berenar. Així podrem compensar el cost de l’acte. Siguem generosos amb aquests confrares!
La cultura popular i la religiositat popular s’agermanen. El Papa Francesc és seguidor de l’anomenada “teologia del poble” entesa a partir de la unitat plural d’una cultura comuna, arrelada en una història comuna i projectada cap a un bé comú compartit. Quan fou elegit per la seu de Pere, ara fa cinc anys, recordeu que va cridar l’atenció el gest de fer-se beneir pel poble en ser presentat al públic. Francesc es va inclinar davant la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. Les càmeres no ho van mostrar, però en aquell moment, tots els qui estaven a la Plaça el van beneir, els bisbes i capellans fent el senyal de la creu i els pares de família estenen la mà com ho solen fer amb els seus fillets.
Una de les aproximacions més riques del Papa sobre la religió del poble la va pronunciar a Rio de Janeiro davant del CELAM quan la va presentar com a “creativitat, sana autonomia i llibertat laïcal”, en el context de la seva crítica a la temptació de clericalisme en l’Església. La va reconèixer com una manifestació del “catòlic com a poble” en el seu caràcter comunitari i adult en la fe i va recomanar organismes característics de l’Amèrica Llatina com els grups bíblics i les comunitats de base. “Les expressions de pietat popular, per qui sigui capaç de llegir-les són el lloc teològic al que hem d’estar atents quan pensem en la nova evangelització” (EG,126).
Qui vulgui conèixer el nostre poble, que vagi aquesta tarda a la passada de Sant Anastasi. És un dels actes més cívics, festius i populars de Badalona: Sant Anastasi, portat pels administradors de la confraria es passeja pels nostres carrers voltat de tota mena de manifestacions de joia de grans i petits. Déu també hi és present. El sant ens mira i ens somriu. Que sant Anastasi gloriós pregui per nosaltres i pels nostres conciutadans que més pateixen. Que tingueu, tots, tots, una bona festa major.


domingo, 6 de mayo de 2018

Accions ordinàries de manera extraordinària



Homilia Diumenge sisè de Pasqua (6/05/18)
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (que us recomano) cita un testimoni veritablement impressionant: el del Cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Văn Thuận que es va passar 13 anys a la presó, 9 d’ells en règim d’aïllament i que va morir a l’exili. El Sant Pare explica a la seva exhortació que aquell bon pastor, quan estava a la presó va renunciar a desgastar-se esperant el seu alliberament. Que la seva opció fou “viure el moment present omplint-lo d’amor” aquell amor de què ens ha parlat Jesús a l’Evangeli i la manera com es concretava era “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. Fins i tot estant a la presó a Văn Thuận li arribava l’eucaristia en capsetes de llumins. Avui hi ha presos privats fins i tot del dret de participar de l’eucaristia, que per als batejats és un dret...vergonya! Però no em refereixo solament a ells: hi ha tantes menes de captivitats! Tantes coses, tants condicionants que limiten la nostra llibertat exterior! Quan sentis la teva llibertat exterior retallada, per l’edat, per les xacres, per la malaltia, recorda aquest bell lema del cardenal presoner: “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”
El filòsof Josep Maria Esquirol en un llibre recent que també us recomano diu que “els gestos amables ja tenen d’entrada la virtut d’excloure els seus oposats: l’abraçada allunya el temor, la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de les celles allunya el mal humor i obre la simpatia; el somriure endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada deixa parlar l’altre” (La penúltima bondat, p. 98)
Ahir a Roma vaig tenir el goig de participar en l’ordenació sacerdotal d’un meu cosí, l’Àngel Miquel. Té 30 anys i ja és un veritable ciutadà del món, nascut a Mèxic s’ha format a Barcelona i a Roma i ha exercitat el seu apostolat a Eslovàquia. Doncs bé, fa uns vint anys que li vaig donar la primera comunió. Aquell dia memorable a mi pràcticament se m’havia esborrat, però ell i els seus pares el recordaven perfectament. Ara crec que ningú ni ell, ni els seus pares, avis i oncles, ni jo mateix podia pensar aleshores que amb els anys l’Àngel també esdevindria ministre de l’eucaristia. Ni que ahir jo i molts d’altres preveres d’arreu del món tindríem el goig d’imposar-li les mans...i la casulla. Déu actua silenciosament. Vosaltres nens i nenes que avui celebreu la vostra primera comunió, penseu un moment, en el dia de demà, què espera Jesús de mi? I quan en el silenci del vostre cor avui li doneu gràcies, digueu-li també: “Jesús sóc aquí vull fer la teva voluntat”.
Aquesta tarda a la Catedral viurem el goig de l’ordenació de tres diaques. Un d’ells, en Quim Sabater, membre actiu de la nostra comunitat. Cristià, pare de família, avi encara jove, home pre-jubilat o ha jubilat del tot, quan vegis aquest candidats prostrats a terra, humilment, en senyal de donació plena, pregunta’t si us plau si el Senyor no et convida també a tu a seguir-lo per “aquesta escondida senda por donde han ido, los pocos sabios que en el mundo han sido”. És el viarany de l’amor.


lunes, 23 de abril de 2018

En la festivitat de Sant Jordi 2018


Parròquia de Santa Maria, 23 d’abril de 2018
Estimats germans en el Senyor:

Celebrem avui Sant Jordi i d’aquí quatre dies celebrarem la Mare de Déu de Montserrat- ambdues festes estan unides per un mateix rerefons espiritual, cultural, patriòtic i popular. És bonic de veure avui tanta gent en els nostres carrers, malgrat les ombres i les incerteses que planen sobre el nostre país.

Sant Jordi era màrtir de Capadòcia. El martiri és el testimoni més eloqüent, és donar la vida per amor. La festa sempre ha d’anar acompanyada del testimoni. Una festa sense testimoni és frívola, un testimoni sense festa és eixut. Deia el papa emèrit Benet XVI que les dues millors defenses de l’Església són la litúrgia ben celebrada i el testimoni. Per això és bonic que avui tantes parades de roses i llibres, símbol de bellesa i de cultura, tinguin també una finalitat solidària. Bellesa, cultura i compromís.

Avui celebrem també els 30 anys del matrimoni d’en Ton Del Cacho i l’Olga Dauder. Casats l’any 1988 a les Borges Blanques per trobar un punt de proximitat entre la família de l’Aragó i la de Catalunya. El dia del vostre casament us vau prometre amor en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, i ha estat ben bé així. Ens heu donat i ens doneu testimoni, amb la vostra fidelitat en la prosperitat i en l'adversitat (la mort d'un fill en néixer, el Pablo) en la salut i en la malaltia i també amb l’activa participació de vosaltres dos i dels vostres quatre fills en la vida parroquial: moltes gràcies.

El 20 de setembre de 1931, a Montserrat, es va celebrar una Diada destinada a palesar la cultura montserratina del llibre i a divulgar l’activitat desplegada pels monjos en la reconstrucció de la biblioteca. Es muntà una magnífica exposició bibliogràfica al claustre romànic que tingué un gran ressò popular. El P. Anselm M. Albareda, tan vinculat a Badalona i  aquesta parròquia va fer una important conferència titulada “El llibre a Montserrat (Del segle XI al segle XX)”. Amb aquesta avinentesa, l’aleshores rector de la Universitat de Barcelona, Jaume Serra Hunter escrivia a l’Abat Marcet : “Procurem despertar el sentit espiritual de la vida, que és la gran manera de fer-nos dignes de Catalunya. Una Diada del Llibre té sempre aquell significat”.

Despertar el sentit espiritual de la vida mitjançant la cultura. Heus ací un repte vigent. Uns anys abans, el 1923, un llibreter valencià establert a Barcelona, Vicente Clavel, havia tret els llibres al carrer per vendre’ls. Aquell mateix any, al meu poble, Patrici Clara va fer un banc de pedra a l’entrada del poble, amb un armariet de cultura on es podien prendre i retornar els llibres. Fins el 1926 la Diada no es va fer oficial. De 1926 a 1930 es va celebrar el 7 d’octubre, festivitat tan nostra de la Mare de Déu del Roser (em pregunto si no serà aquest l’origen de les roses que avui beneirem) com que la data s’esqueia en ple començament de curs acadèmic, moment de molta feina a les llibreries, el Gremi de Llibreters va decidir cercar-ne una altra i va pensar en commemorar el dia de l’enterrament de Miguel de Cervantes (23 d’abril de 1616) que havia mort el dia abans.

A Catalunya hi ha moltes capelles dedicades a la Mare de Déu de Montserrat i poques dedicades a Sant Jordi. Una la del comtat de Sant Jordi de Calonge ha passat fa poc temps a una altra confessió cristiana. Es conserva però en una altra capella pública del poble la magnífica imatge del Sant Cavaller de Joan Rebull, noucentista que es va inspirar en els trets del músic Eduard Toldrà i que va inspirar a Salvador Espriu aquell cèlebre oració a Sant Jordi que aquest any sembla més actual que mai:

«Senyor sant Jordi,/patró,/cavaller sense por,/guarda'ns sempre/del crim de la guerra civil./Allibera'ns dels nostres/pecats/d'avarícia i enveja,/del drac/de la ira i de l'odi/entre germans,/de tot altre mal./Ajuda'ns a merèixer/la pau/i salva la parla/de la gent/catalana .Amén.»

domingo, 22 de abril de 2018

Vigència del pastor


Estimats germans i germanes.

De vegades he sentit dir que la imatge del bon pastor no s’escau a una cultura com la nostra, tan majoritàriament urbana. Que els infants i els joves rarament han vist un pastor o una ovella...En canvi em deia una catequista holandesa, bona pedagoga, molts anys activa pastoralment a Suïssa, que la imatge del bon pastor que té cura sol·licita de les ovelles, els infants l’entenen de seguida, encara que rares vegades o potser mai l’hagin vist.
Jesús havia escoltat i havia cantat moltes vegades el salm 23 el del bon pastor que nosaltres hem escoltat i cantat també tantes vegades, normalment en les misses de difunts: El Senyor és el meu pastor: no em manca res./Em fa descansar en prats deliciosos,/em mena al repòs vora l'aigua,/i allí em retorna./Em guia per camins segurs,/per amor del seu nom;/ni que passi per la vall tenebrosa,/no tinc por de cap mal./Tu, Senyor, ets vora meu:/la teva vara i el teu bastó/em donen confiança.//Davant meu pares taula tu mateix/enfront dels enemics;/m'has ungit el cap amb perfums,/omples a vessar la meva copa./Ben cert, tota la vida m’acompanyen/la teva bondat i el teu amor./I viuré anys i més anys/a la casa del Senyor. I se l’aplica. L’amic Joan Rosàs, historiador i pedagog, ens deia un dia que calia explicar bé aquest salm  Que té dues parts. A la primera es descriu l’itinerari del pastor. Deia que no ens hem d’imaginar unes ovelles ufanoses com les que podem veure, per exemple al Lluçanès, si no que les ovelles a Israel probablement eren unes ovelles raquítiques i el que les menava era un pobre pastor a pas lleuger pel desert fent ressonar rítmicament el seu bastó, que els oferia de beure en oasis i que passava de pressa per un camí que travessa una vall tenebrosa, potser perseguit per una banda de lladres... A la segona part del salm veiem una altra escena, trobem que finalment el pastor s’ha pogut desempallegar dels perseguidors i seu en un campament, potser un oasi més gran, en un àpat festiu on és ungit i beu a pleret, mentre que els amics que el perseguien, s’ho miren de lluny furiosos.
El Senyor afegeix tres nous detalls a les imatges del salm. En primer lloc deixa molt clara la diferència entre el pastor que treballa a jornal, podríem dir el qui es mou per diners i el qui ho fa veritablement per vocació. Que diferent és quan ens acull una persona que es limita a fer la seva funció de quan ens acull algú a qui sentim que l’importem! O un polític que es mou només per interessos electoralistes d’un altra que s’esmerça pel bé comú! Segon enriquiment: l’ovella reconeix el pastor per la seva veu. És diferent de llegir el missatge del papa o d’un bisbe, o fins i tot d’un líder polític o social, que escoltar-lo, que deixar que ressoni a les orelles de la nostra ànima.  Tercer enriquiment: Jesús dóna la vida lliurement. La dona i la recobra. I ho fa perquè se sent enviat pel Pare.
En el fons, en aquest salm hi ha descrita tota l’existència humana. Tots som vianants perseguits per moltes circumstàncies adverses: malalties, infortunis, males hores... fins a la vall tenebrosa de la mort. Hi ha d’altres, que són els nostres referents, que ens guien en el camí... Vindrà un dia que serà el del nostre desenllaç que reposarem finalment. Però la bona notícia, descrita pel mateix Jesús és que al final del túnel hi ha llum: serà l’àpat festiu i joiós dels ungits.
Aquesta tarda a  dos quarts de sis a Santa Maria del Mar es presentaran les orientacions i propostes per a una conversió pastoral de la nostra arxidiòcesi. Sembla que és resultat de molts esforços i d’un llarg procés de maduració. El títol és “Sortim!”. Preguem el Senyor que aquestes orientacions fructifiquin en molts cors, que no quedin en paraules ni en grans declaracions d’intencions, sinó que ens impulsin a donar testimoni decidit d’allò que creiem i que ara renovarem una vegada més.

domingo, 15 de abril de 2018

Heretgies d'ahir i d'avui


Quan Sant Lluc posava per escrit aquesta trobada de Jesús amb els apòstols, la primitiva comunitat ja tenia seriosos problemes amb uns heretges, anomenats docetes que negaven la realitat carnal de Jesucrist, no admetien que Jesucrist havia estat home veritable amb un cos de carn i d’ossos. I per això Joan i Lluc intenta desqualificar-los  deixant ben clar que el ressuscitat és el mateix Jesús amb qui havien menjat i begut tan sovint. S’oblidaven que Jesús va ser un nen com vosaltres
Aquesta heretgia, el docetisme pren diverses formes en el decurs de la història, però el fons és el mateix. Tots hem sentit parlar dels càtars, dels castells càtars, de la ruta dels càtars, dels bons homes... homes i dones que foren tan perseguits fins a la mort (tota persecució és reprovable)... doncs bé, una de les afirmacions dels càtars és que Jesús no es va encarnar, sinó que fou una aparició que es va manifestar per mostrar el camí de Déu. Els càtars creien que no era possible que un Déu bo s’hagués encarnat en forma material perquè tots els objectes materials estaven contaminats pel pecat. Hi havia doncs una percepció negativa de la realitat. Tots recordeu aquell grup escultòric tan bell del Santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, una de les mostres més destacades del romànic català ja de transició cap al gòtic. Representa el davallament de Crist de la Creu. Amb les imatges de Crist, de Maria, de Joan, de Nicodem, de Josep d’Arimatea, de Dimes i de Gestes... Segons mossèn Parassols els qui el van tallar van voler destacar la corporalitat de Crist precisament per afirmar allò que els càtars del mateix poble negaven.
Però no estem parlant d’unes heretgies de l’antiguitat ni de l’Edat Mitjana. El docetisme és una forma de gnosticisme i del gnosticisme en parla el papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa”. El gnosticisme és  “una fe tancada en el subjectivisme, on solament interessa una determinada experiència o un seguit de raonaments i coneixements que suposadament reconforten i  il·luminen però en definitiva el subjecte queda tancat en el més aquí de la seva pròpia raó o dels seus sentiments.”
I podríem dir: nosaltres no som gnòstics, ni càtars, ni docetes... És cert, cada diumenge professem la nostra fe en l’encarnació. Però quantes vegades volem viure la fe com una experiència de confort i benestar, una fe endormiscada, plaent, amb una espiritualitat desencarnada, allunyada de la realitat. Hi ha corrents de pensament que afavoreixen aquesta posició.
Recordo que quan em van ordenar prevere, el Cardenal Jubany em va dir: els peixos (les persones) són importants, però també ho és l’aigua on viuen (la cultura). Tu ets capellà i t’has de preocupar dels peixos, però treballes en els mitjans de comunicació i has de vetllar per la qualitat de l’aigua on viuen aquests peixos.  Ho recordava aquesta mateixa setmana en presentar la nova etapa de Catalunya Cristiana.                                                                                                                                                                             L’aigua de vegades pot estar enrarida, d’altres corrompuda, d’altres intoxicada...l’ambient ens afecta més del que podem pensar.

 “M’heu eixamplat el cor en els perills”, hem escoltat al salm. Expressió de la resiliència, de la gràcia que ens atorga el Senyor per adaptar-nos positivament a les circumstàncies més adverses.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

domingo, 8 de abril de 2018

Trets de la primera comunitat


Homilia diumenge de l’octava de Pasqua 8/04/2018

Són d’ahir però ens poden servir per avui i per sempre. Diu els fets dels apòstols que els creients tenien un sol cor i una sola ànima. És a dir un mateix sentir i un mateix ésser. Això avui entre nosaltres no és ben bé així. Molts volem tenir un sol cor una sola ànima, però també és veritat que entre nosaltres hi ha persones que celebren juntes la seva fe i potser es miren amb suspicàcia, o són de la mateixa família i no es parlen perquè estan renyides. Una de les missions dels rectors és esforçar-nos per fer encaixar les diverses mentalitats, de manera que ningú se senti estrany en la comunitat de fidels (Vademécum del rector,4).
Un altre tret que s’assenyalen de la primitiva comunitat, és que ningú d’ells no parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies sinó que tenien tots els béns en comú. Potser la vida de la primitiva comunitat estigui una mica idealitzada, però en qualsevol cas es dibuixa cap on hem de tendir. Tots sabem que hem de treballar per al bé comú, però també és veritat que el sentit de la propietat el tenim tan arrelat que els grans problemes que hi ha a les famílies vénen sovint per raó del patrimoni. I qui diu la família diu l’entitat el moviment o el partit polític: són els meus seguidors els meus militants els meus votants.
Un altre tret el trobem a la primera carta de Sant Joan quan diu que cada fill de Déu és un vencedor del món, que la nostra fe ja ha vençut el món. Jo em pregunto no serà que el món ens venç a nosaltres? Estem tan pendents del que es diu els mitjans de comunicació -i certament hem d’estar ben informats, i formats- però de vegades fem dependre el nostre estat d’ànim, el criteri i l’opinió, d’allò que ens diuen els mitjans de comunicació. Hi ha persones que busquen llegir als mitjans que només reforçaran allò que ja pensen ells mateixos: això no pot ser. La reflexió i la pregària, l’art de la conversa, la maduresa, ens han d’ajudar a posar una certa distància de la immediatesa del moment per formar-nos un criteri sòlid.
Un altre tret de la primitiva comunitat és que vivien amb les portes tancades per por al context. Va caldre Jesús que es posés en migdia ells i els retornés la valentia i els impel·lís a sortir.
Un altre tret és que els cristians ja es reunien en diumenge, el dia del Senyor, per fer el seu memorial. Perquè diu que vuit dies més tard ja es tornaven a trobar altra vegada a casa.
Encara un altre tret de la comunitat és que no tots ho tenien tot clar, ni els processos eren idèntics. Uns donen testimoni: “ hem vist el Senyor!” i uns altres, com Tomàs, dubten. Ni en el matrimoni, ni en la família, ni a la comunitat estem vivint tots en un idèntic moment. Això fora impossible. El nostre creixement és tot un procés: ens hem de donar a la mà els uns als altres per ajudar-nos en el camí de la fe. En el diumenge de la Divina Misericòrdia, hem de fer una prova d’aquest cor capaç de compadir, capaç de fixar-nos en la misèria, essent misericordiosos començant amb els de la nostra pròpia llar. Aquests dies més de cinc-cents missioners de la misericòrdia procedents de tot el món estan reunits a Roma. En la catequesi que han rebut –la formació ha de ser permanent- el cardenal Ruini els ha parlat dels dos pilars que han de sostenir la vida de la comunitat cristiana a la llum de la misericòrdia  i que segons l’expressió del papa Francesc són perdonar i donar.
Que aquesta eucaristia ens ajudi a enfortir la nostra capacitat de perdó i de donació generosa.

lunes, 2 de abril de 2018

Vetlla Pasqual 2018


Vetlla pasqual 2018 Santa Maria
Aquest temps de preparació per la Pasqua hem parlat del punt d’inflexió, aquell moment de la trajectòria vital en què experimentem un canvi. També hi ha moments d’inflexió en la vida de les comunitats i dels pobles, en la mateixa història de la humanitat. La resurrecció de Jesús és el punt d’inflexió que obre una dimensió nova a homes i dones. Hem escoltat a l’evangeli que després de la posta de sol, el repòs sabàtic s’ha acabat i es reprenen les activitats ordinàries. Les dones es preparen per fer les uncions del cadàver que el capvespre del divendres no havien tingut temps de fer. L’evangeli d’aquesta nit ens parla d’una terna femenina que és el primer testimoni de la resurrecció. Maria Magdalena, Maria la mare de Jaume i Maria Salomé. La tradició oriental distingeix les diferents maries, la tradició occidental les confon. Jo crec que aquesta terna és molt important:
De Maria Magdalena se n’ha dit moltes coses i ha assolit una gran popularitat. Hi ha una pel·lícula en cartellera dirigida per Garth Davis que m’ha impressionat perquè la presenta realment com a apòstol dels apòstols. Una dona forta, treballadora, que ajuda els necessitats i que ho deixa tot per seguir Jesús. Ella és el primer testimoni de la Resurrecció.
L’altra Maria és l’esposa de Cleofàs cosí germà de Josep i una de les primeres en adherir-se a l’ensenyament de Jesús. Segons la tradició tingué quatre fills, Jaume el Menor, Josep Barsabàs, Simó el zelote i Judes Tadeu i dues filles Lídia i Lísia ambdues deixebles de Jesús. Per tant una mare de família nombrosa.
Quant a Salomé fou també una deixeble de Jesús, que el seguia i el servia segons la interpretació tradicional hauria estat la mare de Jaume el Major i de Joan l’Evangelista, i la que havia demanat poder pels seus fills, obtenint de llavis del mestre la lliçó del servei.
Totes tres dones lluiten contra una cosa aparentment impossible: fer rodolar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre. Una pedra realment molt grossa. Hi ha una asimetria evident entre el que volen fer i els seus recursos.

Avui bategem la Sara, mare de família, acompanyada de l’espòs David i dels fills Josep i Daniel.  Sempre és un goig batejar, però encara és més emotiu quan el qui es bateja és un adult, plenament conscient.  La Sara amb l’ajut de mossèn Richard s’ha anat preparant de manera continuada per aquest pas i també ho ha fet amb molta alegria. Tenim present la seva mare, que s’uneix a la festa des del cel. Sara, comences a viure la plena llibertat interior, la llibertat dels fills de Déu. Per grans que siguin les dificultats amb què et trobis en el teu camí, pensa que per dins vius la llibertat interior, que et farà apartar tots els obstacles.
En el baptisme en ser ungits amb el crisma, oli perfumat, que ha estat consagrat Dimarts Sant a la Catedral es demana que siguem sempre membres de Crist, sacerdot, profeta i rei per a la vida eterna. I em pregunto on és allò que anomenem “denúncia profètica”.  Els cristians com a agents gestors del Regne de Déu, tenim la responsabilitat de denunciar els mals que es manifesten al món i alhora anunciar l’esperança d’un món millor, aquí i ara. La denúncia profètica ha de ser realista i responsable. Ha d’atorgar sempre l’oportunitat i ha de promoure l’obertura a canviar, a restablir i a construir relacions més fraternals entre tots els éssers humans. Ha d’afirmar la vida i ha d’anunciar l’esperança. I això s’ha de concretar en un compromís verificable per la justícia i la pau
Jesús ressuscitat va ser font de pau i de consol per als seus. Germans i germanes: visquem tots d’acord amb les nostres  promeses baptismals i sentirem l’embranzida de la llibertat interior que ens farà vèncer tots els obstacles.

Divendres Sant 2018


Acabem d’escoltar el relat impressionant de la Passió segons Sant Joan. Dues pinzellades: Simó Pere es treu l’espasa, prova que no havia entès encara que Jesús refusa la violència activa. I, d’altra banda la bufetada del criat i la ferma resposta de Jesús que, per cert, no para la galta... Diu un jove jesuïta, el P. Joan Morera, que la tercera via (ni l’acció-reacció, ni el silenci submís) és una proposta que molta gent ha fet al llarg del temps d’afrontar les situacions, que no és escapar del problema, ni de retornar la violència per violència. El nucli d’aquesta tercera via és la manera creativa d’afrontar els problemes sobretot respectant la dignitat de l’altre. “L’he llegida des dels textos bíblics, sobretot en la proposta de Jesús, amb els tres exemples de parar l’altra galta, entregar l’altre vestit i recórrer l’altra milla.” Sí, d’entrada, per la seva limitació, és veritat que els febles no tenen més armes. Però el fet de ser l’única no vol dir que sigui relegada a que no els queda més remei. Per practicar la noviolència activa, precisament es necessita molt d’entrenament, tant o més que per les armes, es necessita molta valentia (no és una cosa per covards, com deia Gandhi) i, per tant, molt de treball interior. Els creients pouem, o sigui agafem aigua de la pregària, i aquest és un gran fonament (és l’estil de Déu el que ens inspira). Partint d’aquí, tot allò que pugui empoderar la víctima, el qui està oprimit, pot arribar a tenir un impacte que desmunti els llaços verticals de dominació. Els imperis, els llaços verticals de dominació, normalment generen víctimes que no poden fer res més. Però sí que tenen dignitat, creativitat, iniciativa. I aquestes coses, com que parteixen d’una fe, la fe no es pot matar, no es pot violar, no es pot destruir. Poden destruir la persona, però no la fe. Això sempre queda i són aquestes les armes a través de les quals la víctima/l’oprimit pot arribar a transformar la realitat des de baix.
He tingut l’ocasió d’anar a veure amb uns amics l’obra de teatre Ecce Homo, d’Albert López-Vivancos. S’ha presentat a la sala d’actes de la Societat Coral La Badalonense, en el marc del 160è aniversari d’aquesta entitat coral, la més antiga de Catalunya. En aquest monòleg, interpretat pel mateix autor, s’explica la Passió des d’un punt de vista inèdit: el d’un oficial romà que es troba providencialment a Jerusalem en el moment històric del judici i la passió de Jesús i que és testimoni presencial dels fets fins a percebre la força de la mirada del Mestre. La noviolència és l’única arma dels febles, dels més fràgils, dels colpejats? L’Albert interpreta el personatge amb molta força i, en el decurs del monòleg, ens va dibuixant la prepotència de l’Imperi, la injusta persecució de Jesús, la crueltat dels botxins, el silenci del just sofrent i la progressiva conversió de l’oficial protagonista, Marcus Livius ...Un amic em deia en acabar que, en els moments que estem vivint, l’obra li havia ressonat especialment, perquè avui, entre nosaltres, continua igualment viva la prepotència, la persecució injusta, la crueltat irònica, la resposta no violenta...
En el Divendres Sant pensem de manera especial en la minoria cristiana de Terra Santa i també en els cristians que són perseguits. Segurament sabeu que la periodista i escriptora Pilar Rahola, veïna molts anys de Badalona acaba d’escriure un llibre titulat S.O.S. Cristians: La persecució dels cristians en el món d’avui, una realitat silenciada. “La persecució d’una persona per les seves creences és un tema de drets humans, no de religió”, ha dit l’escriptora. El llibre documenta com milions de persones al món no poden practicar la seva fe i denuncia com “és un tema que a occident es viu amb total indiferència”. Rahola ja ha publicat diversos llibres contra el fonamentalisme islàmic. Però la recerca que ara publica trenca el tòpic que els cristians només moren sota el fonamentalisme. El mapa de la persecució religiosa és molt més ampli. De fet, “el país més perillós pels cristians és Corea del Nord: és pitjor ser cristià a Corea del Nord que a l’Iraq”. L'Índia o Pakistan també encapçalen aquesta llista negra. Parlant de la seva fe a Catalunya Cristiana la Pilar diu: “certament em defineixo com a no creient, si bé no em molestaria gens ser-ho. Hi penso molt arran de la mort del pare, quan em vaig trobar molt sola davant la mort. Però la transcendència espiritual, que et porta a tenir una creença en Déu, no la pots impostar ni imposar. A mi no m’ha passat i no la tinc, però en canvi cada vegada em sento més còmoda amb la lluminositat que la fe dona a la societat.  Parlo de les persones que són millors després d’haver fet una aventura de transcendència espiritual. Necessitem aquesta gent a la societat. Jo sóc filla de la Il·lustració. La supèrbia del racionalisme ens va fet creure que la raó ho podia explicar tot. Crec que al segle XXI, com a mínim, hem d’acceptar que la raó no ho explica tot, i que la manera de defensar-nos davant les atrocitats del món no és només a través de la raó. Foragitar la fe no va ser una bona idea i potser es tracta que la fe (que vol dir lluminositat, espiritualitat, empatia amb el proïsme) i la raó vagin de la mà.”

Dijous Sant 2018


Cada sagrament està en connexió amb una realitat humana. Així el baptisme correspon habitualment al naixement, el matrimoni a l’amor dels  contraents, la unció dels malalts a la situació de feblesa de les persones grans o malaltes... I l’Eucaristia, amb quina realitat humana està connectada? A quina realitat antropològica es correspon? Jo crec que amb l’amistat, és el sagrament de l’amistat. És en el context del Sant Sopar que Jesús diu als deixebles: “a vosaltres us he dit amics perquè us he fet saber tot allò que he rebut del meu Pare”. Qui troba un amic ha trobat un tresor. En l’amistat no hi ha jerarquies. I les amistats s’han de  cultivar, s’han de cuidar... L’eucaristia ha d’enfortir els vincles d’amistat dels qui la celebrem. Sovint no sabem ni el nom de persones amb les quals fa anys que celebrem la missa cada diumenge. Ni el nom ni les circumstàncies personals, no sabem si travessen un moment de dificultat, ni si estaria en la nostra mà ajudar-los... Hauríem d’aproximar-nos amb respecte i delicadesa a cada persona.
“Cada dia ho veig més clar, que val la pena viure per estimar.” Així deia la cançó que cantava un amic badaloní avui molt malalt.  Sí, val la pena viure per estimar i per deixar-se estimar.  Ara a la llum de la Paraula de Déu hem de veure quina és la qualitat del nostre amor. És la gràcia la que ens fa passar d’un amor de necessitat a un amor cada vegada més oblatiu, de donació, d’abnegació...
Un amor que es posa als peus de l’altre. Aquest any el Papa Francesc anirà al centre penitenciari Regina Caeli de Roma on rentarà els peus a  12 presos de diversa edat i religió. Entre els dotze detinguts hi ha catòlics, protestants, ortodoxos, dos musulmans i un budista. Han estat triats per representar les diverses nacionalitats i confessions religioses. Tots ells viuran l’emoció de veure que el mateix Bergoglio s’agenolla davant d’ells per rentar-los, eixugar-los i besar-los els peus. Mai com aquests mesos a Catalunya hem tingut tan presents els presoners. Mai com ara els presos havien ocupat tant l’atenció dels mitjans. Certament estem vivint unes circumstàncies excepcionals i els presos són coneguts, activistes o dirigents polítics... però i les persones que porten anys a la presó? Recordo haver entrat algunes vegades en centres penitenciaris de Catalunya...  Haver hagut de passar 8  o 9 controls i saber que malgrat tan control hi continua passant la droga. Recordo haver vist com els presoners, s’alegren, com ploren quan reben una visita... No podem oblidar que visitar els pobres és una obra de misericòrdia: “estava a la presó i vinguéreu a veure’m”. El mateix Jesús passà una nit de la seva Passió a una estreta presó.
Ahir vaig tenir l’ocasió de visitar mossèn Joan Jarque, el cofundador de Catalunya Cristiana: té 90 anys i es manté lúcid i amb bon humor. Està escrivint les seves memòries. És un savi. Sempre s’aprèn al seu costat. Parlàvem de l’Església i dels seus ministeris. Em parlava d’un reconegut teòleg que deia l’Església és com un globus japonès de gas. La flama és Jesucrist que fa pujar l’aire, el globus tots els cristians, i els sacerdots i altres ministres som com els anells que sostenen el globus. Em feia pensar en la imatge de l’Església de Francesc: la piràmide invertida, amb una immensa multitud de laics que han de viure el seu sacerdoci baptismal i uns pocs ministres que hem de viure al servei del Poble de Déu. El clericalisme, diu Francesc, és dels pitjors mals... I també em feia pensar en aquell diàleg tan bonic de la pel·lícula De Dioses y hombres, quan un dels monjos trapencs amenaçats, quan es debatia si havien de marxar a Argèlia o s’hi havia de quedar i enfrontar-se a la mort deia als seus amics musulmans: ”nosaltres som ocells i podem volar en qualsevol moment”, referint-se que els poden destinar a un altre lloc. I una anciana musulmana el corregia amb afecte: “No els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sosté”. Si els sacerdots sabéssim sostenir així les persones en la seva fe! Pregueu germans perquè ho sapiguem fer així.