sábado, 24 de noviembre de 2018

L'hora de la veritat


Crist Rei 2018
Estimats germans i germanes.

La festa d’avui té gust de culminació, de plenitud, de cim. Avui culminem l’any litúrgic amb la festivitat de Crist Rei. Any rere any tenim l’oportunitat d’assaborir un final grandiós que és de plenitud. Podríem dir que anticipem l’hora de la veritat que a tots ens arribarà un dia o un altre. “L’hora de la veritat”, és una expressió sovintejada en la nostra parla, tots entenem què vol dir: és l’hora d’enfrontar-se en la realitat, l’hora de no voler amagar més el cap sota l’ala, l’hora de prendre decisions, d’esmerçar recursos... Ai dels qui es fan enrere a l’hora de la veritat. El Papa Benet XVI diu que la qüestió de la veritat és la qüestió essencial de la fe cristiana però, en canvi sembla que allò que regeixi el món sigui el temor a la veritat: les fake news ens embolcallen i distorsionen la realitat. I sembla que per a molts els és més còmode viure en a l’aixopluc del gran engany que no sortir a la intempèrie de la veritat.
Pilat interrogava Jesús en nom del César. I Jesús sentia que el seu temps en aquest món s’acaba. Notem que és un diàleg que es mou a dos nivells diferents: Jesús parla en clau de servei, Pilat en clau de poder. L’ús que ambdós fan de la paraula rei és divers. Segurament Pilat tenia en ment l’emperador Tiberi, anomenat per Plini el Vell “el més trist dels homes” i es preguntaria si Jesús pretenia, absurdament, ser el seu competidor. El poder va deixant les persones soles i les entristeix...
Pilat insisteix amb ironia en la pregunta. L’admira que un pobre jueu humiliat s’atreveixi a parlar del seu Regne. “La meva reialesa no cosa és d’aquest món”, li diu Jesús i li argüeix la raó que més podia impressionar a un oficial de l’exèrcit Romà: els addictes de Jesús no havien recorregut a la violència. Certament havien estat temptats per l’espasa, però Jesús l’havia exclosa completament. La definició de Jesús de “reialesa”, Pilat no està en condicions d’entendre-la: “Jo sóc rei. He vingut a donar testimoni de la Veritat”. La Paraula s’ha fet home perquè ja vingut al nostre món per donar testimoniatge als homes i dones del que ell ha vist i ha viscut sempre en el cor de Déu: aquesta és la seva única Veritat. Ha vingut al món per revelar o comunicar aquesta experiència als seus germans i germanes. El Papa Francesc, a l’inici de la constitució apostòlica “L’alegria de la Veritat” (Veritatis Gaudium) diu que la veritat no és pas una idea abstracta, sinó que és el mateix Jesús, el Verb de Déu.
Israel esperava en el Regne de Déu. Ho somniaven tots, però cadascú a la seva manera. El fill de Déu Crist Jesús, ha vingut a fer present aquest Regne en la seva persona.
Pilat continua sense entendre i el rètol “Rei dels Jueus” (que va fer escriure amb to de sarcasme vol dir a ulls de la Fe que el veritable Regne de Déu ja és aquí, com cantem en la cançó. Ésser de la Veritat vol dir tenir el pensament, el cor i la vida en harmonia amb ella.
Al capvespre de la Història serem judicats segons el Manament de l’Amor. Pilat no va voler entendre-ho i en nom del César va manar crucificar la Veritat. Però des d’aleshores la Veritat regna en els cors lliures des de la Creu. La Veritat de Crist està per sobre de la de qualsevol César (I. Gomà).
El cor de l’home i de la dona –escriu Francesc- experimenten ja des d’ara, en el clarobscur de la història la llum i la festa sense posta de la unió amb Déu i de la unitat amb els germans i germanes en la casa comuna de la creació. En la unitat, hi ha el secret de l’alegria. Fixeu-vos: Tiberi i Pilat personifiquen la tristesa del poder. Jesús en canvi és la icona de l’alegria del servei.
La festa d’avui m’ha portat a reflexionar sobre el temps i l’ús que en fem. Aquests dies corre per les xarxes el vídeo d’un espot publicitari que, probablement, és o serà viral. Segurament molts l’heu vist. Parelles de diversa edat, gènere i condició, es troben davant de la càmera: representa que a totes els uneix una gran amistat. Estan contents de retrobar-se. Però s’explica que en els darrers anys l’ús del mòbil s’ha triplicat i el contacte amb la gent que realment ens importa s’està traslladant a les xarxes socials. Com a conseqüència cada vegada passem menys temps amb els nostres éssers estimats i més temps utilitzant les pantalles. El conductor de l’espot, explica que mentre nosaltres afirmem que  els éssers estimats són el més importants, no obstant la distribució del nostre temps no ho demostra així. Estem programats per evitar pensar el temps que ens queda per viure. Així tenim la sensació que sempre tindrem l’oportunitat de fer les coses que ens fan feliços... Amb un senzill càlcul estadístic ens podem adonar que és possible esbrinar quant de temps passarem encara amb els nostres éssers estimats. Els protagonistes de l’espot es queden molt sorpresos i fins i tot amb llàgrimes els ulls, quan els comuniquen el resultat: els sembla impossible, esperaven anys i en realitat són dies...Preguntem-nos amb quina freqüència ens veiem amb els nostres millors amics, quantes hores representen a l’any, a mes o a la setmana  i, segons l’edat que tinguem, podrem calcular fàcilment el temps que ens queda per passar junts. I segur que ens semblarà, poc molt poc. I és que tenim una sola vida, l’amistat s’ha de cultivar cada dia i hem de dejunar molt més de pantalles: hem de ser coherents en l’ús del nostre temps.
I així l’hora del trobament podrà ser de debó l’hora de la veritat.

domingo, 18 de noviembre de 2018

Quan el sol s'enfosqueix



Homilia diumenge XXXIII de durant l’any

Estimats germans i germanes:

Avui a l’Església celebrem la II Jornada Mundial dels Pobres instituïda pel Papa Francesc. El bisbe de Roma ens anima a celebrar-la a les nostres parròquies i comunitats per prendre consciència de la situació de pobresa que viuen molts germans i germanes nostres. I hi ha tantes menes de pobresa!

Recordo que la Montserrat, molt activa a Càritas de Sant Francesc d’Assís de Bufalà diu que la principal pobresa és al cap... Quantes persones víctimes de la marginació acaben amb trastorns de personalitat. Aquesta setmana una cristiana compromesa de la nostra parròquia, mare de família, em parlava d’una noia veïna seva que viu al centre de la ciutat. Una noia que havia estat bonica, sana, elegant, que fins i tot havia estat actriu i ara, en canvi, camina embrutida, deixada, sense esma, pels carrers de Badalona. No sembla la mateixa. Fa pocs dies va trucar a la nostra porta un noi culte que havia estat actor en diverses sèries televisives i que ara viu un període molt difícil, vagant sense nord, pidolant d’ací, d’allà... Per a ells i per tants és com si el sol s’hagués enfosquit, la lluna no fes claror, els estels trontollessin. És cert que la dinàmica dels mitjans de comunicació de masses té un punt de perversitat quan una persona és pujada a la fama i tot d’una és llançada des de dalt de tot. Hi ha famosos que han acabat els seus dies en l’oblit.

Quants camins condueixen també avui a formes de precarietat! La falta de mitjans bàsics de subsistència, la marginació quan ja no es gaudeix de la plena capacitat laboral, les diverses formes d’esclavitud social, malgrat els progressos realitzats per la humanitat... Com Bartimeu, quants pobres són avui a la vora del camí a la recerca d’un sentit per a la seva condició! Quants es qüestionen sobre el perquè van haver de toca el fons d’aquest abisme i sobre la manera de sortir-ne! Esperen que algú se’ls acosti i els digui: “Ànim i vine, que et crida” .

I també amb realisme el Papa Francesc reconeix que llastimosament sovint hi ha persones que tenen fòbia envers els pobres perquè els consideren com a gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i per tant, mereixedores de rebuig i d’apartament. És el que avui es coneix com aporofòbia, la fòbia a persones pobres o desfavorides. Es tendeix a crear distància entre ells i el propi jo, sense adonar-se que així es produeix l’allunyament del Senyor Jesús, qui no els rebutja mai, sinó que els crida i els consola: “els meus designis són designis de pau i no de desventura” diu l’antífona d’entrada de la celebració d’aquest diumenge.

També en el missatge d’aquesta Jornada, Francesc diu que el salmista té experiència directa de pobresa i no obstant això la transforma en un cant de lloança i d’acció de gràcies al Senyor. També es pot fer festa amb els pobres. En moltes diòcesis del món l’any passat, la celebració d’un banquet per als més pobres va enriquir aquesta Jornada Mundial.

Mossèn Richard Twagirimana, fa vuit anys que treballa pastoralment entre nosaltres com a vicari. Ell a Burundi ha tingut també experiència directa de pobresa. En una entrevista a El Periódico de Catalunya, dimecres passat, explica que a casa seva eren deu germans i que la seva mare els ensenyava a compartir allò poc que tenien. De vegades Richard i els seus germans compartien una panotxa de blat de moro entre els deu. El periodista Alvar Monge li pregunta com es pot compartir una panotxa entre deu. “Els grans de la panotxa, diu, formen unes línies i cada germà triava una línia per torn, sense queixes”. Realment la fam prem l’enteniment!

Un feligrès m’ha escrit: “Quin bon home que tenim entre nosaltres”. I un altre “un bon detall compartir una panotxa entre deu germans” i afegeix: “Diumenge Jornada Mundial de la Pobresa”.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó diu Jesús quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles sabeu que l’estiu s’acosta. Benaurats els pobres que malgrat tot són capaços de somriure!


domingo, 11 de noviembre de 2018

Germanor


Homilia diumenge XXXII de dirant l'any


Ja ho hem sentit al començament de la missa: aquest segon diumenge de novembre celebrem la festa de Germanor, una jornada que té com a objectiu ajudar a prendre consciència de la necessitat de col·laborar econòmicament en el sosteniment de l'Església diocesana. Recordo que una persona que va aprendre el català ja de gran, deia que una de les paraules que li agradava més de la nostra llengua era precisament aquesta: germanor.
Amb aquesta finalitat avui, en totes les parròquies i centres de culte de la diòcesi, es fa una col·lecta extraordinària i la nostra Església arxidiocesana fa públics els comptes perquè tots els fidels pugueu valorar l’ús que es fa dels recursos econòmics.
En el dia de Germanor d’enguany, conservem el lema dels darrers anys: «Som una gran família amb tu». Si l’Església és una gran família en la qual tots som necessaris. Ens ho creiem? Potser no del tot. Certament hi ha una diferència: l’Església no es basa en lligams de sang, sinó d’amistat, però de la mateixa manera que en la família hi ha d’haver una comunió de béns, tots els batejats som cridats a aportar el nostre granet de sorra en el sosteniment de l’Església i les seves activitats apostòliques. Cada vegada és més necessari que els cristians ens adonem que l'economia de l'Església és cosa de tots, és el signe de la nostra pertinença. Però com hem escoltat l’evangeli no importa la quantitat sinó la qualitat de l’ofrena. Quantes vegades en el decurs del meu ministeri m’he trobat en vídues com aquesta de què parla Jesús a l’evangeli! Sí que donen una petita quantitat però per elles representa molt. Ahir mateix em vaig trobar pel carrer amb una amiga que és molt gran que camina amb molta dificultat i que no pot pujar a Santa Maria.  Em va dir “avui no et puc donar res”, “no m’has de donar res li vaig dir”, sí però ja saps que sempre que et veig ho procuro fer, va dir i és així.
Dimecres passat aquí mateix celebràvem la memòria del beat Fulgenci Albareda, màrtir, monjo de Montserrat, vinculat a aquesta parròquia de Santa Maria. Ell ho deixava tot en les mans de Déu. I ahir la Sagrada Família acollia la beatificació de 16 màrtirs de la persecució religiosa dels anys trentes: 13 religiosos de les congregacions de Sant Pere Ad Vincula, de les Caputxines de la Mare del Diví Pastor, de les  Franciscanes dels Sagrats Cors i tres laics. Les Congregacions han comunicat l’alegria de comptar amb germans i germanes assenyalats per la fidelitat, l’amor i l’entrega. Uns testimonis de fe, de caritat i de perdó. Nens, joves i adults trobem en ells, intercessors i guies del nostre camí. Els nous beats transmeten un missatge actual i d’amplitud eclesial. Ho van donar tot amb alegria, fins arribar a donar la seva pròpia vida. En l’any del Sínode dels Joves els nous beats són testimonis eloqüents que presenten una experiència eclesial de fe, de lliurament i de discerniment vocacional.
Avui és també Sant Martí de Tours, tan venerat arreu de Catalunya. Aquell monjo i bisbe que essent catecumen va compartir la seva capa amb el pobre nu, que va resultar ser el mateix Crist. Però hi ha un altre fet de la vida de Martí menys conegut que es troba també en la Llegenda Àuria: ja bisbe un dia de festa, quan anava cap a l’església es va adonar que el seguia un captaire i que anava nu. I Martí li va demanar al seu ardiaca que li donés alguna roba per vestir-se. Com que aquest no es va apressar en obeir l’ordre del seu prelat, Martí va entrar a la sagristia, es va treure la túnica i la va lliurar al pobre i li va aconsellar que se n’anés ràpidament. Una estona després, l’ardiaca, que ignorava el que havia ocorregut, es va atansar al bisbe i li va manifestar que ja era hora de començar la missa. Martí li va respondre: “no puc sortir mentre el pobre romangui nu”: es referia a ell mateix. Com celebrar amb plenitud si hi ha germans nostres que no tenen l’indispensable per viure?
La germanor es tradueix en gestos concrets. Anem a celebrar-la amb el prec que es tradueixi en una veritable comunicació de béns. Crist va compartir el seu do i els germans hem de compartir els nostres béns. El lloc de comunió és la taula on es parteix el pa i es beu el calze.


sábado, 3 de noviembre de 2018

Estimar de debò


Homilia Diumenge XXXI de durant l’any i Sant Carles Borromeu

Moltes vegades els sacerdots ens adrecem als fidels dient-vos: “estimats germans i germanes”. De debò us estimem? O és una formula retòrica?  De vegades diem que per estimar una persona abans cal conèixer-la. Jo penso, en canvi, que tota persona és digna de ser estimada, abans de conèixer-la pel sol fet d’existir. Tots som germans en l’existència. Però a més els qui venim a l’església estem agermanats per una mateixa fe.  I encara per ser membres d’una mateixa comunitat parroquial. És molt més, doncs, el que ens uneix que el que ens pot separar.
L’evangeli d’avui se situa a Jerusalem poc abans de la mort de Jesús. I Ell, el Mestre, està ensenyant als atris del temple.  Els saduceus, els herodians i els fariseus li havien adreçat en públic algunes preguntes malintencionades. I finalment un escriba, un doctor de la llei li fa una pregunta realment important.
Cal dir que els escribes eren els mestres o els guies espirituals del poble. Explicaven la llei de Déu i l’aplicaven a situacions concretes. Havien catalogat centenars de manaments, normes i preceptes... volien codificar moralment tota l’existència dels  humans. I n’estaven una mica farts. Pensem en la nostra societat d’avui que cada vegada està més reglamentada, hi ha més normes, més prescripcions legals... que arriben a afeixugar-nos.
El mestre de la llei era un teòleg i li demana a Jesús pel manament més gran. La resposta de Jesús té dues parts. En la primera cita un dels textos bíblics més coneguts. Tot israelita observant el recita cada dia al matí i al vespre, el té escrit a la porta de casa seva (la mesusà) i fins i tot el porta en les filactèries. Se’l sabien de memòria. Ho hem escoltat a la primera lectura: “Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces”. “Sh’ma Israel”, escolta Israel. Maimònides, el gran filòsof jueu de l’edat mitjana, la comenta així: qui parla i a qui? Qui és Israel? Ens imaginem que Israel és el poble d’Israel i no, Israel és una persona concreta, Israel és Jacob. En efecte, al gual de Yabboq (Gènesi 32), Jacob passa tota la nit combatent un àngel, de fet un home, que al final li diu: “Deixa’m marxar”. Jacob li respon: “no te n’aniràs ses donar-me la teva benedicció”. L’àngel (l’home) li contesta: “Aquesta és la meva benedicció. Ja no seràs Jacob, sinó Israel, perquè has combatut els homes i amb Déu i has vençut”. Israel  (Jacob) significa literalment: “el que ha vençut a Déu”.  És una batalla amorosa a dir, que és un rebuig de la passivitat...
En aquest sentit Jesús no li hauria dit res que no sabés. Però Jesús no respon només amb un, respon amb dos manaments: estimar Déu i estimar el proïsme. I encara un d’implícit: estimar-lo com a tu mateix. Realment sabem estimar? Diuen que la mesura de l’amor és estimar sense mesura. Jo m’atreviria dir que cada amor és mesura de l’altre i que estan com encadenats: si no m’estimo rectament a mi mateix, és a dir si no tinc cura del meu cos, dels meus hàbits, no puc estimar bé el proïsme, ni puc estimar Déu.  I amb la ma al cor: no ens estimem prou, ni tampoc no ens estimem bé. Perquè estimar-se vol dir sovint fer una cura d’humilitat. I descansar les hores necessàries, alimentar-nos equilibradament, fer esport, connectar amb la natura...
Fixem-nos en la resposta del mestre de la llei, afegeix una cosa que Jesús no ha dit: que estimar els altres com a si mateix és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades sobre l’altar. La llei de l’Amor està per sobre dels  deures cultuals. I Jesús elogia la fe d’aquell mestre de la llei: “no ets lluny del Regne de Déu”. No és lluny, però encara no hi ets podríem dir, perquè tot  això que dius, ara has de complir-ho.
Anem a celebrar l’eucaristia. Com fer-ho perquè no quedi en una pura celebració ritual sinó que hi hagi una resposta nostra, una resposta vital i encarnada? La única manera és renovar el sí al Pare. Donar-li un sí total, irreversible i sense condicions, a estimar, a deixar-se estimar a fer-se estimar. Aleshores prendrà ple sentit la salutació: “estimats germans i germanes.” Que és alhora salutació i compromís.