Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge IV de durant l'any L’evangeli d’aquest diumenge se situa a la sinagoga, el lloc on Jesús habitualment predicava, a Cafar-Naum, prop d’aquell llac, d’aquell escenari natural que impressiona els pelegrins que hi hem estat algunes vegades. La sinagoga, lloc de culte i de cultura. Una pàgina forta. Qui representa aquell endimoniat? Aquells que odien la santedat,  que és la plenitud de l’amor. Sovint ens hem de penedir més d’haver parlat que no pas d’haver callat. I algunes vegades ens hem de penedir d’haver cridat, però el crit no és anticristià. Jesús també va cridar: «Qui tingui orelles que ho senti». «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit. Si un crit surt d’un cor convençut, és un crit que sacseja. Si Jesús ensenyava és que tenia categoria per fer-ho. Fa una homilia. I quedaven impressionats de la diferència que hi havia amb els lletrats -que al capdavall eren funcionaris, i predicaven com a tals- per la seva autoritat. A la sinagoga feia molt anys que hi havia

Homilia diumenge 3r de durant l’any Sant Jeroni de la Murtra, 21 de gener de 2024 Estimats germans i germanes, Anit, sortint d’un vídeo fòrum, acompanyava amb el cotxe el Javier a l’alberg, a la llar, on coordina amb un equip l’operació fred. Un edifici situat al barri de la Salut Alta de la nostra ciutat, prop d’on els jesuïtes tenen el centre de culte i on ahir van celebrar una eucaristia en memòria del P. Jesús Renau. El GPS em marcava 3 minuts per arribar a casa. Que llargs que se’m feren! A la dreta, a l’esquerra, tot recte, amunt, avall... gent jove, gent gran, de totes les nacionalitats, botigues encara obertes, senyals lluminosos...aquells 3 minuts se’m feren una eternitat... em va venir a la ment aquells mesos que, al començament dels estudis de teologia vam viure set companys a Sant Pau del Camp, aleshores -i crec que també ara- un dels barris més densament poblats del món, només superat per Calcuta. Crec que des d’aleshores mai no he viscut al centre de la ciutat. Les

Evangeli del Diumenge Ii II/B Estimats germans i germanes, Déu crida tothora.    De nit, com és el cas de Samuel, i de dia com és el cas d’Andreu i del deixeble estimat. La crida a la santedat -que és la plenitud de l’amor- és perpetua. Déu ens pot cridar a la infantesa -hi ha molts infants sants- o en l’ancianitat -hi ha molts vells canonitzats i moltíssims més que ja són sants als ulls de Déu, potser els nostres propis pares. El que passa és que en el decurs de la vida, la veu de Déu s’obre pas enmig de moltes altres veus i reclams que ens poden arribar a atordir. Als adults com Elí ens sembla impossible que Déu pugui cridar directament un noi com Samuel (cf. Jean Vimort). Amb el nostre racionalisme ens sembla que la vocació sempre ha de venir per la mediació d’un prevere o d’una persona consagrada o d’un laic compromès o d’un moviment d’espiritualitat. I és veritat que moltes vegades és així, però no sempre. Recordo les llàgrimes del bisbe Joan Carrera quan es va assabentar que un a

Baptisme del Senyor 2024 Estimats germans i germanes, acaben els anys de silenci a Natzaret, acaben els trenta anys de treball humil i callat, de silenci social, els anys secrets d’identificació amb la vida dels humils: casa, sinagoga, taller, potser un pelegrinatge... Ara Jesús, en plena maduresa (trenta anys d’aleshores són potser com cinquanta d’ara), decideix fer un tomb en la seva vida i posar-se en contacte amb l’escola religiosa de Joan. I fa un pelegrinatge de tres o quatre dies, el mateix que feia la gent senzilla, per deixar-se batejar per ell, un signe que serà la prefiguració de la Pentecosta.   En l’espiritualitat d’Israel, inspirada en l’Èxode, el Jordà significa l’entrada a la Terra Promesa, és a dir: “el pas decisiu al Regne de Déu”. Batejar-se és a dir, submergir-se en l’aigua del Jordà era un signe impressionant d’estar disposat a fer aquest pas cap al regne. Recordeu quan cantem: “Riu pregon, Jordà dels pares,/caldrà que travessis per a entrar al repòs./La terr

Epifania 2024 Estimats germans i germanes, fa mes de quaranta anys. Era a la basílica parroquial de Sant Josep Oriol de Barcelona. Nit de Reis. Plena de gom a gom. Potser 700 persones, sense exagerar. Els meus pares i els meus germans hi érem tots presents. El que presidia l’eucaristia, no recordo si era mossèn Josep Boix Puig o mossèn Francesc Llopart Romeu (tots dos, de lluny, físicament s’assemblaven) que ens va dir des de l’ambó: “en atenció a que tots teniu pressa d’anar a casa a estar amb la mainada, avui no farem homilia”. Entre els assistents hi hagué un respir. I no perquè els mossens de Sant Josep Oriol no prediquessin bé. Tot al contrari: ho feien molt i molt bé. Estic segur que s’ho preparaven llargament. Però aquella Nit de Reis van saber posar-se en la pell dels fidels. M’agradaria saber avui, passats 40 anys, quants rectors ometen l’homilia per una raó semblant. Potser algun ho faci, però permeteu que ho dubti. I, com deia el rector del Sant Crist de Canyet, mossèn

Homilia en la   Maternitat de Maria i   Jornada Mundial de la Pau de 20024 Comencem l’any amb aquestes dues celebracions. Una religiosa i l’altra civil. Ahir dèiem que “nou” vol dir portat a plenitud.  I que hem que en el nou any creixem en santedat, que és la plenitud de l’amor. Els confessors que podem dir el pecat, però no el pecador escoltem que hi ha avui algunes persones que venen a reconciliar-se dolgudes d’haver fet un ús impropi d’internet, quin? El Papa Francesc, en el seu missatge en la Jornada Mundial de la Pau que hem llegit en el començament d’aquesta eucaristia, ens recordava que les tecnologies que usen un gran nombre d'algoritmes poden extreure, dels rastres digitals deixats a internet, dades que permeten controlar els hàbits mentals i relacionals de les persones amb fins comercials o polítics, sovint sense que ells ho sàpiguen, limitant-los l'exercici conscient de la llibertat d’elecció. De fet, en un espai com el web, caracteritzat per una sobrecàrrega d’info