domingo, 22 de septiembre de 2019

Sonet en el relleu pastoral


Sonet a mossèn Esteve Espín i a mossèn Richard Twagirimana en el relleu pastoral

Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, 21 de setembre de 2019

 

 

Com s’alegra la Verge Bruna,

és festa gran en aquesta vesprada

un rector novell rebrà l’abraçada;

per Déu cada hora és oportuna.

 

Oh gent del Sant Crist, teniu la fortuna

de llançar una mirada esperançada

sobre el teixit d’aquesta barriada

veureu entre núvols somriure la lluna.

 

A reveure, benvolgut mossèn Esteve

del martiri tens nom del pioner

i vas a seguir el confessor primer.

 

Ara Richard amic, l’hora és teva

hauràs de vessar la sang africana

per aquesta comunitat germana.

Tripijocs


Diumenge XXV de durant l’any

Estimats germans i germanes,

L’evangeli d’avui serveix de preludi al que escoltarem diumenge vinent la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer. En tot aquest capítol es fa transparent una idea fonamental: els béns de què disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem no sols en profit nostre, si no dels més necessitats.

I en canvi el diner arriba a encegar-nos. Ahir mateix m’explicava un pare salesià el cas d’un enterrament, en el qual mentre estaven posant  encara els maons al nínxol, ja els fills del difunt s’estaven barallant per l’herència a cops de puny. Així són de primaris els sentiments humans davant dels diners.

El Mestre no elogia el frau d’aquell administrador injust, però reconeix que fou hàbil de salvar-se de la misèria quan va veure que s’anava a quedar sense feina i sense llar. I pren aquesta habilitat característica de tants fills de les tenebres per donar un consell a aquells que volem ser fills de la llum, és a dir a nosaltres, els seus deixebles. De vegades quedem sorpresos dels mitjans que s’empren per fer el mal: certa premsa, portals informàtics, editorials, televisió, certs partits polítics...

A la publicitat fer un sol anunci són necessàries tècniques de persuasió, personal, recursos, hores i hores... Potser només per vendre un cotxe o una colònia.  Si totes aquestes energies les uséssim per fer el bé! Si els que només s’afanyen pels béns d’aquest món solen ser tan sagaços, per què en treballar pels interessos de Déu som tantes vegades inhàbils, desganats i maldestres?

El que és de fiar en els béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor.

Per això el Senyor ens dóna avui tres consignes:

Generositat. La correcta administració dels béns consisteix a guanyar-se amics, fent bones obres al servei dels més necessitats. No ens emportarem res a l’altra vida, a la mortalla no hi ha butxaques. De vegades ens aprofitem de les necessitats més febles per treure’n partit, pel nostre prestigi o pel nostre benefici personal. Ho hem escoltat a la primera lectura: “per tenir un esclau comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”.

Fidelitat: la fidelitat a allò que és gran es prova abans en la fidelitat al que sembla petit, perquè a ulls de Déu res no és petit. Als Estats Units consideren que el president que no ha estat fidel a la seva dona, no ho podrà ser a la nació.

Llibertat: Déu és l’únic centre de la Vida. Quan servim Déu de debò, no som esclaus de res ni de ningú. Però quan entre Déu  i nosaltres s’interposa la idolatria del diner, perdem la nostra llibertat interior i caiem en la pitjor misèria, la de no tenir més coses que les materials, sense esperit.

El nostre ésser ha de créixer en profunditat i en sentit. Hem d’anar en profunditat d’allò que som, per tal que siguem prudents, és a dir que posem tots els nostres recursos per fer el bé. 

 

domingo, 15 de septiembre de 2019

De pèrdues i troballes


Evangeli XXIV de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Tots recordem aquella magnífica imatge del Moisès de Miquel Àngel que es troba a l’església de Sant Pere ad vincula a Roma. La seva mirada té una força extraordinària. És un moment de gran indignació del patriarca, de previ a llançar les taules de la llei sobre el vedell de fosa que els israelites s’havien fabricat després de concloure l’Aliança del Sinaí. Podríem dir que era una santa indignació, justificada; però la primera lectura d’avui ens mostra un Moisès dialogant amb Déu en pla d’igualtat com un amic dialoga amb el seu amic i demanant-li que es calmi i que es recordi dels patriarques i de les promeses que els va fer. I aconsegueix persuadir el Senyor.

També a nosaltres avui ens indigna el comportament de molts. Ens irrita quan veiem tantes persones que se’n van darrera d’allò que idolatren  que porten una vida superficial o que creiem que no compleixen la seva missió com a ciutadans, com a professionals, com a polítics... Probablement tenim raó, però asserenem-nos. També nosaltres ens fabriquem ídols. No deixem en la pregària d’agrair-li al Senyor la seva misericòrdia, la seva fidelitat, el fet que aculli els més petits. I demanem-li com el salmista que creï en nosaltres un cor pur, que faci renéixer un esperit ferm.  

La nostra vida està feta de pèrdues i de troballes. Cada pèrdua comporta un dol, cada retrobament un goig.  Avui l’evangeli ens presenta tres paràboles: l’ovella perduda, la moneda extraviada i el fill pròdig. Però fixem-nos si us plau en quin context les explica: davant de les murmuracions dels fariseus que no podien suportar que Jesús acollís els que considerava pecadors perquè s’irrogaven el monopoli de la justícia. S’assembla a l’actitud d’aquells que s’irriten perquè a l’Església acollim persones descartades, sospitoses, que ningú vol. Creuen que Déu és el seu pare, però s’obliden que és el pare de tots. En canvi aquell convit amb els publicans anunciava la festa que celebra el cor de Déu cada vegada que un fill perdut torna als braços i a la taula del Pare. L’Evangeli d’avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà, de cada un de nosaltres i que busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda, la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, la del pare que sempre perdona, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu. Ja no és l’home que busca Déu: és Déu que surt a l’encontre de l’home de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor, de la mestressa i del pare és l’alegria de Déu i dels seus àngels quan retroben allò que havien perdut.

Aquesta setmana hem perdut dues persones d’Església: la germana Núria Giró, badalonina, de la Sagrada Família de Natzaret i mossèn Joan Evangelista Jarque, teòleg, comunicador i cofundador i primer director de Catalunya Cristiana. Tots dos, cadascú en el seu àmbit, el de la vida religiosa i el de la comunicació els considero uns referents lluminosos.  Els hem perdut en aquest món, els retrobarem un dia a la glòria. Mentrestant, fem memòria agraïda del seu llegat. En el cas de sor Núria, una dona excepcional: humil, silenciosa, sempre amb el somriure a flor de llavis, fidel al seu carisma, abnegada. En el cas de monsenyor Jarque, un capellà de cor inquiet –com el va definir el bisbe Sergi en l’homilia exequial- culte, exquisit, un teòleg i un apòstol de la comunicació. Donem gràcies a Déu perquè posa en el camí de la nostra vida aquests testimonis lluminosos.

I recordem-los avui prop de l’altar pressentint que un dia viurem el goig de retrobar-los.

sábado, 7 de septiembre de 2019

Rastres del cel


Homilia en l’eucaristia del diumenge XXIII de durant l’any.

Estimat mossèn Miquel, membres de la coral L’Oreneta, estimats germans i germanes,

Enguany la festa del Naixement de la Mare de Déu, tan venerada en aquesta ermita d’Esperança, cau en diumenge. Una feliç coincidència que il·lumina amb resplendors marianes tot aquest any.

Recordo que, de petit, vaig assistir a una professió religiosa de la filla d’uns amics dels meus avis i dels meus pares. La celebració ja de per si llarga, em va semblar llarguíssima en el meu sentir d’infant. En sortir, em va sorprendre veure com la mare d’aquella professa solemne plorava amargament. Vaig preguntar als grans, per què plora? I ells em van respondre: “Per què no la veurà més”. Allò em va semblar molt dur per uns pares, no veure mai més una filla que s’havia fet monja! Mai més. Després he entès que era una manera concreta d’entendre, al peu de la lletra l’evangeli que hem proclamat. Estimar Déu més que els pares significava amb la mentalitat d’altre temps deixar del tot els pares per dedicar-se a Déu. Amb els anys l’Església ha entès que aquest “més” –estimar “més”- no pressuposava un menys. El quart manament de la llei de Déu, honrar pare i mare, és plenament vigent. Tot fa pensar que el mateix Jesús quan va començar la seva vida pública va cridar la seva Mare, ja vídua, com a deixebla. No va trencar la relació amb ella, sinó que fins i tot s’hi va relacionar d’una altra manera...És de sentit comú.

Crec per tant que aquest evangeli, com tot l’evangeli, l’hem de llegir en clau positiva: hem d’estimar molt els pares, l’espòs, l’esposa, els germans... però per sobre de tot hem d’estimar Déu. I per això la mateixa vida religiosa, el sentit de la clausura ha evolucionat evangèlicament, com vam sentir en paraules plenes d’unció dels llavis de la Mare Maria del Mar Albajar i de la Germana Teresa Forcades, fa pocs dies a El Collet de Calonge i Sant Antoni.

Aquesta estimació porta fins i tot a noves formes de paternitat, com la que hem escoltat de Sant Pau envers Onèsim  a qui diu que ha engendrat en la fe estant a la presó. És impressionant pensar que fins i tot quan un es veu privat de llibertat exterior, la llibertat interior continua essent fecunda. Tots en tenim exemples a la ment. I Filemó pot recobrar Onèsim no com esclau sinó com a germà estimat. Per cert que Ònesim significa “el que ajuda”.

Una segona lliçó de l’evangeli d’avui és sobre la previsió. Preveure vol dir veure per endavant i aquesta és una actitud que tots procurem tenir, pensar en el dia de demà, projectar, preparar el futur. Això, a escala planetària és el que Francesc diu: tenir cura de la casa comuna

Hem de preveure però hem de tenir en compte el que hem escoltat al llibre de la Saviesa: els raonaments dels mortals com insegurs, són incertes les nostres previsions. Ara, no podem deixar de preveure el futur de la nostra família, comunitat, parròquia... ni el futur del nostre país.

Preveure diu Jesús vol dir buscar recursos, per acabar la torre i per combatre l’enemic. És dir per culminar un projecte, i per lluitar...

L’evangeli acaba amb una frase un punt enigmàtica: “Així també ningú de vosaltres no potser deixeble meu si no renuncia a tot el que té.” Aleshores podríem dir mai no podem ser deixebles perquè no renunciarem mai al què creiem tenir perquè ens aferrem a allò que tenim? Mirem de fer-ne també una lectura positiva: oi que quan ens desprenem d’alguna cosa, encara que ens dolgui un temps, després ens fa feliços? Hi ha molta gent que es desprèn generosament de coses ja en vida potser seguint el consell de Sant Pau rebut del mateix Jesús: “Fa més feliç donar que rebre”.

Renunciar vol dir abandonar voluntàriament una cosa que es posseeix o alguna cosa a la qual es té dret. I renunciar vol dir negociar. Quan parlem de la Doctrina Social de l’Església no hem d’oblidar que la DSE a més del diàleg parla de la negociació i negociar vol dir també renunciar, sobre tot quant seguint l’exemple de Jesús a l’evangeli hi ha una desproporció i una asimetria entre els dos bàndols.

Així doncs serem de debò deixebles si estem disposats a abandonar voluntàriament dit d’altra manera “a morir a nosaltres mateixos”, al nostre ego, però obrir-nos al do de l’altre.

La primera lectura del llibre de la Saviesa planteja una conseqüència lògica: “si amb prou feina ens afigurem de les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans qui haurà ha estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel”.
Per tant, amics, si ens mirem amb una mirada de fe les coses que tenim  entre mans, serem capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Quan més aprofundim en la realitat i el moment històric que estem vivint, més descobrirem la mà Provident del Senyor.

Maria, la nostra Mare rumiava allò que anava vivint i així va saber descobrir el pas de Déu en la seva vida. Com deia Helder Càmara, era una petita dona en un poble petit però va canviar el curs de la història. A Ella li encomanem avui les nostres renúncies, projectes i negociacions.