sábado, 29 de diciembre de 2018

El plat de fusta


Estimats germans i germanes
Honrar pare i mare és el quart manament de la llei de Déu. La lectura del llibre de Jesús fill de Sira ho deixa ben clar: “qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa”. Avui hi ha fills que ateneu sol·lícitament els pares i d’altres que se’n desentenen, amb excuses més o menys reals. El llibre sagrat és plenament actual:  “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Em fa pensar en el conte del plat de fusta. Molts el sabeu, però val la pena recordar-lo: Hi havia una vegada una família de pagès formada pel matrimoni, el fill de nou anys i l’avi. Entre ells hi havia una bona harmonia. El pare i la mare treballaven per fer tirar endavant la casa i tots dos s’ocupaven de les tasques de la llar. El noi anava a escola, i era un bon estudiant i molt enginyós. Quan no era a estudi, es divertia jugant amb els seus amics com feien tots els nois d’aquest món. L’avi era molt gran, i s’havia passat tota la vida treballant amb les seves mans de sol a sol. Malgrat això, la fatiga mai l’havia vençut per tal de proveir menjar i benestar a la seva família. Però tants afanys i tan prolongats li havien cobrat un tribut dolorós: les mans li tremolaven com les fulles d’un arbre. Tot i que s’esforçava molt, sovint li queien de les mans els objectes, i de vegades es trencaven i s’esmicolaven quan espetegaven contra terra. Durant els àpats, no l’encertava en dur la cullera a la boca,i vessava el contingut al damunt de les estovalles. Per mirar d’evitar-lo, procurava acostar-se el plat, però sovint acabava per terra trencat al damunt de les rajoles del menjador. I així un dia i un altre. Li sabia molt de greu i es disculpava que li passava aquest contratemps. Hauria volgut conservar el vigor que teniu quan era jove. La mare, que era la seva filla, dissimulava tant com li era possible per tal de no avergonyir-lo.- No et preocupis, avi. Això li pot passar a qualsevol -li deia mentre l’acariciava suament amb les mans. Després recollia els trossos de terra tan discretament com podia. Però el pare, el seu gendre, no tenia els mateixos sentiments. Estava molt molest amb les tremolors de l’avi. Al final va prendre una decisió que va sorprendre i contrariar la resta de la família: des d’aquell dia, l’avi menjaria a banda de la taula familiar i faria servir un plat de fusta. D’aquesta manera no embrutaria les tovalles ni trencaria la vaixella. Des d’aleshores l’avi dinava i sopava en un racó del menjador amb el seu plat. Bellugava el cap a poc a poc amb resignació, i de tant en tant s’eixugava unes llàgrimes que li queien per les galtes. Era molt dur acceptar aquella humiliació. Durant els àpats hi havia un silenci fred, incòmode; havien desaparegut les converses tranquil·les i els somriures. I així van passar unes quantes setmanes.Una tarda, quan el gendre va tornar a casa, va trobar el seu fill embrancat en una tasca misteriosa: el noi treballava afanyadament en tros de fusta amb un ganivet de cuina. Treia encenalls amb molta cura, com si fos un hàbil mestre artesà. El pare el va observar i, ple de curiositat, li va dir: - Què estàs fent, fill, tan concentrat? És un treball manual que t’han manat fer a l’escola?- No, pare –va respondre el noi.- Potser fas un regal per a la mare? –va insistir el pare.- Tampoc és un regal –va contestar el noi sense alçar la vista.- Aleshores, què és? No m’ho pots explicar? - I és clar que sí, pare. Estic fent un plat de fusta per al dia que tu siguis vell i et tremolin les mans. I així va ser com l’home va aprendre la lliçó, i des d’aleshores l’avi va tornar a seure a la taula amb tota la família.
I d’altra banda, quina angoixa quan uns pares busquen un fill i no el troben! Recordo –molts recordeu-  el cas de Jean-Luc Wauters, el nen francès que va desaparèixer en els boscos propers a la Jonquera el diumenge de Rams de 1968, ara fa cinquanta anys, quan els seus pares i avis, després de la benedicció de les palmes a la parròquia de Perpinyà van creuar la frontera per anar a dinar al camp i passar la resta de la jornada a Espanya, un costum generalitzat entre els residents del Sud de França. El dia va transcórrer plàcidament, fins que arran d’una tempesta, el petit Jean-Luc va desaparèixer. Totes les recerques van resultar infructuoses. Es va dir que havia estat un segrest, van arribar a fer xantatge als pares, recordo la mare plorant davant les càmeres de televisió, fins que les restes de l’infant, que havia mort segurament de por, van aparèixer tres anys després. Però  hi ha també moltes altres menes de pèrdues: hi ha fills que opten per allunyar-se dels pares perquè se senten decebuts, perquè es volen auto afirmar o perquè les seves opcions de vida els sembla que  ho exigeixen.
 Ens costa de creure que Jesús adolescent volgués donar una lliçó als seus pares i els fes patir, més aviat pensem que aquest passatge anuncia l’angoixa de la separació arran de la mort en creu i el goig del retrobament després de la Resurrecció, precisament al tercer dia. Ens diu que totes les pèrdues, per grans que siguin, esdevindran guanys en el Cel, davant la perplexitat dels qui el món té per doctors de la llei.


lunes, 24 de diciembre de 2018

Homilia en la Nit de Nadal de 2018


Estimats germans i germanes:

L’evangelista diu que “Ella –Maria- l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal”. En una frase Lluc sintetitza una situació difícil, límit, dramàtica. Els pessebristes amb enginy l’han recreada des de fa molts anys: “buscant posada.”. De seguida ens venen a la ment els qui no han trobat lloc en la societat. Els milions de desplaçats, és a dir els qui tenien lloc i l’han perdut. I també els qui, gràcies a Déu, tenim un lloc.  Quina satisfacció quan una persona ha trobat el seu lloc!
Jesús ha de néixer en el que alguns sociòlegs diuen “un no lloc.” És a dir un espai de trànsit, provisional... Potser no tan miserable com diu la cançó, probablement era un estable acabat amb una cova, en un temps on persones i animals convivien, però sigui com sigui, Josep i Maria van haver d’improvisar... Jesús naixerà fora de la ciutat, dirà que no té on reclinar el cap i morirà fora de la ciutat. Serà un outsider!

Com escriu José Laguna en un opuscle que porta per títol “Acollir-se als sagrat” els llocs es construeixen i es destrueixen. Una cavitat en una roca no és res més que un espai buit, fins que un ésser humà decideix que aquell forat és un bon lloc per protegir-se de les inclemències del temps i de les amenaces dels animals salvatges, i acaba convertida en una cova habitable.

Tots nosaltres gràcies a Déu tenim una casa, tenim un lloc habitable. En Josep Maria Esquirol explica:  hi ha alguns jocs infantils, com el de tocar i parar en què després del perill, si el vailet aconsegueix  arribar a una zona segura, crida: “casa!” o “salvat”. La casa salva (...) en un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món. La casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Aquestes festes fem família, fem casa. És un estímul per la creativitat.

Aquests espais poden ser físics i també simbòlics. El bisbe Antoni Vadell, auxiliar de Barcelona, diu que cal distingir el vestíbul, allò que la gent veu, de la sala on la gent es troba, de la cuina, allí on tot es cou. Si a la cuina no hi ha ningú tot és soledat...

Aquest any en fa dos-cents d’una de les nadales més populars: Santa Nit (Stille Nacht). Carles Batlle, un barceloní que viu i treballa a Àustria com a professor de català i guia turístic n’explica la història: al barri d’Obendorf de Salzbug, Franz Xaver Gruber (1787-1863) mestre i organista i Joseph Mohr (1792-1848) un capellà d’origen humil i ajudant del rector, compartien la passió per la música i els unia una gran amistat. El 24 de desembre de  1818 en Joseph es recordà que tenia un poema de Nadal de sis estrofes escrit feia dos anys. El portà al matí al poble d’en Franz i li demanà que li posés música. D’aquí va sortir una cançó per tenor, baix i guitarra, mentre que el cor només havia de repetir l’últim vers. La lletra en català  en una traducció literària diria així:
Nit silent, nit santa! Tothom dorm; sols la parella santa i confiada està desperta. Nen bonic amb cabell rinxolat, dorm amb calma celestial!
Nit silent, nit santa! Fill de Déu! O com riu l'amor des de la teva boca divina, ens toca l'hora de la salvació mitjançant el teu naixement, Jesús!
Nit silent, nit santa! Que ha dut la salvació al món, que des de les altures daurades del cel, ens fa veure la plenitud de la gràcia, Jesús fet home.
Nit silent, nit santa! On avui s'ha vessat tot el poder de l'amor paternal, on Jesús ple de gràcia ha abraçat els pobles del món com a germà.
Nit silent, nit santa! Des de fa temps pensada per a nosaltres quan el Senyor, lliurat de la ira en els temps remots, prometé protecció al món.
Nit silent, nit santa! Anunciada primer als pastors a través de l'al·leluia dels àngels, ressona de lluny i a prop: Jesús, el Salvador, és aquí.

Joseph Mohr, de salut feble, marxà d’Oberndorf l’any següent i començà una odissea per molts poblets de la zona. Sempre a favor dels més desvalguts, morí pocs dies abans de fer 56 anys sense assabentar-se de l’èxit del seu poema. I n’havia tingut perquè l’orguener que havia de restaurar l’orgue d’Obendorf, un tirolès, va quedar fascinat per la cançó i se’n va endur una còpia de la partitura. En aquells temps molts tirolesos miraven de guanyar diners durant l’hivern fent gires per Europa i cantant cançons de la seva terra. Alguns fins i tot arribaren als Estats Units d’Amèrica. Tots portaven al Santa Nit al damunt la cançó té gran èxit com a cançó tirolesa. L’any 1918 quan arribà el primer centenari la població no estava de festa. Tot just havia acabat la Gran Guerra. L’església de sant Nicolau d’Obendorf ja no existia i nasqué la idea de fer una capella commemorativa en el seu lloc, però el projecte no s’aconseguirà fer realitat fins al 1937. Un any després les tropes nacionalsocialistes envaïren Àustria i l’incorporaren a Alemanya. Les conseqüències de la Segona Guerra Mundial foren encara molt pitjors que les de la Primera. Acabada la guerra, Àustria se separà d’Alemanya i esdevingué de nou un país sobirà.

En Carles diu amb raó que avui el 2018 la humanitat encara no ha aprés la lliçó. Encara hi ha guerres i lluites arreu. Però amb els seus dos-cents anys d’història aquesta nadala traduïda a més de 300 llengües i coneguda en els cinc continents ens ajuda a enviar un missatge de pau i de serenor a la humanitat. Gràcies Joseph, gràcies Franz.
Que tinguem tots una Santa Nit.

domingo, 23 de diciembre de 2018

Soritat i fronteres


Homilia quart diumenge d’Advent (23/12/2018)

Som a les portes de Nadal.  El profeta Miquees ens ha parla de Bet-Lèhem Efrata aquesta ciutat d’orígens eterns que encara avui té un gran significat religiós per les tres religions monoteistes: pels cristians per ser tradicionalment el lloc de naixement de Jesús; pels pelegrins  jueus perquè allí veneren la tomba de Raquel i el lloc de naixement i coronació del rei David; pels musulmans perquè l’Alcorà, tot i no afirmar la divinitat de Jesucrist, dedica més espai a la història de la seva concepció virginal i al seu naixement que el Nou Testament: el presenta com a símbol del naixement de l’Esperit en tots els éssers humans (Alcorà 19:17-29; 21:91). Com els grans profetes, Maria rep l’Esperit i porta Jesús al seu si que arribarà a ser un ayah, una revelació de pau, mansuetud i compassió al món.
Per això avui ens entristeix que el govern d’Israel hagi encerclat Betlem de muralles i passos de control. Això impedeix el lliure trànsit dels habitants i ha limitat els intercanvis comercials i ha provocat una gran disminució del turisme, una de les principals fonts d’ingrés a la ciutat.  Fa pocs dies el Papa Francesc i el president de Palestina Mahmoud Abbas, coincidien en la necessitat de restaurar el diàleg entre israelites i palestins per  aconseguir la pau a l’Orient Mitjà. Els cristians tenen un paper positiu en aquest procés. Preguem per aquesta noble causa.
I evitem que creixi l’obsessió de les fronteres, les tanques, les barreres...! Anit beneïa el vaixell de vela en què un badaloní, en Xavi Font i l'Hermogenes, salpaven aquest matí cap a Amèrica. Tot una aventura. Però també un viatge interior. A la benedicció hi eren presents els seus pares i uns pocs amics. Anit la mar amb el reflex de la lluna plena estava magnifica. En Xavi, que és un home creient, em parlava de la seducció que per ell té la mar: aparentment no hi ha fronteres, ni barreres, la mar oberta li eixampla el cor... I ens venia a la ment la cançó de José Luis Perales:  Marinero, ¿dónde vas?/Deja tus redes y reza/Mira la estrella pasar/Marinero, marinero haz en tu barca un altar/Marinero marinero por que llego navidad.” També d’altres  badalonins estan fent una tasca heroica de salvament dels qui s’han trobat amb les portes barrades i estan a punt de naufragar amb les seves pasteres: no els oblidem.
Segurament sabeu que sororitat o també soritat és la paraula, que ha estat escollida com a neologisme català de l’any 2018. Soritat o agermanament femení és un terme que prové del llatí “soror” (germana) que reflecteix un lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. en un context social que sovint ha estat i és per a vosaltres, dones, de discriminació. A les persones de formació cristiana no ens sorprèn aquesta paraula perquè a les religioses sabem que se les tractava de “sor”, que prové de l’esmentada paraula llatina. Doncs bé: en la lectura de l’evangeli d’avui hi veig una icona d’aquesta fraternitat femenina, d’aquesta soritat. Maria i Elisabet en un context de dominació i d’opressió, formen part de la resta fidel d’Israel. Maria no s’ha quedat contemplant-se a ella mateixa com a escollida de Déu sinó que surt d’ella mateixa per anar a cercar aquella que més la necessita. D’altra banda Elisabet pressent en el seu si l’arribada de la Mare del Salvador i acull entusiasta i felicita a Maria. Hi ha un intercanvi de presents: Elisabet felicita Maria amb una benaurança bellíssima: “feliç tu que has cregut” i Maria l’obsequia amb l’himne revolucionari i pacífic alhora del  Magnificat. Quantes sanes complicitats entre aquestes cosines!  Aquests festes practiquem la visitació, sortim, acollim, ens reunim, ens abracem... I si us plau no deixem de pensar en els qui es trobaran més sols. Com s’alegren els ancians i els malalts quan aquests dies els visitem o els portem la comunió!
Com s’alegrava també ahir el bisbe Tomàs Jesús i els seus col·laboradors en veure part del Refetor de la Cartoixa ple de medicaments fruits de la solidaritat destinats a l’ajut humanitari a Veneçuela! Gràcies a tots els qui hi heu col·laborat. La campanya continua.
Estimats germans i germanes. Els esdeveniments d’aquest divendres a Barcelona i a tot Catalunya, ens fan reflexionar: enmig de la convulsió, hem esta testimonis d’un canvi de to entre els nostres líders polítics que cal aprofundir i intensificar. Un pensa que, només un gran projecte comunitari, basat en el diàleg, la negociació i l’enginy de la fraternitat, podrà ser la sortida de l’atzucac que travessem. I un element integrant serà sens dubte la soritat que, amb uns accents propis, pot fer aquesta sortida més suau i viable.
Que tingueu tot un bon Nadal, solidari i sense fronteres. Que el Senyor ens renovi per dins i ens faci veure la claror de la seva mirada, més clara encara que la lluna ahir sobre el mar de Badalona.

domingo, 16 de diciembre de 2018

Fer goig



Estimats germans i germanes
Avui és diumenge del goig, camí de Nadal.
Diverses vegades a les lectures d’avui surt la paraula “goig”. El goig és l’emoció que ens causa quan contemplem una cosa que ens agrada molt. El goig és l’esperança certa d’obtenir allò que escau, el goig és la possibilitat d’adquirir el bé desitjat. La paraula “goig” és molt rica.
L’escultor Joan Matamala Flotats  -que va acabar la decoració escultòrica de la façana del goig de la Sagrada Família- explica que el 1925 quan es va acabar el primer campanar, la torre de Sant Bernabé, en aquella mateixa façana, hi hagué una celebració eucarística molt concorreguda. Quan es va acabar la missa, Antoni Gaudí es va acostar a un antic veí i li va preguntar: Què li ha semblat el campanar descobert? La resposta no podia ser més breu: “Que fa goig!”. Comenta que en aquesta expressió hi ha sintetitzat tot l’ideari artístic de Gaudí: el seu desig d’alegrar la vista amb el seu art i d’elevar l’esperit dels homes i dones. A més aquest veí ho va encertar perquè aquella era la façana precisament del goig, dels misteris de goig del rosari.
“Fer goig” és una expressió molt gràfica. Hi ha persones grans que, ahir com avui, procuren fer goig. La meva àvia materna que va viure més de cent anys, encara molt velleta es continuava arreglant i pintant perquè deia que era molt important que les persones grans “fessin goig”. Jo us felicito a les persones grans que us arregleu i procureu fer goig, perquè goig és alegrar els altres. El goig més gran és el de viure, d’existir, podent no haver existit mai.  Estem tan acostumats a viure que no acabem de valorar del tot l’existència, la nostra i la dels altres.  De vegades la comencem a valorar quan els altres, els qui hem estimat, ja no existeixen per nosaltres. Afortunadament per Déu continuaran existint sempre més.
La meravella és que per difícils que siguin les circumstàncies externes, aquest goig interior el podem continuar vivint sempre.  Cada dia hi ha moments de goig. Un anunci important, un cercar amb l’esperança que trobarem...
Sant Pau ens ha exhortat dues vegades a viure sempre contents i podríem pensar: “com podem viure contents en les actuals circumstàncies? Ell mateix afegeix la resposta “en el Senyor que teniu a prop” Ja Joan Baptista va donar claus per aquesta felicitat als qui anaven a escoltar-lo: a tothom, a compartir el vestit i el mantell, als cobradors d’impostos que no exigeixin més del que està establert, als guardes que no amenacin  amb denúncies, que no maltractin... És el que avui diríem una ètica de mínims. Està bé. Però no n’hi ha prou. Com deia mossèn Pere Surribas, quaranta anys rector de Calonge, de vegades el cumplimiento és un “cumplo y miento”. Però nosaltres no som seguidors de Joan, sinó de Jesús.  De Jesús que dirà, al qui et demani la túnica dóna-li també el mantell, al qui et demani que caminis amb ell un quilòmetre, caminen dos... és a dir, siguis sempre generós i sobreabundant. És la bogeria de l’amor.  És una ètica de màxims.
El naixement de Jesús és font de goig i d’esperança, per això aquests dies els carrers i les places s’omplen de lluminàries. I les llars de guarniments. Les colles d’amics i els companys de feina es reuneixen per sopar i fer festa. Encara que molts no sàpiguen ben bé què celebren,  procuren que tot faci goig i l’assaboreixen. Però si som de debò generosos i abnegats redescobrirem el goig del Nadal que s’acosta!
  

sábado, 8 de diciembre de 2018

Un context magre


Homilia diumenge 2 d’Advent
Qui són aquests personatges de què parla l’Evangeli d’avui?
Tiberi, de jove, un dels més grans generals de Roma que va ampliar els límits de l’Imperi. Després se’l va recordar com un governant  tenebrós que en realitat mai no va ser emperador. Plini el Vell el va definir com “el més trist dels homes”.
Ponç  Pilat és prou conegut pel protagonisme que pren en el relat de la Passió. En fem menció en el credo. D’ell s’ha dit que s’ha convertit en un símbol tradicional de la vilesa i de la submissió als baixos interessos de la política.
Herodes Antipas: governador de Perea i Galilea es va fer famós per la seva participació en els esdeveniment s que desembocarien en les morts de Joan Baptista i del mateix Jesús de Natzaret. Per cert amb la seva perversa muller Herodies,  fou desterrat a  un petit poble del Pirineu, avui Sant Bertran de Comenge a tan sols 30 quilòmetres de la Vall d’Aran.
Felip: A diferència dels seus germans fou un governant just. Lisànies: és un personatge poc conegut que governava a Abilena al nord de la muntanya de l’Hermon, frontera entre Israel, Líban i Síria, una zona avui tan castigada.
Anàs i Caifàs: van actuar junts en la captura i crucifixió de Jesús i en la posterior persecució dels deixebles. El fet de mencionar-los tots dos com a subjectes d’un únic pontificat reflecteix una situació anòmala: Anàs havia estat destituït pel governador romà, però va seguir exercint tota la vida una influència determinant encara que el seu gendre Caifàs ocupés el càrrec. A la Divina Comèdia Dant, amb la seva finor incisiva, els presenta castigats de la mateixa manera: crucificats al fossar dels hipòcrites i trepitjats pels altres condemnats.
Lluc, pintor de la realitat, situa la predicació de Joan doncs en aquest context gens fàcil: gairebé tots aquests noms evoquen corrupció. A més sincronitzar l’activitat de Joan amb el govern de Roma, centre polític del món vol dir situar el missatge de l’evangeli en l’horitzó de la història universal (I. Gomà).
Molts d’altres ascetes s’estaven com Joan en el desert de Judà. Però només ell va tenir l’audàcia de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat anant a predicar per la terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó.  El passatge d’Isaïes que cita l’evangelista en temps de Joan era el lema dels ascetes del desert que anaven a “preparar el camí del Senyor”. Fa referència als repatriats que creuen el desert sota la guia de Déu des de Babilònia a Palestina. Una altra imatge ben actual: avui hi ha més hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial... Els evangelistes a aquesta dura travessia li donen el sentit al·legòric de conversió. Allò que és tort s’adreça, allò que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre es fa suau i allò altívol s’abaixa perquè pugui entrar Crist.
Fa pocs dies el bisbe Antoni Vadell ens deia als preveres i diaques de l’arxiprestat que que el Senyor ens convida a buscar-lo i a reconèixer-lo, dins la nostra realitat concreta, la que ens envolta, dins la vida quotidiana, en l’avui de la nostra vida.
Potser que estiguis passant un moment de dol, de decepció, de buidor espiritual, de desencís... Potser que estiguis sotmès a una forta pressió... pot ser que estiguis expectant, potser que estiguis emprenent una nova etapa en la teva vida. Sigui com sigui és el teu context real i és aquí on l’has de trobar. Que t’hi encoratgi el testimoni profètic de Joan.
Estimats germans i germanes, faig meva la certesa de Pau: “estic segur d’una cosa: Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”.

Caldrà dir que sí


Solemnitat de la Immaculada 2018

Estimats germans i germanes,

El llibre del Gènesis - el llibre dels orígens- ens explica que després d’haver creat el món, Déu se’l va mirar i va veure que era bo. En realitat la paraula bíblica és bo i bonic, però nosaltres en català no tenim un terme per dir conjuntament les dues coses i per això diem que se’l va mirar i va veure que era bo de debò. Quan veiem una acció positiva i generosa diem que és una obra bona, però quan una acció és especialment abnegada i generosa diem que és bonica. “És bonic el testimoni d’aquesta família que ha acollit...”, “és bonic com aquests avis s’estimen”, “és bonica la generositat d’aquell jove...” La bellesa designa un tipus de bondat més alta.
Aleshores ens preguntem: per què hi ha mal? Per què hi ha sofriment? Per què les notícies ens mostren cada dia el rostre més cru de la realitat? Perquè portem el tresor de la nostra llibertat en gerres de terrissa i, sovint, en fem un mal ús. I sí Déu ha fet la creació bona i bonica, Déu ens ha fet bons i bells però nosaltres sembla que li hàgim esguerrat la plana i no hem acceptat els nostres límits, no acceptem la malaltia ni la mort, ni l’arruga ni la pèrdua. Ens costa d’acceptar els nostres límits i volem saber més i més i volem acumular coneixements i sembla que no en tenim prou amb vint-i-quatre hores del dia i ens tornem insaciables. I ens anem allunyant de la natura i de la nostra humanitat.
Per això avui celebrem que Déu es va fixar en una noia bona i bonica d’un petit poble, amagat en un racó de la terra. Aquesta noia del poble estava cridada a ser la seva interlocutora. Déu va decidir establir amb ella una aliança eterna. Aquesta noia es deia Maria que entre altres coses vol dir l’estimada de Déu.
 Avui és la festa que ens convida a retornar a la simplicitat i la senzillesa del viure per poder tornar a conversar amb Déu a l’hora de l’oreig suau del matí. La pregària és el reconeixement humil de la nostra contingència. I en el clima de la pregària podem tornar a dir-li a Déu que sí. Com deia Helder Càmara –i ha citat el Cardenal Omella- el sí d’una petita noia en un petit poble va canviar la història. La història de la humanitat es va obrint pas amb força enmig d’un cúmul d’errors i despropòsits gràcies a aquells que com Maria tornen a dir sí a Déu en cada moment. En aquells que fidels a la seva consciència són capaços dels sacrificis més grans. Sigui l’entrega generosa en les perifèries, sigui un projecte que salvi vides, sigui un cant a la bellesa o sigui una meditada vaga de fam.
Déu va fer el món bell i bonic i nosaltres estem cridats a estendre la bondat i la bellesa amb molts “sís” quotidians.
Maria no estigué sola: tingué el suport de Jesús, de Josep, de les seves germanes, del seus pares, de la porció del poble escollit. I la fraternitat neix de saber-nos germans en l’existència.
I avui donem gràcies especialment per aquell sí de Natzaret preparat des de l’eternitat que havia de canviar la història. I demanem que la penitència, el perdó, la reconciliació, ens faci immaculats com Maria.


jueves, 6 de diciembre de 2018

Sonet a Mercè Porredon


Sonet en el comiat  de Mercè Porredon Auguets
6 de desembre de 2018

Mare de Mn. Jordi Cussó i Porredon
Any de la Mare de Déu de la Mercè, protectora de República Dominicana

En el jubileu de la teva patrona
et diem a reveure Mercè estimada
ben conscients que aquesta vegada
has marxat dormint amb Déu una estona.

Has estat per damunt de tot bona persona:
filla, esposa, mare i àvia venerada
has fet dreturer camí sens marrada
deixant-te bressar de l’Esperit l’ona.

Amb els Porredon parlaves de nit
amb veu pregona des del teu llit
-és que t’anhelaven ja més enllà.

Res del que has fet no ha estat en va
ara puja de pressa i estén la mà
que dalt del cel t’espera el Damià.


miércoles, 5 de diciembre de 2018

Exèquies de Josep Lluís Núñez i Clemente


Parròquia de la Bona Nova, 5 de desembre de 2018

Introducció

En Josep Lluís Núñez ha mort després d’una llarga lluita.  Amb una fortalesa que sorprenia fins i tot als metges, al final la mort ha guanyat la partida. Estem acomiadant un home de fe. La Maria Lluïsa, els fills i els néts ens han convocat per donar gràcies a Déu per la  vida llarga i fecunda d’en Josep Lluís. Saludo cordialment el rector d’aquesta parròquia, mossèn Carles Sauró per la seva càlida acollida, el diaca mossèn Ramon Vuyreus i a Biel Harpel, que acompanyant-nos al piano ens ajudarà a pregar. En atención a las persona que habéis venido de más lejos, y por petición expresa de la família, alternaremos el catalán y el castellano en esta celebración tan multitudinaria, que deseamos que sea también de consuelo y de esperanza


Homilia

La primera vegada que vaig veure Josep Núñez fa anys era al carrer de Barcelona, dalt d’un autocar, pel lateral de la Gran Via, tombant per Pau Claris. Ell anava al capdavant , radiant, abraçat a la copa, quan amb tots els jugadors baixava cap a la Basílica de la Mercè a oferir-la a la Mare de Déu.

La darrera vegada que el vaig veure va ser fa poc a la clínica, lluitant contra la malaltia, voltat del vostre afecte i de l’auxili dels metges i el personal sanitari.. Mig inconscient, en sentir-me encara em va estrènyer ben fort la mà. I vam pregar el parenostre unint les nostres mans. Feia poc que havia rebut la unció dels malalts.

Tal com l’home que havia construït la casa sobre la roca, de què parla l’evangeli, en Josep Lluís Núñez i la seva muller Maria Lluïsa Navarro, al capdavant d’una important empresa constructora, han bastit molts edificis de Barcelona. Els vostres blocs de pisos són característics i inconfusibles... Bastits amb la seva supervisió directa, calculant els riscs, tenint cura dels detalls... Com valorem  també la restauració de l’emblemàtica Masia! Quan en Josep Lluís repassava la seva trajectòria deia: “Nuestra empresa es la que quisimos mi família y yo que fuera. Es decir, eminentemente familiar (...) Hemos tenido unos col·laboradores maravillosos (...) mi sentimiento hacia todos ellos es de gratitud por su esfuerzo y lealtad”.

Però la construcció més important, d’en Josep Lluís, sens dubte, la seva passió fonamentada en la roca incommovible de la fe, ha estat la seva pròpia família, la que tots dos, Maria Lluïsa, vau fundar un 26 de setembre de 1956 a Montserrat. Maria Lluïsa: avui és un dia especialment trist per a tu.  En el decurs d’aquests 62 anys has estat al costat d’en Josep Lluís, com a esposa i com a interlocutora i col·laboradora directa. El buit que et queda humanament sembla difícil d’omplir, però et resta la teva fe, el consol i la tendresa dels teus fills i néts i l’exemple de la lluita incansable del teu estimat espòs. Sabem que continuaràs lluitant tal com ell ho va fer...

Per vosaltres els fills, Josep Lluís i Josep Maria, pels néts Patrícia, Pepe i Ana, avui és un dia trist però ple d’agraïment, car sabeu que sense la vida del vostre pare i avi, no hi hauria hagut la vostra vida. Quantes lliçons de proximitat, d’esforç, de superació que us ha donat! Us ha ensenyat la lliçó de crear equip i d’ell heu après a ser generosos. Tenia el somriure i, quan calia, les llàgrimes sempre a punt. No temia exterioritzar els seus sentiments. Era com un infant crescut. La família, la feina ben feta i el Barça han estat els seus hobbies i les seves grans passions.

Josep Lluís Núñez ha sido el presidente más longevo del Barça. Ha llevado a su equipo y a sus colores a hitos insospechados. Y situó al equipo en lo más encumbrado. Bajo su mandato el Barça creció exponencialmente, y este club, que es más que un club, ha dado renombre a Barcelona en todo el mundo. Lo han subrayado los periódicos: Josep Lluís Núñez ha sido un gran presidente. Sin embargo no lo ha tenido fácil, muchos lo sabéis. Recuerdo que hace años un renombrado jugador y un obispo sostenían un dialogo en una prestigiosa revista. Y el jugador le preguntaba : “señor obispo, por qué Dios nos enseña esas tarjetas amarillas en el camino de la vida?” Las tarjetas amarillas son las contrariedades, los fracasos... Pero las dificultades vividas desde la fe... también hacen crecer.


Cuantas lecciones extraemos del deporte! El deporte es, puede ser fuente de humanismo. Es la escuela donde se puede aprender el fair play, el juego limpio, el trabajo en equipo, la sana competitividad, la autosuperación... El deporte es la gran fiesta de los pueblos.  Cuantas veces un evento deportivo donde concurrern países rivales abre el camino a un mayor entendimiento!  La carta de San Pablo a los Tesalonicenses que hemos proclamado nos ha recordado la carrera del atleta para alcanzar la plenitud, esa carrera que todos a nuestro ritmo hemos de procurar seguir en nuestra existencia.

Permeteu-me que acabi amb  un

Sonet de comiat a Josep Lluís Núñez Clemente en el seu traspàs


Adéu-siau Josep Lluís president
sota un arc de banderes blaugranes
pel davant d’escairades façanes
te’n vas prest al repòs mes clement.

Amfitrió, encara congregues la gent
Mentre aquí branden a mort les campanes
te’n vas tramuntant les altes muntanyes
abraçat a una copa d’argent.

Avi, pare, espòs, amic sens parió
et diuen adéu equip i afició:
deixes a la verda herba una estela.

Desplegant ardit la blanca vela
la teva generositat resta esparsa:
viuràs eternament al cor del Barça.


sábado, 1 de diciembre de 2018

L'ai al cor


Estimats germans i germanes:

Quan escoltem l’evangeli d’avui és fàcil que pensem en un futur llunyà. I certament Jesús es refereix al final de la història. Però de la mateixa manera que es pot fer una lectura diacrònica, a través del temps, d’aquests esdeveniments dramàtics, l’evangeli també admet una lectura sincrònica: avui hi ha nacions que viuen amb l’ai al cor. Pensem només en Síria, en Iemen -un dels països més pobres del món- en Afganistan, en el Congo... En Ucraïna on hi ha cada dia un assassinat. Totes aquests conflictes armats produeixen que avui al món hi hagi milions de persones desplaçades i refugiades. Segons dades d’ACNUR hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial...Quantes d’aquestes persones germans nostres en l’existència en algun moment o sempre viuen amb l’ai al cor!
I tants d’altres més propers que truquen a les portes de les nostres comunitats... I nosaltres tindríem la gosadia de dir-los com Jesús als seus deixebles: “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats? Si nosaltres mateixos per coses molt menys importants caminem amb el cap cot!
L’advertiment que ens fa l’evangelista, amb certa ironia suau, d’estar atents sobre nosaltres, que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el nostre cor, continua essent plenament vigent. Fins i tot l’excés d’informació que rebem cada dia pot produir l’efecte invers i en lloc d’estar més atents, estem més dispersos o més distrets.
No desoïm la veu de Déu. Avui en culminar la setmana de la Bíblia pensem cada un de nosaltres en quin passatge de l’Escriptura ens ajuda més. Per alguns seran les benaurances, o un salm, o la paràbola del fill pròdig... Jo us en comparteixo un que sempre m’emociona: és un fragment del càntic d’Habacuc que es recita els dies feiners a laudes. Diu així:  “Cert que la figuera no fa fruit, ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir, i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables...” I després de descriure aquesta situació tant dramàticament improductiva en una cultura rural, afegeix: “Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. El Senyor sobirà m’ha fet valent i amb peus lleugers com els dels cérvols, m’encamina cap a cims invencibles.” És a dir per grans que semblin les dificultats que ens encerclen poden ser vençudes amb la resiliència de la fe. Encara que el panorama pugui ser desolador, Déu no ens deixa pas.
Ja mirem de fer el bé, però cada dia podem avançar una mica més, ens ho ha recorda la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica i ens ho hem de recordar també els uns als altres.
Comença el temps d’Advent. Al llarg de la nostra vida hi ha hagut esperances reeixides i esperances frustrades. També en el present n’hi ha. Però fins i tot una petita esperança pot esdevenir la guspira que encengui els cors...
L’Advent és un temps marià. Maria és la mare de l’amor més clar, de l’esperança més transparent. Presidint aquest presbiteri, amb les mans obertes puja cap aquells cims invencibles on l’aire és més pur i ens convida a tots a sumar-nos a aquesta ascensió.


sábado, 24 de noviembre de 2018

L'hora de la veritat


Crist Rei 2018
Estimats germans i germanes.

La festa d’avui té gust de culminació, de plenitud, de cim. Avui culminem l’any litúrgic amb la festivitat de Crist Rei. Any rere any tenim l’oportunitat d’assaborir un final grandiós que és de plenitud. Podríem dir que anticipem l’hora de la veritat que a tots ens arribarà un dia o un altre. “L’hora de la veritat”, és una expressió sovintejada en la nostra parla, tots entenem què vol dir: és l’hora d’enfrontar-se en la realitat, l’hora de no voler amagar més el cap sota l’ala, l’hora de prendre decisions, d’esmerçar recursos... Ai dels qui es fan enrere a l’hora de la veritat. El Papa Benet XVI diu que la qüestió de la veritat és la qüestió essencial de la fe cristiana però, en canvi sembla que allò que regeixi el món sigui el temor a la veritat: les fake news ens embolcallen i distorsionen la realitat. I sembla que per a molts els és més còmode viure en a l’aixopluc del gran engany que no sortir a la intempèrie de la veritat.
Pilat interrogava Jesús en nom del César. I Jesús sentia que el seu temps en aquest món s’acaba. Notem que és un diàleg que es mou a dos nivells diferents: Jesús parla en clau de servei, Pilat en clau de poder. L’ús que ambdós fan de la paraula rei és divers. Segurament Pilat tenia en ment l’emperador Tiberi, anomenat per Plini el Vell “el més trist dels homes” i es preguntaria si Jesús pretenia, absurdament, ser el seu competidor. El poder va deixant les persones soles i les entristeix...
Pilat insisteix amb ironia en la pregunta. L’admira que un pobre jueu humiliat s’atreveixi a parlar del seu Regne. “La meva reialesa no cosa és d’aquest món”, li diu Jesús i li argüeix la raó que més podia impressionar a un oficial de l’exèrcit Romà: els addictes de Jesús no havien recorregut a la violència. Certament havien estat temptats per l’espasa, però Jesús l’havia exclosa completament. La definició de Jesús de “reialesa”, Pilat no està en condicions d’entendre-la: “Jo sóc rei. He vingut a donar testimoni de la Veritat”. La Paraula s’ha fet home perquè ja vingut al nostre món per donar testimoniatge als homes i dones del que ell ha vist i ha viscut sempre en el cor de Déu: aquesta és la seva única Veritat. Ha vingut al món per revelar o comunicar aquesta experiència als seus germans i germanes. El Papa Francesc, a l’inici de la constitució apostòlica “L’alegria de la Veritat” (Veritatis Gaudium) diu que la veritat no és pas una idea abstracta, sinó que és el mateix Jesús, el Verb de Déu.
Israel esperava en el Regne de Déu. Ho somniaven tots, però cadascú a la seva manera. El fill de Déu Crist Jesús, ha vingut a fer present aquest Regne en la seva persona.
Pilat continua sense entendre i el rètol “Rei dels Jueus” (que va fer escriure amb to de sarcasme vol dir a ulls de la Fe que el veritable Regne de Déu ja és aquí, com cantem en la cançó. Ésser de la Veritat vol dir tenir el pensament, el cor i la vida en harmonia amb ella.
Al capvespre de la Història serem judicats segons el Manament de l’Amor. Pilat no va voler entendre-ho i en nom del César va manar crucificar la Veritat. Però des d’aleshores la Veritat regna en els cors lliures des de la Creu. La Veritat de Crist està per sobre de la de qualsevol César (I. Gomà).
El cor de l’home i de la dona –escriu Francesc- experimenten ja des d’ara, en el clarobscur de la història la llum i la festa sense posta de la unió amb Déu i de la unitat amb els germans i germanes en la casa comuna de la creació. En la unitat, hi ha el secret de l’alegria. Fixeu-vos: Tiberi i Pilat personifiquen la tristesa del poder. Jesús en canvi és la icona de l’alegria del servei.
La festa d’avui m’ha portat a reflexionar sobre el temps i l’ús que en fem. Aquests dies corre per les xarxes el vídeo d’un espot publicitari que, probablement, és o serà viral. Segurament molts l’heu vist. Parelles de diversa edat, gènere i condició, es troben davant de la càmera: representa que a totes els uneix una gran amistat. Estan contents de retrobar-se. Però s’explica que en els darrers anys l’ús del mòbil s’ha triplicat i el contacte amb la gent que realment ens importa s’està traslladant a les xarxes socials. Com a conseqüència cada vegada passem menys temps amb els nostres éssers estimats i més temps utilitzant les pantalles. El conductor de l’espot, explica que mentre nosaltres afirmem que  els éssers estimats són el més importants, no obstant la distribució del nostre temps no ho demostra així. Estem programats per evitar pensar el temps que ens queda per viure. Així tenim la sensació que sempre tindrem l’oportunitat de fer les coses que ens fan feliços... Amb un senzill càlcul estadístic ens podem adonar que és possible esbrinar quant de temps passarem encara amb els nostres éssers estimats. Els protagonistes de l’espot es queden molt sorpresos i fins i tot amb llàgrimes els ulls, quan els comuniquen el resultat: els sembla impossible, esperaven anys i en realitat són dies...Preguntem-nos amb quina freqüència ens veiem amb els nostres millors amics, quantes hores representen a l’any, a mes o a la setmana  i, segons l’edat que tinguem, podrem calcular fàcilment el temps que ens queda per passar junts. I segur que ens semblarà, poc molt poc. I és que tenim una sola vida, l’amistat s’ha de cultivar cada dia i hem de dejunar molt més de pantalles: hem de ser coherents en l’ús del nostre temps.
I així l’hora del trobament podrà ser de debó l’hora de la veritat.

domingo, 18 de noviembre de 2018

Quan el sol s'enfosqueix



Homilia diumenge XXXIII de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Avui a l’Església celebrem la II Jornada Mundial dels Pobres instituïda pel Papa Francesc. El bisbe de Roma ens anima a celebrar-la a les nostres parròquies i comunitats per prendre consciència de la situació de pobresa que viuen molts germans i germanes nostres. I hi ha tantes menes de pobresa!

Recordo que la Montserrat, molt activa a Càritas de Sant Francesc d’Assís de Bufalà diu que la principal pobresa és al cap... Quantes persones víctimes de la marginació acaben amb trastorns de personalitat. Aquesta setmana una cristiana compromesa de la nostra parròquia, mare de família, em parlava d’una noia veïna seva que viu al centre de la ciutat. Una noia que havia estat bonica, sana, elegant, que fins i tot havia estat actriu i ara, en canvi, camina embrutida, deixada, sense esma, pels carrers de Badalona. No sembla la mateixa. Fa pocs dies va trucar a la nostra porta un noi culte que havia estat actor en diverses sèries televisives i que ara viu un període molt difícil, vagant sense nord, pidolant d’ací, d’allà... Per a ells i per tants és com si el sol s’hagués enfosquit, la lluna no fes claror, els estels trontollessin. És cert que la dinàmica dels mitjans de comunicació de masses té un punt de perversitat quan una persona és pujada a la fama i tot d’una és llançada des de dalt de tot. Hi ha famosos que han acabat els seus dies en l’oblit.

Quants camins condueixen també avui a formes de precarietat! La falta de mitjans bàsics de subsistència, la marginació quan ja no es gaudeix de la plena capacitat laboral, les diverses formes d’esclavitud social, malgrat els progressos realitzats per la humanitat... Com Bartimeu, quants pobres són avui a la vora del camí a la recerca d’un sentit per a la seva condició! Quants es qüestionen sobre el perquè van haver de toca el fons d’aquest abisme i sobre la manera de sortir-ne! Esperen que algú se’ls acosti i els digui: “Ànim i vine, que et crida” .

I també amb realisme el Papa Francesc reconeix que llastimosament sovint hi ha persones que tenen fòbia envers els pobres perquè els consideren com a gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i per tant, mereixedores de rebuig i d’apartament. És el que avui es coneix com aporofòbia, la fòbia a persones pobres o desfavorides. Es tendeix a crear distància entre ells i el propi jo, sense adonar-se que així es produeix l’allunyament del Senyor Jesús, qui no els rebutja mai, sinó que els crida i els consola: “els meus designis són designis de pau i no de desventura” diu l’antífona d’entrada de la celebració d’aquest diumenge.

També en el missatge d’aquesta Jornada, Francesc diu que el salmista té experiència directa de pobresa i no obstant això la transforma en un cant de lloança i d’acció de gràcies al Senyor. També es pot fer festa amb els pobres. En moltes diòcesis del món l’any passat, la celebració d’un banquet per als més pobres va enriquir aquesta Jornada Mundial.

Mossèn Richard Twagirimana, fa vuit anys que treballa pastoralment entre nosaltres com a vicari. Ell a Burundi ha tingut també experiència directa de pobresa. En una entrevista a El Periódico de Catalunya, dimecres passat, explica que a casa seva eren deu germans i que la seva mare els ensenyava a compartir allò poc que tenien. De vegades Richard i els seus germans compartien una panotxa de blat de moro entre els deu. El periodista Alvar Monge li pregunta com es pot compartir una panotxa entre deu. “Els grans de la panotxa, diu, formen unes línies i cada germà triava una línia per torn, sense queixes”. Realment la fam prem l’enteniment!

Un feligrès m’ha escrit: “Quin bon home que tenim entre nosaltres”. I un altre “un bon detall compartir una panotxa entre deu germans” i afegeix: “Diumenge Jornada Mundial de la Pobresa”.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó diu Jesús quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Benaurats els pobres que malgrat tot són capaços de somriure!


domingo, 11 de noviembre de 2018

Germanor


Homilia diumenge XXXII de dirant l'any


Ja ho hem sentit al començament de la missa: aquest segon diumenge de novembre celebrem la festa de Germanor, una jornada que té com a objectiu ajudar a prendre consciència de la necessitat de col·laborar econòmicament en el sosteniment de l'Església diocesana. Recordo que una persona que va aprendre el català ja de gran, deia que una de les paraules que li agradava més de la nostra llengua era precisament aquesta: germanor.
Amb aquesta finalitat avui, en totes les parròquies i centres de culte de la diòcesi, es fa una col·lecta extraordinària i la nostra Església arxidiocesana fa públics els comptes perquè tots els fidels pugueu valorar l’ús que es fa dels recursos econòmics.
En el dia de Germanor d’enguany, conservem el lema dels darrers anys: «Som una gran família amb tu». Si l’Església és una gran família en la qual tots som necessaris. Ens ho creiem? Potser no del tot. Certament hi ha una diferència: l’Església no es basa en lligams de sang, sinó d’amistat, però de la mateixa manera que en la família hi ha d’haver una comunió de béns, tots els batejats som cridats a aportar el nostre granet de sorra en el sosteniment de l’Església i les seves activitats apostòliques. Cada vegada és més necessari que els cristians ens adonem que l'economia de l'Església és cosa de tots, és el signe de la nostra pertinença. Però com hem escoltat l’evangeli no importa la quantitat sinó la qualitat de l’ofrena. Quantes vegades en el decurs del meu ministeri m’he trobat en vídues com aquesta de què parla Jesús a l’evangeli! Sí que donen una petita quantitat però per elles representa molt. Ahir mateix em vaig trobar pel carrer amb una amiga que és molt gran que camina amb molta dificultat i que no pot pujar a Santa Maria.  Em va dir “avui no et puc donar res”, “no m’has de donar res li vaig dir”, sí però ja saps que sempre que et veig ho procuro fer, va dir i és així.
Dimecres passat aquí mateix celebràvem la memòria del beat Fulgenci Albareda, màrtir, monjo de Montserrat, vinculat a aquesta parròquia de Santa Maria. Ell ho deixava tot en les mans de Déu. I ahir la Sagrada Família acollia la beatificació de 16 màrtirs de la persecució religiosa dels anys trentes: 13 religiosos de les congregacions de Sant Pere Ad Vincula, de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor, de les  Franciscanes dels Sagrats Cors i tres laics. Les Congregacions han comunicat l’alegria de comptar amb germans i germanes assenyalats per la fidelitat, l’amor i l’entrega. Uns testimonis de fe, de caritat i de perdó. Nens, joves i adults trobem en ells, intercessors i guies del nostre camí. Els nous beats transmeten un missatge actual i d’amplitud eclesial. Ho van donar tot amb alegria, fins arribar a donar la seva pròpia vida. En l’any del Sínode dels Joves els nous beats són testimonis eloqüents que presenten una experiència eclesial de fe, de lliurament i de discerniment vocacional.
Avui és també Sant Martí de Tours, tan venerat arreu de Catalunya. Aquell monjo i bisbe que essent catecumen va compartir la seva capa amb el pobre nu, que va resultar ser el mateix Crist. Però hi ha un altre fet de la vida de Martí menys conegut que es troba també en la Llegenda Àuria: ja bisbe un dia de festa, quan anava cap a l’església es va adonar que el seguia un captaire i que anava nu. I Martí li va demanar al seu ardiaca que li donés alguna roba per vestir-se. Com que aquest no es va apressar en obeir l’ordre del seu prelat, Martí va entrar a la sagristia, es va treure la túnica i la va lliurar al pobre i li va aconsellar que se n’anés ràpidament. Una estona després, l’ardiaca, que ignorava el que havia ocorregut, es va atansar al bisbe i li va manifestar que ja era hora de començar la missa. Martí li va respondre: “no puc sortir mentre el pobre romangui nu”: es referia a ell mateix. Com celebrar amb plenitud si hi ha germans nostres que no tenen l’indispensable per viure?
La germanor es tradueix en gestos concrets. Anem a celebrar-la amb el prec que es tradueixi en una veritable comunicació de béns. Crist va compartir el seu do i els germans hem de compartir els nostres béns. El lloc de comunió és la taula on es parteix el pa i es beu el calze.


sábado, 3 de noviembre de 2018

Estimar de debò


Homilia Diumenge XXXI de durant l’any i Sant Carles Borromeu

Moltes vegades els sacerdots ens adrecem als fidels dient-vos: “estimats germans i germanes”. De debò us estimem? O és una formula retòrica?  De vegades diem que per estimar una persona abans cal conèixer-la. Jo penso, en canvi, que tota persona és digna de ser estimada, abans de conèixer-la pel sol fet d’existir. Tots som germans en l’existència. Però a més els qui venim a l’església estem agermanats per una mateixa fe.  I encara per ser membres d’una mateixa comunitat parroquial. És molt més, doncs, el que ens uneix que el que ens pot separar.
L’evangeli d’avui se situa a Jerusalem poc abans de la mort de Jesús. I Ell, el Mestre, està ensenyant als atris del temple.  Els saduceus, els herodians i els fariseus li havien adreçat en públic algunes preguntes malintencionades. I finalment un escriba, un doctor de la llei li fa una pregunta realment important.
Cal dir que els escribes eren els mestres o els guies espirituals del poble. Explicaven la llei de Déu i l’aplicaven a situacions concretes. Havien catalogat centenars de manaments, normes i preceptes... volien codificar moralment tota l’existència dels  humans. I n’estaven una mica farts. Pensem en la nostra societat d’avui que cada vegada està més reglamentada, hi ha més normes, més prescripcions legals... que arriben a afeixugar-nos.
El mestre de la llei era un teòleg i li demana a Jesús pel manament més gran. La resposta de Jesús té dues parts. En la primera cita un dels textos bíblics més coneguts. Tot israelita observant el recita cada dia al matí i al vespre, el té escrit a la porta de casa seva (la mesusà) i fins i tot el porta en les filactèries. Se’l sabien de memòria. Ho hem escoltat a la primera lectura: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. “Sh’ma Israel”, escolta Israel. Maimònides, el gran filòsof jueu de l’edat mitjana, la comenta així: qui parla i a qui? Qui és Israel? Ens imaginem que Israel és el poble d’Israel i no, Israel és una persona concreta, Israel és Jacob. En efecte, al gual de Yabboq (Gènesi 32), Jacob passa tota la nit combatent un àngel, de fet un home, que al final li diu: “Deixa’m marxar”. Jacob li respon: “no te n’aniràs ses donar-me la teva benedicció”. L’àngel (l’home) li contesta: “Aquesta és la meva benedicció. Ja no seràs Jacob, sinó Israel, perquè has combatut els homes i amb Déu i has vençut”. Israel  (Jacob) significa literalment: “el que ha vençut a Déu”.  És una batalla amorosa a dir, que és un rebuig de la passivitat...
En aquest sentit Jesús no li hauria dit res que no sabés. Però Jesús no respon només amb un, respon amb dos manaments: estimar Déu i estimar el proïsme. I encara un d’implícit: estimar-lo com a tu mateix. Realment sabem estimar? Diuen que la mesura de l’amor és estimar sense mesura. Jo m’atreviria dir que cada amor és mesura de l’altre i que estan com encadenats: si no m’estimo rectament a mi mateix, és a dir si no tinc cura del meu cos, dels meus hàbits, no puc estimar bé el proïsme, ni puc estimar Déu.  I amb la ma al cor: no ens estimem prou, ni tampoc no ens estimem bé. Perquè estimar-se vol dir sovint fer una cura d’humilitat. I descansar les hores necessàries, alimentar-nos equilibradament, fer esport, connectar amb la natura...
Fixem-nos en la resposta del mestre de la llei, afegeix una cosa que Jesús no ha dit: que estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades sobre l’altar. La llei de l’Amor està per sobre dels  deures cultuals. I Jesús elogia la fe d’aquell mestre de la llei: “no ets lluny del Regne de Déu”. No és lluny, però encara no hi ets podríem dir, perquè tot  això que dius, ara has de complir-ho.
Anem a celebrar l’eucaristia. Com fer-ho perquè no quedi en una pura celebració ritual sinó que hi hagi una resposta nostra, una resposta vital i encarnada? La única manera és renovar el sí al Pare. Donar-li un sí total, irreversible i sense condicions, a estimar, a deixar-se estimar a fer-se estimar. Aleshores prendrà ple sentit la salutació: “estimats germans i germanes.” Que és alhora salutació i compromís.

miércoles, 31 de octubre de 2018

Tots Sants 2018


Tots Sants 2018

Què és la santedat? La santedat és la plenitud de l’amor. Ho direm al prefaci de la missa del dia d’avui. La santedat, doncs, és l’horitzó de tot cristià: Ja estimem, però som conscients que no estimem bé, o que no estimem prou. Sigui com sigui la crida a viure l’alegria de l’amor ple és perenne.

El camí de la santedat és el camí de vegades amagat i de vegades públic de les benaurances. Diem camí amagat perquè les benaurances es viuen sovint de manera interior: la pobresa en l’esperit, la mansuetud, les llàgrimes, la netedat de cor... i diem camí públic perquè d’altres es poden viure de manera més notòria: la misericòrdia, la fam i set de justícia i de pau, la persecució... No tots excel·lim en totes. Podríem pensar en quina i en quina excel·leixen les persones que tenim més a prop. I alhora les benaurances ens ensenyen el rostre d’un Déu que dona el Regne, la terra, que consola, que es deixa veure, que és misericordiós, summament just i pacífic i que en la persona de Jesucrist ha esta perseguit fins a la mort en creu.

Però voldria fixar-me avui especialment en una benaurança, la dels nets de cor. La carta de l’apòstol Sant Joan que hem proclamat, diu que encara no s’ha manifestat com serem, quan es manifesti serem semblants a ell perquè el veurem tal com és. És una frase una mica enigmàtica però que m’agrada molt, el dia que morim veure Déu cara a cara i això ens farà semblants a Ell, que és l’únic Sant amb majúscules, com cantem cada vegada que celebrem l’eucaristia. Però d’alguna manera ja l’entrelluquem des d’ara quan mirem el món i els altres amb una mirada neta...

El Papa Francesc, a la Gaudiu i exulteu diu: “M’agrada veure la santedat en el poble de Déu pacient: els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en aquests homes i dones que treballen per portar el pa a casa seva, en els malalts, en les religioses ancianes que continuen somrient (...) Aquesta és la santedat de la porta del costat” (GE, 7).Tots ho hem dit alguna vegada: “és un sant!” “és una santa!”. De vegades ho hem anat descobrint amb el temps. Havíem conviscut amb un sant i no ho sabíem.

Si estudiem la història trobem renyines, guerres, divisions, corrupció... un veritable femer; els sants constitueixen en canvi aquell filet d’aigua bona que hem de saber descobrir. Els sants han estat la sal de la història. El moviment Vida Creixent per a gent gran, dedica el curs d’aquest any a estudiar testimonis del segle XX.

La santedat és el rostre més bell de l’Església. Ja Joan Pau II ens recordava que el “testimoni ofert a Crist fins el vessament de la sang, s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants”. Per tant hi ha també una dimensió ecumènica en la santedat.

Benet XVI deia que en els sants i en la litúrgia ben celebrada hi ha la millor defensa de l’Església.
Recordo que el meu avi Jaume, deia que tal dia com avui ens hem de felicitar tots, perquè avui és Tots Sants. En certa manera tenia raó. Crec que és important que ens continuem felicitant pel dia del sant, com ho fem per l’aniversari. En d’altres cultures i latituds només es felicita per l’aniversari. Nosaltres en els sants tenim un tresor de saviesa.

Tots caminem cap a aquesta plenitud de l’amor. I cada dia aprenem a estimar, a deixar-nos estimar, a fer-nos estimar. Ens envolta un núvol tan gran de testimonis!


domingo, 28 de octubre de 2018

El cec marginat


Homilia 28 d’octubre de 2018
Els cristians de tota la vida ens hauríem de preguntar si no fem de tap. Vull dir si amb el nostre comportament facilitem els altres l’accés a Déu o més aviat els el privem. Quan diem “que això sempre s’ha fet així” i no admetem cap canvi, quan renyem la gent, quan ens impacientem, quan repetim contínuament als altres allò que haurien de fer... No estem fent de tap? Abans de dir-li a un altre allò que ha de fer, hem de procurar que l’altre, per mitjà nostre i de la comunitat, experimenti l’amor de Déu, que se senti estimat...
Aquell cec cridava planyívolament i tothom el renyava per fer-lo callar. Cal l’imperatiu de Jesús perquè ells canviïn d’actitud i finalment li diguin: “Anima’t i vine, que et crida”. No hagués estat millor que li haguessin facilitat d’entrada l’encontre amb el Senyor?
Facilitar l’encontre amb Déu, aquesta és també i primordialment la missió de nosaltres els sacerdots, que hem de ser misericordiosos amb els altres perquè nosaltres també som fràgils i ens trenquem. Fixem-nos el que ha dit la carta als hebreus sobre els sacerdots de l’antiga aliança: “no els és difícil de ser indulgents amb els qui pequen per ignorància o per error, perquè ells mateixos experimenten per totes bandes les seves pròpies febleses”. Els preveres de la nova aliança, els ministres de la gràcia sagramental, conscients dels nostres pecats, ens unim íntimament a Crist Salvador per la fructuosa recepció dels sagraments... (Cf.Decret Presbyterorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres, 18)
Diuen que una dona li deia al rector que Déu se li apareixia i que li parlava. El rector-una mica escèptic- li va encarregar que quan tornés la visió li preguntés a Déu quins pecats tenia ell (el mossèn). La dona va acceptar i quan es van tornar a veure el rector li va demanar: “li ha preguntat”. I ella li respongué: “sí”. “I què li ha dit?” “Que no se’n recorda”. És que Déu perdona i oblida.
D’altra banda ens preguntem: Qui era més cec, el que volia veure-hi o els que veient-hi no hi veien? Quan Joan Maragall va escriure el seu famós poema “La vaca cega” va voler expressar la condició humana. La vaca cega “orfe de llum sota el sol que crema” simbolitza els desperts entre adormits, els lúcids entre els ofuscats. En canvi les altres companyes, les que hi veuen i pasturen pels cingles i les comes, pel silenci del prat i en la ribera, viuen absents i tot i veient-hi, en realitat no  hi veuen.
Aquell cec que demana caritat a la vora del camí personifica també el marginat. Com diu la germana Viqui Molins, activa en el quart món, la gran diferència entre el pobre i el marginat és que aquest, el marginat, molesta, fa nosa, ens fa nosa, amb el seu posat, amb el seu alè, amb la seva impertinència, perquè ens reclama fora d’hora de despatx, perquè no sap demanar, perquè cau i recau... Hauríem de veure que darrera la seva aparent inoportunitat hi ha Jesús mateix que truca a la nostra porta... Diuen que Antoni Gaudí li ensenyava a una senyora la façana de la casa Calvet. I ella li fa: “m’agrada, però què és aquella nosa que hi ha allí dalt?” I ell li va respondre: “Senyora, allò és una creu, però és que per a molts la creu, és una nosa”.
Estimats, no n’hi ha prou d’ajudar els exclosos perquè sobrevisquin en la seva exclusió, sinó que cal transformar el cor de les persones i les estructures socials perquè puguin rehabilitar-se i inserir-se en la comunitat... (Antònica Cirer). I per això el procés de rehabilitació ha de ser obra d’equip. Darrera les necessitats materials d’una persona n’hi ha d’altres més pregones: sentir-se reconegut, valorat, estimat, trobar la plenitud de sentit. Les persones marginades també tenen dret a la bellesa.  
Ho hem escoltat a la profecia de Jeremies: “Havien sortit plorant i els faré tornar consolats. Els conduiré als rierols d’aigua, per un camí suau, sense entrebancs...” Quin goig quan una persona marginada s’insereix novament a la societat!
Celebrem amb goig l’eucaristia perquè és magnífic el que el Senyor fa cada dia, a favor nostre i que els qui queden a la cuneta de la vida puguin tenir un dia lloc a taula.