miércoles, 30 de agosto de 2017

El éxito de una empresa


Dicen los expertos para que una empresa prospere deben haber cuatro tipos de personas: el visionario, el ejecutivo, el detallista y el sinérgico. Algunas personas, privilegiadas, poseen estas cuatro dimensiones, otras son hábiles en tres o en dos. Algunas, en una,  y otras tal vez carecen de todas ellas. El éxito del jefe de la empresa es saber detectar los talentos de sus colaboradores para saber si son visionarios, ejecutivos, detallistas o sinérgicos o si pueden desarrollar algunas de estas aptitudes.
Existe un texto en la Biblia Juan 21, 1-14, que puede iluminar la aplicación de estas cuatro dimensiones a la Iglesia.
1Después de esto, Jesús se manifestó otra vez a sus discípulos junto al mar de Tiberias; y se manifestó de esta manera:
Estaban juntos Simón Pedro, Tomás llamado el Dídimo, Natanael el de Caná de Galilea, los hijos de Zebedeo, y otros dos de sus discípulos.
Simón Pedro les dijo: Voy a pescar. Ellos le dijeron: Vamos nosotros también contigo. Fueron, y entraron en una barca; y aquella noche no pescaron nada.
Cuando ya iba amaneciendo, se presentó Jesús en la playa; mas los discípulos no sabían que era Jesús.
Y les dijo: Hijitos, ¿tenéis algo de comer? Le respondieron: No.
El les dijo: Echad la red a la derecha de la barca, y hallaréis. Entonces la echaron, y ya no la podían sacar, por la gran cantidad de peces.
Entonces aquel discípulo a quien Jesús amaba dijo a Pedro: !!Es el Señor! Simón Pedro, cuando oyó que era el Señor, se ciñó la ropa (porque se había despojado de ella), y se echó al mar.
Y los otros discípulos vinieron con la barca, arrastrando la red de peces, pues no distaban de tierra sino como doscientos codos.
Al descender a tierra, vieron brasas puestas, y un pez encima de ellas, y pan.
10 Jesús les dijo: Traed de los peces que acabáis de pescar.
11 Subió Simón Pedro, y sacó la red a tierra, llena de grandes peces, ciento cincuenta y tres; y aun siendo tantos, la red no se rompió.
12 Les dijo Jesús: Venid, comed. Y ninguno de los discípulos se atrevía a preguntarle: ¿Tú, quién eres? sabiendo que era el Señor.
13 Vino, pues, Jesús, y tomó el pan y les dio, y asimismo del pescado.
14 Esta era ya la tercera vez que Jesús se manifestaba a sus discípulos, después de haber resucitado de los muertos”
En el texto queda claro que el visionario (o místico) es Juan, que descubre a lo lejos  que el personaje que está en la orilla es el Señor. El ejecutivo (o misionero) es Pedro, que rápidamente se viste y se lanza al mar. Pero la barca llega a tierra gracias a los otros cinco discípulos que tal vez no son místicos ni misioneros pero que, pacientemente, arrastran barca y redes cargadas hasta la orilla. ¿Y quién sería el sinérgico? El mismo Jesús que les prepara el desayuno, que motiva la pesca sobreabundante y que sustituye el pescado que estaba asando con pan, por otros más frescos y que les invita a desayunar.

Santiago de Chile, 30 de agosto de 2017


lunes, 28 de agosto de 2017

Capgirament

Homilia diumenge XXI
Externament Jesús s'assembla una mica a Joan Baptista, una mica a Elies, una mica a Jeremies, perquè Jesús és un profeta, però Jesús és més que profeta, és el Fill de Déu vivent. I Pere ho pot proclamar perquè ell ha viscut aquesta intimitat amb Jesús, perquè el coneix interiorment.
 Avui hi ha persones que diuen que Jesús és un personatge especial, un gran home, un savi, un profeta. I tenen part de raó. Però només els que tenen intimitat amb ell poden afirmar que Jesús és el Fill de Déu viu. Nosaltres ho afirmem en cada missa cada vegada que proclamem el credo. Però encara ens falta un pas més: hem d'afirmar-ho amb la vida. Pere va fer la plena professió de fe quan fou crucificat cap per avall. Chesterton deia que aleshores va comprendre com era l'univers perquè  va veure els núvols com muntanyes, les estrelles com flors, i tots els homes penjant de la infinita Misericòrdia de Déu. 
El Papa Francesc està fent aquest capgirament a l'Església. Ja no parla d'una església piramidal, sinó d'una immensa multitud de laics amb uns pocs ministres al seu servei. D'una església feta per als purs a una església tacada i ferida pel seu contacte amb les coses d'aquest món, d'una església autoreferencial a una església en sortida que va a les perifèries existencials. No tots accepten aquesta sacsejada. Ell ho sap, però no sembla que l'import gaire, ell anuncia l'evangeli de Jesús. Preguem per les seves intencions en aquestes vigílies del seu viatge a Colòmbia.
I com hem d'entendre aquest: "tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel". Són paraules adreçades a Pere i a la seva missió, cert, però també  a tots els membres del Cos místic de Crist. En llenguatge popular, lligar, vol dir deixar una cosa ben prevista. Aquesta frase em fa pensar en la transcendència dels nostres actes, tot el que deixem humanament parlant ben lligat, ben resolt al servei de la persona, tindrà la seva transcendència en l'Església, cridada a ser el cel en la terra. I cap vas d'aigua que donem a un d'aquests més petits pel fet de portar el nom (la realitat) de Jesús, no quedarà sense recompensa.

sábado, 19 de agosto de 2017

Després de l'atemptat

Homilia diumenge XX de durant l'any 20/08/2017

Estem commocionats pel terrible atemptat de Barcelona i la rèplica de Cambrils d’aquesta setmana. Ha estat uns atemptats  contra la població civil, amb tretze morts i més d’un centenar de ferits, en uns escenaris que per molts de nosaltres són familiars i fins i tot habituals.  Podríem fàcilment haver estat entre les víctimes. El terror aquesta vegada ens ha tocat molt de prop. És esfereïdor pensar que les proporcions haurien pogut ser molt més grans...
No obstant, la commoció ha de deixa pas a la serenor. I a la reflexió. Perquè l’èxit del terrorisme és sembrar la por i la por paralitza. Per això a tots va impressionar el crit “no tinc por” que va seguir el minut de silenci de divendres al migdia a la Plaça de Catalunya.
Els bisbes de Catalunya en la seva nota, després d’expressar el seu condol, manifesten que la ciutat de Barcelona “sempre ha estat compromesa per la causa de la pau i de la justícia”. Podríem dir el mateix de Badalona. I de Catalunya. Aquest compromís no pot cessar, però la pau s’ha d’anar teixint cada dia amb paciència i amb dedicació, amb esforç, amb enginy, amb molt d’esforç... I sovint cal fer una feina de prevenció. Vivim en una societat multiètnica i la formació religiosa i ètica és fonamental. Més del que pensem.  És important de prevenir, de legislar adequadament. No es pot deixar la formació religiosa de qualsevol tradició, en mans de radicals... És molt fàcil que un adolescent o un jove, per qui la frontera entre realitat i ficció està molt difuminada, que vulgui reproduir en primera persona una escena d’atropellament massiu que ha vist més d’una vegada en la pantalla de la tauleta o del televisor. I encara és més fàcil si se sent empès o instrumentalitzat per una cèl·lula fonamentalista radical que ha vist frustrades les seves expectatives d’una acció criminal maldestre i destinada a ser molt més sanguinària encara.
L’evangeli d’aquest diumenge il·lumina les nostres reflexions. Jesús fa un viatge a  Tir i a Sidó a terres de Fenícia, l’actual Líban. Ens diuen els biblistes que no era un viatge d’evangelització sinó de recés, gairebé de refugi. La seva presència a Galilea era incomoda i fins i tot perillosa... L’evangeli presenta el diàleg de Jesús amb una dona, per a ells estrangera i que vivia una situació familiar difícil: la filla malalta, endimoniadament malalta, incurable. Els endimoniats vivien sotmesos a un poder desconegut i irracional que els turmentava, sense que es poguessin defensar... Tres causes de rebuig en el context: dona, estrangera i propera a una endimoniada, per tant impura. I amb una filla perillosa... I amb tot, Jesús parla amb aquella dona que demostra ser intel·ligent i audaç, i no sols hi parla sinó que deixa que aquest diàleg marqui un punt d’inflexió i eixampli l’horitzó de la seva missió: de dir “només he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”, Jesús passarà a dir al final del mateix evangeli segons Sant Mateu. “Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant  i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.” És a dir la missió és universal “a tots els pobles”, amb l’horitzó de fer nous deixebles i d’ensenyar-los un nou estil de vida, basat en el perdó i la reconciliació, en l’amor sense mesura. I la garantia que ell sempre serà al costat nostre.
També en la vida de molts de nosaltres hi ha hagut una evolució. Recordo que un pelegrinatge a Terra Santa, una bona dona ja gran em deia si podia entrar en una església ortodoxa... Havia estat formada així en el recel vers la diferència... I el mateix podríem dir de l’evolució en el tracte amb els germans separats, evangèlics... o d’altres ètnies i cultures.
El diàleg de Jesús amb la dona sirofenícia és emblemàtic per entendre allò que anomenem l’Esperit d’Assís, de diàleg interreligiós. Avui el diàleg franc i constructiu amb persones d’altres creences no és sols una cortesia, sinó una necessitat.
Per això em pregunto i us pregunto: a quants estrangers conec? Amb quants tracto? Què en sé de la seva vida? Si són d’una altra tradició religiosa, què en sé d’aquesta tradició?  I dels seus costums? Conec en mans de qui està la formació dels seus fills? Aposto perquè els governants legislin rectament i gestionin amb encert la diversitat? Sóc capaç de donar testimoni entusiasta de la meva fe?  Sóc capaç de donar testimoni –fins i tot al volant- de rebutjar tot allò que signifiqui odi, revenja...?
Una situació tràgica com la que hem viscut aquesta setmana ens deixa tristos, perplexes, commoguts. Sentim solidaritat envers les víctimes i alhora impotència i ràbia envers els seus agressors. Però passats aquests primers sentiments cal que fem una aturada per veure quina mena de món estem construint entre tots. Quan de temps dediquem a treballar per la justícia i la bona entesa. I ho reitero, a la prevenció.

Que Jesús present en l’eucaristia, que va viure i va morir perdonant, ens ensenyi a bastir un món nou, al seu estil.

domingo, 13 de agosto de 2017

Els veiem passar

Homilia diumenge XIX de durant l'any (13/08/17)
Passen els anys. I la nostra recerca del Senyor, la meva i la teva, continua magníficament expressada en aquest primer llibre dels Reis.  Sortim de la cova de nosaltres mateixos, mirem el món i veiem passar aquells que són com una ventada impetuosa, els líders victoriosos que governen els pobles amb mà fèrria i esmicolen els petits o els arraconen a les perifèries. Poseu-hi els grans dictadors, els oligarques poderosos:  en ells no hi ha Déu.
I passen aquells que com un terratrèmol somouen les seguretats, encenen les masses, fan un gran espectacle, exalten les emocions... poseu-hi els demagogs de tota mena, els histriònics, els telepredicadors...en ells no hi ha Déu.
I passa el foc, aquella flamarada de paper encès que dura un instant, la promesa de plaers efímers i escadussers, les modes, les marques, la sofisticació... en ells tampoc no hi ha Déu.
Finalment passen els del so d’un aire suau, els de l’oreig de l’amable silenci. Són els humils, els senzills de cor, els qui mai no es queixen, els qui sembla que tinguin tot el temps del món, els qui passen de puntetes, lliscant sobre les aigües del mar i del mal... I nosaltres, per fi, potser ja en l’horabaixa de la nostra vida, ens cobrim la cara com el profeta, potser mig avergonyits, perquè descobrim que en ells sí que hi ha la presència de Déu. O potser tristos com Sant Pau, d’haver-nos deixat enlluernar per tot allò que al capdavall no fa feliç.
El Senyor ha regalat al seu poble un sisè sentit, un sensus fidelium: sí el poble fidel té un sisè sentit per detectar els pastors veritables...
Una sageta d’Antonio Machado que va popularitzar Joan Manuel Serrat diu així: “¡Oh, no eres tú mi cantar! /¡No puedo cantar, ni quiero/a ese Jesús del madero,/sino al que anduvo en el mar!”
És aquest Jesús valent que camina sobre les fosques aigües del mar de Galilea davant dels deixebles esverats que temen naufragar... Que hi passa, lliscant suau, sense enfonsar-s’hi, que ens allarga la mà perquè com Pere ens hi agafem fort, però la por, sentiment bàsic, l’instint de supervivència fa que ens enfonsem en els nostres embolics, en els prejudicis, en la imatge que hem esculpit de nosaltres mateixos, en la tenebra de la nit... Aquesta pàgina és un tractat on s’inspira el que els mestres d’espiritualitat anomenen: “Noche oscura del alma” (Gomà)
Quantes imatges de crist crucificat, que poques imatges del crist triomfant del pecat i de la mort. Gairebé nul·les les qui ens els presenten caminant sobre l’aigua... Poques i segurament poc reeixides!
“Quan la gent hagué menjat” Per la multitud de galileus pelegrins a la Pasqua el menjar de miraculosa abundància era un signe que havia arribat l’hora del Messies. I estigueren a punt de promoure un d’aquells moviments “messiànics” que es veu que eren característics de la Palestina del segle primer. Jesús refusava el poder polític i obrava amb energia: per això es va acomiadar del poble; va exigir que els deixebles se n’anessin immediatament i ell es va retirar a pregar. Nova temptació de Crist vençuda: defugir del poder, del prestigi, de la fama... En defugim nosaltres? Si vols conèixer un home dóna-li poder, si vols conèixer-lo millor, treu-li. La petita o gran vanitat treu el nas i fa que ens encimbellem fregant el ridícul.

Quan pugen a la barca cessa el vent. La barca és el símbol de la Comunitat  dels deixebles. A la comunitat hi ha quietud... Aquests “els de la barca”, reben Jesús amb un gest litúrgic i amb la professió de fe: “Realment sou fill de Déu”. És el que farem nosaltres tot seguit en professar el credo, després participarem d’un mateix pa...I tornarem a sortir a fora, als carrers i les places de cada dia, al treball o al lleure estival. Que el reconeixement d’un sol Déu i el pa compartit foragitin els fantasmes del nostre cervell (Gironella). Que el gest de donar-nos la mà ben fort, expressi el signe d’atansar-la a Jesús present en els més pobres, vencedor del pecat i de la mort.

domingo, 6 de agosto de 2017

De tríades

Transfiguració 2017

Sempre la tríada és present en el cristianisme. Jesús pren tres apòstols en el moment de la Transfiguració i té a cada costat Moisès i Elies formant una altra tríada celestial.

Recordem que a la muntanya del Gólgota hi hagué, segons l’evangeli, una tríada femenina: Maria, la Mare de Jesús, la seva germana Maria de Cleofàs i Maria Magdalena. L’expressió humorística “les tres maries” aplicades a certes assignatures del batxillerat, no ens  hauria de fer perdre la grandesa del símbol d’aquestes tres dones fidels fins a la creu.

En moltes congregacions, perquè hi hagi comunitat han de ser tres com a mínim. Els bisbes i altres càrrecs en l’Església són elegits a partir de ternes. Els tribunals han de tenir un mínim de tres membres.

Segurament aquest esquema ternari és útil a tota organització humana.

Un pensa per què Jesús va escollir precisament aquells 3 apòstols i no uns altres. Recordem que Pere era un home impetuós i recordem que Jaume i Joan, els fills de Zebedeu eren anomenats “fills del tro” per idèntic motiu. Doncs precisament a aquells tres impetuosos Jesús els revela tres coses que evoquem en el prefaci:

-         Fa resplendir gloriosament el seu cos igual al nostre... Els mostra la seva plenitud.

-         Així allunya dels seus deixebles l’escàndol de la Creu, és a dir, la crucifixió ja no serà més una pedra d’ensopec.

-         I anuncia que en tot el Cos de l’Església es realitzarà la Transfiguració acomplerta en el seu Cap. És a dir: vindrà un dia que tots els membres del cos serem transfigurats.

Deia amb gràcia una minyona andalusa a la seva senyora: “Señora, hay que ver lo feos que nos pone Dios para que nos vayamos a encontrar con él”.

Més enllà de l’acudit enginyós, penso dues coses: les persones ancianes no són lletges. L’arruga és bella i signe de la maduresa d’haver viscut. Cada edat té la seva formosor encara que no entri en els canons convencionals que, d’altra banda són força injustos.

Però la segona reflexió és que Déu ens veu sempre en la nostra plenitud, a ulls de Déu som sempre joves...

La Transfiguració ens ajuda a besllumar aquesta plenitud gloriosa a la qual tots som cridats. No ens vulguem tancar en tres cabanes, seguim Jesús pels camins alegres de l’Evangeli.

 

 

jueves, 3 de agosto de 2017

En la festivitat de Sant Ignasi 2017

Aquests dies és fàcil que tinguem estones per contemplar, és a dir per gaudir silenciosament de la naturalesa i de les muntanyes, els torrents, les tarteres, la vegetació... Sant Ignasi deia “contemplación para alcanzar amor”. És a dir, la contemplació de les coses de Déu, no és per a un estèril solipsisme, és per estimar millor.

Aquests dies la Cartoixa de Montalegre ha estat notícia pel nomenament del P. Josep Maria Canals com a prior. El P. Canals diu que els monjos han de ser “solitaris i solidaris”, dues paraules que resumeixen la contemplació i l’acció. Ignasi admirava la cartoixa, tant que si un jesuïta hi vol ingressar no necessita cap dispensa. De fet els jesuïtes són “contemplatius en l’acció”.

La gran imatge del Moisès de Miquel Àngel que havia de formar part del sepulcre del Papa Juli II al Vaticà i que avui és a l’església romana de Sant Pere de les Cadenes (San Pietro in vincoli), il·lustra el passatge del llibre de l’Èxode que hem proclamat. Expressa molt bé aquest moment de ràbia continguda del profeta abans de trencar les taules de la llei i de destruir l’ídol que havien fabricat els israelites... La ràbia, al costat de la por, l’alegria i la tristesa és una de les emocions bàsiques.

També Ignasi tingué un moment de ràbia un dia que, anant de camí amb un burret, un infidel li malparlà de Maria. De moment no va reaccionar, però després en pensar-hi, hagués volgut matar-lo, però finalment va decidir que deixaria anar al burret i segons el camí que seguís, el mataria o no. Sortosament el burret va agafar un camí distint... i Ignasi va desistir del seu propòsit.
La ràbia cal saber-la gestionar i si es pot canalitzar en energia positiva.

Que Sant Ignasi ens ensenyi a fer-ho tot a major glòria de Déu.

miércoles, 2 de agosto de 2017

El goig de la troballa

Homilia. Diumenge XVIII de durant l’any
Ja des de petits ens agradaven els contes que parlaven de tresors amagats. La historia també ens parla de troballes que han estat veritables tresors com la Dama d’Elx o la tomba de Tutankamon. Les mateixes pintures de Taüll, tot i que s’endevinaven, foren una gran troballa, un tresor.
El salmista ha dit amb saviesa: “m’estimo més la llei que surt dels vostres llavis que mil monedes d’or o de plata... Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”. Subscriuríem aquestes paraules? Confesso que em costaria una mica: les coses materials ens enlluernen. Però amb els anys hom aprèn també a relativitzar i al capdavall potser el que fa més goig és el fet de trobar,,,
M’agrada la traducció catalana del que demana Salomó: discerniment. Una paraula bíblica i una paraula ignasiana. Quan els bisbes del Consell Ordinari del Sínode van proposar al Papa Francesc que el tema del proper Sínode fos “Els joves i la fe”, Francesc hi va afegir: “i discerniment vocacional”. És cert que pròpiament Sant Ignasi no va inventar el discerniment d’esperits (hi ha una llarga tradició de discernir la voluntat de Déu que comença en l’Escriptura i es desenvolupa en diverses escoles d’espiritualitat com la benedictina o la franciscana, però el fundador de la Companyia de Jesús va establir unes línies de fons molt interessants per ajudar a discernir bé.
Ignasi distingia set actituds o qualitats per a un autèntic procés de discerniment: obertura, generositat, coratge, llibertat interior, reflexionar en l’oració sobre la pròpia experiència, ordenar les prioritat, no confondre fi amb mitjans.
Una darrera consideració. M’agrada molt la darrera imatge de Jesús a l’evangeli d’avui: “Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel, són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues”. És l’equilibri humà i cristià: crear –joies modernes- i conservar –joies antigues. Si només conservem ens tornem nostàlgics, si només pensem en fer coses de futur, esdevenim ambiciosos, insaciables.

I aquesta dinàmica de crear i conservar la podem aplicar a la família, a les institucions, a la mateixa política i a l’Església. El P. Antonio Spadaro, director de la Civilta Cattolica, i Marcelo Figueroa  en un article recent en aquesta prestigiosa publicació parlen de “Fonamentalisme evangèlic i integrisme catòlic”.

http://blogs.herdereditorial.com/la-civilta-cattolica-iberoamericana/fundamentalismo-evangelico-e-integralismo-catolico/


Com escriu glossant-lo la periodista Letícia Soberon:”Lluny de les dicotomies entre progressistes i conservadors, el Papa Francesc continua amb una tasca de discerniment dels prejudicis dels que han volgut sotmetre la persona a ideologies polítiques i lluites de poder.”