domingo, 20 de mayo de 2018

El geni femení


El geni femení

Fa molts anys que aquests dies la nostra parròquia pelegrina a Montserrat amb motiu de la Pentecosta. Saludo avui per mitjà de la ràdio els feligresos que sou a la muntanya santa. Us tenim ben presents en aquesta eucaristia, com sabem que vosaltres també ens recordeu i pregueu als qui som aquí a Santa Maria. Alguns ens anirem incorporant a la romeria en les properes hores, avui a la pregària de Vespres i la conferència del P. Manel Gasch i demà a la missa al cambril i al dinar de germanor. D’altres, malalts o impedits no podreu fer-ho, però tots us portarem al cor.
Els Fets dels Apòstols explica que es trobaven tots junt en un mateix lloc, quan de sobte se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, forta, que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. També  Sant Joan diu  que els deixebles eren a casa quan Jesús Ressuscitat es feu el gran do de l’Esperit Sant. Per dues vegades, doncs, se’ns parla de la paraula “casa”. La casa és el lloc de la intimitat i el recolliment. De la convivència i de la família. Els apòstols tornaven a estar junts amb Maria i les dones després dels dies de la Passió i la dispersió. Cada vegada que celebrem l’Eucaristia preguem que el Pare que “reuneixi els fills dispersos pel món.” I en aquesta reunió ecumènica les dones hi teniu un gran protagonisme.
Fixeu-vos: per parlar d’Esperit l’Escriptura usa una paraula femenina, el “ruah”. L’Esperit Sant expressar allò que és inexpressable, podríem dir la dimensió més femenina de la Santíssima Trinitat: les entranyes de misericòrdia de Déu. L’Esperit Sant havia cobert Maria amb la seva ombra, Maria és anomenada “esposa de l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant l’havia impulsat a pujar a la Muntanya a trobar-se amb la seva cosina i la seva intuïció a detectar les necessitats dels germans. I foren Maria i les dones, els primers testimonis de la resurrecció, els qui aconseguiren aquest re agrupament dels deixebles. Per això Maria és la Mare de l’Església. És el rostre femení de l’Església.
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa destaca que “el geni femení” es manifesta en diversos estils de santedat que diu que són indispensables per reflectir la santedat de Déu en aquest món. I diu també que precisament, fins i tot en les èpoques que les dones foren més relegades l’Esperit Sant va suscitar santes... i en cita algunes. Però al bisbe de Roma li interessa també recordar a tantes dones desconegudes o oblidades que cadascuna a la seva manera han sostingut i han transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoni.
Quin paper tan gran que fan les dones avui a l’Església, ocupant cada vegada més llocs de responsabilitat –n’haurien d’ocupar encara més- i sovint de manera abnegada i discreta. De la mateixa manera que les mares, les àvies, feu tant per mantenir les famílies unides, també moltes ajudeu a aglutinar parròquies, comunitats i moviments!
Diu també el Papa que li agrada de veure la santedat en el poble de Déu pacient, en els homes i dones que treballen per portar el pa a casa, en els malalts i en les religioses ancianes que continuen somrient (7).  I encara posa un altre exemple femení en la senyora que va al mercat, troba una veïna i comencen a parlar i venen les crítiques. Però aquesta dona diu en el seu interior: “No, no parlaré malament de ningú”. Aquest és un pas per la santedat. Després a casa el seu fill li demana conversar de les seves fantasies, i encara que està cansada s’asseu al seu costat i l’escolta amb paciència i afecte. I després viu un moment d’angoixa, però recorda l’amor de la Verge Maria, pren el rosari i resa amb fe. Aquest és un altre camí de santedat. Després va pel carrer troba un pobre i s’hi atura a parlar amb ell amb afecte. Aquest és un altre pas.
Avui és també el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui se us recorda el paper insubstituïble que els laics –homes i dones- teniu en l’evangelització dels diversos ambients. “animadors de la comunitat” i “responsables de sectors pastorals”, i tot “per poder posar en marxa les noves unitats pastorals amb què poder servir des d’ara més i millor.” (Cardenal Omella)
Avui reunits aquí o a Montserrat, als peus de Maria, demanem que l’Esperit Sant vessi sobre nosaltres els seus set dons:  l’enteniment, la saviesa, el consell, la fortalesa, la ciència, la pietat i el  temor de Déu
Bona Pentecosta!



domingo, 13 de mayo de 2018

Retrat de la comunitat


Homilia diumenge de l’Ascensió 2018
Estimats germans i germanes.
Avui és la solemnitat de l’Ascensió. Marc evangelista, breu i concís, la resumeix d’una tacada: que “Jesús el Senyor després de parlar-los fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.” Paraules denses i misterioses. El Senyor se’n va en silenci i es mostra al mateix nivell de Déu Pare. Aquesta absència física anirà acompanyada d’una nova presència en esperit i en veritat. Podria semblar que l’Ascensió és la festa del Déu que puja al cel, que s’allunya. Així ho viuen els apòstols en un primer moment. Es queden mirant el firmament i els àngels els han de fer reaccionar. Però diu un company prevere, que en realitat en aquest moment que Jesús “puja” per estar amb el Pare es produeix alguna cosa diferent: és el cel que baixa fins a la terra per mitjà de l’Església. El Pare sempre present, el Fill en el pa i el vi de l’eucaristia i allò on dos o més ens reunim en el seu nom i l’Esperit Sant que tot ho omple amb la seva gràcia i ens don la força d’estimar. L’Ascensió és en realitat la festa que culmina el descens de Déu en el món. Gràcies a ella el cel –la felicitat, la plenitud- és al nostre abast d’una manera molt propera i quotidiana.
Per Maria, les dones i els deixebles és el final d’una etapa i el començament d’una de nova: és l’hora de l’Església, de la comunitat de batejats. I la resposta al do de Déu és la fe, si la tenim ho veiem tot des d’un altre prisma, som capaços de muntanyes, quan ens falta estem condemnats a viure en la desorientació i la perplexitat.
I quin ha de ser el perfil dels qui formen aquesta Església? Pau des de la presó, privat de llibertat exterior per les seves conviccions, però amb una gran llibertat interior, ens el dissenya detallant com és la vocació del cristià:
Humilitat, mansuetud, paciència, suport recíproc, treball per a la unitat i per la pau. Aquest fora el denominador comú dels apòstols, dels profetes, dels evangelistes, dels pastors o dels mestres. Podem actualitzar cada un d’aquests noms i en el lloc dels apòstols posar els bisbes que són els seus successors i els preveres i els diaques que som els seus immediats col·laboradors. En el lloc dels profetes –tots tenim una missió profètica pel nostre baptisme- posem-hi els qui treballen en llocs de frontera, els missioners els qui es lliuren als altres abnegadament... En el lloc dels pastors els qui acompanyen a d’altres persones en el seu discerniment, els consiliaris, directors espirituals... els mestres avui continuen sent els qui tenen la meravellosa missió de transmetre els coneixements i les vivències... Cal que tots ens preguntem: sóc humil, sóc dòcil, sóc planer, treballo per la unitat i per la pau? Amb el cor a la mà, moltes vegades no és així. Ens entra la supèrbia, la rigidesa, la crítica clerical, la desunió, l’enfrontament...
Encara Jesús a l’evangeli complementa aquest retrat. Els creients farem obres admirables, eradicarem el mal, parlarem llenguatges nous (no solament verbals), serem immunes al mal, serem capaços de guarir. Si no estem fent res d’això és que potser no estem del tot ben arrelats en Ell.
Avui celebrem la setantena Jornada Mundial de las Comunicacions Socials. El papa Francesc ha triat per aquesta ocasió el lema, “«La veritat us farà lliures» (Jn 8, 32). Fake news i periodisme de pau”. I en el seu missatge vol oferir una aportació a l’esforç comú per tal de prevenir la difusió de les notícies falses i per redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat. Un periodisme entès com a servei a tots –en aquest moment estem fent un servei a les persones grans, malaltes o impedides que ens escolten per ràdio. “Un servei especialment a aquells –i són la majoria en el món- que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies sinó que s’esforci a cercar les causes reals dels conflictes per afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació...un periodisme obstinat en indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal”
Paraules ben oportunes, també per al nostre context actual, després d’escoltar els debats parlamentaris.
Que amb una mirada de fe sapiguem descobrir les xàldigues, les espurnes lluminoses, d’aquest cel a la terra.  La setmana que avui comença és òptima per preparar-nos personalment i comunitària per la vinguda de l’Esperit Sant, que com a parròquia celebrarem diumenge vinent a Montserrat. Que ens trobi units en oració.

viernes, 11 de mayo de 2018

En la festivitat de Sant Anastasi 2018


Arxiprest i preveres concelebrants. Diaca.
Alcaldessa i autoritats.
Representants d’altres confessions i tradicions religioses. Representants d’altres comunitats de Badalona.
Confrares i confraresses de la Confraria de Sant Anastasi
Membres de la Coral “La Badalonense” en el vostre 160è aniversari.


Benvolguts germans i germanes,

Celebrem  avui la festa d’un màrtir, més encara d’un conjunt de màrtirs, perquè la tradició diu que Anastasi fou martiritzat juntament amb els 73 soldats també cristians de la seva centúria. La santedat no és sols personal, és també comunitària. I així com parlem dels màrtirs del Japó, o dels màrtirs d’Uganda, també podríem parlar dels màrtirs de Badalona.
El Papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica “Alegreu-vos i feu festa” sobre la crida a la santedat (l’amor viscut en plenitud) diu que aquesta, la santedat, és el rostre més bonic de l’Església i recorda que “el testimoni ofert a Crist fins al vessament de sang s’ha fet patrimoni comú de catòlics, ortodoxos, anglicans i protestants” (Sant Joan Pau II). En la impressionant commemoració ecumènica que Sant Joan Pau II va voler celebrar en el Coliseu durant el Jubileu de l’any 2000 va sostenir que els màrtirs són “una herència que parla amb una veu més forta que els factors de divisió” (n. 9)
Anastasi i els seus companys van resistir els turments. No eren uns il·lusos ni uns il·luminats. Eren homes de fe sincera, disciplinats, valents, que tenien molt presents les paraules de Sant Pau als cristians de Roma que hem escoltat: “¿Qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist que tant ens estima? ¿Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? (...) Estic ben segur que ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist, nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.” Quan els moments que ens toca viure són difícils, serem capaços de repetir en el nostre cor, la tornada de la cançó, “res no ens podrà separar, res no ens podrà separar... de l’amor de Déu”.
El martiri cruent no és una cosa del passat. Recordeu que avui hi ha més màrtirs que en els primers temps del cristianisme. I el martiri incruent continua. Aquesta mateixa setmana m’ha visitat, acompanyat d’un amic comú, pare de família, un home d’un país asiàtic de majoria no cristiana. Porta 12 anys aquí, treballant, té papers. Però com que és cristià i els comerços que hi ha aquí dels seus paisans no ho són, quan se n’assabenten de la seva condició el fan fora. És just això? Certament que no, però és real. 
Canviem de tema. Aquest any, la nostra comunitat viu el goig de la primera celebració solemne de Sant Anastasi amb un nou diaca permanent, mossèn Joaquim Sabater, ordenat diumenge passat a la Catedral juntament amb dos companys. T’augurem un bon ministeri al servei de la comunitat cristiana. Badalona fou pionera en el diaconat a nivell de tot l’Estat. Tant de bo aquesta vocació en porti d’altres. Demà dissabte a la missa vespertina celebrarem aquí a la parròquia el goig d’aquesta ordenació.
Unes paraules envers vosaltres, estimats confrares i confraresses de Sant Anastasi:
Molts no ho saben, però com cada any vosaltres heu anat a la Cartoixa a buscar la relíquia del Sant. Vau poder anar-hi el vostre administrador en cap, en Ricard Molina, amb dos altres administradors, els quals mai havien estat en aquest bell monestir. Vau poder visitar gran part de les dependències, el claustre, la cel·la del prior, la sala on exposen els reliquiaris, etc. Per a vosaltres va ser una gran experiència. Vàreu fer partícip a la Comunitat, donant-los un dels programes d’actes de la Confraria. Anys enrere ja els vàreu regalar un àlbum de fotografies on s’exposaven els actes: Ofrena a les monges Clarisses, la missa solemne, la Passada i el Cant dels Goigs, i on es veia la relíquia que ells acullen. Que bonic que els monjos sàpiguen que uns joves com vosaltres dediquin tants esforços a mantenir viu el culte al Sant. Avui, en aquesta eucaristia, tenim ben present la comunitat de la Cartoixa. Tan de bo vosaltres confrares i tots aprenguéssim a “fer cartoixa”, és a dir viure la solitud i el silenci a la nostra vida.
A la tarda vàreu poder fer (durant la finestra de bon temps que vàrem tenir) l’acte de l’ofrena de la cistella d’ous, d’una altra Comunitat estimada, la de les monges Clarisses de la Divina Providència. En Quim Sabater, malgrat estar en plens preparatius per la seva ordenació, va presidir i va acompanyar l’acte en tot moment. 
A l’Ofrena dels Ous a les Clarisses, des de Santa Maria us va acompanyar el regidor Francesc Duran  i al monestir de la Divina Providència us esperava l’Alcaldessa, que venia d’un altre acte. Amb representants de les colles i colles infantils de les entitats de cultura popular: Badalona Bèsties de Foc, Diables de Badalona, Esbart Sant Jordi, Típic Ball dels Bastoners de Canyet, Círcol Catòlic, Castellers, Satanasis i Confraria, vàreu anar cap a la Providència, a participar a les vespres. Tant amb les pregàries de Sor Pilar, com amb la vostra monició, vau tenir unes pinzellades reivindicatives, pels moments que estem vivint. Vàreu fer balls infantils i el ball de la Bandera a dins de l’església de la Providència i l'acte va quedar molt simple, però molt acollidor.
Durant aquest mesos heu aconseguit involucrar a la festa una vintena de comerços de Badalona, encapçalats per l’Òptica Hispano, que col·laboren amb l’acte, i també de forma significativa, finalment l’Ajuntament. Sé que no arribeu a cobrir les despeses que preveieu, però que avui demanareu donatius als ciutadans per les consumicions de coca i xocolata durant el berenar. Així podrem compensar el cost de l’acte. Siguem generosos amb aquests confrares!
La cultura popular i la religiositat popular s’agermanen. El Papa Francesc és seguidor de l’anomenada “teologia del poble” entesa a partir de la unitat plural d’una cultura comuna, arrelada en una història comuna i projectada cap a un bé comú compartit. Quan fou elegit per la seu de Pere, ara fa cinc anys, recordeu que va cridar l’atenció el gest de fer-se beneir pel poble en ser presentat al públic. Francesc es va inclinar davant la multitud que omplia la plaça de Sant Pere. Les càmeres no ho van mostrar, però en aquell moment, tots els qui estaven a la Plaça el van beneir, els bisbes i capellans fent el senyal de la creu i els pares de família estenen la mà com ho solen fer amb els seus fillets.
Una de les aproximacions més riques del Papa sobre la religió del poble la va pronunciar a Rio de Janeiro davant del CELAM quan la va presentar com a “creativitat, sana autonomia i llibertat laïcal”, en el context de la seva crítica a la temptació de clericalisme en l’Església. La va reconèixer com una manifestació del “catòlic com a poble” en el seu caràcter comunitari i adult en la fe i va recomanar organismes característics de l’Amèrica Llatina com els grups bíblics i les comunitats de base. “Les expressions de pietat popular, per qui sigui capaç de llegir-les són el lloc teològic al que hem d’estar atents quan pensem en la nova evangelització” (EG,126).
Qui vulgui conèixer el nostre poble, que vagi aquesta tarda a la passada de Sant Anastasi. És un dels actes més cívics, festius i populars de Badalona: Sant Anastasi, portat pels administradors de la confraria es passeja pels nostres carrers voltat de tota mena de manifestacions de joia de grans i petits. Déu també hi és present. El sant ens mira i ens somriu. Que sant Anastasi gloriós pregui per nosaltres i pels nostres conciutadans que més pateixen. Que tingueu, tots, tots, una bona festa major.


domingo, 6 de mayo de 2018

Accions ordinàries de manera extraordinària



Homilia Diumenge sisè de Pasqua (6/05/18)
El Papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica Alegreu-vos i feu festa (que us recomano) cita un testimoni veritablement impressionant: el del Cardenal vietnamita François-Xavier Nguyễn Văn Thuận que es va passar 13 anys a la presó, 9 d’ells en règim d’aïllament i que va morir a l’exili. El Sant Pare explica a la seva exhortació que aquell bon pastor, quan estava a la presó va renunciar a desgastar-se esperant el seu alliberament. Que la seva opció fou “viure el moment present omplint-lo d’amor” aquell amor de què ens ha parlat Jesús a l’Evangeli i la manera com es concretava era “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”. Fins i tot estant a la presó a Văn Thuận li arribava l’eucaristia en capsetes de llumins. Avui hi ha presos privats fins i tot del dret de participar de l’eucaristia, que per als batejats és un dret...vergonya! Però no em refereixo solament a ells: hi ha tantes menes de captivitats! Tantes coses, tants condicionants que limiten la nostra llibertat exterior! Quan sentis la teva llibertat exterior retallada, per l’edat, per les xacres, per la malaltia, recorda aquest bell lema del cardenal presoner: “aprofitar les ocasions que es presenten cada dia per realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”
El filòsof Josep Maria Esquirol en un llibre recent que també us recomano diu que “els gestos amables ja tenen d’entrada la virtut d’excloure els seus oposats: l’abraçada allunya el temor, la mà oberta, l’odi; arronsar les espatlles el fanatisme; el massatge, el dolor; les carícies, el plor; l’arqueig de les celles allunya el mal humor i obre la simpatia; el somriure endolceix l’aire que es respira; la humilitat en la mirada deixa parlar l’altre” (La penúltima bondat, p. 98)
Ahir a Roma vaig tenir el goig de participar en l’ordenació sacerdotal d’un meu cosí, l’Àngel Miquel. Té 30 anys i ja és un veritable ciutadà del món, nascut a Mèxic s’ha format a Barcelona i a Roma i ha exercitat el seu apostolat a Eslovàquia. Doncs bé, fa uns vint anys que li vaig donar la primera comunió. Aquell dia memorable a mi pràcticament se m’havia esborrat, però ell i els seus pares el recordaven perfectament. Ara crec que ningú ni ell, ni els seus pares, avis i oncles, ni jo mateix podia pensar aleshores que amb els anys l’Àngel també esdevindria ministre de l’eucaristia. Ni que ahir jo i molts d’altres preveres d’arreu del món tindríem el goig d’imposar-li les mans...i la casulla. Déu actua silenciosament. Vosaltres nens i nenes que avui celebreu la vostra primera comunió, penseu un moment, en el dia de demà, què espera Jesús de mi? I quan en el silenci del vostre cor avui li doneu gràcies, digueu-li també: “Jesús sóc aquí vull fer la teva voluntat”.
Aquesta tarda a la Catedral viurem el goig de l’ordenació de tres diaques. Un d’ells, en Quim Sabater, membre actiu de la nostra comunitat. Cristià, pare de família, avi encara jove, home pre-jubilat o ha jubilat del tot, quan vegis aquest candidats prostrats a terra, humilment, en senyal de donació plena, pregunta’t si us plau si el Senyor no et convida també a tu a seguir-lo per “aquesta escondida senda por donde han ido, los pocos sabios que en el mundo han sido”. És el viarany de l’amor.