domingo, 23 de febrero de 2020

Itinerari per estimar els enemics



Diumenge VII de durant l'any  (23 de febrer de 2020)

Estimats germans i germanes

Estimar els enemics sembla humanament impossible. Si de vegades ja ens costa estimar els més propers, com podem estimar els enemics? Com puc estimar una persona que sé que em vol mal, que m’odia, que farà tot el possible per difamar-me? Com puc estimar una persona que ja m’ha fet mal a mi o als meus, que ha malparlat de mi, que m’ha perjudicat?

Estimar els enemics suposa tot un itinerari. En primer lloc cal identificar-los, els enemics posar-los nom, si és possible. Perquè de vegades els enemics no tenen rostre, són anònims. I lluitar contra un enemic anònim és una batalla inútil. Però fins i tot, és un germà meu en l’existència (A. Rubio). En segon lloc -si sé de qui parlo- he d’intentar entendre el seu context personal, comprendre els seus motius, saber que potser parla o actua des de les seves ferides obertes. En tercer lloc cal trobar l’ocasió del perdó. Són processos que duren anys. De vegades hi ha persones que em diuen: “jo no puc oblidar, no puc perdonar.” I els pregunto: “però tu vols, realment perdonar i oblidar? Per què si vols, el Senyor un dia farà la resta”.  

Quart, Jesús mateix en la seva vida oferí concrecions d’aquest mandat: Estimar vol dir tornar bé per mal. Això de parar la galta costa molt, però el mateix Senyor a la Passió, quan va ser bufetejat pel criat del Summe Sacerdot, no va respondre passivament si no que va fer una pregunta valenta i assenyada: “Si he parlat malament digues en què i si no, per què em pegues? Estimar els enemics, diu Jesús, vol dir pregar per ells, vol dir perdonar-los, vol dir no guardar-los rancúnia. Sant Joan de la Creu deia: “Dónde no hay amor, poned amor y encontraréis amor.”

Cinquè estimar els enemics és humanament el més savi: l’enemic estimat se sentirà desarmat; estimar-lo pot ser la condició de possibilitat perquè deixi de ser enemic. La persona que viu sense enemics viu molt alliberada.

Un autor diu que la gran missió del cristià és precisament estimar els enemics. És com córrer amb aquest objectiu per una autopista impel·lits per aquesta missió: estimar els enemics. Una autopista en la qual trobem àrees de servei i zones de descans que són l’amor és la família, els amics, que és el que ens dóna força per continuar cercant com estimar els enemics

I què passa quan l’enemistat és entre ètnies o entre pobles? Seria molt llarg parlar-ne. Segurament recordeu el llibre Soldats de Salamina, quan Sánchez Mazas, ideòleg de Falange, pres a Barcelona, escapa d'un afusellament col·lectiu. Quan surten a cercar-lo, un soldat republicà que acaba d'emocionar tots els presos ballant, el troba, l'encanona però, finalment, mirant-lo fixament als ulls li perdona la vida i el deixa fugir. Fa pensar en aquella cançó d’Iva Zanicchi,  La riva bianca, la riva nera quan un soldat es troba amb un capità enemic –a qui potser ell mateix ha ferit- i fan les paus. S’han reconegut com a germans en l’existència, veuen l’absurd de la guerra i caminaran junts.

Eduard Sala a la Catalunya Cristiana en una entrevista d’aquesta setmana ens parla de l’art d’escoltar. Escoltem-nos de debò, no pressuposem el que l’altra ens vol dir abans que canvi la frase. Mirem-lo als ulls, deixem-lo explicar-se i estarem en condicions de comprendre’l.
Que aquesta eucaristia ens enforteixi per viure aquest mandat del Senyor.

lunes, 17 de febrero de 2020

Homilia en la mort del meu pare


Estimats germans i germanes,

El meu pare era ben conscient que se n’anava. Abans d’ahir li va dir a la seva néta Andrea: “em queda un filet de vida”. I així estat. Aquest darrer filet s’ha tallat plàcidament, a casa, al seu llit, amb la mare al seu costat, el fidel gosset Silver al seu costat i els qui estàvem a prop. Una mort que molts voldríem. No triem la nostra hora de la mort però el pare ha mort el dia 15 de febrer el mateix dia que va néixer el seu fill Josep, el meu germà, com dient-nos que morir és néixer a la vida eterna. L’abril hauria fet noranta un anys.

Vull donar gràcies públicament el pare – en nom propi i dels meus germans- pel do de la vida que un dia ens va fer i per la seva dedicació i la seva estima en el decurs de tants anys. Costa parlar-ne en passat. La primera lectura d’avui és de la carta de Sant Jaume, de qui ell fou tan devot. I és oportuna perquè estem passant una prova, una prova que ens referma.

El meu pare nasqué a Barcelona l’any 1929, l’any de l’exposició universal, però en el moment del seu naixement a casa hi havia molts pocs recursos. Els seus pares, els avis Jaume i Pepita foren dues persones tenaces que van haver de lluitar per obrir-se pas a la vida.  

El meu pare ha tingut un altre referent en la seva vida en les seves dues àvies. Especialment la iaia Quimeta –la famosa Donya Quimeta- del Poble Nou que fou mestre de quatre generacions, es a dir tingué alumnes que eren besnétes de les seves primeres alumnes. Encara hi ha persones grans que la recorden. El pare, que l’admirava, l’ajudava durant anys fer rebuts de l’Acadèmia del Puríssim Cor de Maria. I aquí tenim una primera lliçó de vida: el mestratge que és un reflex de Jesús Mestre.
Pocs ho saben però el meu pare hagués volgut ser capellà. I també monjo. M’ho va dir un dia que a la televisió es veien imatges d’un claustre: jo  hagués volgut ser com ells. I jo, adolescent, li vaig dir: com l’abat, per poder manar molt? I em va dir, sincerament; no, com el més humil dels monjos. Afortunadament per a nosaltres no va seguir aquesta crida. La lliçó del discerniment.

El meu pare s’ho ha guanyat tot en la vida. Ha estat un treballador infatigable. Durant tots els anys de la seva vida activa com a gerent de Manufactures Akront, ha estat el primer d’anar a obrir la porta de la fàbrica. I aquí tenim una segona lliçó de vida. El treball i fins i tot el treball manual.  Quan va morir l’avi, l’església es va omplir de treballadors, no solament dels que estaven en actiu sinó també dels qui havien hagut de ser acomiadats. I això diu molt.

Els meus pares fa 70 anys que es coneixen i s’estimen, 63 de matrimoni i 7 de nuvis. Han format i formen una unitat profunda. És gairebé impossible pensar en l’un sense l’altre. Aquesta unitat de cors i d’esperits no la pot trencar ni la mort. I hem vingut quatre fills i després nou néts. Que avui dins de gran tristor estem especialment contents i agraïts per tanta vida com ens han dat.
Estava al cas de tot, de la religió, de la  història, de la política, del futbol... res d’humà no li era aliè. I mirant la seva vida a poc a poc podem veure com es va anar adaptant a les noves circumstàncies. És cert que el feia patir tot: els fills, les noves tecnologies que el superaven, la política, la situació de Catalunya...

Avui, al voltant del cos sense vida del nostre estimat pare, sembla que Jesús ens digui: voleu més signe que aquest? Morir en pau en la pròpia llar, voltats d’estimació. És la mort que tots voldríem.

 Sonet amb estrambot floral en la mort del pare

“Bona nit i bona hora”, ens vas dir anit
i així ha estat: per a tu la nit millor
la d’anar a trobar-te amb el Senyor,
amb el cor, ben disposat, ardit.

M’has ensenyat tant, des de ben petit:
home humil, abnegat i treballador
tenaç, impacient i lluitador,
que sempre has estimat i, amb fe, has patit.

Mare, fills i néts et diem “a reveure”
tot i que encara ens costa de creure
et sentirem ben a prop cada jorn.

Com una moto -amb llantes Akront-
has emprès el darrer pelegrinatge
amb la llum de Crist, radiant, al teu front.

I les mimoses del teu Calonge estimat
omplen de llum el teu últim comiat.


Jaume Aymar i Ragolta


sábado, 15 de febrero de 2020

Portar a plenitud


Diumenge sisè de durant l’any 16/02/2020

El llibre de la Saviesa ens dóna diverses lliçons: “Tens al davant el foc i l’aigua, tria el que tu vulguis.” Déu afirma i respecta la llibertat de cadascú. Ens mira i ens coneix a fons. És més íntim a nosaltres que nosaltres mateixos, dirà Sant Agustí.. Ens ensenya també que tenim al davant la vida i la mort. En la manera d’entendre el món semita, més enllà de les aparences, hi ha gent que creiem que és viva i és morta i gent que creiem que és morta i és viva. És una paradoxa, però  dels que moren lliurant la seva vida per una causa noble es diu en un llibre sagrat: “no digueu que estan morts, perquè viuen”.  

Jesús no ha vingut a destruir sinó a donar plenitud. El seu evangeli no suprimeix el valor de cap poble, ni de cap cultura, ben al contrari. Però tampoc no ha vingut a deixar les coses tal com estaven si no que ha vingut a donar-los plenitud és a dir a que siguin allò que estan cridades ser. A conduir les nostres idees, els nostres projectes, fins i tot les nostres institucions cap a la plenitud. Quina comesa tan bella! Per això tenim moltes esperances posades en aquest congrés de laics que s’està celebrant aquests dies a Madrid, perquè volem que tants carismes, tants moviments, tants apostolats associats, donin fruits d’Esperit Sant. Que es posi en relleu el sacerdoci baptismal dels batejats, que s’impulsi el seu enginy, la seva creativitat i la seva fidelitat per fer arribar la Paraula de Déu allà on només els laics poden arribar.

Quan es va posar per escrit aquesta pàgina de l’evangeli, alguns a la comunitat cristiana defensaven l’egoisme de limitar la vigència de la Voluntat de Déu als deures de primera magnitud. No s’adonaven que Déu és pedagog i artista (Gomà) i que per a ell no hi ha res petit.  La Fidelitat, amb majúscules, es teixeix de moltes petites fidelitats quotidianes. Com el microcosmos reprodueix el macrocosmos.
El meu pare era un dels trenta mil oients habituals d’aquesta missa. Però per a mi era un oient molt especial: Sovint al costat de la mare em feia comentaris de la retransmissió. I em donava força saber el bé que fa la missa per la ràdio a les persones ancianes i impedides. Avui sento que el meu pare és viu i que m’escolta.

Perquè la mort ens porta l’abraçada de plenitud del Pare del Cel. A partir d’ara quan m’hi adreci, tindré present en Ell el qui ha estat el meu pare aquí a la terra i que m’ha parlat amb el seu viure de la magnanimitat i l’abnegació.

De totes les mostres de condol que he rebut aquestes darreres hores n'hi ha hagut una que m'ha plagut especialment. És d'una família d'ètnia maputxe, que m'envien una forta abraçada "en el moment de naixement del cel del teu pare". 


domingo, 9 de febrero de 2020

Ja som sal i llum


Setmana 5 de durant l’any.  9 de febrer de 2020, col·lecta contra la fam

Jesús no diu: “vosaltres heu de ser sal” o “vosaltres heu de ser llum”. Ho diu de manera afirmativa: “sou sal i sou llum”. Ho diu als deixebles després de proclamar-los les benaurances de les quals el Mestre era transparència. La sal en aquell temps es considerava absolutament necessària i era un símbol de la saviesa. Pavel Florensky, un dels grans matemàtics i filòsofs del segle XX, té un llibre preciós que es titula  “La sal de la terra” (Sígueme, Salamanca, 2005) i en ell fa la semblança afectuosa del seu mestre espiritual, el monjo o eremita Isidor, que fou realment un benaurat, un personatge excepcionalment humil, que vivia en gran sobrietat enmig de la natura, que n’aprenia les lliçons, que atreia deixebles i que era capaç d’estimar, de perdonar i fins i tot de demanar perdó als seus propis enemics. La sal de la terra.
Recordem que Jesús es va presentar com a llum del món. “Jo sóc la llum del món”(Jn 8, 12) i quan obrem el bé, nosaltres som transparència d’aquesta llum. Les bones obres són la realització autèntica de les Benaurances.

Per la nostra condició de deixebles ja som sal i llum. En el ritual antic del baptisme, juntament amb el ciri encès a molts ens van posar una mica de sal a la llengua per recordar-ho. I com a comunitat “som un poble dalt d’una muntanya”, som comunitats visibles i referents per a molts sense saber-ho. Per tant, siguem conscients del que som, perquè esmercem temps pensant en el que no som i ens oblidem del que som. I això es trasllueix en l’educació, diem a les nenes i als nens: si fossis així o aixà, si t’assemblessis al teu cosí, si fessis com aquell nen de la teva classe... I no ens adonem que aquesta és una pedagogia deficient: només valorant el que una persona és de debò estarem en condicions de dir-li en què ens sembla que hauria de millorar. Sempre la nostra convivència ens sembla defectuosa, sempre ens fixem en allò que hauríem de fer d’una altra manera i mai no agraïm prou el que ja fem i tenim, els actes de generositat de què som capaços. 

Aquesta setmana hem acomiadat la Nuri Bosch Domènech, una laica badalonina activa que va fer de la seva vida un acte de pura generositat: primer en el seu lloc de treball i, després a la catequesi a la nostra comunitat germana de Sant Francesc d’Assís al barri de Bufalà, una catequesi específica amb els infants amb dificultats d’aprenentatge. La Nuri també va pelegrinar moltes vegades a Lourdes com a infermera de l’Hospitalitat i fou voluntària a Can Banús amb els malalts de llarga durada, també va col·laborar aquí a la parròquia de Santa Maria, en la borsa de treball amb els qui cercaven feina, era membre dels Grups d’Oració i Amistat i de l’Apostolat de l’Oració. No tenia pràcticament família i l’església de Sant Francesc dimarts passat es va omplir. La Nuri fou sal i llum. 

Són molts els qui s’han pres seriosament aquesta lectura del profeta Isaïes que hem proclamat: “comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba vesteix-lo; no els defugis que són germans teus”.  I Mans Unides ens proposa avui als Arxiprestats de Badalona, Gramenet, La Cisa i Mataró un objectiu ben concret per a Solwezi, a Zàmbia, a l’Àfrica Austral, el d’ampliar una escola per a infants orfes i nens de carrer per poder contribuir a la millora de la qualitat educativa de la zona i, a la llarga, facilitar l’accés dels joves al mercat laboral.

Jesús diu “en veure el bé que heu obrat, glorificaran el meu Pare del Cel”. És a dir, quan obres el bé, ho sàpigues o no, estàs enaltint la bellesa del Creador, la seva resplendor. És l’eloqüència de les bones obres.

domingo, 2 de febrero de 2020

En la Presentació del Senyor 2020


Estimats germans i germanes. Avui és la festa de la Presentació del Senyor, la popular Candelera per les candeles que hem encès el començament de la missa i que ens recorden la nostra vocació a esdevenir llum i ens permet comprovar que moltes petites llums trenquen la fosca.
El profeta Malaquies escriu anys després de l’exili. Una de les seves preocupacions és respondre als que s’escandalitzaven davant el fet que els injustos, els rics i opressors, els infidels, vivien millor que els fidels. Un escàndol avui vigent. Per això, anuncia vigorosament el “Dia de Jahvé”, quan Déu destruirà el mal per sempre i assegurarà als fidels una vida saludable. Aquest anunci el vincula molt especialment al Temple de Jerusalem, i veu el compliment de les seves esperances quan Jahvé estarà gloriosament present en el Temple, i tothom pujaran a oferir en ell un sacrifici acceptable. Però aquest temple de l’Antic Testament només és un preludi de l’anunci de Jesús que dirà a la samaritana que s’acosta l’hora que els veritables adoradors adoraran el Pare arreu en esperit i en veritat.
És el que hem escoltat a l’evangeli que hem proclamat, en aquesta trobada providencial d’adoració que ens permet contemplar tot l’arc de la vida humana des del naixement, Jesús era petit, fins a l’ancianitat representada per Simeó i Anna, dos vellets sants, que viuen la plenitud de l’amor, com fa palesa la triple referència a l’Esperit Sant. I enmig d’uns i d’altres, dos adults: Josep i Maria, uns pares capaços de meravellar-se del seu fillet. Estem parlant doncs d’una veritable trobada intergeneracional on cadascú esdevé veritable adorador en esperit i en veritat.
I en aquest context, Simeó reconeix en aquell infant el Messies esperat.  I això el fa especialment lúcid per esperar amb serenor la mort. “Ara Senyor deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès...” I fa una profecia, com un testament vital: Jesús no serà neutral, prendrà partit, serà una senyera combatuda, i el dolor conseqüent que traspassarà l’ànima de Maria tindrà sentit: es revelaran els sentiments amagats als cors de molts i tothom s’haurà de posicionar. I Maria guardarà en el seu cor aquella trobada providencial i, ja d’anciana, la compartirà amb els deixebles.
Quina saviesa la gent gran! Quants records dels nostres avis! Quantes coses podem aprendre dels nostres ancians! Quin exemple ens doneu les persones que més enllà de les vostres xacres us manteniu lúcides i actives. Quants testimonis de fe! I quant col·laboren els avis en la transmissió de la fe. Donem gràcies a Déu pel moviment Vida Creixent que ha ajudat i ajuda tantes persones a donar vida als anys. Que ha format persones en la fe. Que ha facilitat el diàleg, l’ajut recíproc i l’amistat...
Que és el que feu amb peculiar intensitat les persones consagrades. Enguany la Jornada de la Vida Consagrada té com a lema: “La Vida consagrada amb Maria, esperança d’un món que sofreix.”  Pensem-hi: Maria va acudir ràpidament a ajudar a la seva cosina Elisabet en els últims mesos del seu embaràs. Amb Ella, milers de persones consagrades arreu del món ateneu mares amb dificultats, lluiteu per la vida del qui encara no ha nascut, teniu cura a persones grans abandonades, de malalts i persones vulnerables.
- Maria va cuidar i educar Jesús. Amb Ella, els consagrats us dediqueu sovint al servei de l'educació de nens i joves.
- Maria va estar al costat del seu Fill en la seva Passió i mort a la creu. Amb Ella, sou molts els consagrats que esteu a prop dels empresonats, dels que pateixen violència, persecució o explotació.
- Després de la mort de Jesús, Maria va acompanyar i consolar als Apòstols, encoratjant l'esperança en la Resurrecció i en la vinguda de l'Esperit Sant. Amb Ella, les persones consagrades porteu alè i consol als que pateixen tristesa, incomprensió, rebuig, angoixes, desesperació. (Missatge de la CEE).
Donem gràcies a Déu també per les persones que en la nostra vida han estat i són llum. Que amb la seva pau interior, amb el seu somriure franc, amb el seu servei abnegat il·luminen les nostres nits... El dia del nostre baptisme sens va lliurar un ciri encès i sens va dir que aquesta flama la fe- la mantinguéssim sempre encesa. Avui festa de la Presentació renovem aquelles promeses que uns altres feren per nosaltres.
I que el Senyor ens faci la gràcia de descobrir el missatge salvífic del patiment i d’il·luminar els nostres germans.
Germans i germanes, donem gràcies de ser cristians.

sábado, 25 de enero de 2020

El clam de la terra


Estimats germans i germanes,
Aquests dies la nostra terra ha estat assotada pel temporal Glòria que ha arrencat arbres, ha interceptat camins, se’ns ha emportat platges i fins un 30% del Delta de l’Ebre i ens ha fet viure amb l’ai al cor...Intentem llegir aquests esdeveniments en clau de fe.
El papa Francesc, a la Laudato si, es refereix al clam de la terra i diu: “aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l'ús irresponsable i de l'abús dels béns que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim a terra, a l'aigua, en l'aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements de la planeta, el seu aire és el que ens dóna l'alè i la seva aigua ens vivifica i restaura.”
Escoltem doncs el clam de la terra i donem-li resposta canviant d’hàbits, però sobre tot canviant de cor, perquè els hàbits no canviaran si no hi ha una transformació interior.
Precisament el llibre d’Isaïes que hem proclamat, parla de la terra, la terra de Zabuló i de Neftalí –les tribus que encapçalaren dos fills de Jacob-, que el Senyor havia educat perquè visquessin la humiliat però que després havia omplert de glòria. I el poble que vivia en les tenebres va rebre una gran llum. La terra, l’espai vital, és un dels eixos fonamentals de la Bíblia, aquest llibre de llibres que avui en aquest Diumenge de la Paraula ocupa un lloc ben destacat en la nostra Assemblea.
 A l’evangeli que recull el mateix text d’Isaïes Jesús explica la cridar de Jesús els seus apòstols. A què els cridava? Doncs, entre d’altres, a que llegissin el llibre obert de la natura. Jesús en el diàleg amb els seus deixebles els invitava a reconèixer la relació paterna que déu té amb totes les criatures i els recordava com cada una d’elles és important als seus ulls: “no es venen cinc ocellets per dues monedes? Doncs bé Déu no n’oblida cap (Lc 12,6). O mireu els ocells del cel, no sembren ni recullen i no tenen graners, però el Pare celestial els alimenta (Mt 6,26).
Jesús vivia en harmonia plena amb la creació i els altres se sorprenien: ¿qui és aquest que fins i tot el vent i el mar l’obeeixen? (Mt 8,27).  Jesús, explica el papa Francesc, no apareixia com un asceta separat del món ni com un enemic de les coses agradables de la vida. Estava lluny de filosofies que menystenien el cos, la matèria i les coses d’aquest món.  Malgrat tot, aquests dualismes malsans van arribar a tenir una influència important en alguns pensadors en el decurs de la història i van desfigurar l’Evangeli.
Jesús treballava amb les seves mans. “Amb les mans ha treballat com fas tu i com faig jo” diu un cant ben popular. Crida l’atenció que la major part de la seva vida estigués consagrada a aquesta tasca, amb una existència senzilla que no despertava cap admiració, perquè la gent es preguntava: “aquest no és el fuster, el fill de Maria? (Mc 6,3)”.  Són dades aproximades o simbòliques però el cer és que el Senyor va viure 30 anys de vida discreta i només 3 de vida pública. Així va santificar el treball i li va atorgar un valor peculiar per la nostra maduració. Sant Joan Pau II ensenyava que, « suportant la fatiga del treball en unió amb crist crucificat, la persona humana col·labora amb el Fill de Déu en la Redempció de la humanitat.

domingo, 19 de enero de 2020

En la eucaristía en acción de gracias por Hommod


Sant Jeroni de la Murtra, 19 de gener de 2020

Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic.

“Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.  I és que en el segle primer hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar.

Hoy Señor nos miras y ves que estamos consternados y tristes por la muerte de nuestro hermano Hommod que llegó a nuestra vida en abril de 2012. Han sido casi 8 años de convivencia cotidiana aquí en la Murtra, haciendo excepción de algún periodo que vivió fuera. Hommod era muy peculiar, ya lo sabéis, pero había muchas personas que le queríamos, así como era. Si ibas con él por la calle, era inevitable que se detuviesen a saludarle. Muchas de sus amigos estáis hoy aquí, al lado de su hermano Ahmed du Bamba. Y muchas otras personas nos han hecho llegar su condolencia y su afecto. También los murtranos que están esparcidos por el mundo.

Precisamente hoy que el evangelio nos habla de Juan Bautista -el hombre del desierto, la palabra que clama- recordamos que Hommod nació en algún punto del desierto, hijo de un cuidador de camellos, no sabía exactamente cuándo ni en qué lugar. Ha sido un nómada, una persona itinerante, era difícil que encajase en esquema, era rebelde ante las normas… Su paso por Cuba durante quince años, le dio esta alegría de vivir. Aquello que es realmente eficaz para transformar las personas es el amor, es la experiencia de sentirse amados.  A Hommod le gustaba la fiesta y la danza. Y su voz reclamando justicia, era la voz del profeta del desierto…

Al lado de Hommod hemos estado estos años consagrados, profesionales y voluntarios. Hemos intentado ayudarle, pero no siempre lo hemos conseguido. Porque Hommod nos ha llevado al límite, de nuestra paciencia, de nuestras capacidades y de nuestros recursos… Llegar al límite es cansado, pero también nos educa, porque al fin y al cabo todos somos limitados, no somos dioses, y en el límite brilla el misterio de Dios. Y también hemos asistido al proceso de su crecimiento, de su ir aceptando la necesidad de hacer papeles, de regularizar su situación…

En estos días, Hommod presentía de alguna manera su muerte. Él que era un hombre tan vital. Así le recordaremos, lleno de vida. Cuidando amorosamente las plantas del claustro alto.  Cuidando el caballo de Nicola, que por poco se le lleva un dedo… Preparando cous-cous y haciendo la ceremonia del té con tanta destreza como rapidez. Bailando en la Romería del Rincón del Arte, brindando…Hommod era una persona cercana a los ancianos y a los niños, a quienes trataba con respeto y delicadeza. Pero presentía su muerte cercana, tal vez por qué no veía el horizonte claro. Dios sabe.

La madre de Dolors Clotas al saber la noticia de la muerte le preguntó a su hija: ¿y cuando ha muerto? Y al responderle que en viernes, dijo: "ah, así se ha ido derecho hacia el Cielo." Y es que para los cristianos el viernes es el día de la muerte de Jesucristo, pero también para los musulmanes el viernes es un día muy importante. Es más importante y beneficioso que cualquier otro día de la semana. Es el día en que los musulmanes se reúnen para rezar en congregación. Justo antes de la oración, escuchan un sermón elaborado para brindarles un conocimiento valioso sobre Dios y la religión del Islam. Es un día bendito que ha sido designado como tal por Dios Todopoderoso. Ningún otro día de la semana comparte sus virtudes.

Quiero subrayar la generosidad de la asociación de emigrantes saharauis, de todos los que residen aquí, incluso de los saharauis del resto de España, que harán aportaciones para cubrir los gastos de repatriarlo.  Pero toda la preparación del cadáver hemos de realizarla nosotros, por tanto dedicaremos la colecta de la misa de hoy para este fin. Tanto para la celebración como para el traslado. Gracias por vuestra generosidad!

Gracias Hommod por haberte dejado querer, por habernos dado la ocasión de servir a Cristo pobre y flagelado, en tu persona. Por todos tus actos de servicio cotidiano aquí. Por tu honradez.  Y gracias también a todos los que de tantos modos habéis velado por él. Los amigos de Santa Coloma, los hermanos murtranos, Abel y el taller ocupacional de sant Isidre, Josep Anton Caubet, Mercè Garcia y Roca i Pi, Montse García y Càritas Diocesana, salvador Martínez y Càritas de Santa María, Càritas de la agrupació parroquial de Sant Francesc y Montserrat Illa, el Rincón del Arte y de la Música. Y antes los que visitasteis los campamentos de refugiados, Iñaki, Judit, el hijo de Loli…y le conocíais de tantos años.

En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.  Però  ens sol inquietar o molestar que algú ens miri fixament o de reüll. A l’Orient,  és més important deixar-se mirar que mirar. Així  aquí mirem un quadre, els orientals es deixen mirar per una icona. Les icones són pintades per deixar-se mirar.  Per tant, “mirar l’anyell de Déu” implica deixar-se mirar per Déu mateix, deixar-se estimar per Déu. És el lema del Papa Francesc: miserando atque eligendo,  que vol dir, el va mirar amb misericòrdia i el va elegir. El Senyor, per mitjà de tots vosaltres, va mirar amb misericòrdia el Hommod

Hommod, no sabemos si tu deseo era volver algún día a tu país pero, mira por donde, tu cuerpo ahora ya está de regreso hacia él. Sea como fuere tu alma vivirá siempre entre nosotros, en este claustro y en este jardín que tú cuidabas y que se debe parecer un poco al paraíso en que creen también tus hermanos musulmanes. Sí según la creencia musulmana, todo lo que uno puede desear se encontrará allí, que hayas encontrado todo lo de bueno que deseabas. inshallah, ojalá, amen.

Paraules introductòries exposició Cuba/Calonge


Paraules introductòries del president de Colonico Jaume Aymar i Ragolta a l’exposició exposició Cuba 1898. De colònia a nova república. La nostra gent també va fer les Amèriques
Castell de Calonge, 17 de gener de 2020 

Senyor Alcalde,
Regidors,
Junta del Colonico
Representants de la Taula de Cultura
Director dels Museus de Sant Cugat
Amics de Calonge i Sant Antoni
Senyores i senyors:

Per tercera vegada el nostre municipi organitza una exposició sobre la relació de Cuba amb la vila. Però certament aquesta magna mostra –que té el seu origen a Sant Cugat del Vallès i que té un caràcter itinerant- és la de major envergadura i ocupa els baixos de l’edifici més emblemàtic del nostre municipi: el Castell. Precisament en un document de 1884, Josep Vilaret i Sabater, veí de l’Havana, reconeix la bona administració dels seus apoderats. Signa com a testimoni Emmanuel Casellas, un dels darrers propietaris d’aquest Castell. Els més grans recordem a la seva filla Llucieta, mare de les anomenades “Maneles”.

Diuen que el segle XIX la gran qüestió era la social, que al segle XX, fou la qüestió cultural i que el segle XXI serà el diàleg intercultural. A Calonge i Sant Antoni la diversitat cultural és un fet, ara cal intensificar el diàleg i la bona convivència.

El sucre i l’esclavitud

Al llarg del segle XIX Cuba va esdevenir la principal productora de sucre del món arran de la transformació de la majoria de cafetars en ingenis sucrers. La raó va ser l’enorme competència del Brasil principal productor de cafè d’Amèrica. El procés de treball del sucre comporta la necessitat de grans quantitats de mà d’obra barata i en conseqüència l’increment del tràfic d’esclaus: Cuba va ser una de les primeres colònies espanyoles d’Amèrica en rebre esclaus africans. L’enorme puixança de la indústria sucrera, posteriorment a la revolució haitiana de final del segle XVIII originà un veritable allau d’esclaus africans a Cuba. Alhora durant tot el segle XIX foren duts a l’illa un gran nombre de treballadors xinesos i del Iucatan, que treballaren en la indústria sucrera en condicions infrahumanes, pràcticament com a esclaus. Alhora es va crear fins i tot una aristocràcia del sucre anomenada sacarocràcia.
Els indians o americanos eren la denominació col·loquial dels emigrants espanyols a Amèrica que tornaven rics. Eren emigrants, principalment a Cuba, però també a daltres països del Carib- que després duna llarga estada a Amèrica, tornaven generalment a les poblacions on hi tenien els seus orígens, com Calonge i Sant Antoni. Molts eren d’extracció marinera o pagesa, que marxaven a Ultramar per fer fortuna. Sense possibilitats en el poble, on el germà gran, l’hereu, era l’encarregat de mantenir el patrimoni familiar, els fadristerns marxaven a fer fortuna a terres on, per notícies que arribaven, es podien guanyar diners. Alguns se’n van anar amb una carta de recomanació per algun català establert a Amèrica, d’altres foren cridats per algun familiar ja ben situat.

Joan Pallimonjo

Joan Pallimonjo Dausà, des de molt jove es va caracteritzar pel seu esperit emprenedor i les seves ànsies de prosperar en els negocis, la qual cosa el va portar a decidir-se, com molts altres joves del Baix Empordà, a viatjar a Amèrica, continent on esperava obtenir prestigi i riqueses. Pallimonjo va fundar en 1825 a Lagunillas una botiga mixta o celler, nom amb el qual eren més coneguts aquests establiments a Cuba, la qual assortia d'aliments, eines de conreu i mercaderies dels més diversos gèneres i procedències als veïns de el nou poblat. Així mateix, va sol·licitar i obtenir del Comte de Lagunillas diversos solars en usdefruit, els quals li van reportar durant anys excel·lents dividends.
Entre 1828 i 1830 va adquirir també diversos solars, durant les operacions de delimitació i repartiment que es van realitzar dels terrenys adquirits per la Reial Hisenda per fundar, el 8 de març de 1828, el poblat de San Juan de Dios de Cárdenas. En un d'ells, situat a la cantonada conformada per la Calçada de Vives (actual Avinguda de Gespes) i el carrer de Bisbe, Pallimonjo hi va edificar un magatzem destinat a protegir els productes portats pels veïns comarcans per ser embarcats pel port. Aquesta edificació era, cap a 1833, una de les poques construccions (8 en total) amb les que encara comptava el nou poble.
En el decurs del segle XIX membres de les famílies calongines o vinculades a Calonge i Sant Antoni, els Isern, Jovell, Molla, Moní, Pagès, Pallimonjo, Ragolta, Ribas, Sabater, Vilanova, Vilaret... i d’altres anaren a Cuba. Alguns feren fortuna, d’altres “perderen la maleta a l’estret.” Molts es dedicaren al comerç. El sector que aplegà més catalana fou el comerç i per això eren freqüents denominacions com “el catalán de la esquina”.Fou emblemàtica La Catalana, un obrador i establiment comercial de fleca i pastisseria creat el 1895 al carrer de l’Estrella de l’Havana pels germans Joan i Francesc Molla i Presas.
El 1840 es va crear a l’Havana la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, que fou la primera societat catalana i espanyola de socors mutus al país i l’entitat catalana més antiga d’Amèrica. Va promoure la construcció de l’ermita de Montserrat, coneguda com “la ermita de los catalanes.” Un dels seus presidents fou el calongí Josep Vilar Puig, casat amb Dominga Iglesias Patxot .

De colònia a nova república

El desenvolupament experimentat per Cuba durant les primeres dècades del segle XIX accentuà les diferències d’interessos amb la metròpoli. A les inequívoques manifestacions d’una nacionalitat catalana emergent li succeïren diverses tendències polítiques que proposaran solucions divergents als problemes de l’illa: el reformisme, l’annexionisme (que proposava l’annexió als Estats Units), el liberalisme i l’independentisme són alguns dels corrents polítics que es manifestaran amb força en aquest període.
Del 1868 al 1878 hi hagué la primera guerra d’Independència de Cuba, iniciada per Carlos Manuel de Céspedes, pare de la pàtria cubana. Cal citar el Batalló de Voluntaris Catalans que va sortí de Cadis el 19 d’abril de 1869 i que s’incorporà a l’exèrcit espanyol per tal de reprimir els moviments nacionalistes i independentistes cubans. L’ús de la barretina era el tret que els distingia de la resta de soldats. També en el  bàndol contrari trobem catalans i entre les baixes de l’exèrcit d’alliberament de Cuba hi ha més de tres-cents catalans. En aquesta primera guerra hi lluità el calongí Pere Ragolta Salvador, capità de la 2a Compañía Movilizada del Batallón de Jesús del Monte. La segona guerra fou l’anomenada Guerra Chiquita perquè va durar només un any (1879-1880). La tercera guerra d’Independència fou liderada per José Martí, heroi nacional de Cuba. El cementiri de l’Havana encara avui porta el nom de Cristòfol Colom.
Josep Miró i Argenter, brigadier, fou cap de l’estat major d’Antonio Maceo i autor de Crónica de guerra, que relata la guerra de la independència de Cuba i el seu fill José Miró Cardona fou primer ministre ja amb Fidel Castro. Josep Conangla i Fontanilles fou el redactor de la Constitució Provisional de la República Catalana aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme català a l’Havana el 1928 sota la presidència de Francesc Macià. 
Enrique Trujillo, escriptor i patriota cubà del segle XIX escrivia: “Los hijos de España que al vivir en la isla de Cuba se han esforzado más por el progreso del país y han contribuído a las ideas liberales han sido los catalanes.”  Aquesta afirmació ve confirmada per la quarteta popular cubana “en el fondo de un barranco, canta un negro con afán: Dios mío quien fuera blanco aunque fuera catalán” denota que molts dels nostres avantpassats no tingueren sort.

L’empremta a Calonge

Cuba ha deixat petjada a Calonge, fins i tot al seu sky line. El campanar de l’església de Sant Martí fou cobert i reformat el 1885 per un grup de calongins residents a L’Havana. El mestre de cases fou en Josep Ferrer i Bataller conegut com “Es Bonic” de Palafrugell. I la torre de Can Vilanova de Cabanyes, fou construïda l’any següent, potser per ell mateix. Can Rusques de la carretera pogué ser construïda gràcies a l’herència d’un indiano, Ponç Ragolta Lloret i Can Pagès mercès a una cubana, Dominga Iglesias Font i el seu marit Joan Pagès, figura que està estudiant la Montserrat Darnaculleta. Ací tenim exposats dos magnífics vestits seus. Gràcies a Dominga que intercedí a la seva parenta Dominga Juera de Sant Feliu de Guíxols vingueren a Calonge els Germans de la Salle i les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna, les dues úniques escoles religioses a la vila, que han format generacions de calongins. Dominga Juera feu el llegat en memòria del seu marit, el calongí Josep Vilar  Puig, ja esmentat. El mateix edifici que ara ocupa l’Ajuntament és l’antic col·legi de Sant Martí dels Germans de la Salle, com recorda una placa commemorativa.
Algunes famílies calongines conserven la correspondència d’avantpassats que emigraren a Cuba. Ha treballat aquest tema en Jordi Bautista Parra. Aquesta correspondència és molt interessant per estudiar el català que parlaven els emigrants calongins, amb influències cubanes, com va estudiar el professor Rafael Cala.

Els darrers temps

Al número de gener-febrer de 1920 de la Nova Catalunya aparegué reproduïda per primer cop la bandera estelada catalana, a imitació de la cubana. L’estelada simbolitza el procés independentista. Si mai s’assolís la independència, el triangle i l’estrella hi haurien de ser llevats, deixant només la senyera.
Com podeu veure per aquests expositors l’Havana Vella compta amb un valuós fons construït, mostra de l'evolució històrica de la ciutat. Uns 500 dels més de 3 000 immobles es consideren d’alt valor patrimonial. Es calcula que aproximadament dues terceres parts de el fons total van ser edificats en les primeres dècades de segle XX, majoritàriament de dues i tres plantes d'alts puntals, amb façanes que es destaquen pels seus balcons, cornises i variats elements decoratius. La majoria d'ells es correspon amb immobles de tipologia domèstica, si bé hi ha també un valuós conjunt de béns de tipus religiós i militar. L’estat constructiu de el fons existent està lluny de ser satisfactori, donada per múltiples causes, entre les quals destaca la seva antiguitat, l'ús intensiu a què ha estat sotmès i la manca de conservació i manteniment sistemàtic han fet que molts d’aquests edificis esperin restauració.
La música cubana tan rica, variada i sincrètica, també és molt popular entre nosaltres, especialment les havaneres. I aquí evoquem el nom de Ricard Viladesau i Caner (Calonge, 1918 – Barcelona, 2005)  músic i compositor, especialment de sardanes i havaneres, fou un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya.
El 2007 hi havia 29 cubans residents a Calonge i Sant Antoni. En el nostre ADN tots som una mica cubans.

[I ara un capítol d’agraïments:
A Neus Vall Clara i Francesca Ríos de Colonico
Als Ajuntaments de Sant Cugat del Vallès, de Calonge i Sant Antoni, en particular a l’arxivera Montse Pérez.
A la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra i en especial a Francesc Cruellas i a Ernesto Álvarez Blanco, estudiós de la presència catalana a Cuba.
A Pere Vidal i l’associació d’antigues alumnes de les Carmelites
A l’Àngels Aymar, l’Albert Vilar, la Montserrat Darnaculleta, en Jordi Bautista i tots els qui prepareu activitats properes en el marc de l’exposició.
A totes i a tots, moltes gràcies de cor.*

sábado, 18 de enero de 2020

Mirar i deixar-se mirar


Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic.
“Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.  I és que en el segle I hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar.
En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.  Però  ens sol inquietar o molestar que algú ens miri fixament o de reüll. A l’Orient,  és més important deixar-se mirar que mirar. Així  aquí mirem un quadre, els orientals es deixen mirar per una icona. Les icones són pintades per deixar-se mirar.  Per tant, “mirar l’anyell de Déu” implica deixar-se mirar per Déu mateix, deixar-se estimar per Déu. És el lema del Papa Francesc: miserando atque eligendo,  que vol dir, el va mirar amb misericòrdia i el va elegir.
L’anyell de Déu, l’anyell que és el mateix Déu. Abraham, el nostre pare en la fe, en substitució del seu fill Isaac, va sacrificar un carner un mascle d’ovella que hi havia entre les xarxes. En canvi, al calvari no hi hagué substitució i fou Jesús mateix l’anyell sacrificat per tots. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara ho fou la fe de Maria que veié morir el seu fill clavat en creu.
El que passa és que la paraula “sacrifici” avui està desprestigiada. I també el seu contingut. Els més grans així ho diuen... Però el qui estima de debò sap que l’amor porta a la renúncia i a l’abnegació. Estimar, sobre tot estimar bé, costa. Deixar-se estimar encara és molt més difícil, implica humilitat. I fer-se estimar, guanyar-se l’estima dels altres, implica una vida..
La segona lectura, presa de la primera de Corintis, ens dóna avui una clau per a comprendre la Paraula de Déu. Ens diu Pau que escriu la seva carta “als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist”. Això és exactament el que ha fet de nosaltres el baptisme: un poble sant, un poble de consagrats. Un poble que mira i es deixa mirar. Un poble on som cridats a estimar i a deixar-nos estimar, amb reciprocitat. L’expressió “treure el pecat del món” –posar sobre seu el pecat del món- comença el desenvolupament del tema salvífic de la mort redemptora i expiatòria de Jesús seguida de la seva resurrecció  que es basa en d’altres proclames com “veritablement aquest és el salvador del món” pronunciada pels samaritans.
Avui acomiadarem el Hommud, un amic del Sàhara que portava sis anys vivint a Sant Jeroni de la Murtra i que va morir divendres el matí. Era un home encara jove, nascut al desert, amb una vida de nòmada que, degut a la seva discapacitat i a les seves mancances, va haver de rebre molt d’ajut de professionals, voluntaris i consagrats. En Hommud va viure situacions límit i ens va portar a tots fins al límit de no saber com ajudar-lo millor. Però el límit és també el llindar pressentit del Misteri. I en Hommud estimava, tenia cura dels petits detalls i vivia una sintonia especial amb els ancians i amb els infants, i era recíproca. Preguem pel seu etern repòs.
Avui, abans de la comunió, repetirem el “mireu l’anyell de Déu”, deixem-nos mirar per Ell, pel Senyor, experimentem el seu esguard misericordiós, i així també nosaltres mirarem els germans i el món d’una altra manera.

sábado, 11 de enero de 2020

Confirmats en la llibertat


Homilia. Diumenge del baptisme del Senyor 2020
Quan en una comunitat es confirma una noia, un noi i sobre tot, un adult, és motiu de joia i de reflexió. El curs passat aquí vam viure unes confirmacions: fou una celebració intensa i emotiva.  No fou foc d’encenalls: em consta que alguns dels qui es confirmaren han continuat el seu itinerari cristià i es mantenen en contacte entre ells i amb la nostra comunitat.  La confirmació. Diuen els autors de la Missa de cada dia que en el baptisme del Jordà, Jesús és confirmat per la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut i el seu cosí Joan n’és testimoni i instrument.  Joan el convida a submergir-se en les aigües per evocar un nou naixement.  I aquest gest d’humilitat serveix d’escenari  a una teofania és a dir a una manifestació de la Trinitat: el Fill surt de l’aigua, l’Esperit baixa com un colom i el Pare parla per revelar l’autèntica identitat de Jesús. Per això tan el baptisme com la confirmació es fan en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Per això són icones vivents del Déu trinitari.
El profeta Isaïes descriu el servent de Jahvè que és figura anticipada de Jesús. I com contrasta amb el ciutadà del nostre temps: en un temps de cridòria, on el silenci s’esvaeix dels espais públics, ell “no crida ni alça la veu”, en l’època de les fotos de cara a la galeria “no es fa sentir pels carrers”; davant d’un tarannà pragmàtic on busquem solucions immediates per tot, sense estar atents als processos, ell “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil.la”;  en el temps que drets humans són tràgicament conculcats en molts països, “porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra...”
I és que el baptisme és font de llibertat interior. M’hi ha fet pensar una entrevista que he llegit al setmanari Alfa y Omega a un home jove, Lorent Saleh, que té 32 anys i és veneçolà. Casat i pare d’un nadó. Fa tres anys en Lorent fou distingit amb el premi Sájarov però no el va poder recollir perquè romania en el seu país on defensava els drets humans. En Lorent, en el decurs dels quatre anys que va passar a la presó, va ser sotmès a diferents tortures i va escoltar, esgarrifat, com torturaven a d’altres persones. Com ha explicat, mentre estava a la presó de primer s’ho qüestionava tot, però després va  sentir Déu al seu costat i va mantenir un diàleg constant amb Ell.  Diu: “per a mi fou molt més important el procés espiritual que el polític (...): a la presó vaig aprendre el valor dels records, l’essencial de tantes coses invisibles i que la meva lluita no era una qüestió de bons contra dolents. Vaig aprendre que el qui et tortura no és un robot, és un ésser tan humà com tu mateix i mereix el mateix respecte als seus drets. Quan vaig estar completament en pau i en llibertat interior i amb sintonia amb Déu, se’m va donar la llibertat exterior.” Aquesta història actual del Lorent, m’ha fet pensar que, per grans que puguin ser els condicionants que visquem, la llibertat interior, la deu d’aigua interior que neix del nostre baptisme, és la llibertat dels fills de Déu i res ni ningú no ens la podrà condicionar ni arrabassar.
I podríem establir aquest contrast també amb el discurs de Pere: en una societat que etiqueta i classifica, Déu no fa diferències a favor d’un o de l’altra. En un moment que tanquem les portes o barrem els ports a gent d’altres nacionalitats, Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... en un món on la pau és posada en perill pels deliris de grandesa d’alguns poderosos, ell anuncia la nova feliç, la pau de Jesucrist, que és Senyor d’aquest món i portador d’una pau diversa de la que el món dóna.
A l’oració col·lecta d’avui, la breu, demanem a Déu que mereixem de ser interiorment reformats per Ell. És que ni ho mereixem, la reforma és per pur do. Demanem-ho amb fervor en aquesta eucaristia. Reformats fins que Déu Pare pugui dir de cada un de nosaltres: “aquest és el meu fill, la meva filla, el meu estimat, la meva estimada, en qui m’he complagut”. Germans que reprenguem el nostre camí amb el coratge dels qui lliurement han demanat de ser confirmats.