domingo, 28 de abril de 2019

Decidir amb determinació



Segon diumenge de Pasqua

Diu l’evangeli que els deixebles eren a casa i que tenien les portes tancades per por als dirigents dels jueus. Tenir les portes tancades és una mesura de seguretat, però també pot simbolitzar una voluntat d’aïllament. Les portes obertes, en canvi, són signe de renovació i d’oreig, però poden portar corrents d’aire que facin emmalaltir.  Avui com ahir a la societat hi conviuen les dues posicions: la dels qui s’aferren sobretot a la seguretat i tendeixen a l’aïllament, i la  dels qui es llancen a l’aventura de la intempèrie amb voluntat de renovació però que poden esdevenir arrauxats. Ambdues posicions tenen un nucli de raó que sigui complementari: cal conservar i cal crear. El que no podem fer és sacrificar la persona ni en ares a la seguretat, ni en ares a ideologies.
La seguretat pot esdevenir un ídol. Recordem la cara que va posar el Papa Francesc quan Jordi Évole en aquella memorable entrevista televisiva li va ensenyar les perilloses concertines, el propòsit de les quals és enxampar i causar greus talls, lesions, amputacions i fins i tot la mort a les persones que intentin travessar-les o es vegin obligats a fer-ho.
D’altra banda la ciència política no es pot deixar endur per romanticismes: ha d’avançar amb rigor i respondre a les expectatives reals de la societat, ha de ser també científica i rigorosa.
Avui a l’hora d’emetre el nostre vot, tornem a trobar aquestes dues alternatives que, amb més o menys matisos s’arrengleren en una o altra posició. Els cristians tenim un tresor: l’evangeli ens recorda que Jesús irromp enmig dels deixebles des de dintre de casa, d’una manera sorprenent i els porta un missatge important: un missatge de pau, de missió, de consol de l’Esperit Sant, de perdó.  Davant l’actual panorama social i polític, doncs, l’evangeli i el pensament social de l’Església hi tenen molt a dir, són eines molt útils per prendre en consciència una o altra opció. Pot ser que no n’hi hagi cap que ens acabi de convèncer prou. Potser cap és del tot satisfactòria. Pot ser que dubtem. Però no deixem de complir el nostre deure cívic de votar. El vot és un desig i el desig és que aquells que escollim facin avançar la societat per camins de  justícia i de pau. Però sobretot  els cristians hem de seguir la tàctica de Jesús i hem d’esdevenir agents de pau i de perdó des de dintre. Que cada un de nosaltres amb les nostres opcions i en les nostres petites o grans parcel·les de decisió fem tothora allò que ens dicti la consciència. I encara que dubtem, com Tomàs, que el dubte purifiqui la nostra fe; però no ens instal·lem en el dubte: decidim en consciència amb determinació.
Els fets dels Apòstols conté una frase enigmàtica: diu que la gent treia els malalts i els deixava allà amb lliteres perquè quan Pere arribava, almenys la seva ombra en toqués algun. Almenys la seva ombra. Hi ha un llibre ja clàssic d’un japonès Jun'ichirō Tanizaki que porta per títol: Elogi de l’ombra. Experimentar el plaer de les ombres és d'una sensibilitat i una finesa que els occidentals ni ens plantegem. No estem educats per això. Aquí la bellesa i el coneixement van arribar amb la llum. El brillant. El fosc i opac es mira amb recel. Al Japó, al contrari, les ombres no carreguen amb aquesta connotació negativa, i es valora la discreció, el solatge, la profunditat, el misteri, en definitiva el que no és tan evident.
També és enigmàtic el llibre de l’Apocalipsi en la seva visió preparatòria que hem proclamat. Patmos és una petita illa situada davant les costes de l’Àsia Menor des de la qual es poden situar successivament, talment com una rosa dels vents, les set esglésies. El text parla de cartes a set comunitats de l’Àsia Menor, cartes que mostren la varietat de situacions ja a finals del segle I després de Crist. Si gran era la pluralitat ja aleshores, com ho serà en el temps present! Amb la imatge del gran crit, com el toc de corn, se subratlla que allò vist i escoltat pel vident supera les possibilitats del llenguatge humà. Germans, obrim-nos al misteri i prosternem-nos com el vident de l’Apocalipsi o com el dubitatiu Tomàs i repetim amb fe sorpresa i agraïda: “Senyor meu i Déu meu!”.

domingo, 21 de abril de 2019

Corporalitat.


Pasqua de Resurrecció 2019

El cristianisme és encarnació i, per tant, és corporalitat. Fixeu-vos que Jesús a l’instant suprem, en instituir l’Eucaristia digué, “això és el meu cos, aquesta és la meva sang”. Quan donem la comunió no diem “l’esperit de Crist”, “l’ànima de Crist”, diem “el cos de Crist”. Sant Pau agafà com a metàfora de l’Església el cos humà i la imprescindible interrelació dels seus membres.
Si Jesús hagués ressuscitat en un context grec, n’hi hauria hagut prou en afirmar que havia ressuscitat la seva ànima. En canvi, com que ressuscita en un context jueu, la desaparició del cos és un indici molt important. Acabem d’escoltar com la troballa del sepulcre buit és el que permet que Pere i el deixeble estimat, per fi, creguin. El discurs de Pere en els fets dels Apòstols està amarat d’aquesta fe. Certament que no es tracta d’un reviure biològic, la resurrecció va molt més enllà...
Nosaltres afirmem que creiem en la resurrecció de la carn. I és una afirmació que sembla estranya en una societat on les ciències avancen tant. Però el nostre coneixement és limitat. Poso un exemple: podem donar un cop de puny a la taula i dir que allò és matèria tocant i sonant, però els científics ens parlaran que gran part d’aquesta taula és matèria obscura. La realitat és molt més complexa de com la percebem, i aquesta  progressiva complexificació de la matèria és el que feia afirmar al neuròleg Paul Chauchard -que va dedicar trenta anys a l’estudi del desenvolupament i el funcionament del cervell humà- la seva fe en Déu. El cos humà és d’una gran i meravellosa complexitat.
Podem parlar de la llar, de la comunitat, del barri, de la ciutat... Però si anem a l’origen, la nostra primera casa és el cos. La societat tendeix a dividir la ment i el cos, la corporeïtat els identifica com un tot indissociable.
Hem de tenir consciència del nostre cos. I n’hem de tenir cura. Una anciana badalonina deia: “la salut del nostre cos/ que de joves la regalem a l’engròs/quan l’hem perduda/l’hem de comprar a la menuda.
El meu pare fa 90 anys i a casa n’estem contents. Dijous Sant que -era el dia- ens vam reunir a casa els fills i els néts.  Hi ha persones que no els agrada que les felicitin pel seu aniversari perquè consideren que no té cap mèrit anar passant els fulls del calendari, però s’obliden que poder passar full cada dia també és un do de Déu. El pare nasqué a Barcelona el 18 d’abril de 1929- l’any de l’Exposició Universal. El seu pare, el meu avi, Jaume, era industrial, va tenir diversos negocis i fou molt estimat pels treballadors: en sóc testimoni. El pare va treballar molts anys al seu costat, cada dia era el primer en obrir la porta de l’empresa. La seva mare, l’àvia Pepita, era mestressa de casa, però havia fet la carrera de piano i va conservar sempre l’estima per la música. El pare es va formar a l’Institut Balmes i a l’Escola Industrial de Barcelona. Va tenir molt bons professors, entre ells Guillermo Díaz Plaja i el Dr. Cipriano Montserrat. El seu director espiritual fou Mn. Francesc Miquel Rosell, que va treballar a la biblioteca universitària de Barcelona; ell va presidir el casament dels pares i em va batejar a mi i a la meva germana Àngels. Un dia el pare em va explicar que de jove li va passar pel cap ser monjo. Recordo que li vaig preguntar: “Per ser l’abat i manar molt?” I ell em va dir: “encara que hagués estat el més humil dels monjos”. Afortunadament per mi i els meus germans no et vas fer monjo. Fa gairebé 70 anys que vas conèixer la mare continueu feliçment units. Heu tingut quatre fills i nou néts. Besnéts, encara no, però  tot arribarà. Pare avui et felicitem de cor. Gràcies a tu i a la mare tenim aquest cos que ens permet viure.
Celebrem doncs, amb molta alegria la Pasqua florida que es prolongarà demà. Ahir un amic badaloní m’explicava perquè a Catalunya fem dos dies de festa per Nadal, Pasqua de Resurrecció i Pasqua de Pentecosta. Perquè és així a Catalunya i no a la resta d’Espanya. Ve ja dels temps de Carlemany, quan les persones havien de desplaçar-se per celebrar la Pasqua, se’ls facilitava que tinguessin tres dies no laborables –dissabte, diumenge i dilluns. A França aquest saludable costum s’ha perdut, però a Alemanya que formà part de l’Imperi Carolingi, també es manté.
La fotografia de portada de Catalunya Cristiana d’aquesta setmana és molt eloqüent. La va fer la Teresa Biayna: És una flor preciosa, rosada, que surt del tronc del prunus del del seu badiu.  Jo la trobo molt simbòlica perquè tenint darrere un teló de fons aspre, el del tronc, la flor apareix encara més bella i delicada. Quan ens anem fent grans el nostre cos és va debilitant, però com deia el bisbe Carrera no és l’hivern, cada vegada estem més a prop de la primavera. Mossèn Miquel el dia del casament dels meus pares els va dir: “que la vostra llar sigui un niu d’ocells en primavera eterna i un trosset de Cel aquí a la terra.” Un bon desig. Per difícils i dolorosos que siguin els moments que ens toca viure, pensem que la natura sempre reneix amb molta força i que van naixent flors a cada instant.
Germans i germanes, que tinguem la consciència i la cura justa i sol·lícita del nostre cos i del cos dels altres. Bona Pasqua de Resurrecció!

sábado, 20 de abril de 2019

Homilia en la Vetlla Pasqual de 2019


L’estil de Déu i la responsabilitat

Després d’aquests dies de silenci, dijous a la tarda, tot divendres, avui dissabte fins la tarda, al moment del Glòria en molts indrets han tornat a tocar les campanes, anunciant la Resurrecció de Jesús. Molts en el decurs de la història s’han preguntat, com és que al Gòlgota, al calvari hi havia aquell silenci? Per què Déu callava? Com és que aquella pregunta de Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?” aparentment queda sense resposta. L’ateu diu: “Déu calla perquè no existeix”; el deista –el que creu que Déu ha creat el món, però després se n’ha desentès- diu: “Déu calla perquè no intervé en la història”. El cristià diu: Déu calla perquè plora i sofreix amb el mal del món (JM. Esquirol) Déu Pare no és impassible, és compassiu, pateix amb el seu Fill Unigènit, i en la fosca d’aquesta nit, dóna resposta a la mort injusta i cruel amb la resurrecció. Sí la Resurrecció és la gran resposta de Déu Pare davant la mort del seu Fill. És el gran repic de campanes.
I nosaltres? També pensem sovint que Déu triga a donar resposta a les nostres legítimes aspiracions, al que és objecte de les nostres pregàries.  Aparentment Déu calla o no respon a les nostres legítimes expectatives. Benet XVI escrivia “és propi del misteri de Déu actuar de manera discreta. Només a poc a poc va construint la seva història en la gran història de la humanitat. Es fa home però de tal manera que pot ser ignorat pels seus contemporanis. Pateix i mor i com a ressuscitat vol arribar a la humanitat només per mitjà de la fe en els seus. No deixa de trucar amb suavitat a les portes del nostre cor i si li obrim, ens fa lentament, capaços de veure”. I arriba un dia que ens adonem que Déu respon d’una manera sorprenent i sobreabundant.
Responsabilitat és capacitat de donar resposta, respondre, correspondre a allò promès. Per tant, viure com a ressuscitats és també ésser responsables i coresponsables.
Preguntem-nos si ara, avui i aquí som responsables. A la família, en l’educació dels fills, a la feina, a l’escena política. Quantes vegades negligim de les nostres responsabilitats per peresa o comoditat personal i no afrontem els problemes.
En l’evangeli d’avui hem tornat a escoltar les diferents reaccions de les dones i els homes davant d’un mateix esdeveniment. Les dones són tres, una tríada, un equip Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. Aquestes dones en primer lloc anaven a treballar, anaven al sepulcre amb les espècies aromàtiques que havien preparat prèviament, volien ungir novament el cos de Jesús, pensant potser que en el moment d’enterrar-lo s’havia fet una mica a corre-cuita i ho volien fer bé. Eren responsables. Pere, el cap dels apòstols no va al sepulcre a fer cap feina, només a tafanejar i a comprovar si el que havien dit les dones era veritat. Era irresponsable.
Diu Sant Lluc que les dones “es recordaren”, és a dir, tornaren a passar pel cor allò que Jesús els havia dit. Igualment feia Maria que rumiava, que recordava, que meditava. En canvi Pere, que representa els apòstols només fa que preguntar-se amb estranyesa què havia passat: és a dir no se’n recorda de les vegades que Jesús els havia anunciat la Resurrecció.
Les dones esdevenen apòstols dels apòstols. Tornen als onze i els anuncien allò que els havia passat. Als apòstols en canvi, tot això els sembla una quimera. Realment les dones en aquestes i en moltes d’altres coses ens passen al davant, són pioneres, tenen una mirada més àmplia i més lúcida. Són més creients.
El passat 23 de març a Tarragona fou beatificat Mariano Mullerat, pare de família i metge de professió que va morir el 13 d’agost de 1936 a El Pla, prop d’Arbeca per odi a la fe.  La seva voluntat fou sempre servir el poble i treballar en favor de la convivència pacífica. Fou alcalde d’Arbeca i activista cultural. Com a metge, va arribar a curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava i encara va fer una recepta per al fill malalt d’un dels que l’assetjaven. Pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ell ja mai no podria atendre. Quin sentit de la responsabilitat, fins al darrer moment!
Estimats germans i germanes, siguem responsables, bona Pasqua de Resurrecció.



viernes, 19 de abril de 2019

Caure a terra


Homilia Divendres Sant 2019

Hem començat aquesta celebració postrats a terra. És un gest que impressiona. Quin sentit té aquesta postració profunda? Avui és un signe d’adoració davant de la mort del Senyor i alhora és deixar que el nostre cos entri en contacte amb la terra, a la terra a la qual un dia retornarem. També és un dir “sóc aquí”.  En el decurs de la Bíblia trobem molts moments de postració Abraham es postra a terra davant els àngels que el visiten (Gen 18,2). El mateix fa el seu nét Lot, "front a terra" (Gn 19,1). El servent d'Abraham, en senyal d'agraïment per haver trobat una dona al fill del patró, "es deixà caure a terra davant el Senyor" (Gn 24,52); Jacob, acostant al seu germà Esaú, "es deixà caure a terra set vegades" (Gen 33,3). Jacob rebutja humiliar d'aquesta forma davant el germà menor (Gen 37,10) però davant Josep s’han de prostrar tots els seus germans (Gn 42,6). I així successivament: no hi ha dubte que aquesta és la posició del cos adoptada per qui vol manifestar plena submissió a la voluntat del que és més gran que ell.
Ho hem escoltat també  al relat de la Passió. Així que Jesús diu: “sóc jo” retrocediren i caigueren per terra.
Aquest gest el veiem també en les ordenacions episcopals, presbiterals i diaconals. És un dels moments més emocionants de la celebració, no sols pel qui s’ordena, que va sentint la força de la terra i la lletania orant de la comunitat, si no també pels seus éssers més estimats, els pares, l’esposa en el cas dels diaques... Els pares pensen: l’hem fet nosaltres i ara es dóna a tots. Ahir el papa, els bisbes, els preveres i diaques ens vam agenollar davant dels nostres germans per rentar-los els peus. Avui no sols ens agenollem, sinó que ens rendim als peus de tots. Jesús camí del calvari va caure també tres vegades, segons la tradició. Tres vegades va caure sota el pes de la creu i altres tres es va redreçar.
Quan ha de durar aquesta postració? Diuen que la durada és la d’un parenostre, on demanem que es faci la seva voluntat, on demanem perdó... sigui com sigui, és un gest breu però que commou per la seva força simbòlica.
Germans i germanes, avui fem nostres algunes de les paraules de Jesús a la Creu que hem escoltat a la Passió d’avui: “Mare aquí tens el teu fill”, “Fill aquí tens la teva mare”. La relació de la mare amb el fill, és la relació que més parla de l’amor de Déu. L’amor de les mares és l’amor que més s’assembla a l’amor de Déu... el símbol dels cristians, a més de la creu, és una dona amb el seu fill en braços.
“Tinc set”. En tinc molta, en tenim molta: de sentit, d’esperança, d’estimació, de pau, de concòrdia. José Tolentino Mendoça, gran teòleg i pastor, en les reflexions que va oferir en uns exercicis al Papa i a la Cúria la Quaresma de l’any passat va parlar de la veritable set. La set del qui es mor, la set que és el dolor de l’ànima, la vulnerabilitat extrema d’una vida que no troba sortida. És la set d’estar sempre insatisfets, presoners del mercantilisme del desig, però és també la set que ens fa moure, que es converteix en estímul per a un nou viatge existencial. Al migdia Jesús s’havia adreçat a una dona samaritana i li havia dit: “dóna’m aigua”. Jesús desfà la teranyina de rutines, de càlculs i de prohibicions, romp amb la nostra previsibilitat somnàmbula de les nostres anades i vingudes i ens diu “dona’m aigua”. Dóna’m el millor de tu mateix. Potser encara no hem descobert que el nostre pou interior pugui servir per això.
“Tot s’ha complert”, avui podríem dir, “missió acomplerta”. Quan se’ns en va una persona molt estimada, quan sentim que una etapa de la nostra vida s’ha acabat i en comença una altra. Tan de bo la puguem dir a l’hora de la nostra mort.

jueves, 18 de abril de 2019

El sagrament de l'amistat. Dijous Sant 2019


Avui és Dijous Sant, dia de l’amor fratern, dia eucarístic i sacerdotal

Allò que a l’Església anomenem “sagraments”, signes sagrats, es corresponen a realitats naturals: el baptisme al naixement, la confirmació a la maduresa, el matrimoni a la unió de dos que s’estimen, la unció dels malalts a la fragilitat del cos... Però a quina realitat humana es correspon  l’eucaristia? A l’amistat. L’eucaristia és el sagrament de l’amistat. Jesús anomena “amics” els seus seguidors. Els posa en peu d’igualtat, perquè en l’amistat no hi ha jerarquies. (Per això a tots ens colpeix la traïció que és el més contrari a l’amistat).
L’amistat es tradueix en el servei sol·lícit, expressat a la litúrgia d’avui en el rentament amorós dels peus. Enguany el Papa Francesc celebrarà la Missa de la Cena del Senyor en el Centre Penitenciari de Velletri, a 60 quilòmetres del Vaticà. Allí rentarà els peus a dotze reclusos.
Que aquest Dijous Sant, en veure novament aquesta obra de misericòrdia (“era a la presó i vinguéreu a veure’m”) pensem també quin gest amorós podem fer envers aquells que viuen privats de llibertat. La pastoral penitenciària compta amb voluntariat: naturalment és un voluntariat que demana una preparació específica. Però si a molts no els és a l’abast visitar les presons. També es pot treballar amb les famílies dels presos i, en qualsevol cas, sempre podem tenir els reclusos presents en l’oració personal i comunitària. O com deia el mateix Papa Francesc al seu entrevistador Jordi Évole: si creu pregui per mi i si no creu “envíeme una buena onda”.
Encara estem colpits per l’incendi de Notre-Dame de París, patrimoni mundial i paradigma de tantes catedrals gòtiques. El Cardenal Joan Josep Omella dimarts, en la sobretaula del dinar sacerdotal que va seguir la missa crismal, s’hi va referir davant de molts capellans i diaques. Va exposar un contrast: el de Notre Dame cremant-se, com a símbol d’una Europa envellida amb pèrdues importants i alhora el fet que en aquells  moments molts dels qui contemplaven les flames paoroses estiguessin pregant. Mentre queia l’agulla que va dissenyar Viollet-le-duc, se n’anava dreçant al cel una altra invisible però real feta de pregàries i cants sagrats. L’Arquebisbe de Barcelona hi veia el símbol esperançat d’una nova Europa que pot renéixer. El Papa Francesc demana una Església en sortida, atenta a les necessitats de les dones i els homes d’avui. Una processó és un símbol d’aquesta Església que surt dels temples i recorre els carrers de la ciutat. Caminem units i a la intempèrie. Passem davant la gent per portals i establiments. El vent ens porta la remor del Mare Nostrum.  Aquest llarg seguici en uns suscita devoció i en d’altres curiositat;  el repetim any rere any, seguint la tradició, honorant la memòria dels nostres avantpassats i ensenyant-lo a les noves generacions.
Atents a les orientacions de la pastoral diocesana, aquest any treballem l’eix de la fraternitat. I la Processó del Silenci que celebrarem aquest vespre és una gran experiència de fraternitat. Ens hi trobem tots homes i dones, grans i petits, de la terra i nouvinguts. Ens uneix un mateix esperit solidari: es manifesta en la preparació dels misteris, en guarnir els carrers,  en empènyer els passos, en portar la imatge del Sant Crist, en cantar el Record i Memòria. Tots trepitgem un mateix terra i a tots ens aixopluga un mateix cel. Tots som germans i germanes en la vida i en la mort.
Avui que a l’Església estem vivint un gran procés de purificació, recordem i revivim que  ja la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist fou un abús de poder: el just posat en mans dels malfactors; l’innocent blasmat i ridiculitzat; el Messies sofrent; el Baró de Dolors. I contemplem també Maria, Mare del Dolor. I en ella totes les mares que sofreixen per la sort dels seus fills, especialment aquells que són injustament empresonats, maltractats i occits.
Que a tots ens agermani el convenciment que la mort no és el final del camí, que encara que morim no som carn d’un dur destí.  Refermem la nostra fe que Ell és viu i que tots estem cridats a viure aquesta plenitud.

sábado, 13 de abril de 2019

Entre el menyspreu i el consol


Homilia abans de la benedicció

La festa d’avui és  molt popular. Els nens i nenes porteu palmes i palmons a beneir, els més grans, branques de llorer. Commemorem l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Triomfal no vol dir triomfalista, perquè Jesús va muntat dalt d’un humil pollí i entra a la Ciutat Santa amb to de pau i festa. Avui, a les places dels nostres pobles i ciutats, molts brandem oliveres, llorer i palmes; les branques d’olivera, de llorer i de palma, són el signe per excel·lència de la renovació de fe en Déu. L’olivera és símbol de pau, perquè Jesús és el Príncep de la Pau; el primer d’una pau diferent a la que el món dóna, perquè és una pau que inclou el perdó i exclou la revenja. Per tant aquesta d’avui, és una manifestació pacífica.
El llorer, des de l’antiguitat, s’associa a l’alegria i a l’eternitat, les seves branques són sempre verdes, les corones de llorer cenyeixen el cap dels poetes i els vencedors.
Quant a la palma, la branca de la palmera, és un símbol del triomf sobre la mort. Jesús, després de la Passió i Crucifixió venç la mort; als màrtirs se’ls representa amb una palma a les mans, perquè també han vençut la mort. En brandar branques d’olivera, de llorer i palmes, estem dient sense paraules que volem la pau per la nostra terra, que apostem per les belles paraules capaces de donar futur i llibertat i per una cultura de la Vida en majúscules.

Homilia en la missa de la Passió

Fixem-nos quatre dels personatges que apareixen a la Passió segons Sant Lluc i mirem d’actualitzar-los.
D’una banda tenim dos grans menyspreadors:
Ponç Pilat menyspreava els jueus, menyspreava la terra on governava perquè la considerava una província menor de l’Imperi romà. Menyspreava aquell poble perquè el considerava fanàtic i supersticiós. Avui hi ha governants al món que menystenen els seus súbdits perquè no els interessa res més que mantenir-se en el seu lloc de poder.
Herodes Antipas participà tant en l’execució de Joan Baptista com la de Jesús. En el fons els admirava, però era dèbil. Irritat pel seu silenci, menyspreà Jesús, se’n mofà i el va enviar de nou a Pilat. Hi veig la imatge dels poderosos intrigants i ambiciosos humanament dèbils que es dediquen tota la vida a conspirar.
 A l’altra banda hi tenim dos testimonis que atenen:
Simó de Cirena o el Cirineu. La seva ciutat d’origen, Cirena, estava situada al nord d’Àfrica. Segons la tradició els seus fills Alexandre i Rufus es feren missioners. El sol fet que s’esmentin els seu noms suggereix que pogueren ser personatges rellevants en el cristianisme primitiu. Simó era doncs un estranger, un estranger que va ajudar Jesús a portar la creu. Avui quants Cirineus hi ha! Quantes persones grans acaben els seus dies acompanyades de persones d’altres països!
L’altre testimoni que atén, és el bon lladre que la tradició ha denominat Dimes. És molt bell el diàleg del bon lladre i el Mestre. Dimes s’adreça a Jesús pel seu nom, com ho han fet pocs personatges de l’evangeli: “Jesús, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne” i és impressionant la resposta de Jesús: “T’ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís”.  És a dir el Senyor identifica el Regne amb el paradís. En el bon lladre hi són representats tots aquells que a darrera hora es rendeixen a l’amor benvolent.
I enmig de tots hi tenim Jesús. Aquest Jesús que calla davant dels seus acusadors, però en canvi les paraules més extenses que escoltem del Mestre en el relat de la Passió les adreça a les dones. Sí, en aquell divendres de primavera, en el camí que portava al Gólgota hi havia un grup de dones que potser pertanyien a una confraria dedicada al consol i a la lamentació ritual pels condemnats a mort. Jesús superant convencions i prejudicis, en la seva vida pública s’havia voltat de dones i hi havia conversat escoltant els seus drames petits i grans. «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres i pels vostres fills ».  Estava a punt d’esclatar un incendi sobre el poble i sobre la Ciutat Santa. Serà el judici diví sobre el mal, sobre la injustícia, sobre l’odi que alimenta aquest foc. Crist es commou pel dolor d’aquestes mares quan irrompi en la història la intervenció justa de Déu. Però les seves estremidores paraules no indiquen un desenllaç desesperat, perquè la seva veu és la veu dels profetes, una veu que engendra conversió i vida.
Nosaltres, avui ens imaginem que estan també al costat de Jesús totes les dones humiliades i violentades, les marginades i sotmeses a pràctiques tribals indignes, les dones amb crisis i soles davant la seva maternitat, les mares jueves i palestines, i les de totes les terres en guerra, les vídues i les ancianes oblidades pels seus fills ... És una llarga llista de dones que testimonien davant un món àrid i cruel el do de la tendresa i de la commoció, com van fer pel fill de Maria al final d’aquella matí de Jerusalem. Aquestes dones ens ensenyen la bellesa dels sentiments: no hem d’avergonyir-nos que el nostre cor acceleri els seus batecs per la compassió, que de vegades llisquin les llàgrimes per les nostres galtes, que sentim la necessitat d’una carícia i d’un consol (Via Crucis de Roma). I amb elles repetim: “Us adorem o Crist i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món.”


domingo, 7 de abril de 2019

Per una Església femenina



Diumenge Vè de Quaresma 7 d’abril de 2019

No consta que Jesús hagués escrit res. Però en aquest passatge de l’Evangeli fàcil d’imaginar apareix dues vegades escrivint o dibuixant sobre la terra. Què devia escriure? Algú ha dit que era un gest profètic, relacionat amb un passatge de l’Antic Testament que segurament els jueus que eren allí coneixien. És del profeta Jeremies quan diu que tots els qui han abandonat Déu “quedaran com allò que s’escriu a la terra” No està gaire clar si es refereix als mots escrits en la pols que el vent s’emporta i desapareixen o el nom d’un difunt escrit en la seva tomba, és a dir si  és un signe de mort...

Si Crist pensava en el text en els jueus els estava dient: “Condemneu aquesta pels seus pecats? Vosaltres també us heu apartat de Déu i sou com una frase escrita a la terra.”  Si Josep hagués repudiat Maria quan la veié en estat molt probablement hauria estat lapidada. Probablement Jesús ho sabia i veié en aquella dona que anava a ser apedregada el reflex del que hauria pogut passar en sa mare.

Aquesta pobra dona vivia una doble marginació: el fet de ser dona i el fet d’haver caigut en l’adulteri. És impressionant quan, havent marxat tots els qui volien lapidar-la, es queda ella tota sola davant de Jesús. Ambdós en peu d’igualtat.

La lapidació no és una història del passat. Avui al món, al menys quatre països, la practiquen Nigèria, Somàlia, Indonesia i Iran. Una reminiscència terrible i inhumana, que no fa més que culminar tanta marginació, tanta angoixa i tanta pena.
El profeta Isaïes ens ha dit: “estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, no us n’adoneu?”. Hem d’estar atents als signes de novetat que ja hi ha entre nosaltres. 

Escoltem aquestes paraules:

“Una Església viva pot reaccionar prestant atenció a les legítimes reivindicacions de les dones que demanen més justícia i igualtat. Pot recordar la història i reconèixer un llarg entrellat d’autoritarisme per part dels barons, de sotmetiment, de diverses formes d’esclavatge, d’abús i de violència masclista” Són paraules clares i valentes del Papa Francesc a l’exhortació post-sinodal dedicada als joves “Christus vivit”. Em deia la meva mare, a ran de l’entrevista que feu al Papa Francesc Jordi Évole: fixa’t que quan va sortir el tema de la dona, el rostre se li va il·luminar i va parlar amb molta força.  Recordeu que el bisbe de Roma va dir també que l’Església és femenina.

Voldríem molts canvis i més ràpids. Però la carta de Sant Pau ens recorda amb realisme que l’itinerari del cristià és una cursa –i de vegades una cursa d’obstacles. Perquè tots caiem i tots pequem. “No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco, corro amb l’esperança d’abastar-ho: perquè jo ja he estat abastat per Crist.
Deixem-nos abastar per la seva misericòrdia.