Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge V de Quaresma Ens anem acostant a la Pasqua i aquestes cinc setmanes de pelegrinatge interior, cada un de nosaltres hem anat fent el nostre procés personal i comunitari de conversió, amb quatre mirades: la primera al desert, una invitació a fer desert personal, una mirada interior que ens va fer descobrir que -com Jesús al desert- estem voltats de feres (els enemics) i d’àngels (els amics); la segona , la setmana de la transfiguració, ens ensenyava que, malgrat tot, quan mirem la realitat amb ulls de fe tot, tot, tot es transfigura i quan cultivem el silenci personal, podem descobrir la presència viva del Jesús de cada dia en cada persona i en cada esdeveniment, és a dir en els amics i en els enemics; feta aquesta descoberta la tercera setmana ens empenyia a la violència, a la força transformadora de de l’amor i de la tendresa envers amics i enemics; i la setmana passada, la quarta , era un reclam a deixar de mirar la pantalla i a mirar de tant en tant el firmament estelat...

Diumenge XIII de durant l’any C Estimats germans i germanes, Sant Lluc prové del paganisme, d’altres creences i ja no coneix Jesús directament sinó per mitjà del testimoni de la comunitat creient que parteix el pa, del que anomenem “Església”. Però és una església itinerant, en marxa, avui diríem “ en sortida...”   L’experiència de Lluc es forja en els viatges, els viatges de Pau, per això Lluc entén la fe cristiana com una missió, una gran missió: la d’obrir camins cap un més enllà. I desenvolupa el darrer viatge de Jesús en una secció de l’evangeli que comença avui i que va desganant en   deu capítols. Avui n’hem llegit el primer, quan Jesús pren la decisió d’anar a Jerusalem.   Sabia que li quedava poc temps i tenia pressa per evangelitzar. Avui hi ha ganes de viatjar, i després de les restriccions, encara més. Un viatge comporta somniar, projectar, sortir de nosaltres mateixos, preparar l’equipatge, decidir triar. Quan viatgem cap a un indret desconegut, ho vi...

Primer diumenge d’Advent 2017 Cada Advent és el mateix, però cada any l’Advent té un color distint. Perquè distint és el nostre moment vital, les expectatives personals, les circumstàncies de la nostra comunitat i del nostre poble.  La nostra vida té dies i nits. I avui potser que personalment en la vida familiar o com a parròquia o com a poble estiguem vivint una nit, uns moments de foscor i de desconcert. Sant Marc evoca les quatre vigílies nocturnes de l’horari romà: el vespre, la mitjanit, el cant del gall i la matinada. No hi ha una sola nit. I la nit pel cristià no ha de ser cau de malifetes. “ A la nit quan neva i plou i la ciutat es remou brillant d’insomnis i fúria “ (Maragall) Hem de recuperar la nit, perquè en la foscor pot esclatar la Llum. Era de nit quan Jesús va néixer en un estable (Oh fosca d'una Nit la de Nada/tu ens has portat la Llum", escrivia Joan Baptista Bertran; i era de matinada quan va ressuscitar. El cant del gall va fer adonar a Pere ...

Homilia diumenge IV de durant l’any 1/02/15 L’evangeli d’aquest diumenge ens mostra Jesús Mestre i Metge. Mestre perquè la sinagoga era (i és) un lloc de pregària, però també d’estudi. I Jesús ensenyava “amb autoritat”. “Autoritat” vol dir “allò que fa créixer.” Tots coneixem persones a qui dóna gust escoltar, persones sàvies, amb qui ens plau conversar. Quan una persona es creu, entusiasmada, allò que ensenya, sentim que el seu ensenyament ens arriba i ens fa créixer. Recordo la meva besàvia, Donya Quimeta, humil mestre del Poblenou, que va ensenyar a llegir i a escriure a tres generacions i que no va interrompre el seu ensenyament ni en temps de guerra. Recordo el Dr. Isidre Gomà, biblista eminent, que va desvetllar en molts el gust per l’estudi de la Bíblia. Aquí a Badalona molts recordeu a Donya Júlia, ferma i alhora propera, o el senyor Miquel Nolis, savi i profund, que sabia detectar les vocacions autèntiques. Tots podríeu posar nom a mestres autèntics que recordeu. Esse...

Diumenge II de Quaresma A Al prefaci d’aquest diumenge diem una expressió molt veritable però que ens costa una mica: “la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”. Això és el que meditem durant tota la Quaresma, camí lluminós cap a la Pasqua. Som persones limitades i sofrim. El dolor sovint té el seu sentit, començant pel dolor físic... El doctor Jordi Gol, metge i humanista, deia que el dolor és com un despertador que ens avisa quan alguna cosa no funciona bé en el nostre organisme. Avui alguns científics estan dient que les mateixes malalties són programes biològics de supervivència per adaptar-se a situacions d’impacte emocional, fruit dels conflictes que afecten a tot ésser viu. Certament   no s’ha de buscar ni el dolor ni la malaltia, però quan venen hem d’entendre el seu llenguatge: tot això és per alguna cosa. I en el cas del sofriment moral deia bellament el bisbe Joan Carrera en una homilia: “tota la foscor de la vida humana, tots els ge...