Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge primer de Quaresma 18 de febrer de 2024 Estimats germans i germanes, veure l’arc de Sant Martí, és una visió que sempre té un punt d’emoció. El llibre del Gènesi explica que és el signe de l’aliança de Déu amb el seu poble, el final del diluvi i el pacte amb tota la Creació.   La bella aliança de Déu amb Noé és una aliança en primer lloc amb els éssers humans i els seus descendents, però és també una aliança amb tota la creació: els altres éssers animats, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Cal que tinguem una justa relació amb els animals, també són creatures de Déu, els hem de respectar i podem aprendre d’ells moltes coses, la fidelitat, la tenacitat, la tendresa... sense caure ni en la ideologia animalista ni en la supèrbia de creure’ns el reis de la Creació. El Papa Francesc a la Laudato si denuncia que cada any desapareixen milers d’espècies vegetals i animals que ja no podrem conèixer, que els nostres fills...

H omilia diumenge primer d’advent Estimats germans i germanes, És un tòpic dir que advent és un temps d’esperança, ho diem i ho repetim cada any, però sembla que no ens ho acabem de creure. Preguntem-nos de debò si som persones esperançades i esperançadores. I em direu i com podem ser esperançats i esperançadors veient allò que veiem al voltant nostre, ben a prop nostre: malalties, morts, divisions entre germans en el si mateix de l’Església, corrupteles, curses de poder... Com podem estar esperançats quan mirem a la nostra ciutat: misèria amagada, brutícia als carrers, projectes encallats, assentaments de persones vingudes de lluny... Com podem estar esperançats quan mirem al món:   guerra a Europa, fams, amenaces de variants de pandèmies, violació de drets humans, atac als innocents... És que els cristians som uns il · lusos que no ens n’adonem del que està passant a prop nostre i al món? Si algú no se n’adona és o bé perquè ha perdut el sentit de la realitat -que és una pato...

Diumenge I d’Advent Estimats germans i germanes Jesús proposa als qui l’escolten l’aventura de Noé. El problema del temps de Noé és que la gent no s’adonava del que passava, estaven distrets, vivien distrets. Es donava per suposat que Noé havia advertit els seus contemporanis i no li havien fet cas. I havia emprès l’aventura d’aquella arca salvadora. I en temps de Jesús també n’estaven de distrets... Jesús els avisa tots, el parla fort perquè vol que surtin del seu tancament i que no visquin més entotsolats i empren l’arca de l’Església un recinte per viure atents. En aquesta mateixa línia, la carta de Sant Pau als cristians de Roma   convida els seus coetanis a prendre consciència del món que vivim: “Ja és hora d’aixecar-nos...”. Foren les paraules que van decidir a un jove inquiet que es deia Agustí a convertir-se i ell esdevingué cristià, bisbe i pare de l’església occidental: sant Agustí. Quantes persones avui viuen distretes, absents i una distracció, al volant per e...

Estimats germans i germanes, Per dues vegades la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens parla d’animals feréstecs. Quan Déu els inclou en l’aliança que fa amb Noé i quan Marc l’evangelista diu que Jesús al desert vivia entre animals feréstecs i l’alimentaven els àngels. Tots en general tractem de defugir els animals feréstecs; hi ha una pàgina en les floretes de Sant Francesc d’Assís que explica que en el temps en què el Sant habitava a la ciutat de Gubbio, “va aparèixer a la comarca un grandíssim llop, terrible i ferotge, que no només devorava els animals, sinó també els homes; fins al punt que tenia terroritzats a tots els habitants, perquè moltes vegades s'acostava a la ciutat. Tots anaven armats quan sortien de la ciutat, com si anessin a la guerra; i tot i així, qui topava amb ell estant sol no podia defensar-se. Era tal el terror, que ningú s'aventurava a sortir de la ciutat. Sant Francesc, mogut a compassió de la gent del poble, va voler sortir a enfrontar-se...

Diumenge primer d’advent. Diumenge de la Paraula. Tot pren un to d’esperança, una esperança però que no és passiva, que és activa, realista i que s’ha de treballar. Les paraules de la carta als Romans que hem proclamat “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos” són les que van decidir la conversió de Sant Agustí quan al jardí de Milà va fer cas a aquella veu misteriosa que li repetia: “pren i llegeix”.   Avui hi ha algun text de l’Escriptura que també ens toqui per dins i ens canviï la vida? No ens deixem portar per la rutina. Deia el metge José Ingenieros que “la rutina és l’hàbit de deixar de pensar”.   El bisbe Joan Carrera deia que hi ha paraules que hem sentit mil vegades i que hi ha un dia, no sabem perquè, que s’il·luminen per dins i que prenen un nou significat. El text evangèlic ens parla del retorn de Jesús, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora. Una ignorància que ens fa humils: el futur no ens pertany. Jesús s’anomena, ell mateix per tres veg...

Diumenge primer de Quaresma 22/02/2015 Fa uns dies pujant al Tanatori de Can Ruti, vaig tenir l'ocasió de veure l'arc de Sant Marti, l'arc de l'iris. Plovisquejava, el cel era negre, però l'arc emergia, esplèndid, entre les nuvolades. No em vaig poder estar de dir-li a un home gran que passava a prop: "miri, miri..!.". Aquell bon home em va respondre: “sí, i a Sant Fost encara plou més!”   Certament no li vaig aclarir a què em referia. Vaig somriure interiorment i vaig pensar en les vegades que jo mateix mirava sense veure-hi, i em recordava de les paraules de Jesús, "tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten". Déu va escollir el signe de l'arc de Sant Marti per simbolitzar l'Aliança. Quin signe tan bell i tan expressiu! Després del Diluvi, després de la catàstrofe universal, sobrevé el gran pacte de Déu amb la seva Creació. També avui amb el deteriorament de planeta caldria una veritable reconciliació amb la Creaci...

  Homilia diumenge I d’Advent Que n’és de bell el temps d’Advent! En el cor de l’Advent esclata l’esperança messiànica: “Veniu esclat del nostre hivern” diu poèticament l’himne. Anirem resseguint cada diumenge la bellesa poètica del profeta Isaïes. Poeta i profeta. I també l’evangeli de Sant Mateu. L’evangeli d’avui ens angunieja una mica. Podríem dir que sacseja les nostres seguretats. Però és que Jesús s’adapta a les maneres de parlar del seu poble i els fa comprendre que en aquest món tot passa, tot s’ensorra, tot és transitori... El diluvi és com la riuada que avui a tants arrossega. Segurament Noé havia avisat els seus contemporanis i no li havien fet cas. És l’avís dels profetes. Avui molts sucumbeixen a la riuada de la frivolitat, del consumisme, o del pessimisme i de la queixa estèril que els arrossega. L’església és l’arca de la salvació perquè en ella ens podem trobar a Crist. La vinguda de Crist serà la trobada personal amb ell, l’abraçada de l’eterna comunió....

Diumenge I de Quaresma Quina meravella l’arc de Sant Martí! La llum que es descompon en una gamma acolorida. Cada vegada que el veiem ens emociona. És el signe de Déu i de la seva aliança que estableix amb tots els éssers humans, amb tots els éssers animats (per tant, també amb els animals) i per a totes les generacions, per sempre més. Hi ha un pacte de Déu amb l’ésser humà, un pacte còsmic que es renova i s’actualitza cada vegada que celebrem l’eucaristia: “aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna que serà vessada per vosaltres i per a tots els homes en remissió dels pecats”. Déu renova el seu sí envers nosaltres i nosaltres renovem el nostre sí a Déu. Cada vegada que resem el credo apostòlic repetim una expressió enigmàtica: “davallà als inferns”. Manllevada d’aquesta carta de Sant Pere que hem escoltat avui: [Jesús] “va anar a dur la seva proclama als esperits empresonats, que s’havien resistit a creure en temps de Noé”. Jesús davalla fins al fons de l...