Jaume Aymar i Ragolta

  Diumenge de durant l’any. 1 de setembre de 2024 Estimades germanes, estimats germans. Sovint ens queixem dels mals del món: les catàstrofes naturals,   la guerra, la delinqüència, la corrupció, l’avortament, l’eutanàsia activa, la frivolitat en les relacions home/dona, el feminisme, el masclisme, l’adulteri... podríem fer una llarga llista, com la que fa el Senyor el dia d’avui o com la que va fer Sant Pau i d’altres. I això ens contamina, i sense voler ens anem contaminant i entrem dins d’un cercle viciós. Però la resposta del Senyor a tot això que vivim com a mal, ve de fora de la persona humana. Recordo ara a un voluntari de Sant Jeroni, ara emèrit, l’Emili Benedito, un home amb molta habilitat per al bricolatge, que quan li plantejaves un problema que per a ell no ho era, responia amb espontaneïtat: “això no em preocupa.”   Podríem dir el mateix: al Senyor tot el mal del món no li preocupa, en tot cas respecta les lleis de la naturalesa i respecta la nostra ll...

Dol i cant El salm que hem cantat és difícil: sona a maledicció. Però si el posem en el seu context, no ho és tant. Aquest salm és la resposta a la primera lectura que parla de la ruïna de Jerusalem sota Nabucodonosor i de la llarga i penosa deportació dels jueus a Babilònia. Uns passatges històrics que es llegien en clau religiosa. Com podien cantar aquells exiliats si estaven vivint el dol d’haver hagut de deixar la seva pàtria? Penso en la sort de tants emigrants forçats d’avui. Molts d’ells, no canten, no poden cantar, se’ls fa un nus a la gola perquè no poden oblidar la seva terra ni la dona i els fills que potser hi ha deixat. I a aquells emigrants hebreus que no cantaven la pàtria del seu cor, els babilònics els deien, potser irònicament: “És que heu oblidat la vostra terra, que ja no en parleu?” I la seva resposta decidida, era: “de cap manera!”, “Si mai t’oblidava, ciutat santa de Jerusalem, que emmudeixi... que se’m encasti la llengua al paladar...” Parlant de la ruïna d...

Diumenge III de durant l’any 21 de gener de 2018 Jonàs davant Nínive, una ciutat immensa. Talment com els cristians d’avui –minoria creativa- davant d’una societat que ha deixat de ser cristiana, on l’ètica sembla desdibuixar-se, on s’ensorren aquells que semblaven referents sòlids. Hem de descobrir les rutes del Senyor (salm): com podem portar Déu al món? Com podem oferir horitzons de plenitud? “No podem deixar perdre l’oportunitat present” ens ha dit Sant Pau. Antònia Cirer, a la missa de cada dia comenta: “Si Déu ens ha donat memòria i creativitat, és perquè aprenguem del passat i projectem el futur. Però ni una cosa ni l’altra no podem fer si malgastem el temps present. És avui que el Senyor ens crida”. Per tant un gran repte és viure el present. I això significa acceptar l’estat del nostre cos, les limitacions pròpies de l’edat... Veure qui tenim al costat, ara i aquí. Ésser humils perquè la tasca és molta i els recursos limitats. Altra vegada topem amb la desproporció. El...

Homilia diumenge 3 de durant l’any 25/01/2015 A la primera lectura ens sobta la desproporció: Jonàs era un home sol i la ciutat de Nínive era molt gran, una metròpoli: calia tres dies per recórrer-la. Nosaltres vivim en una metròpoli (tota l’àrea metropolitana de Barcelona) encara caldria molt de temps si l’haguéssim de recórrer a peu! Però sovint, quan passo per l’autopista i veig aquestes cases altes de pisos, penso: quantes històries de vida darrera cada carrer, cada bloc, cada porta... Sovint, quantes sofrences! Quantes famílies desestructurades, quants han perdut el nord i l’esperança! Aquell fou un gran repte pel profeta Jonàs que, no obstant, va assolir la conversió de Nínive   D’alguna manera aquesta asimetria és la que avui la comunitat creient, la “minoria creativa”, experimentem davant d’unes ciutats que han crescut de manera   desorbitada. Estem cridats a treballar per la conversió dels seus ciutadans, és a dir, a ajudar que les persones es girin cap...