domingo, 9 de agosto de 2020

L'oreig d'amable silenci


Diumenge XIX de durant l'any

La  lectura del primer llibre dels Reis que hem escoltat és preciosa: Déu no es revela a Elies en cap dels senyals que fins aleshores eren tradicionals a l’Antic Testament: ni en la ventada impetuosa, ni en el terratrèmol, ni en el foc. Sinó que en el so d’un aire suau, talment en  un oreig d’amable silenci. Elies sap descobrir aquesta presència silent i per això es cobreix la cara amb el mantell.
És veritat que hi ha hagut persones que s’han convertit a partir d’una forta sacsejada: la mort d’un ésser estimat, una malaltia, un daltabaix en la seva vida... però Déu ens parla habitualment de manera silenciosa. Tan de bo que les persones que acuden aquí a retirar-se en solitud i silenci, que cadascú de nosaltres, puguem oir la seva veu en aquest oreig d’amable silenci. El vent tornarà a tenir un protagonisme a l’evangeli, passa de ser contrari, violent a un vent que amaina.
El fragment de l’evangeli segons Sant Mateu que hem proclamat, se situa just després de la multiplicació dels pans i dels peixos davant d’aquella multitud. Mossèn Rius Camps, biblista, fa notar que en realitat aquells cinc mil homes de què parla l’Evangeli, havien volgut protagonitzar una revolta violenta per alliberar els jueus. Somniadors d’un messianisme davídic; aquesta no és la revolta que Jesús vol i per això commina els deixebles a pujar a la barca, a tornar a  la comunitat, a l’Església.
La temptació de la violència revolucionària ha estat –i està present- en molts moments de la història de l’Església. Recordo que mossèn Antoni Oriol Tataret, professor de moral, deia, parlant de Llatinoamèrica: si en un costat poso una situació d’injustícia i en un altre un text de l’Antic Testament, probablement no tindré altra opció que anar a les armes. Però és que entre l’Escriptura i la situació injusta, hi ha una instància intermèdia que és la comunitat, que m’ensenya a discernir. Tornar a la barca tindria aquest sentit.
El bisbe Pere Casaldàliga mai no va usar la violència destructiva, si no de l’amor. Tot i que ell va ser amenaçat de mort diverses vegades. Ell, ja des de jove, havia tingut el martiri a prop: el seu oncle mossèn Lluís Pla, els màrtirs claretians de Barbastre. I després a Llatinoamèrica, Òscar Romero, Ignacio Ellacuría i companys, el jesuïta P. João Bosco Penido Burnie. El bisbe afirmava: “he dit moltes vegades i recordo en aquests moments la paraula del màrtir i d’Amèrica Llatina, Mons. Romero: ‘Una església d’un poble perseguit, d’un poble màrtir, prohibit, necessàriament ha de ser també una Església perseguida. Altrament, del cert que no seria una Església coherent.’ Al bisbe el sostenia la seva comunitat claretiana i tants i tants amics, allí i arreu del món. Vivia en comunitat i feia comunitat.
En les onades del llac hi veig el moment actual: una realitat que ens supera i que no podem controlar. No podem fer gaire plans, degut a una realitat que ens depassa, hi ha persones que s’enfonsen perquè no poden controlar la realitat. El que passa és que sovint confonem l’actualitat (el que ens presenten els mitjans de comunicació) amb la realitat i la realitat sol ser molt més complexa que el que els mitjans de comunicació s’entesten a mostrar-nos.
I Jesús, unit al Pare (s’ha passat la nit pregant) es passeja sobre les aigües fosques del llac. Com Jahvé es passejava pel paradís. Tot un gest poètic, avui diríem una performance. I encara l’expressió: “No tingueu por, que sóc jo”, seria la pròpia de Jahvé a l’AT: “jo sóc” o “jo sóc el qui sóc”. Jesús es passeja per damunt de les aigües fosques del mal. Però els deixebles que estan enfadats per haver hagut de retornar a la barca, no el reconeixen. Els deixebles no havien après poesia. I Pere, cap de colla, per veure si és o no realment Jesús, “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Senyor si ets aquí, si ets realment, fes que no m’enfonsi, que tiri endavant. Hi ha un to d’exigència comprensible, però que no ens acaba d’agradar. I fa unes passes cap a ell, però la mateixa por –mala consellera- fa que s’enfonsi. Pere Casaldàliga escrivia “La poesia em salva del dubte i de la por”
A la Saeta, Joan Manuel Serrat cantava, “no puedo cantar ni quiero/ a ese Jesús del madero/si no al que anduvo en la mar”.  Com comentava un bon amic ja traspassat, Paco Viñas, a qui plaïa molt aquesta saeta, és un cant a Jesús Ressuscitat, vencedor del mal i de la mort; és al qui cantem cada diumenge, tot esperant escoltar la seva veu en l’oreig d’amable silenci.
Pere Casaldàliga ha portat a plenitud la dimensió profètica que implica el baptisme cristià i la llibertat interior dels fills de Déu. Català universal, poeta, escriptor, sempre actiu, ha mostrat que es pot fer de bisbe amb un altre estil, sobri, evangèlic, creïble per a molts. Així acaba el seu poema “El nom novell”: “Si em bategeu un altre cop, un dia,/amb l’aigua dels sanglots i la memòria,/ amb el foc de la mort i de la Glòria…:/digueu a Déu i al món/que m’heu posat/el nom de Pere-Llibertat!”



domingo, 2 de agosto de 2020

Tothom té els ulls posats en Tu



Diumenge XVIII de durant l’any (2/08/2020)

Jesús volia viure el dol per la mort de Joan el Baptista, el precursor i amic, en un lloc despoblat, en la solitud i el silenci amb Déu Pare però la gent no li ho permet. Però el seu cor és tan gran, que no l’impedeix compadir-se d’aquella gentada i detectar les seves malalties. I encara més, això no l’impedeix de ser enginyós i de multiplicar els recursos.

Tots patim pèrdues i tots patim dols. I en aquest temps que estem travessant, més pèrdues i més dols. Qui més qui menys, tots hem patit la mort d’un familiar i un amic. I potser no l’hem pogut acomiadar  Però el dolor dels qui hem perdut no ens ha de fer oblidar de a viure també la compassió, és a dir el patir amb els altres, amb els presents, el fe nostres les seves mancances, el d’intentar donar respostes a les seves necessitats. Nosaltres som avui aquells deixebles de Jesús. No perdem el temps amb queixes ni planys, posem-nos amb serenor i llibertat d’esperit en acció.

Avui és la Mare de Déu dels Àngels, una festa d’arrel franciscana.  La tradició catòlica afirma que “àngel” és nom d’ofici. Quants “àngels” hem sentit i sentim propers en aquest temps de pandèmia. Penso en els sanitaris. Algú, de manera anònima els va dreçar una creu molt ben feta manualment, als peus de la Creu de Montigalà, amb la inscripció: “el meu aplaudiment i el meu homenatge per a tots els sanitaris, gràcies.” I penso també en el personal dels tanatoris. I en els voluntaris de les Càrites parroquials que s’han multiplicat.

Aquí mateix al claustre hi ha una clau de volta amb una imatge de Maria i dos àngels músics. I moltes d’altres imatges angèliques envolten les galeries. És una intuïció ben pregona.

Tothom té els ulls posats en Tu... Només Tu tens la sortida. Fem un acte de fe en el Senyor de la història. Però no un acte en abstracte: hi ha mediacions. I per això tenim els ulls posats en tots aquells que en aquests moments es desviuen pels altres. En els científics que busquen  la teràpia més eficient, en els qui treballen en les cures pal·liatives, en el personal sanitari i pastoral dels hospitals i les clíniques, en els equips de dol... Fa un temps el Papa Francesc, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà va beneir una gran escultura de bronze que representa una barca amb emigrants i refugiats de tots els pobles i èpoques. L’autor de l'obra és l'artista canadenc Timothy Schmalz. La hi va encarregar l’Oficina de Migrants i Refugiats del Vaticà, però el mateix papa Francesc va supervisar la creació. L’escultura, segons va explicar el Pontífex, s'inspira en les paraules de la Carta als Hebreus: "No oblideu l'hospitalitat; alguns, practicant-la, han acollit àngels sense saber-ho ". I de fet, unes ales emergeixen del conjunt de figures.  Quants àngels tenim a prop, sense saber-ho?   

sábado, 25 de julio de 2020

Auscultar



El rei Salomó és una figura reconeguda en les tres religions monoteistes, car  és citat a la  Bíblia,  a la Torà i a l’Alcorà. Una figura embolcallada d’encís i de llegenda. Amb les seves llums i les seves ombres. Avui, però, la seva pregària la podríem fer nostra “feu el vostre servent la gràcia de saber escoltar perquè pugui fer justícia i destriar el bé del mal”. Saber escoltar.  Diuen que no és el mateix veure que mirar. Tampoc fora el mateix oir que escoltar. Escoltar és oir en profunditat. Escoltar s’assembla més a auscultar.  Diuen que els metges joves, encara que tinguin el fonendoscopi a la mà, sovint no saben auscultar. Que necessiten la proximitat d’un metge gran, que els ajudi realment a sentir els batecs del cor.  Diuen també que una de les causes del moment que estem vivint és que no hem sabut escoltar el clam de la terra... Que important és saber escoltar bé, que l’altra persona se senti realment escoltada, que percebi que el seu missatge ha arribat. El periodista britànic Mark Thompson explica com la sordesa de la vella política envers les preocupacions reals de la gent ha provocat la irrupció de nous actors en la vida pública que han canviat la retòrica pel tuit ocurrent i la reflexió per la frase impactant. També estem acostumats a veure debats que són discursos juxtaposats on no hi ha ni escolta ni voluntat d’escolta.
I quin és l’objectiu d’escoltar? Fer justícia, una justícia per al cristià va molt més enllà de la que regnava en temps del Rei Salomó, una justícia radicalment equitativa. Des de la perspectiva cristiana més específica, la justícia és la primera exigència de la caritat i el reconeixement dels drets i els deures de les persones. És entendre l’altra no sols com un ésser semblant, sinó com a proïsme i com a germà. És entendre la fraternitat existencial.
I això ens porta també a destriar el bé del mal, que sovint en la vida apareixen barrejats.  Comptant que sempre el bé supera el mal i que aquest mai no podrà ofegar-lo.
El Regne del Cel és un tresor amagat i que sovint ha de quedar amagat també perquè els qui obren mal no vinguin a robar-lo. Buscar el Regne té quelcom de recerca i d’aventura, que implica tot un itinerari vital, com el del comerciant de perles fines...
Avui fem memòria de Sant Joaquim i Santa Anna, els pares de Maria. Recordo que en un pelegrinatge a Terra Santa vam visitar l’església dedicada a Santa Anna, una construcció romànica situada al barri musulmà de la Ciutat Vella de Jerusalem, prop de la piscina de Bethseda. Allí, a l’eucaristia, vam convidar els pelegrins a fer memòria agraïda dels seus propis avis i àvies, la majoria dels quals ja havien traspassat feia anys. Fou un moment especialment emotiu de tot el pelegrinatge. Els nostres avis i àvies ens han ajudat, ens han acompanyat i ens han aconsellat de moltes maneres i potser en el seu moment no els ho vam saber agrair prou. Ells ens han ensenyat a auscultar la realitat, a discernir el bé i el mal, a cercar allò que realment val la pena... El propi Papa Francesc, cita sovint la seva àvia Nonna Rosa, una dona valenta, que va emigrar als 45 anys a l’Argentina, amb el seu marit i el seu fill Mario, que seria el pare del Papa Francesc. Una dona que, moltes vegades, va haver de començar de nou, sempre recolzada per la fe. Rosa Vassallo va ser fonamental per a la transmissió de la fe al seu nét, Jorge Mario, l’actual Papa Francesc. Fa un parell d’anys es va editar un llibre, amb finalitats solidàries, dedicat a aquesta gran àvia.
Fem avui memòria agraïda dels nostres avis i àvies. I els qui els tingueu encara amb vosaltres, honoreu-los, venereu-los i feliciteu-los en aquest dia que recordem els avis de Jesús.

Homilia Sant Jaume 2020


Estimats germans i germanes,

L’apòstol Jaume, juntament amb Pere i Joan, va ser testimoni de dos moments de la vida de Jesús, en aparença, radicalment diferents: la transfiguració i l’agonia de Getsemaní.  En el primer cas, experimenta la glòria del Senyor, el veu en el col·loqui amb Moisès i Elies, veu transparentar la seva resplendor divina. En laltre es troba de cara amb la sofrença i la humiliació, veu amb els seus propis ulls, com el Fill de lHome shumilia i es fa obedient fins a la mort. El papa emèrit Benet XVI  (Gli Apostoli. Libreria Editrice Vaticana, 2008, 91- 92) comenta que aquesta segona experiència constitueix l’ocasió d’una maduració en la fe, serveix per corregir la interpretació unilateral, triomfalista de la primera. La glòria de Crist es realitza a la Creu, en la participació de les nostres sofrences.
I aquesta maduració de la fe fou portada a acompliment per l’Esperit Sant a la Pentecosta, tant que Jaume, quan vingué el moment del testimoni suprem, no es va tirar enrere. Als inicis dels anys 40 del segle I, el rei Herodes Agripa, nebot d’Herodes el Gran, començà a perseguir alguns membres de l’Església i feu occir amb l’espasa Jaume, germà de Joan, ho hem escoltat als Fets dels Apòstols.
I nosaltres avui, davant d’aquest temps de pandèmia, amb tantes persones conegudes que han mort pel coronavirus, o potser com a resultat del confinament... amb tantes restriccions, amb tants plans trastocats... Ben segur que aquest temps de sofrença i d’humiliació també ens està fent madurar en la fe.
Però no ens ha de replegar en nosaltres mateixos: el Papa Francesc ha escrit a mà una carta a un jove de Màlaga, de quinze anys, Alvaro Calvente, que pateix discapacitat intel·lectual i que malgrat les dificultats, juntament amb el seu pare i un amic de la família, fa uns dies va emprendre el camí de Santiago des de Sarria, a Lugo: “Enmig de la pandèmia que vivim, amb la teva sinceritat, alegria i senzillesa, has aconseguit posar en marxa l'esperança de molta gent": aquestes paraules valen més que la "Compostel·la", el document que certifica el pelegrinatge realitzat, perquè venen directament del Sant Pare.
Personalment per a mi, és un Sant Jaume diferent. És el primer Sant Jaume sense el meu pare que també se’n deia i que li tenia especial devoció, tanta que va voler posar al costat de la porta de casa un plafó de ceràmica amb la imatge de l’apòstol vestit de pelegrí i que va propiciar que el 1971, any Xacobeu, tota la família pelegrinéssim a Santiago de Compostela.
Tinc també l’ocasió d’experimentar en carn pròpia una malaltia, que ha estat l’ocasió de palpar la vostra estimació i la seguretat de les vostres pregàries.
Agraeixo al Miquel Gonzàlez que interpreti a l’orgue l’himne de Sant Jaume que vaig adaptar i la lletra del qual diu:

Sant Jaume apòstol, pescador i pelegrí
amic del bon Jesús
defensa els teus deixebles estimats
i guarda’ls de tot mal!

Les obres solidàries dels cristians
venim a presentar,
prop del sepulcre antic i venerable
del teu devot altar.
Ferma i segura
com aquella columna
que et va lliurar la Mare de Jesús.
A Catalunya
roman la fe cristiana
bé celestial que vas donar-nos Tu. (bis)
Glòria a Sant Jaume
patró insigne.
Tots els teus fills
ara et beneeixen.
Tots als teus peus retuts t’oferim
la penyora cordial del nostre amor.
Defensa els teus deixebles estimats
I guarda’ls de tot mal,
i guarda’ls de tot mal!



sábado, 18 de julio de 2020

De bons i dolents


Homilia diumenge XVI de durant l’any 19 072020

De petits apreníem que hi ha gent bona i gent dolenta. Com a les pel·lícules. No teníem dubte de qui era el bo i qui el dolent.  Avui tot ha canviat. A les pel·lícules –a algunes poques encara- no hi sol haver bons i dolents, si no que tothom té llums i ombres. I ens identifiquem amb els protagonistes. També hi ha pel·lícules en què un personatge apareix primer com a odiós i en el decurs de la peli es va transformant fins a atraure’ns per les seves virtuts. I hi ha personatges encara que semblen encisadors i amables, després esdevenen pèrfids i traïdors. Reals, com la vida mateixa.

De petits teníem clar que hi havia persones bones i dolentes, quan vam créixer vam aprendre a matisar. Avui, des de la maduresa, veiem persones que són bones de soca-rel i d’altres que són malèvoles, que tenen mala intenció, que sembla que vagin de mala fe, que són tortuoses, que menteixen o deformen la realitat a la seva conveniència.... No les podem pas judicar. De l’interior només judica Déu. Però sí que ens n’hem de guardar. Sí que ens n’hem d’allunyar i si són ells que s’allunyen per si sols, els hem de posar tot els mitjans perquè ho facin amb prestesa i diligència. El Gran Capitán, Gonzalo Fernández de Córdoba, usava una dita com a màxima militar: “ A enemigo que huye, puente de plata”.

Als contes que apreníem de petits hi havia la madrastra, que era inevitablement dolenta. Recordo que un nen que havia llegit encara aquests contes, tan poc pedagògics,  li va dir amb sorpresa a la seva mare, per cert també mestra, “a classe ve fulanet, que té madrastra i és bona...” D’adolescent em van regalar un llibre de contes (101 cuentos por las buenas) on els padrastres, les madrastres, els germanastres, les bruixes tots eren bons... i els tingut per “bons” potser no ho eren tant.
Es el realisme de Jesús a l’Evangeli en la paràbola del blat i el jull.  Recordo que mossèn Pere Farnés, que predicava molt bé, ens feia veure el següent, Jesús presenta el Regne del cel com una barreja de blat i de jull i nosaltres diem “no pot ser!”. Al Regne del cel tothom és bo! I ell deia, és que confonem el Regne del cel amb el Regne de Déu. I el Regne del cel és l’església i en ella  hi ha encara bons i dolents. Ho hem vist en el decurs de la història i ho podem veure ara. I persones que tenen  un costat bo i un costat opac evident. De vegades per malaltia o malformació.  No sempre els podem separar i hem de tenir paciència com l’amo de la paràbola, però no una paciència com a actitud passiva, sinó una paciència activa que ens faci trobar el millor camí per ajudar aquest germà i si no la drecera més curta perquè s’allunyi o perquè ens n’allunyem.

La paciència que Déu té amb nosaltres no la solem tenir amb els nostres germans. De vegades és el mateix Senyor –com hem escoltat al llibre de la Saviesa- el qui humilia els arrogants.
Aquests dies tots ens preocupen els rebrots del coronavirus. Tots hi estem exposats. I també les nostres persones estimades. Però també ens han de preocupar les causes: aquests dies la proliferació de botellones i festes privades, les aglomeracions en zones de bars i la celebració de victòries esportives han posat en guàrdia ajuntaments i governs autonòmics. Comportaments irresponsables i insensats. Deia Einstein que només hi ha dues coses que no tenen límit, l’Univers i l’estupidesa humana. I afegia amb humor: “i de l’Univers no n’estic segur”. Noteu com ha baixat l’edat de contagi. Es posa en relleu que després dels mesos de confinament, hi ha joves i no tan joves que es llancen al risc insensatament. No és un blasme, però sí una constatació. Recordo que ja fa anys em va impressionar saber que hi havia nois i noies a les comarques de Lleida que els caps de setmana es passaven 8 i 10 hores a les discoteques. Vivien en pobles petits i aquesta era la seva única forma de lleure... Quin món els hi hem construït? Els hem ensenyat a fer festa? Ara les discoteques naturalment tenen també els seus protocols... però es respecten? Cada vegada més es fa palesa la bondat de les mesures preventives, especialment la mascareta, respectar la distància de seguretat, rentar-se les mans, si més no durant 20 segons.

El tractament i la vacuna, avancen lentament, però les mesures de prevenció estan a l’abast de 
tothom. Observem-les, respectem-les, i convidem als que no ho fan que les respectin també. El virus també el podem vèncer amb responsabilitat i coresponsabilitat

sábado, 27 de junio de 2020

Baraka. Diumenge XIII de durant l'any


Estimats germans i germanes,

Gairebé ningú no estem disposats a perdre res. Aquesta és la veritat. Ni a renunciar. Però la mateixa vida ens va portant petites o grans pèrdues i renúncies. I un s’adona que quan les viu amb amor, aquelles pèrdues esdevenen guanys i les renúncies, ofrenes d’un mateix. I que, a poc a poc, sense esperar-ho, sense saber com, va essent recompensat.

Aquella dona sunamita, d’acord amb el seu marit, li regala a Eliseu una ermita o, avui diríem, un petit apartament a la terrassa. Una habitació amb el més indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum per trobar-se còmode! No cal gaire més. És el sentit profund d’hospitalitat que tenen els orientals, però encara més aquella dona reconeix en el profeta Eliseu un “home de Déu”. Quants gests semblants de generositat en el decurs de la història! I Eliseu no ho refusa, i li retornarà a aquella dona el cent per u, i li promet que passat un any, amanyagarà un fill.

“No avantposeu res a l’amor de Crist,” escrivia Sant Benet, a la claror d’aquestes paraules de l’Evangeli que hem proclamat. I que també ens consten, perquè pensem ¿com puc estimar més a Crist que no veig, que a la mare, al marit, a l’esposa, al fill o a la filla, a l’amic... que sí que veig i que tinc al costat mateix? El sentit és clar i paral·lel al de deixar pare i mare. Els he de deixar sempre que aquests puguin ser un obstacle per seguir Crist, aleshores l’amor de Déu, guanya. Però la mare i el pare són els qui més ens expliquen amb la seva estimació com és l’amor de Déu. Són instruments d’aquest amor.

Baraka és una paraula àrab que significa “el secret d’Alà” en les coses. Però baraka no és una entelèquia, sinó un secret que es materialitza. És fàcilment relacionable amb la fecunditat. Per això, per als musulmans creients, la baraka és per davant de tot i per sobre de tot l’aigua (de la pluja, dels fontanes, dels rius, del llacs...) L’aigua ocupa també un lloc molt important en el cristianisme. Recordem quan Jesús a l’evangeli crida: “qui tingui set que vingui a mi i begui!” (Jn 7, 37). Recordem que del seu costat traspassat brolla sang i aigua. Aquest vas d’aigua que donem als més petits del que parla l’Evangeli d’avui no és solament un gest de bona educació... és el símbol de la vida. De la vida que estem cridats a compartir.

Parlàvem de pèrdues, l’Agustina Cantó, consogra de Mn. Joaquim Vidal, que fou rector d’aquesta parròquia, va morir el passat dia 13 de juny; el seu fill deia “vas néixer per estimar” i ella, l’Agustina, ens va deixar aquests versos:

Que poca cosa som! Tanta follia
per tot el que deixarem,
en un no res i qualsevol dia,
en res en pols ens quedarem.
No som res direm en darrera hora
quan tot el nostre món ja ha finit
però ara, mentre aquesta vida plora
retrobarem la grandesa de l’esperit!

sábado, 20 de junio de 2020

De quina por parlem


Estimats germans i germanes,
Gràcies a tots els que aquests dies us heu interessat per la meva salut i m’heu enviat les mostres de les vostres pregàries i del vostre afecte. Estic patint encara les seqüeles de la pancreatitis. El diagnòstic és clar. I potser fins que no m’operin continuaré tenint molèsties. Entre tant, com diuen “tranquil·litat i bons aliments”. És tot una experiència aquesta d’estar malalt. Molts l’heu viscuda o la viviu. Tots som aprenents de la “ciència del patir”, la última pastoral del venerable doctor Torras i Bages.
No tingueu por, repeteix Jesús tres vegades, i jo em pregunto quina és la por que no hem de tenir? Perquè la por és un sentiment bàsic de l’ésser humà. “La por guarda la vinya” diem en català i, també “la persona covarda de molts mals es guarda.” Una vegada acabada a la missa a sant Francesc m’acomiadava a la porta dels feligresos com tenia per costum. Havia predicat sobre la importància de no tenir por. I una senyora prement-me les mans fort em va dir: “molt bé mossèn, però sap? jo continuo tenint por”. Tenim por a la malaltia o a la mort pròpia o dels éssers estimats, tenim por al futur, por al desconegut... És una por legítima, fruit de la nostra limitació. Ich have angst, jo tinc por. Aquesta expressió en alemany, escrita en lletres negres sobre fons blanc, va ser la pintura convencional que una pintora alemanya va fer per l’església de Sant Pere de Colònia. Un feligrès, esfereït, va anar a trobar el rector i li va dir: “senyor rector, jo vinc aquí l’església perquè tot l’any tinc por i vostè encara m’ho recorda amb aquestes lletres negres.”  Va ser una ocasió perquè el rector, el P. Mennekes, teòleg i educador en l’art, li expliqués que Jesús com a home a Getsemaní, també va tenir por, una angoixa com de mort... la por doncs és humana.
Aquest fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Roma, comença amb una expressió que ha motivat cursos sencers: “Per obra d’un sol home entrà el pecat en el món i amb el pecat hi entrà la mort, que s’estengué a tots els homes, donat que tots van pecar.” Podríem pensar que la mort és un càstig pel pecat. De fet molts en el decurs de la història ho han pensat i molts encara ho pensen. Jesús essent just va tenir la mort dels injustos. En tot cas hauríem de parlar de la mort espiritual, no de la física.
Ara, la por té moltes cares: hi ha pors patològiques, pors gratuïtes, pors justificades i pors injustificades. Una cosa es deriva del capteniment de Jesús a l’Evangeli, ell no es va refrenar per por però tampoc fou un incaute. Jesús ens dirà de qui hem de tenir por. No dels que maten el cos, sinó el cos i l’ànima –la interioritat de la persona i portar-la a la perdició. I la por tampoc no ens pot separar de l’amor de Déu demostrat per Jesucrist. I rebla Sant Pau en un altre punt de la carta als Romans 2, 38-39: “N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders,  ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.”
L’eucaristia és el memorial del seu amor. Deixem que aquesta amor esvaeixi les nostres pors.

sábado, 13 de junio de 2020

Missatge xifrat


Corpus 2020

Importància del nostre cos. I d’escoltar el nostre cos. N’estic fent experiència aquests dies de malaltia, que són com un confinament dins d’un confinament.
Des de fa milers d’anys es va relacionar el cos humà amb el cos social per tant, de la mateixa manera que escoltar el nostre cos ens ajuda a entendre en profunditat el temps que estem vivint, també escoltar el cos social, el nostre entorn, ens ha d’ajudar a comprendre el temps que estem vivint.

Moisès explica al poble el sentit amagat del llarg camí que ha fet pel desert: “per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments.” I no és veritat que nosaltres hem viscut aquests dies una prova?  L’aflicció, la privació de moltes coses sobre tot de veure i poder abraçar els éssers estimats... Un temps de conèixer els nostres sentiments, un temps de dubte... Tot això no és perquè sí. Deu tenir un sentit amagat. Deu tenir un per a què. 

 L’aflicció, la prova, el veure com reaccionem, el comprovar si som capaços de mantenir els nostres compromisos ha estat deguda a la privació: la manca d’aliment. Demana el poble que faci memòria de la intervenció de Déu en els moments més difícils,

Quan un es mira una processó de Setmana Santa, veu unes imatges de Jesús sofrent, de la Mare de Déu dels Dolors... I sigui o no creient, si més no si és culturalment  creient, ho pot entendre, alguna cosa li arriba. Diuen que algunes mares musulmanes de Llefià ploren quan veuen passar la Dolorosa... Però davant d’una Processó de Corpus, enmig del ball de l’àliga o dels gegants, a prop de l’ou com balla i de la custòdia, aquesta forma blanca que és la sagrada forma, li pot passar desapercebuda, pot ser que li sigui insignificant. Si no és creient, aquest bocí de pa no li diu res.

Ja els jueus estaven estranyats que una persona humana digués que calia menjar-se-la perquè altres poguessin viure. Però ells, almenys, no vivien en un univers racional com el nostre, sinó en un univers simbòlic i ja entenien que Jesús volia dir molt més que la fixació en unes formes externes. Però encara no arribaven al fons de la qüestió. Cal pensar que Jesús mateix va deixar intencionadament velat el missatge de l’eucaristia; era, per dir-ho així un missatge xifrat, que només es pot desxifrar si som capaços d’estimar com ell.

I, com cantem en el Pange Lingua encara que fallin els sentits, amb la fe n’hi ha prou per enfortir el cos en la veritat.

Fa 700 anys del Corpus a la Catedral de Barcelona. Una festa bellíssima i curulla de tradicions. També aquí a Sant Jeroni de la Murtra, vinculat als canonges de la Catedral, el Corpus era tradicional, però ells homes avesats a la solitud i el silenci que havien après a escoltar el propi cos i també el cos social que formaven, havien entès que l’eucaristia és un gran misteri en el qual només ens hi podem atansar amb la clau d’un amor abnegat com el del Crist.

Així escrivia el P. Joan Baptista Bertran, poeta nat a Sant Joan de les Abadesses, la vila pirenaica del Santíssim Misteri, un Misteri eucarístic:

Quiet i blanc me’n vinc a Tu, captiu
I escolto i rapto en el sospir més lleu
-Hòstia divina de silenci i neu!-
la veu més fonda i el teu foc més viu.

sábado, 30 de mayo de 2020

Com viure ressuscitats


Estimats germans i germanes avui és Pentecosta

Curiosament Maria i els apòstols també estaven confinats, com ho hem estat i en cert sentit encara ho estem una mica, amb les portes tancades, quan els va visitar l’Esperit Sant.  No eren al temple si no a casa, tots es trobaven en un mateix lloc quan els sorprengué una ventada impetuosa i es dipositaren damunt d’ells unes llengües com de foc. I ells mateixos esdevingueren temple.  Crec que és una bona ocasió perquè els qui aquests dies estigueu reunits a les vostres llars o en grup invoqueu l’Esperit Sant perquè us visiti.  Com ho farem aquesta eucaristia, els qui som aquí a l’església i els qui us hi uniu per mitjà de la ràdio.Com diu el cant: “Esperit de Pentecosta, Flama d’amor: mira aquell poble que tu has aplegat./Esperit de Pentecosta, Vent poderós/renova’ns amb el teu alè”
Com deia Dolores Arriola, teòloga filipina, de vegades estem tan tancats que l’Esperit Sant ha d’entrar per escletxes. I posava com exemple un arbre de copa espessa. Els raigs de llum havien d’entrar pels intersticis.
El Papa Francesc  a l’homilia de Pentecosta de l’any passat deia:
L’Esperit "no és una cosa abstracta", és una Persona que ens canvia la vida: com els va passar als apòstols, encara temorosos i tancats al cenacle, tot i haver vist Jesús ressuscitat, i després de Pentecosta "impacients per arribar a límits desconeguts "per anunciar l'Evangeli, sense por a donar la vida. "La seva història ens diu que fins i tot veure al Ressuscitat no és suficient si no l’ acollim en els nostres cors. No serveix saber que el Ressuscitat és viu si no es viu com un ressuscitat. I és l'Esperit que fa que Jesús viva i revisqui en nosaltres, que ens ressuscita "(Homilia de Pentecosta, 9 de juny de al 2019). Viure com a ressuscitats. Vet aquí un estil de vida que cal descobrir. En dona pistes la seqüència de Pentecosta que hem llegit en la versió de la seqüència escrita pel sacerdot i poeta mallorquí Llorenc Riber: “Tot el que no és net renteu/tot el que ja és sec, regueu/cureu tota malaltia./Tot l’indòmit endolciu/tot el fred encalentiu/regiu el que s’esgarria.” És una bona síntesi, cinc funcions del capteniment cristià: netejar, regar, guarir, pacificar, crear caliu, corregir amb suavitat. És tot un programa de vida.
Però l’Esperit Sant no actua només en l’individu, és una festa eminentment comunitària. Laudato si, l’encíclica del Papa Francesc sobre la casa comuna, fou signada precisament el dia de Pentecosta de fa cinc anys. Ha estat una encíclica molt aplaudida, però encara poc aplicada. Un pensador colombià, Jorge Enrique Uribe, lamenta que la commemoració del cinquè aniversari de Laudato Si, hagi passat tan d’esquitllentes en els mitjans de comunicació, totalment absorts en la pandèmia que, tot i que és important, no constitueix la totalitat de la vida. Les xarxes socials, tan dinàmiques i més en aquests dies, no han estat utilitzades per a promoure la reflexió sobre la sostenibilitat de la vida, en ocasió d’aquest aniversari; més aviat experimentem un corrent nostàlgic per reprendre la vida normal, com si el que hem viscut fins ara fos prou exemplar com per repetir-ho.
El P. Teilhard de Chardin, jesuïta, científic es trobava en una expedició al desert d’Ordos a la Xina. No podia celebrar missa i va escriure una pregària bellíssima, “La missa sobre el món”; en ella diu: “el meu calze i la meva patena són les profunditats d’una ànima pròdigament oberta a totes les forces que d’aquí a un instant s’elevaran de tots els punts del Globus per vessar-se cap a l’Esperit”.
Diuen els experts en comunicació que abans només érem receptors de notícies. I que ara, mitjançant el twitt, el youtube, el watssapp... tots podem ser i de fet som, creadors de notícies, agents de notícies... ens envien un pensament, una cançó o un vídeo interessant, que ens toca el cor i, de seguida, el reenviem a d’altres persones, gairebé sense haver-hi aprofundit ni pensar que l’altra persona està enfarfegada de tants missatgets i vol descansar. I pensem: “si no vol que no l’obri”.  Hem de trobar la justa mesura, també en això.
És clàssic afirmar que tots som temples de l’Esperit Sant. Que l’Esperit Sant habita en nosaltres, encara que potser no en siguem del tot conscients Doncs bé, de la mateixa manera que som agents de notícies, cadascú de nosaltres podem esdevenir flames vives d’Esperit Sant.
Sí, quan envieu el vostre Esperit, Senyor, reneix la creació, la casa comuna i renoveu la vida sobre la nostra terra ferida que aixeca un clam.
Que tingueu una bona Pentecosta!

sábado, 23 de mayo de 2020

Recomençar


Ascensió 2020

Jesús Ressuscitat havia indicat a les dones que diguessin als deixebles que anessin a Galilea, que allí el veurien. Aquest és també el destí que assenyalen els àngels “Galilea”... I podríem preguntar-nos  per què aquesta insistència en Galilea? Si Jesús va ressuscitar a Jerusalem! Per què a Galilea és on va començar tot, era la pàtria de Jesús, el lloc de la seva predicació, el lloc de la crida dels deixebles, el lloc on ho havien deixat tot per seguir-lo, el lloc on  havien posat els fonaments de la seva  amistat... Sí tot va començar a Galilea, com diu Pere a casa de Corneli (Fets 10, 37) Els qui hem tingut la fortuna de pelegrinar a Terra Santa, hem sentit la diferència que hi ha entre la Ciutat Santa de Jerusalem, tan solemne i bigarrada, tan carregada d’història i de ritual... i la senzillesa de Natzaret o la quietud del llac... Quantes vegades, ens convé anar a les primícies del nostre amor, als orígens de la nostra vocació, potser a aquell dia que vam refermar la nostra voluntat de ser cristians o que vam començar una relació que ens va canviar la vida. Fixeu-vos, portàvem més de dos mesos sense poder venir físicament a l’església i, d’alguna manera, ho enyoràvem. És cert que ens hem pogut unir a les celebracions des de casa... però ens faltava poder-nos veure encara que sigui una mica a distància i amagats darrera d’una mascareta.
Finalment, dubtant alguns d’ells que realment hagués ressuscitat, accedeixen a anar-se’n a Galilea «a la muntanya que Jesús els havia ordenat». Els biblistes comenten el fet és la quarta vegada que Mateu menciona aquesta «muntanya» misteriosa, deliberadament innominada. La primera vegada que s’esmenta, és en el que anomenem el sermó de la muntanya, quan Jesús hi inaugurà l’ensenyança sobre el Regne de Déu, no basada en el Decàleg del Sinaí, sinó en les benaurances. Les dues mencions de l’entremig són les dues multiplicacions dels pans que serviren per assaciar 5.000 i 4.000 homes adults (sense contar dones ni infants) respectivament, i que mogueren Jesús la primera a retirar-se a «la muntanya» tot sol, per evitar que el fessin rei (Jn 6,21), la segona per guarir tota mena de xacres i tolits, la segona. La darrera menció  és la que hem escoltat suara i és la que clourà la seva presència terrenal entre els seus deixebles i servirà per mostrar als Onze el canvi radical de plans que ha concebut, de resultes del seu “fracàs” com a Messies d’Israel: “a partir d’ara s’hauran de dirigir a totes les nacions paganes i n’hauran de fer deixebles en «el nom» del Pare, el seu i de l’Esperit Sant, d’un Pare proper i familiar que ha vessat el seu Esperit sobre la creació perquè aquesta li procuri fills i filles, i no d’un Déu omnipotent que inspira temor i dicta lleis. Els Onze han de continuar les ensenyances que ell havia iniciat a «la muntanya» de les benaurances, «ensenyant-los a guardar tot el que jo us he prescrit», i els assegura la seva presència constant enmig d’ells.
Estimats germans i germanes avui és també la 54 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials Quan el 24 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, el Papa va signar el missatge anual per aquesta Jornada, encara no s’havia desfermat la pandèmia i, no obstant això, l’actualitat del seu contingut és ben palesa. El tema, força original en un missatge pontifici, és el protagonisme del gènere de la narració, del relat, de les històries de vida. Francesc, en la seva predicació apel·la sovint a experiències viscudes, ho sol fer també el nostre Arquebisbe, el Cardenal Joan Josep Omella. Doncs dedica el seu missatge a la importància d’explicar històries des dels altaveus de la comunicació:  «Històries que construeixin i no destrueixin, històries que ajudin a retrobar les arrels i la força per avançar plegats. Enmig de la confusió de les veus i dels missatges que ens envolten, necessitem una narració humana, que ens parli de nosaltres i de la bellesa que posseïm. Una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments amb tendresa; que expliqui que som part d’un teixit viu, que reveli l’entreteixit dels fils amb els quals estem units els uns i els altres.»
En un temps en el qual milions de persones s’han mostrat àvides d’informació, els mitjans de comunicació han disparat les seves audiències. L’ús de les principals plataformes socials ha experimentat un augment del 55%. No obstant això, l’excés d’informació ens enfarfega, ens desorienta, ens narcotitza i ens afligeix. I cada dia hem hagut de fer una tria de la gran quantitat de dades que ens arriben, hem hagut d’escollir aquelles que més poden afavorir i fins i tot esperançar els altres.
Hem esdevingut, molts de nosaltres, agents d’explicació d’històries. I de la mateixa manera que quan arribava una pila de cartes postals escrites  «per a la tropa»  —com definia gràficament un cardenal—, hom privilegia aquella lletra que és manuscrita, que sap que és pensada precisament per a mi.
Voldríem consumir solament aquell missatge que ens han fet arribar amb amor. «Per obra de l’Esperit Sant cada història, fins i tot la que sembla escrita amb ratlles més torçades, pot tornar-se inspirada, pot renéixer com una obra mestra, convertint-se en un apèndix de l’Evangeli», diu Francesc. Donem suport als mitjans de comunicació de proximitat.  Catalunya Cristiana  i Ràdio Estel  —avui també presents a les xarxes—  són, des dels seus orígens, plataformes per difondre testimonis, històries de vida, relats que arriben al cor cercant la conversió...
Com deia Benet XVI i recull Francesc, l’Evangeli no és sols una comunicació de coses que es poden saber sinó de fets que canvien la vida. Com els va canviar la vida als deixebles allà a Galilea, on tot va començar.

lunes, 11 de mayo de 2020

En la festivitat de Sant Anastasi 2020


Benvolguts germans concelebrants
Administradors de la Confraria de Sant Anastasi
Germans i germanes,

celebrem la festa de Sant Anastasi el soldat lleidatà que és el nostre gloriós copatró.
Anit a les 10 no  hi hagué la tradicional crema del dimoni a la Platja, però sí que molta gent, amb un punt d’emoció vam encendre lots, mòbils, espelmes, als balcons i finestres, convençuts que la fosca no pot apagar la llum.

Avui no hi ha missa solemne pública, però sí que la celebrem a porta tancada amb els administradors de la Confraria i molts us hi esteu unint per mitjà de les xarxes. Us demanem disculpes per les petites errades tècniques que hi pugueu trobar.
Aquesta tarda no hi haurà la tradicional Passada que és potser l’acte més participatiu i festiu de tot l’any a Badalona, però sí que a casa podem fer una estona de festa i, jugar petits i grans i potser mirar fotos i vídeos de la Passada d’altres anys. Sí que hem fet córrer per les xarxes una visita guiada a Santa Maria d’on surt i on torna la Passada. I és que hem de saber adaptar-nos a cada situació, encara que les circumstàncies sembla que ens superin.

Sant Anastasi era un laic, un seglar, un batejat. Com seglars sou tots els administradors de la Confraria que el té per patró. Com seglars sou la  majoria dels qui us esteu unint a aquesta missa. Fa poc hi ha hagut un congrés de laics i laiques a Madrid amb 2000 participants. Badalona hi estigué també representada.  En Toni Antoja, secretari del nostre consell arxiprestal digué en una entrevista a Poble de Déu: “[El Congrés] marca un punt d’inflexió en quant a la missió que hauríem de tenir els laics dins l’Església. En general, no tenim clar el concepte de coresponsabilitat a l’Església i és una feina que hem de treballar entre tots i els que vam ser-hi, saber-ho transmetre.” (El Papa Francesc descriu l’Església com una piràmide invertida, una gran base formada per laics i al vèrtex uns pocs ministres al seu servei....)

I afegia: “A la ponència final va sortir el concepte d’una nova Pentecosta. Hi va haver un moment del Congrés que el bisbe Toni Vadell va fer un silenci: «No noteu que hi ha alguna cosa més aquí?», va dir. Efectivament, se sentia quelcom més: l’Esperit. Penso que el treball que hem fet allà anava guiat per l’Esperit. Les pregàries que es van fer allà, les que es va demanar que es fessin a les parròquies i arxiprestats, no han estat en va, comentava el Toni Antoja”. I afegeixo: “A l’Esperit Sant no se’l veu, quan hi ha unitat i amor, se’l sent. Quantes vegades l’hem sentit molts de nosaltres. L’hem sentit tots alhora. Hem dit “això és un cenacle”. I quan més se’l sent, més se’l vol sentir.

Enguany tampoc no podrem fer la tradicional Romeria de Pentecosta de la nostra parròquia a Montserrat. Quan li hem comunicat al P. Joan Maria Mayol, rector del Santuari, ens ha respost amablement: “enguany serà la Mare de Déu qui us visiti en el vostre “pelegrinatge del confinament”. Aquest pelegrinatge insòlit us dóna una oportunitat diferent, però no menys propícia de renovació espiritual fent vostra aquella actitud bàsica de Maria que glosa el lema pastoral d’enguany: “Sou feliç Verge Maria, vós que heu acollit la Paraula que és llum per el món”, una llum que també enmig de la pandèmia és consol, vida i esperança. No deixeu aquell cap de setmana final de maig de fer una pregaria concreta de nou començament que podria fer-se durant només 5 minuts cada dia fins el pròxim romiatge: Què hi ha de foscor en la meva vida cristiana que, il·luminada per la Paraula del Senyor, podria convertir-se a la claror de la mirada neta de Déu? O bé:  Què ha il·luminat  en la meva vida, avui, la llum de l’evangeli? Com he comunicat al món aquesta nova llum? La pregària no és la pregunta sinó la resposta sincera que surti del nostre cor!” Gràcies P. Joan Maria!
Les lectures que hem proclamat ens han parlat de testimoni comunitari, ens han parlat de valentia davant l’adversitat i ens han parlat d’acompliment. El Dr. Joan Mingüella, feligrès de la nostra parròquia, que comenta l’evangeli mensualment a Ràdio Estel, diu sobre aquest passatge de l’Apocalipsi: “en els versets 7, 13-15,  un ancià explica qui són els que van vestits de blanc, amb el que es dóna entendre que no cal pas esperar un final absolut i col·lectiu per assolir el triomf que representa la salvació, sinó que n’hi ha que ja l’han obtingut plenament ara”.

Anastasi i els seus companys, els seus 73 companys, segons la tradició, un d’ells, Sergi, es van prendre seriosament, molt seriosament, les paraules de Jesús a l’Evangeli: “No tingueu por dels qui maten només el cos però no poden matar l’ànima.” I per això van anar refiats al suplici i és que la santedat no és sols personal, és també comunitària.
Enguany no podem passar per alt la situació de crisi política que viu el nostre Ajuntament. Crisi sobre crisi: el nou consistori haurà de fer front a una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents. La nostra parròquia us continua estenent la mà per col·laborar en prioritzar els col·lectius més vulnerables: els infants, els ancians, les famílies monoparentals, els sense sostre... I de la mateixa manera que a la claror de la Laudato Si del Papa Francesc s’està creant una xarxa solidària d’ecoparròquies, crec que hem de ser capaços de fer de Badalona una ecociutat que segueixi els principis de les ciutats ecològiques: l’ús eficient de l’energia, el reciclatge, l’agricultura comunitària i la peatonalització.

En concret, a partir de demà mateix, Càritas Parroquial de Santa Maria posa en marxa el “Projecte infància”. La nostre proposta es fer un punt especialitzat en infància des de 0 a 10 anys per poder-los fornir de productes bàsics tant d’higiene, com alimentaris i escolars

Als confrares i confraresses de Sant Anastasi, la nostra felicitació més cordial per aquests 30 anys de recuperació de la Confraria. Que us estimuli el coratge militant del vostre patró:

“Màrtir de Crist enarbores la bandera,
la creu vermella, sobre fons blanc,
hi ha un ametller que en brotar la primavera
fa les flors blanques i els fruits de sang”

Germanes i germans, amb la intercessió de Sant Anastasi, en sortirem!


domingo, 10 de mayo de 2020

Les qüestions dels apòstols


Homilia Diumenge V de Pasqua

Les qüestions que Tomàs i Felip plategen al Senyor, també són, en certa manera, les nostres qüestions aquests dies. Tomàs constata: “si ni tan sols sabem on aneu. ¿Com podrem saber quin camí hi porta? Nosaltres diem si no sabem com s’acabarà tot això que estem vivint, com sabem quines són les mesures que hem de prendre? Com prendre decisions en sentit correcte?

La resposta es troba ahir com avui en Jesús, camí, veritat i vida. Diu mossèn Gaspar Mora, professor d’ètica ja emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, que la proposta de Jesús i de l’evangeli no és solament per als cristians, o per a uns escollits. La proposta del Regne és per a tothom, per a tot home, per a tota dona, per a tothom que prengui consciència que quan ens donem del tot, tot ho retrobem d’una altra manera.

Recordem la qüestió de Felip o més aviat el seu imperatiu: “Senyor, mostreu-nos el Pare i ja no ens cal res més.” És a dir li demana una evidència convincent. Si tinguéssim una evidència de Déu, una visió en directe o un gest eloqüent de la seva omnipotència ja no necessitaríem res més. És a dir, davant de miracles palesos, davant d’evidències manifestes, per exemple la descoberta d’una vacuna al cent per cent efectiva, o una guarició massiva, ja no ens caldria res més.

Però el Senyor el reprèn suaument: “Felip fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu al Pare. És a dir, amb ulls de fe, podem descobrir el Pare en cada germà o en cada germana, especialment en el més pobre, en el més feble i vulnerable. Podem descobrir-lo aquests dies en els sanitaris que es desviuen posant en risc les seves vides, en els voluntaris de Càritas que amb l’enginy de la caritat busquen noves fórmules per ajudar els altres, en concret a la nostra parròquia l’equip de voluntaris ha preparat un nou projecte consisteix en una atenció especialitzada per aquelles famílies amb infants amb edats compreses entre els 0 a 10 anys i que tinguin greus dificultats per poder accedir a productes específics d’higiene, alimentació de nadons, complements a l’escolaritat, beques menjador, recolzament en el lleure infantil etc.

Pensem també en els artistes que cerquen alleugerir el tedi del confinament, en els que fan l’obra de misericòrdia d’enterrar els morts, amb dignitat. En tots ells hi podem descobrir el reflex del Senyor Ressuscitat.

El P. Jesús Renau, jesuïta, de la Comunitat de la Salut alta, en el seu llibre Cada dia escriu: “obre una mica els ulls. Qui tens davant? Un amic, una amiga, el pare, el company, la tieta... Oh! Felicitats! No estàs sol. Estàs teixit d’amor. Perquè penses que són vulgars, que són avorrits, que estan endarrerits. Res, tot això no és objectiu. Són persones, són homes i dones com tu, segurament millors que tu: estimen, lluiten, estan sols o acompanyats, cansats segurament i continuen vivint. Felicitats!”

Estimats germans i germanes, la lectura dels Fets dels Apòstols que hem proclamat és la que serveix de base o referent per al diaconat. Us proposo que preguem perquè sorgeixin més vocacions al diaconat dins l’Església. Homes plens de fe i d’Esperit Sant. I també noves formes d’exercir la diaconia, el servei, entre les dones que, cada vegada en més casos estan fins i tot al capdavant de comunitats cristianes. Doneu-nos Senyor més diaques!



sábado, 2 de mayo de 2020

Sonet a Merche Errando


Sonet amb estrambot de goig a Merche Errando Grau en el seu traspàs
Cementiri de Montjuïc, 2 de maig de 2020

Adéu-siau Merche Errando Grau
de Sant Josep Cottolengo era el dia
que te n’has anat de la ma de Maria
amb el cor serè i amb molta pau.

Dóna records a la Maite si us plau
en retrobar-vos quina alegria!
Al cel s’acomplirà la poesia:
perdem la casa, trobem un palau

Els teus ulls clars per fi contemplen Déu
sempre elegant per fora i per dins
l’ànima forta, i els posats fins.

Fills i néts t’ho diuen a una veu:
la gent es pensa que ara ets morta
però el Pepe t’haurà obert la porta.

S’han acomplert les teves esperances
començareu de nou les nuviances!


lunes, 27 de abril de 2020

Fuig de tu!


Homilia en la solemnitat de la Mare de Déu  de Montserrat

Celebrem amb molt de goig la solemnitat de la mare de Déu de Montserrat.  Una vegada em va explica una amiga que un monjo de Montserrat que l’acompanyava espiritualment, li va dir que en moments de soledat o de tristor, recordés aquesta màxima: “fuig de tu!” I ara que té més de noranta anys, la continua recordant.

És un bon consell. I breu. Fugir de nosaltres vol dir deixar de pensar en nosaltres mateixos i  pensar en els altres. Maria, no es va quedar rumiant en allò t’han gran que l’àngel li havia anunciat, sinó que va sortir decidida a fer un viatge llarg de més de cent quilòmetres per anar a veure la seva cosina que la necessitava. Naturalment no els devia fer d’una tacada. I segurament el va fer acompanyada de Josep... però el va fer. Jesús també va fer molts viatges llargs durant la seva vida, de vegades per anar a veure una persona o una família.

I quina joia la d’aquell trobament entre Maria i Elisabet! Quina sintonia entre aquelles dues futures mares! Hi ha una obra de teatre de Chouraqui que explica de manera molt dinàmica la vida de Maria. En el moment que canta el Magnificat, s’aixeca un teòleg catòlic d’entre el públic (naturalment és un actor) i diu: això és impossible, aquest text és molt elaborat teològicament i és impossible que Maria l’hagués cantat. I aleshores s’aixeca una dona velleta (una actriu) li replica: “els teòlegs catòlics no saben res, perquè jo sóc, dona, jueva, he tingut cinc fills i cada fill que he tingut he cantat el Magnificat!”

Aquest any els romiatges al Montserrat han quedat post posats. Certament que s’hi pot pelegrinar d’altres maneres a Montserrat: la visita espiritual, unint-nos a les celebracions, fent una pregària a la Moreneta, a moltes cases hi ha la seva imatge... però és ben diferent.
Avui sentim que més aviat és la Mare que ens visita, la que ens ve a veure.

Encara en algunes poblacions i també a Badalona es conserva la visita domiciliària de les capelletes, especialment de la Sagrada Família. Si la gent no es desplaça al lloc de culte per pregar, serà la capella que els anirà a buscar.  Aquesta és una pràctica estesa arreu del país i de més de cent anys d’història. Són les capelletes de visita domiciliària. La capelleta circula cada dia de la setmana per una casa, fins a passar per una trentena de cases, de manera que cada família la té un cop al mes. El calendari de l’itinerari queda recollit amb el llistat amb el nom dels veïns i l’ordre del circuit, al dors o la part frontal de la capella. Al final de la llista hi ha la persona zeladora, que cuida de la capelleta. És una pràctica estesa arreu del país i que té més de cent anys d’història. És una xarxa veïnal de pietat popular. Les famílies, durant un dia, feien llum i pregaven al voltant de la capella.

Avui la devoció a la Mare de Déu de Montserrat ens arriba a través de la televisió. Molts us uniu a la missa del Santuari, tan preparada com plena d’unció. I molts també ens hi unim per mitjà de les pregàries de laudes i de vespres que es retransmeten per Ràdio Estel.

Però la Mare de Déu també ens visita d’altres maneres. Recordo una professora d’Universitat que en els darrers anys de la seva vida la cuidava una noia afroamericana, fins a la mort. I li deia amb molt d’afecte, la meva “moreneta”. I és que les millors imatges de la Moreneta, són les de carn i d'ossos.

La mare de Déu ens visita de moltes maneres. I hem de demanar-li sobre tot que ens visiti en l’hora de la nostra mort. Com escrivia mossèn Cinto Verdaguer al seu “Adéu de Montserrat”:

Sortint de vostra ermita,
un do us demanaré,
torneu-me la visita
l'instant que em moriré.