sábado, 24 de febrero de 2018

Amunt!

Homilia diumenge II de Quaresma 25/02/18
El primer atribut de la divinitat en moltes religions i creences fa referència a l’altura: Déu és l’Altíssim, el qui habita en el lloc alt. Per això als cims de moltes muntanyes hi ha ermites o creus: són llocs sagrats. Aquí a Badalona tenim la Creu de Montigalà i el Serrat de les Ermites... Moltes vegades aquests símbols cristians en substitueixen d’altres de pagans anteriors, altars dedicats al sol... I els pobles que no tenen muntanyes altes solen divinitzar els arbres perquè són els elements més alts.
La muntanya. Em recordava de la pel·lícula “La última cima” sobre la vida el sacerdot madrileny Pablo Domínguez a qui li agradava celebrar missa a la intempèrie en els cims de les muntanyes més altes. Quina meravella fer un cim i tenint per escenari la grandiositat de la creació, alçar la sagrada forma i el calze. Pablo morí precisament practicant el muntanyisme als 42 anys deixant una estela de bonhomia.
Com escrivia emotivament el poeta Joan Maragall en els seus goigs a la Mare de Déu de Núria descrivint els pelegrins al Santuari: “Vers Vós avancen incertes/ per les altes quietuds/i els camins desconeguts/de les grans serres desertes.// Troben rius que naixent van/en els regnes dels pastors,/  i ramats esquellejant/lentament pasturadors.// Van pels cims celestials/sobre les muntanyes nues.../Les congestes brillen crues/ amb blancures immortals.”
El frustrat sacrifici d’Isaac té lloc dalt d’una muntanya. Quin passatge tan dur, pensem, mira que Déu demanar-li a Abraham que sacrifiqui el seu únic fill! I ens oblidem dels pares que avui sacrifiquen els seus fills abans de néixer, o els que els imposen treballs superiors a les seves forces, o els que es projecten en ells i els obliguen a exercir professions que mai no haurien escollit... Quants sacrificis inútils!  
Jesús també tria l’escenari d’una muntanya alta per auto revelar-se davant dels deixebles més propers: Pere, Jaume i Joan. Eren els més propers i encara el desconeixien. S’havien quedat en l’epidermis. I Jesús els fa entendre que la passió és necessària per poder arribar a la glòria.I a més al Gólgota no hi haurà cap anyell de substitució. Jesús serà l’únic anyell sacrificat. Déu no va alliberar de la mort corporal el seu fill unigènit. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara fou l’acte de fe de Maria, al costat de la creu.
La Transfiguració. Ens sembla humanament impossible que Jesús estigui conversant amb dos personatges d’altre temps, Moisès i Elies, ho entenem com quelcom simbòlic, una manera de dir, de donar sentit a la llei personificada per Moisès i als profetes, personificats per Elies. Probablement sí que podem fer aquesta lectura. Però és que som tan racionalistes! A Déu res no li és impossible. I els avenços científics, la teoria de la relativitat, la física quàntica, la biotecnologia, posen en qüestió moltes certeses que fins ara creiem inamovibles sobre l’espai o el temps. I ens fan pensar que allò que sembla impossible en la nostra dimensió, potser no ho és tant en un altra..
A l’oració col·lecta hem demanat que es purifiqui la nostra visió interior. Sí: és la única manera de descobrir el significat amagat en cada acció. És un bon propòsit per la Quaresma: demanar-li al Senyor que purifiqui la nostra mirada del cor per descobrir-lo vivent en cada persona i en cada esdeveniment.
Ahir el bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona, en els exercicis que ens va predicar a l’Arxiprestat en aquesta mateixa parròquia, ens feia una proposta ben concreta per aquesta Quaresma: pensar en oració els noms de 12 persones que coneixem i que s’han allunyat de la fe i anar-les a trobar per explicar-los amb senzillesa la nostra fe, el sentit de la nostra vida, el secret de la nostra alegria. I  encara ens deia : “si tens por i vergonya, vol dir que encara t’has de treballar.
Que aquesta eucaristia ens doni força per sortir de nosaltres mateixos i anar a trobar l’altre de tu a tu per tal de compartir la riquesa d’un Amor que val més que la vida.

                                   

sábado, 17 de febrero de 2018

Animals feréstecs

Estimats germans i germanes,
Per dues vegades la litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens parla d’animals feréstecs. Quan Déu els inclou en l’aliança que fa amb Noé i quan Marc l’evangelista diu que Jesús al desert vivia entre animals feréstecs i l’alimentaven els àngels.
Tots en general tractem de defugir els animals feréstecs; hi ha una pàgina en les floretes de Sant Francesc d’Assís que explica que en el temps en què el Sant habitava a la ciutat de Gubbio, “va aparèixer a la comarca un grandíssim llop, terrible i ferotge, que no només devorava els animals, sinó també els homes; fins al punt que tenia terroritzats a tots els habitants, perquè moltes vegades s'acostava a la ciutat. Tots anaven armats quan sortien de la ciutat, com si anessin a la guerra; i tot i així, qui topava amb ell estant sol no podia defensar-se. Era tal el terror, que ningú s'aventurava a sortir de la ciutat. Sant Francesc, mogut a compassió de la gent del poble, va voler sortir a enfrontar-se amb el llop, desatenent els consells dels habitants, que el volien de totes passades dissuadir. I, fent el senyal de la creu, va sortir fora del poble amb els seus companys, posada en Déu tota la seva confiança. Com els companys vacil·lessin a seguir endavant, Sant Francesc es va encaminar decididament cap al lloc on estava el llop. Quan vet aquí que, a la vista de molts dels habitants, que havien seguit en gran nombre per veure aquest miracle, el llop va avançar a la trobada de Sant Francesc amb la boca oberta; apropant-se a ell, Sant Francesc li va fer el senyal de la creu, el va cridar que anés cap a ell i li va dir:- Vine aquí, germà llop! Jo et mano, de part de Crist, que no facis mal ni a mi ni a ningú. Cosa admirable! Tot just va traçar la creu Sant Francesc, el terrible llop va tancar la boca, va deixar de córrer i, obeint l'ordre, es va acostar mansament, com un be, i es va tirar als peus de Sant Francesc”.
Recordo que en els anys que un servidor era rector a Sant Francesc de Bufalà, hi havia un home bo, però molt desastrat, alcohòlic, solitari, que tenia atemorits diversos botiguers del barri, perquè era violent. Però de vegades venia a missa i a mi i a la gent de la feligresia sempre ens va tractar amb respecte. Ara és en una residència de gent gran, molt més tranquil. Jo havia dit més d’un cop que aquell pobre home era talment el germà llop de Sant Francesc.
Oi que en la nostra vida un moment o altre hem hagut de conviure amb “animals feréstecs”? És a dir amb persones que són agressives, fins i tot violentes, persones que s’encenen per no res, que s’indignen, que criden... No podem judicar-les. Jesús ens ho ha dit. En el fons de cada ésser humà hi ha misteri. Gairebé sempre darrera d’un crit inoportú o inexplicable hi ha un patiment, potser molt llarg. La violència només genera violència. Si sabéssim tractar a tots amb dolcesa, potser viuríem miracles com el del germà llop de Sant Francesc.
A Jesús l’alimentaven els àngels. En el decurs del seu ministeri un grup de dones vetllava per la seva economia... Quantes persones en el decurs de la nostra vida i avui mateix també fan entre nosaltres l’ofici dels àngels, fan el bé i ens fan bé, silenciosament, sense que es noti gaire... Enmig d’uns i d’altres comencem una nova Quaresma. Una nova oportunitat de rectificar, de no tornar mai mal per mal i de confiar plenament en la Providència del Senyor que ens sustenta. Lloat siguis Senyor meu pel germà llop! Lloat siguis pels teus àngels!


Paraules davant dels bisbes de la Tarraconense

16 de febrer de 2018
Dr. Jaume Aymar i Ragolta, degà de la Facultat de Filosofia
"Docència i formació en les facultats eclesiàstiques. Presentació del nou document papal sobre els centres universitaris de naturalesa eclesiàstica (successor de la Sapientia Christiana).
"L'aportació de les matèries filosòfiques al pensament cristià" (degà de la FFC) (7')
Crec que a la llum de la Constitució Apostòlica Veritatis Gaudium no podem dir mai més que la filosofia és la serventa de la teologia. A la Veritatis Gaudium la filosofia, l’amor a la saviesa, el pensament, hi ocupa un lloc molt destacat: hi ha 89 referències als estudis filosòfics mentre que a la Sapientia Christiana n’hi havia només 32. És lògic perquè el món i el panorama en l’educació superior en els darrers quaranta anys han canviat enormement.
Però no és una qüestió purament quantitativa: Joan Pau II especialment en la Fides et Ratio (1998) dins del marc del diàleg entre filosofia i teologia, reitera i aprofundeix la convicció que vertebra l’ensenyament del Vaticà II, segons el qual “l’home és capaç d’arribar a una visió unitària i orgànica del saber. Aquesta és una de les comeses –deia- que el pensament cristià haurà d’afrontar en el decurs del proper mil·lenni de l’era cristiana”(n.2).
A l’hora de parlar de la síntesi fe i raó voldria evocar la figura del P. Josep M. Coll, fundador de la Facultat de Filosofia, que morí el passat 20 de desembre. Ell sempre cercava la necessària complementarietat entre ambdues que, segons ell, s’il·luminen i avancen trenades. Ras i curt: com més creiem més entenem, com més entenem, més creiem. La Fides et Ratio  esdevingué objecte i culminació del seu sistema de pensament: era com si veiés formulat en el magisteri pontifici de Karol Wojtyla aquella necessària complementarietat que de feia temps besllumava. El P. Coll ha donat la seva rica biblioteca personal a la Biblioteca Pública Episcopal. Amb motiu de la passada festivitat del beat Ramon Llull, fou homenatjat per la Facultat amb una miscel·lània d’articles d’experts que havia aplegat el Dr. Armando Pego. Porta per títol Persona, diàleg, comunitat, tres paraules que resumeixen molt bé el pensament personalista de Josep Maria Coll, el seu estil dialogant i la seva voluntat de servei a la comunitat. El P. Coll, que ja no va poder assistir a l’acte, rebé emocionat uns dies després a l’Hospital uns exemplars de mans d’un deixeble seu, el bisbe Sergi Gordo.
La VG diu textualment que “el teòleg que es complau en  el seu pensament complet i acabat és un mediocre. Que el bon teòleg i filòsof té un pensament obert, és a dir, incomplet sempre obert al maius de Déu i de la veritat, sempre en desenvolupament...(3). Tot citant la Caritas in veritate de Benet XVI, sosté que avui hi ha “una falta de saviesa, de reflexió, de pensament capaç d’elaborar una síntesi orientadora.” És el que notem que cerquen els nostres alumnes, especialment els més adults la síntesi (4). El Dr. Albert Sáez, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ens deia que s’ha calculat que avui la distància cognitiva entre ell i el seu fill, és la mateixa que hi havia entre el seu besavi i ell. Per tant “els estudis eclesiàstics no poden limitar-se a transmetre als homes i dones del nostre temps, desitjosos de créixer en la seva consciència cristiana, coneixements, competències, experiències, sinó que han d’adquirir la tasca urgent d’elaborar eines intel·lectuals que es puguin proposar com a paradigmes d’acció i de pensament i que siguin útils per l’anunci en un món marcat pel pluralisme ètic i religiós (5). La VG exposa també la necessitat urgent de crear xarxes entre les distintes institucions que arreu del món cultivin i promoguin els estudis eclesiàstics i activar amb decisió les oportunes sinèrgies amb les institucions acadèmiques dels diversos països (n. 3). Treballar en xarxa és treballar en peu d’igualtat. Com ens agradaria un treball en xarxa de l’Ateneu Sant Pacià i la Universitat Ramon Llull!
En el número 64  es requereix subratllar la dimensió sapiencial i metafísica de la filosofia. La VG diu que la Veritat revelada ha de ser considerada en connexió amb els avenços científics del temps present, que la fe i la raó es troben en la única veritat i que l’exposició de la teologia ha de tenir en compte la filosofia i la saviesa dels pobles investigant, triant i escollint amb cura els valors positius que es troben en les distintes filosofies i cultures (n. 71).
Altra repte per als estudis eclesiàstics és el de l’anomenada postveritat, que segons alguns és només un eufemisme per designar la mentida. El passat mes de novembre, un altre professor de la nostra Facultat, el Dr. Joan Garcia del Muro va guanyar el premi Vallverdú, pel seu assaig “Good bye veritat”. En rebre’l va alertar sobre les conseqüències de la pèrdua de sentit del concepte de veritat: "Si es dilueix el concepte de veritat, ens quedem sense punts de referència, no podem fer crítica ni un diàleg. Si prefereixo creure allò que m'agrada, el llenguatge perd el seu valor i se'n ressent la democràcia". El bisbe Josep Àngel Saiz, en el seu magisteri ordinari, també ha fet referència a aquesta postveritat un terme que circula des de 1992 però que al 2016 fou la paraula més usada. En el nostre treball eclesial hem d’anar molt alerta amb les persones que per fer prevaldre els seus interessos deformant la veritat quan no basant-se en la mentida. El Papa Francesc en una homilia a Santa Marta (29/04/16) s’hi referia amb contundència. I quan la mentida s’uneix al personalisme, entès com a protagonisme excessiu –n’ha parlat en diverses ocasions el Cardenal Omella- esdevé francament insuportable. No hauríem d’oblidar mai el que diu la Veritatis Gaudium, “la investigació compartida i convergent entre especialistes de diverses disciplines constitueix un servei qualificat al Poble de Déu i en particular al Magisteri, així com un suport a la missió de l’Església cridada a anunciar la Bona Nova”(5). Vocació doncs de servei per sobre de tot. Hem de purificar la intenció.
En l’actual context social i polític -als quals s’acaben de referir vostès, senyors bisbes en una nota- crec que és una bona notícia la posada en marxa del grau de Filosofia, Política i Economia, que la nostra Facultat com a part integrant de la URL imparteix conjuntament amb les Universitats de Deusto i de Comillas, dins del Campus d’Excel·lència Aristos Campus Mundus. A la Facultat el Dr. Carles Llinàs, vicedegà, aquí present, és expert en filosofia social i política...
Recentment el Dr. Francesc Torralba, professor de la nostra Facultat ha tingut una ponència davant del Pontifici Consell de la Cultura, sobre “Antropologies latents en les ideologies contemporànies”. Ens deia que avui reptes com el transhumanisme són enormes. Tenim un professor d’antropologia molt valorat pels alumnes, el Dr. Ignasi Fuster. I de filosofia de la ciència, i de filosofia i bioètica, el Dr. Miquel Ramon Fuentes, també present aquí. Quan el 1979 es va escriure la Sapientia Christiana la bioètica estava naixent.
Fa uns mesos saltava la notícia que el Grau en Filosofia de la Universitat Ramon Llull, ocupava la primera posició del seu àmbit d'estudi i és considerat  el millor Grau de la seva especialitat a tota Espanya (on hi ha 10 facultats de filosofia). No vull caure en cap cofoisme, però els puc dir que estic veritablement satisfet del nostre claustre. Acabo tal com he començat: la filosofia no és la serventa de la teologia, si de cas totes dues han de ser servidores de la humanitat, ambdues han d’avançar plegades i s’han d’ il·luminar recíprocament.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Intervenció en el 228 Sopar Hora Europea

Barcelona, 15 de febrer de 2018
Bona nit.
És un goig de trobar-nos avui al voltant d’aquestes taules tan bons amics. Per fer memòria agraïda de dos amics traspassats: Joan Viñas Bona, comunicador i mestre de comunicadors  i el seu fill Paco Viñas Rexach un comunicador català projectat al món. Dues generacions . En Joan va viure el segle XX hauria fet cent anys el passat  30 de gener. Joan Viñas era el gironí, el locutor, l’home de la ràdio i la televisió. Al costat de l’inefable senyor Dalmau, Emili Fàbregas Berenguer (Barcelona, 1897-1979) formaren una parella singular de pallassos sense maquillar: l’august era en Joan i el clown era el Dalmau. Ambdós van emprendre una campanya benèfica que va durar 27 anys i que va ser popularíssima. El “Queridos niños y niñas...” amb lletra de Jaume Ministral Masià i música del mestres Joaquim Serra i Rafael Ferrer, no era gaire transcendent, però era tan memorable que passats més de quaranta anys, els més grans la podríem cantar... Un tema que encaixa en el programa d’aquest vespre és com els mitjans de comunicació ajuden a fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la ficció. En tenim un exemple en ells dos: Dalmau i Viñas parlaven sovint de la botiga de vetes i fils que tenia el Sr. Dalmau al carrer de Petritxol. La gent –per qui la ràdio té una autoritat insuperable- s’ho van creure i anaven al típic carrer preguntant on era la botiga del Sr. Dalmau fins que els veïns hagueren de posar una placa commemorativa.
En Joan explicava i narrava misses, esdeveniments esportius, desfilades... Aquelles anècdotes que havíem escoltat tantes vegades i sempre ens semblaven noves! Fou rapsoda (com recitava la vaca cega, de Joan Maragall!) esportista, d’aquelles persones que fan que passin coses... Però fou sobre tot el seglar en qui Alfred Rubio va confiar l’Àmbit Maria Corral, organitzador d’aquests sopars hora europea i que va dirigir durant gairebé vint anys de 1980 a 1999. Recordo  que en una ocasió em va dir: “l’Àmbit ha estat la plataforma en la qual us heu format molts de vosaltres, ara comprenc que heu de volar...”. Emergia la seva vocació primigènia, la de mestre. Al seu costat l’Anna Rexach Olivar, la companya de fatigues, la conversadora incansable, la mare de família, la senyora d’Els Ametllers de Calonge, la gran public relations que ens va deixar també, dolçament, el passat 18 d’octubre.
En Joan era un mestre de la paraula, de la locució, del relat, de la improvisació.... També va escriure alguns articles ocasionals... I fins i tot un llibre que us he portat. Es titula La radio por dentro i apropiadament forma part de l’enciclopèdia “Pulga”. M’ha fet pensar en un llibre de E.F. Schumacher y Margenet Nadal  que havia agrada molt el Paco i que portava per títol Lo pequeño es hermoso.
En Paco, nat a Barcelona el 1955, va ser un català universal: era enginyer industrial, expert en motivació en l’empresa. Durant uns anys prevere, va excel·lir en el món de la comunicació eclesial a Bogotà al CELAM i a Barcelona. Ell fou el primer director de Ràdio Estel i va posar en marxa el Centre Pastoral de Vídeo. Casat amb Fina Casas Bragulat, biòloga formada als Estats Units -que aquest vespre també ens honora amb la seva presència- va ser pare de dues filles. Ell fou també, al costat d’Alfred Rubio el qui en una tarda de conversa assossegada va dissenyar aquests sopars hora europea, unes trobades col·loqui amb un format original: es tractava de dialogar mentre se sopava, d’una manera distesa, sobre temes d’actualitat, aportant un punt de vista realista existencial i pacificador. La iniciativa es difongué per diversos indrets: Salamanca, Suïssa, Colòmbia. Xile...amb títols, temes i ponents diferents, però amb el mateix format. En Paco admirava son pare i va ser el seu biògraf: Joan Viñas, el goig de viure. En Joan i el Paco Viñas eren dos comunicadors que espontàniament vivien el sentit ètic de la comunicació.
Les figures d’en Joan i d’en Paco Viñas ens omplien tant que ens costa d’acceptar que no hi són: personalment els sento vius. Diuen que hi ha persones mortes en vida. D’altres que les sentim vives i properes malgrat que hagin mort. En Joan i en Paco, per a mi són d’aquestes. Molts de nosaltres els hem conegut i estimat. Potser compartiu aquests sentiments. Aquesta nit comptem amb la presència de l’Agustí Viñas, fill del Joan i germà del Paco, després a l’hora dels brindis ens dirà unes paraules. També hi ha els seus germans Lluís i Josep Lluís.
L’últim projecte del Paco era preparar un homenatge al seu pare que el 21 de gener de 2018 hauria fet cent anys. Havia pensat en els vostres noms, els dels convidats especials d’aquesta nit. Per això ens sentim hereus d’aquest merescut homenatge. Un aplaudiment per a ells dos.
La primera en intervenir serà Leticia Soberón Mainero, mexicana, que des de fa molts anys viu i treballa entre nosaltres. Ella és psicòloga, cofundadora del centre d’innovació per la intel·ligència col·laborativa. Penso Letícia que aquests sopars ja són d’intel·ligència col·laborativa avant la lettre...És tot un referent en el món de la comunicació eclesial: fou assessora del Pontifici Consell per a les Comunicacions Socials i actualment, per nomenament del Sant Pare, és membre de la secretaria de la comunicació  de la Santa Seu. Molt activa al portal Don’t know, que ajuda a prendre decisions mitjançant el testimoni d’experts.
L’Albert Sáez Casas –recordo amb molt d’afecte la seva mare, la Maria- és el director de l’Institut de Recerca Blanquerna de la Comunicació. Professor d’aquella Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, Ha estat director adjunt del diari Avui des del 1998 fins al 2006, quan va passar a formar part de l’equip editorial d'El Periódico de Catalunya i nomenat secretari de Mitjans de Comunicació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, de la Generalitat de Catalunya. El 2008 va ser elegit president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els seus articles d’opinió, ben treballats, ben contrastats, són molt llegits. Contertulià habitual en diverses tertúlies radiofòniques, va fer les seves primeres passes periodístiques a l’Àmbit Maria Corral.

Francesc Torralba Roselló, filòsof i teòleg, és el director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull. Va acabar la llicenciatura en filosofia en 1990 i va rebre el Premi Extraordinari de Llicenciatura al millor expedient acadèmic. Posteriorment va ampliar estudis a la Universitat de Copenhaguen on va estudiar llengua danesa per fer la seva tesi sobre el pensador Søren Kierkegaard. La va defensar el 1992 i gràcies a la qual va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat a la millor tesi de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Fa ben poc ha participat en un encontre al Pontifici Consell de la Cultura on ha parlat de les antropologies latents en les ideologies contemporànies. El seu pensament gira al voltant dels elements centrals de l’existència humana: la sofrença, el silenci, Déu, el dolor o el sentit de la vida, el transhumanisme... És un publicista molt llegit i valorat per la seva profunditat i alhora per la nitidesa i claredat dels seus plantejaments.

domingo, 11 de febrero de 2018

Purificar la intenció

Estimats germans i germanes,
Un dels moments més impressionants dels pelegrinatges a Lourdes és la benedicció dels malalts amb el Santíssim. En recordo una de fa anys: Jesús sagramentat desfilava enmig d’un silenci impressionant davant dels malalts posats a la gran esplanada, molts d’ells en cadires de rodes i lliteres mentre les veus, en diverses llengües, per la megafonia, anaven clamant peticions evangèliques: “Senyor fes que hi vegi”, “Senyor fes que hi senti”, “Fill de David, tingues compassió de mi”... Preguem avui per l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, una associació que va néixer fa més de cent anys per acompanyar a Lourdes de França a tots aquells que, per motius de salut o econòmics, no podien fer sols aquell llarg viatge. Badalona té una llarga tradició de pelegrinatges amb alguns miracles memorables. Però el miracle permanent de Lourdes, el signe més admirable, ahir i avui, és la fe de les persones que hi acuden, malalts, pelegrins, infermeres, brancadiers, adults i infants, joves i vells. L’actual consiliari de l’Hospitalitat és mossèn Andreu Oller, rector de la nostra parròquia germana de Sant Josep. Ell diu que un hospitalari li va explicar molt bé la seva missió: que els que estan en situació precària i d’incapacitat es trobin acompanyats, consolats i atesos en les seves necessitats. Tots hauríem de pelegrinar alguna vegada a Lourdes. Faríem bé, ens faríem bé i seríem testimonis d’aquest miracle permanent.
En temps de Jesús, els mal anomenats leprosos en realitat eren malalts de la pell amb patologies produïdes per la pobresa, la falta d’higiene i la malnutrició. En una societat classista com la d’aleshores, els que anomenem leprosos eren una casta d’indesitjables i proscrits. La “lepra” recapitulava tots els mals que poden afeixugar una persona. La malaltia era vista com un càstig diví.  Era la marginació total . El leprós era un “impur” que comunica impuresa als “nets” que el toquessin i s’hi apropessin. Un quadre certament tenebrós. Però aquest leprós d’avui és conscient de necessitar la salvació, d’ésser sanat: “si ho voleu, em podeu purificar”. És la professió de fe més senzilla. Apel·la a la voluntat del Mestre. Cal saber demanar, demanar no ofèn.
En el gest de la guarició del leprós Sant Marc va voler que hi veiéssim una representació expressiva de tota la missió salvadora de Crist en la humanitat. L’evangelista que més curacions cita és Sant Marc. Dels trenta-cinc prodigis del Nou Testament, vint-i-un pertanyen a Marc. Però també ell indica que el leprós ha de fer deures: s’ha de fer examinar pel sacerdots i fer l’ofrena prescrita.
Els marginats són els qui ens molesten. Cada vegada més la salut s’entén com un tot. Les malalties físiques estan estretament relacionades amb les malalties de l’ànima. Els voluntaris i professionals de Càritas ens diuen que les persones que pidolen, tard o d’hora acaben amb trastorns mentals. Segurament no han sabut o no han pogut dissenyar correctament la seva vida... Hi ha una creença molt estesa i arrelada: que els qui són marginats és perquè han actuat equivocadament. Però qui som nosaltres per judicar-los? Qui té totes les dades per interpretar correctament la vida de l’altre?
Nosaltres no som leprosos. La majoria no estem marginats. Però tots hem de demanar al Senyor que ens purifiqui interiorment. Sabem i sentim que estem mancats de salut i que no ens la podem donar a nosaltres mateixos. Demanem el Senyor que purifiqui les nostres intencions. Que tot el que diem, que tot el que fem, estigui guiat per un amor abnegat i caritatiu, que no es busca a ell mateix. Que com ha dit Sant Pau: en tot procuro d’adaptar-me a tots i no busco allò que em convé a mi, sinó el que convé als altres, perquè se salvin.  

I que avui, quan elevem l’eucaristia, la nostra pregària sigui la del leprós: “si voleu, em podeu purificar.”

domingo, 4 de febrero de 2018

Recuperar la nit

Estimats,
La primera lectura ens ha parlat d’una cosa tan humana com l’insomni de Job. Recordeu la història: Job hagué d’experimentar de la vora la profunda contradicció entre la teoria doctrinal i la realitat viscuda. Sense saber per què i tot mantenint-se tan innocent com abans, començà a rebre sotragades fins aleshores desconegudes per ell: la casa se li enfonsà, el bestiar li fou aniquilat, els fills, joves encara, moriren d’accident, i ell mateix es trobà sobtadament malalt de lepra i a més a més, humiliat per la seva pròpia muller que es reia de la seva paciència (Bentué): “A mi m’ha tocat per herència passar mesos en va, la paga que em donen són les nits en blanc. Així que em fico al llit ja penso: Quan serà de dia perquè em pugui llevar? I estic neguitós del vespre a la matinada.” Moltes persones pateixen d’insomni. Tots hem passat una mala nit, sense poder dormir, de vegades per una preocupació greu  o per un tema que no hem pogut resoldre. Alguns pateixen d’insomni crònic. Alguns que no poden dormir, resen, d’altres escolten la ràdio, n’és una prova fefaent la bona audiència que tenen programes nocturns com ara “La nit dels ignorants” presentat Xavier Solà, on els qui no saben plantegen preguntes i s’esperen respostes dels qui saben... És un programa que té més de trenta anys...   d’altres, en les nits en blanc llegeixen, d’altres fan memòria, d’altres arreglen coses... Els evangelis ens diuen que en alguna ocasió abans de prendre una decisió important Jesús es passà les nits pregant. El Senyor s’estimava la quietud nocturnal com una ocasió propícia... Els apòstols sovint s’adormien perquè eren pescadors que treballaven de nit. I per això eren mal vistos. Cadascú sap les hores que necessita per descansar i també hi ha teràpies eficaces per l’insomni. Però aquesta experiència tan humana ens convida a reflexionar.
Hi ha un himne de  la litúrgia de les hores que diu: “no convertim la nit en un cau de malifetes”. La nocturnitat és un agreujant dels delictes. Però la nit  també és bella. Cal recuperar-la... Fa ben pocs dies hem tingut una lluna excepcional. Sant Joan de la Creu trobava en la nit el símbol de la unió mística:  O noche que me guiaste/o noche amable más que la alborada... Immanuel Kant deia que el dia és bonic, però la nit és sublim.
L’anomenada jornada de Cafarnaüm,  ens diu que Jesús pregava quan encara era fosc, però en d’altres indrets diu que “es passà la nit pregant” (Lc 6, 12). I així després durant el dia es dedicava a fer el bé. Sanava, feia gestos alliberadors. Guareix personalment, té temps per la família que l’acull, la de Pere i Andreu. Té temps per guarir la sogra de Pere....  I després el Senyor guarirà  també els malalts que s’aglomeraven a la porta, però la sanació sempre és personal. Hi ha persones que s’aboquen als de fora de casa, amb els forans són atentes i afables, però descuren els qui tenen a prop, els de la seva pròpia família, o els tracten amb duresa... No són coherents. Jesús ofereix la ma a aquell que vol aixecar-se
Al salm hem cantat que el Senyor “conforta els cors desfets i embena les ferides./Té comptat el nombre dels estels,/els crida cadascú pel seu nom.” I ens podem preguntar què tenen a veure les ferides amb els estels... Molt. Perquè de la mateixa manera que Déu coneix cada una de les miríades d’estrelles també coneix cada un dels homes i dones, ens coneix i ens sana per mitjà de la seva Paraula i dels sagraments.  I així com el macrocosmos es reflecteix en el microcosmos la infinitud es fa present en cadascuna de les nostres ferides. Un dels passos decisius en la vocació de Francesc d’Assís, fou besar un leprós,

Tornem a Job. En l’obra Job el teòleg d’Antoni Bentué, un pensador que durant anys fou feligrès de la parròquia, hi ha un moment que diu: “Allò, però que hom cerca, és posar-se a pregar, és consistència en un món inconsistent,/ car el més important no és la salut,/ni el pa de cada dia/ ans que no hi hagi absurd i que Déu sigui/sentit ple de vida.” És el sentit que entrelluquem cada vegada que com ara celebrem l’eucaristia.