sábado, 29 de diciembre de 2018

El plat de fusta


Estimats germans i germanes
Honrar pare i mare és el quart manament de la llei de Déu. La lectura del llibre de Jesús fill de Sira ho deixa ben clar: “qui honora el pare viurà molts anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa”. Avui hi ha fills que ateneu sol·lícitament els pares i d’altres que se’n desentenen, amb excuses més o menys reals. El llibre sagrat és plenament actual:  “Fill meu, acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment sigues compassiu, no el menyspreïs quan et veus en plena força”. Em fa pensar en el conte del plat de fusta. Molts el sabeu, però val la pena recordar-lo: Hi havia una vegada una família de pagès formada pel matrimoni, el fill de nou anys i l’avi. Entre ells hi havia una bona harmonia. El pare i la mare treballaven per fer tirar endavant la casa i tots dos s’ocupaven de les tasques de la llar. El noi anava a escola, i era un bon estudiant i molt enginyós. Quan no era a estudi, es divertia jugant amb els seus amics com feien tots els nois d’aquest món. L’avi era molt gran, i s’havia passat tota la vida treballant amb les seves mans de sol a sol. Malgrat això, la fatiga mai l’havia vençut per tal de proveir menjar i benestar a la seva família. Però tants afanys i tan prolongats li havien cobrat un tribut dolorós: les mans li tremolaven com les fulles d’un arbre. Tot i que s’esforçava molt, sovint li queien de les mans els objectes, i de vegades es trencaven i s’esmicolaven quan espetegaven contra terra. Durant els àpats, no l’encertava en dur la cullera a la boca,i vessava el contingut al damunt de les estovalles. Per mirar d’evitar-lo, procurava acostar-se el plat, però sovint acabava per terra trencat al damunt de les rajoles del menjador. I així un dia i un altre. Li sabia molt de greu i es disculpava que li passava aquest contratemps. Hauria volgut conservar el vigor que teniu quan era jove. La mare, que era la seva filla, dissimulava tant com li era possible per tal de no avergonyir-lo.- No et preocupis, avi. Això li pot passar a qualsevol -li deia mentre l’acariciava suament amb les mans. Després recollia els trossos de terra tan discretament com podia. Però el pare, el seu gendre, no tenia els mateixos sentiments. Estava molt molest amb les tremolors de l’avi. Al final va prendre una decisió que va sorprendre i contrariar la resta de la família: des d’aquell dia, l’avi menjaria a banda de la taula familiar i faria servir un plat de fusta. D’aquesta manera no embrutaria les tovalles ni trencaria la vaixella. Des d’aleshores l’avi dinava i sopava en un racó del menjador amb el seu plat. Bellugava el cap a poc a poc amb resignació, i de tant en tant s’eixugava unes llàgrimes que li queien per les galtes. Era molt dur acceptar aquella humiliació. Durant els àpats hi havia un silenci fred, incòmode; havien desaparegut les converses tranquil·les i els somriures. I així van passar unes quantes setmanes.Una tarda, quan el gendre va tornar a casa, va trobar el seu fill embrancat en una tasca misteriosa: el noi treballava afanyadament en tros de fusta amb un ganivet de cuina. Treia encenalls amb molta cura, com si fos un hàbil mestre artesà. El pare el va observar i, ple de curiositat, li va dir: - Què estàs fent, fill, tan concentrat? És un treball manual que t’han manat fer a l’escola?- No, pare –va respondre el noi.- Potser fas un regal per a la mare? –va insistir el pare.- Tampoc és un regal –va contestar el noi sense alçar la vista.- Aleshores, què és? No m’ho pots explicar? - I és clar que sí, pare. Estic fent un plat de fusta per al dia que tu siguis vell i et tremolin les mans. I així va ser com l’home va aprendre la lliçó, i des d’aleshores l’avi va tornar a seure a la taula amb tota la família.
I d’altra banda, quina angoixa quan uns pares busquen un fill i no el troben! Recordo –molts recordeu-  el cas de Jean-Luc Wauters, el nen francès que va desaparèixer en els boscos propers a la Jonquera el diumenge de Rams de 1968, ara fa cinquanta anys, quan els seus pares i avis, després de la benedicció de les palmes a la parròquia de Perpinyà van creuar la frontera per anar a dinar al camp i passar la resta de la jornada a Espanya, un costum generalitzat entre els residents del Sud de França. El dia va transcórrer plàcidament, fins que arran d’una tempesta, el petit Jean-Luc va desaparèixer. Totes les recerques van resultar infructuoses. Es va dir que havia estat un segrest, van arribar a fer xantatge als pares, recordo la mare plorant davant les càmeres de televisió, fins que les restes de l’infant, que havia mort segurament de por, van aparèixer tres anys després. Però  hi ha també moltes altres menes de pèrdues: hi ha fills que opten per allunyar-se dels pares perquè se senten decebuts, perquè es volen auto afirmar o perquè les seves opcions de vida els sembla que  ho exigeixen.
 Ens costa de creure que Jesús adolescent volgués donar una lliçó als seus pares i els fes patir, més aviat pensem que aquest passatge anuncia l’angoixa de la separació arran de la mort en creu i el goig del retrobament després de la Resurrecció, precisament al tercer dia. Ens diu que totes les pèrdues, per grans que siguin, esdevindran guanys en el Cel, davant la perplexitat dels qui el món té per doctors de la llei.


lunes, 24 de diciembre de 2018

Homilia en la Nit de Nadal de 2018


Estimats germans i germanes:

L’evangelista diu que “Ella –Maria- l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal”. En una frase Lluc sintetitza una situació difícil, límit, dramàtica. Els pessebristes amb enginy l’han recreada des de fa molts anys: “buscant posada.”. De seguida ens venen a la ment els qui no han trobat lloc en la societat. Els milions de desplaçats, és a dir els qui tenien lloc i l’han perdut. I també els qui, gràcies a Déu, tenim un lloc.  Quina satisfacció quan una persona ha trobat el seu lloc!
Jesús ha de néixer en el que alguns sociòlegs diuen “un no lloc.” És a dir un espai de trànsit, provisional... Potser no tan miserable com diu la cançó, probablement era un estable acabat amb una cova, en un temps on persones i animals convivien, però sigui com sigui, Josep i Maria van haver d’improvisar... Jesús naixerà fora de la ciutat, dirà que no té on reclinar el cap i morirà fora de la ciutat. Serà un outsider!

Com escriu José Laguna en un opuscle que porta per títol “Acollir-se als sagrat” els llocs es construeixen i es destrueixen. Una cavitat en una roca no és res més que un espai buit, fins que un ésser humà decideix que aquell forat és un bon lloc per protegir-se de les inclemències del temps i de les amenaces dels animals salvatges, i acaba convertida en una cova habitable.

Tots nosaltres gràcies a Déu tenim una casa, tenim un lloc habitable. En Josep Maria Esquirol explica:  hi ha alguns jocs infantils, com el de tocar i parar en què després del perill, si el vailet aconsegueix  arribar a una zona segura, crida: “casa!” o “salvat”. La casa salva (...) en un univers de dimensions inimaginables, la casa és el raconet que fa de centre del món. La casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Aquestes festes fem família, fem casa. És un estímul per la creativitat.

Aquests espais poden ser físics i també simbòlics. El bisbe Antoni Vadell, auxiliar de Barcelona, diu que cal distingir el vestíbul, allò que la gent veu, de la sala on la gent es troba, de la cuina, allí on tot es cou. Si a la cuina no hi ha ningú tot és soledat...

Aquest any en fa dos-cents d’una de les nadales més populars: Santa Nit (Stille Nacht). Carles Batlle, un barceloní que viu i treballa a Àustria com a professor de català i guia turístic n’explica la història: al barri d’Obendorf de Salzbug, Franz Xaver Gruber (1787-1863) mestre i organista i Joseph Mohr (1792-1848) un capellà d’origen humil i ajudant del rector, compartien la passió per la música i els unia una gran amistat. El 24 de desembre de  1818 en Joseph es recordà que tenia un poema de Nadal de sis estrofes escrit feia dos anys. El portà al matí al poble d’en Franz i li demanà que li posés música. D’aquí va sortir una cançó per tenor, baix i guitarra, mentre que el cor només havia de repetir l’últim vers. La lletra en català  en una traducció literària diria així:
Nit silent, nit santa! Tothom dorm; sols la parella santa i confiada està desperta. Nen bonic amb cabell rinxolat, dorm amb calma celestial!
Nit silent, nit santa! Fill de Déu! O com riu l'amor des de la teva boca divina, ens toca l'hora de la salvació mitjançant el teu naixement, Jesús!
Nit silent, nit santa! Que ha dut la salvació al món, que des de les altures daurades del cel, ens fa veure la plenitud de la gràcia, Jesús fet home.
Nit silent, nit santa! On avui s'ha vessat tot el poder de l'amor paternal, on Jesús ple de gràcia ha abraçat els pobles del món com a germà.
Nit silent, nit santa! Des de fa temps pensada per a nosaltres quan el Senyor, lliurat de la ira en els temps remots, prometé protecció al món.
Nit silent, nit santa! Anunciada primer als pastors a través de l'al·leluia dels àngels, ressona de lluny i a prop: Jesús, el Salvador, és aquí.

Joseph Mohr, de salut feble, marxà d’Oberndorf l’any següent i començà una odissea per molts poblets de la zona. Sempre a favor dels més desvalguts, morí pocs dies abans de fer 56 anys sense assabentar-se de l’èxit del seu poema. I n’havia tingut perquè l’orguener que havia de restaurar l’orgue d’Obendorf, un tirolès, va quedar fascinat per la cançó i se’n va endur una còpia de la partitura. En aquells temps molts tirolesos miraven de guanyar diners durant l’hivern fent gires per Europa i cantant cançons de la seva terra. Alguns fins i tot arribaren als Estats Units d’Amèrica. Tots portaven al Santa Nit al damunt la cançó té gran èxit com a cançó tirolesa. L’any 1918 quan arribà el primer centenari la població no estava de festa. Tot just havia acabat la Gran Guerra. L’església de sant Nicolau d’Obendorf ja no existia i nasqué la idea de fer una capella commemorativa en el seu lloc, però el projecte no s’aconseguirà fer realitat fins al 1937. Un any després les tropes nacionalsocialistes envaïren Àustria i l’incorporaren a Alemanya. Les conseqüències de la Segona Guerra Mundial foren encara molt pitjors que les de la Primera. Acabada la guerra, Àustria se separà d’Alemanya i esdevingué de nou un país sobirà.

En Carles diu amb raó que avui el 2018 la humanitat encara no ha aprés la lliçó. Encara hi ha guerres i lluites arreu. Però amb els seus dos-cents anys d’història aquesta nadala traduïda a més de 300 llengües i coneguda en els cinc continents ens ajuda a enviar un missatge de pau i de serenor a la humanitat. Gràcies Joseph, gràcies Franz.
Que tinguem tots una Santa Nit.

domingo, 23 de diciembre de 2018

Soritat i fronteres


Homilia quart diumenge d’Advent (23/12/2018)

Som a les portes de Nadal.  El profeta Miquees ens ha parla de Bet-Lèhem Efrata aquesta ciutat d’orígens eterns que encara avui té un gran significat religiós per les tres religions monoteistes: pels cristians per ser tradicionalment el lloc de naixement de Jesús; pels pelegrins  jueus perquè allí veneren la tomba de Raquel i el lloc de naixement i coronació del rei David; pels musulmans perquè l’Alcorà, tot i no afirmar la divinitat de Jesucrist, dedica més espai a la història de la seva concepció virginal i al seu naixement que el Nou Testament: el presenta com a símbol del naixement de l’Esperit en tots els éssers humans (Alcorà 19:17-29; 21:91). Com els grans profetes, Maria rep l’Esperit i porta Jesús al seu si que arribarà a ser un ayah, una revelació de pau, mansuetud i compassió al món.
Per això avui ens entristeix que el govern d’Israel hagi encerclat Betlem de muralles i passos de control. Això impedeix el lliure trànsit dels habitants i ha limitat els intercanvis comercials i ha provocat una gran disminució del turisme, una de les principals fonts d’ingrés a la ciutat.  Fa pocs dies el Papa Francesc i el president de Palestina Mahmoud Abbas, coincidien en la necessitat de restaurar el diàleg entre israelites i palestins per  aconseguir la pau a l’Orient Mitjà. Els cristians tenen un paper positiu en aquest procés. Preguem per aquesta noble causa.
I evitem que creixi l’obsessió de les fronteres, les tanques, les barreres...! Anit beneïa el vaixell de vela en què un badaloní, en Xavi Font i l'Hermogenes, salpaven aquest matí cap a Amèrica. Tot una aventura. Però també un viatge interior. A la benedicció hi eren presents els seus pares i uns pocs amics. Anit la mar amb el reflex de la lluna plena estava magnifica. En Xavi, que és un home creient, em parlava de la seducció que per ell té la mar: aparentment no hi ha fronteres, ni barreres, la mar oberta li eixampla el cor... I ens venia a la ment la cançó de José Luis Perales:  Marinero, ¿dónde vas?/Deja tus redes y reza/Mira la estrella pasar/Marinero, marinero haz en tu barca un altar/Marinero marinero por que llego navidad.” També d’altres  badalonins estan fent una tasca heroica de salvament dels qui s’han trobat amb les portes barrades i estan a punt de naufragar amb les seves pasteres: no els oblidem.
Segurament sabeu que sororitat o també soritat és la paraula, que ha estat escollida com a neologisme català de l’any 2018. Soritat o agermanament femení és un terme que prové del llatí “soror” (germana) que reflecteix un lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. en un context social que sovint ha estat i és per a vosaltres, dones, de discriminació. A les persones de formació cristiana no ens sorprèn aquesta paraula perquè a les religioses sabem que se les tractava de “sor”, que prové de l’esmentada paraula llatina. Doncs bé: en la lectura de l’evangeli d’avui hi veig una icona d’aquesta fraternitat femenina, d’aquesta soritat. Maria i Elisabet en un context de dominació i d’opressió, formen part de la resta fidel d’Israel. Maria no s’ha quedat contemplant-se a ella mateixa com a escollida de Déu sinó que surt d’ella mateixa per anar a cercar aquella que més la necessita. D’altra banda Elisabet pressent en el seu si l’arribada de la Mare del Salvador i acull entusiasta i felicita a Maria. Hi ha un intercanvi de presents: Elisabet felicita Maria amb una benaurança bellíssima: “feliç tu que has cregut” i Maria l’obsequia amb l’himne revolucionari i pacífic alhora del  Magnificat. Quantes sanes complicitats entre aquestes cosines!  Aquests festes practiquem la visitació, sortim, acollim, ens reunim, ens abracem... I si us plau no deixem de pensar en els qui es trobaran més sols. Com s’alegren els ancians i els malalts quan aquests dies els visitem o els portem la comunió!
Com s’alegrava també ahir el bisbe Tomàs Jesús i els seus col·laboradors en veure part del Refetor de la Cartoixa ple de medicaments fruits de la solidaritat destinats a l’ajut humanitari a Veneçuela! Gràcies a tots els qui hi heu col·laborat. La campanya continua.
Estimats germans i germanes. Els esdeveniments d’aquest divendres a Barcelona i a tot Catalunya, ens fan reflexionar: enmig de la convulsió, hem esta testimonis d’un canvi de to entre els nostres líders polítics que cal aprofundir i intensificar. Un pensa que, només un gran projecte comunitari, basat en el diàleg, la negociació i l’enginy de la fraternitat, podrà ser la sortida de l’atzucac que travessem. I un element integrant serà sens dubte la soritat que, amb uns accents propis, pot fer aquesta sortida més suau i viable.
Que tingueu tot un bon Nadal, solidari i sense fronteres. Que el Senyor ens renovi per dins i ens faci veure la claror de la seva mirada, més clara encara que la lluna ahir sobre el mar de Badalona.

domingo, 16 de diciembre de 2018

Fer goig



Estimats germans i germanes
Avui és diumenge del goig, camí de Nadal.
Diverses vegades a les lectures d’avui surt la paraula “goig”. El goig és l’emoció que ens causa quan contemplem una cosa que ens agrada molt. El goig és l’esperança certa d’obtenir allò que escau, el goig és la possibilitat d’adquirir el bé desitjat. La paraula “goig” és molt rica.
L’escultor Joan Matamala Flotats  -que va acabar la decoració escultòrica de la façana del goig de la Sagrada Família- explica que el 1925 quan es va acabar el primer campanar, la torre de Sant Bernabé, en aquella mateixa façana, hi hagué una celebració eucarística molt concorreguda. Quan es va acabar la missa, Antoni Gaudí es va acostar a un antic veí i li va preguntar: Què li ha semblat el campanar descobert? La resposta no podia ser més breu: “Que fa goig!”. Comenta que en aquesta expressió hi ha sintetitzat tot l’ideari artístic de Gaudí: el seu desig d’alegrar la vista amb el seu art i d’elevar l’esperit dels homes i dones. A més aquest veí ho va encertar perquè aquella era la façana precisament del goig, dels misteris de goig del rosari.
“Fer goig” és una expressió molt gràfica. Hi ha persones grans que, ahir com avui, procuren fer goig. La meva àvia materna que va viure més de cent anys, encara molt velleta es continuava arreglant i pintant perquè deia que era molt important que les persones grans “fessin goig”. Jo us felicito a les persones grans que us arregleu i procureu fer goig, perquè goig és alegrar els altres. El goig més gran és el de viure, d’existir, podent no haver existit mai.  Estem tan acostumats a viure que no acabem de valorar del tot l’existència, la nostra i la dels altres.  De vegades la comencem a valorar quan els altres, els qui hem estimat, ja no existeixen per nosaltres. Afortunadament per Déu continuaran existint sempre més.
La meravella és que per difícils que siguin les circumstàncies externes, aquest goig interior el podem continuar vivint sempre.  Cada dia hi ha moments de goig. Un anunci important, un cercar amb l’esperança que trobarem...
Sant Pau ens ha exhortat dues vegades a viure sempre contents i podríem pensar: “com podem viure contents en les actuals circumstàncies? Ell mateix afegeix la resposta “en el Senyor que teniu a prop” Ja Joan Baptista va donar claus per aquesta felicitat als qui anaven a escoltar-lo: a tothom, a compartir el vestit i el mantell, als cobradors d’impostos que no exigeixin més del que està establert, als guardes que no amenacin  amb denúncies, que no maltractin... És el que avui diríem una ètica de mínims. Està bé. Però no n’hi ha prou. Com deia mossèn Pere Surribas, quaranta anys rector de Calonge, de vegades el cumplimiento és un “cumplo y miento”. Però nosaltres no som seguidors de Joan, sinó de Jesús.  De Jesús que dirà, al qui et demani la túnica dóna-li també el mantell, al qui et demani que caminis amb ell un quilòmetre, caminen dos... és a dir, siguis sempre generós i sobreabundant. És la bogeria de l’amor.  És una ètica de màxims.
El naixement de Jesús és font de goig i d’esperança, per això aquests dies els carrers i les places s’omplen de lluminàries. I les llars de guarniments. Les colles d’amics i els companys de feina es reuneixen per sopar i fer festa. Encara que molts no sàpiguen ben bé què celebren,  procuren que tot faci goig i l’assaboreixen. Però si som de debò generosos i abnegats redescobrirem el goig del Nadal que s’acosta!
  

sábado, 8 de diciembre de 2018

Un context magre


Homilia diumenge 2 d’Advent
Qui són aquests personatges de què parla l’Evangeli d’avui?
Tiberi, de jove, un dels més grans generals de Roma que va ampliar els límits de l’Imperi. Després se’l va recordar com un governant  tenebrós que en realitat mai no va ser emperador. Plini el Vell el va definir com “el més trist dels homes”.
Ponç  Pilat és prou conegut pel protagonisme que pren en el relat de la Passió. En fem menció en el credo. D’ell s’ha dit que s’ha convertit en un símbol tradicional de la vilesa i de la submissió als baixos interessos de la política.
Herodes Antipas: governador de Perea i Galilea es va fer famós per la seva participació en els esdeveniment s que desembocarien en les morts de Joan Baptista i del mateix Jesús de Natzaret. Per cert amb la seva perversa muller Herodies,  fou desterrat a  un petit poble del Pirineu, avui Sant Bertran de Comenge a tan sols 30 quilòmetres de la Vall d’Aran.
Felip: A diferència dels seus germans fou un governant just. Lisànies: és un personatge poc conegut que governava a Abilena al nord de la muntanya de l’Hermon, frontera entre Israel, Líban i Síria, una zona avui tan castigada.
Anàs i Caifàs: van actuar junts en la captura i crucifixió de Jesús i en la posterior persecució dels deixebles. El fet de mencionar-los tots dos com a subjectes d’un únic pontificat reflecteix una situació anòmala: Anàs havia estat destituït pel governador romà, però va seguir exercint tota la vida una influència determinant encara que el seu gendre Caifàs ocupés el càrrec. A la Divina Comèdia Dant, amb la seva finor incisiva, els presenta castigats de la mateixa manera: crucificats al fossar dels hipòcrites i trepitjats pels altres condemnats.
Lluc, pintor de la realitat, situa la predicació de Joan doncs en aquest context gens fàcil: gairebé tots aquests noms evoquen corrupció. A més sincronitzar l’activitat de Joan amb el govern de Roma, centre polític del món vol dir situar el missatge de l’evangeli en l’horitzó de la història universal (I. Gomà).
Molts d’altres ascetes s’estaven com Joan en el desert de Judà. Però només ell va tenir l’audàcia de portar l’ànima del desert al cor de la ciutat anant a predicar per la terra baixa del Jordà a la comarca de Jericó.  El passatge d’Isaïes que cita l’evangelista en temps de Joan era el lema dels ascetes del desert que anaven a “preparar el camí del Senyor”. Fa referència als repatriats que creuen el desert sota la guia de Déu des de Babilònia a Palestina. Una altra imatge ben actual: avui hi ha més hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial... Els evangelistes a aquesta dura travessia li donen el sentit al·legòric de conversió. Allò que és tort s’adreça, allò que està enfonsat s’eleva, allò que és aspre es fa suau i allò altívol s’abaixa perquè pugui entrar Crist.
Fa pocs dies el bisbe Antoni Vadell ens deia als preveres i diaques de l’arxiprestat que que el Senyor ens convida a buscar-lo i a reconèixer-lo, dins la nostra realitat concreta, la que ens envolta, dins la vida quotidiana, en l’avui de la nostra vida.
Potser que estiguis passant un moment de dol, de decepció, de buidor espiritual, de desencís... Potser que estiguis sotmès a una forta pressió... pot ser que estiguis expectant, potser que estiguis emprenent una nova etapa en la teva vida. Sigui com sigui és el teu context real i és aquí on l’has de trobar. Que t’hi encoratgi el testimoni profètic de Joan.
Estimats germans i germanes, faig meva la certesa de Pau: “estic segur d’una cosa: Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”.

Caldrà dir que sí


Solemnitat de la Immaculada 2018

Estimats germans i germanes,

El llibre del Gènesis - el llibre dels orígens- ens explica que després d’haver creat el món, Déu se’l va mirar i va veure que era bo. En realitat la paraula bíblica és bo i bonic, però nosaltres en català no tenim un terme per dir conjuntament les dues coses i per això diem que se’l va mirar i va veure que era bo de debò. Quan veiem una acció positiva i generosa diem que és una obra bona, però quan una acció és especialment abnegada i generosa diem que és bonica. “És bonic el testimoni d’aquesta família que ha acollit...”, “és bonic com aquests avis s’estimen”, “és bonica la generositat d’aquell jove...” La bellesa designa un tipus de bondat més alta.
Aleshores ens preguntem: per què hi ha mal? Per què hi ha sofriment? Per què les notícies ens mostren cada dia el rostre més cru de la realitat? Perquè portem el tresor de la nostra llibertat en gerres de terrissa i, sovint, en fem un mal ús. I sí Déu ha fet la creació bona i bonica, Déu ens ha fet bons i bells però nosaltres sembla que li hàgim esguerrat la plana i no hem acceptat els nostres límits, no acceptem la malaltia ni la mort, ni l’arruga ni la pèrdua. Ens costa d’acceptar els nostres límits i volem saber més i més i volem acumular coneixements i sembla que no en tenim prou amb vint-i-quatre hores del dia i ens tornem insaciables. I ens anem allunyant de la natura i de la nostra humanitat.
Per això avui celebrem que Déu es va fixar en una noia bona i bonica d’un petit poble, amagat en un racó de la terra. Aquesta noia del poble estava cridada a ser la seva interlocutora. Déu va decidir establir amb ella una aliança eterna. Aquesta noia es deia Maria que entre altres coses vol dir l’estimada de Déu.
 Avui és la festa que ens convida a retornar a la simplicitat i la senzillesa del viure per poder tornar a conversar amb Déu a l’hora de l’oreig suau del matí. La pregària és el reconeixement humil de la nostra contingència. I en el clima de la pregària podem tornar a dir-li a Déu que sí. Com deia Helder Càmara –i ha citat el Cardenal Omella- el sí d’una petita noia en un petit poble va canviar la història. La història de la humanitat es va obrint pas amb força enmig d’un cúmul d’errors i despropòsits gràcies a aquells que com Maria tornen a dir sí a Déu en cada moment. En aquells que fidels a la seva consciència són capaços dels sacrificis més grans. Sigui l’entrega generosa en les perifèries, sigui un projecte que salvi vides, sigui un cant a la bellesa o sigui una meditada vaga de fam.
Déu va fer el món bell i bonic i nosaltres estem cridats a estendre la bondat i la bellesa amb molts “sís” quotidians.
Maria no estigué sola: tingué el suport de Jesús, de Josep, de les seves germanes, del seus pares, de la porció del poble escollit. I la fraternitat neix de saber-nos germans en l’existència.
I avui donem gràcies especialment per aquell sí de Natzaret preparat des de l’eternitat que havia de canviar la història. I demanem que la penitència, el perdó, la reconciliació, ens faci immaculats com Maria.


jueves, 6 de diciembre de 2018

Sonet a Mercè Porredon


Sonet en el comiat  de Mercè Porredon Auguets
6 de desembre de 2018

Mare de Mn. Jordi Cussó i Porredon
Any de la Mare de Déu de la Mercè, protectora de República Dominicana

En el jubileu de la teva patrona
et diem a reveure Mercè estimada
ben conscients que aquesta vegada
has marxat dormint amb Déu una estona.

Has estat per damunt de tot bona persona:
filla, esposa, mare i àvia venerada
has fet dreturer camí sens marrada
deixant-te bressar de l’Esperit l’ona.

Amb els Porredon parlaves de nit
amb veu pregona des del teu llit
-és que t’anhelaven ja més enllà.

Res del que has fet no ha estat en va
ara puja de pressa i estén la mà
que dalt del cel t’espera el Damià.


miércoles, 5 de diciembre de 2018

Exèquies de Josep Lluís Núñez i Clemente


Parròquia de la Bona Nova, 5 de desembre de 2018

Introducció

En Josep Lluís Núñez ha mort després d’una llarga lluita.  Amb una fortalesa que sorprenia fins i tot als metges, al final la mort ha guanyat la partida. Estem acomiadant un home de fe. La Maria Lluïsa, els fills i els néts ens han convocat per donar gràcies a Déu per la  vida llarga i fecunda d’en Josep Lluís. Saludo cordialment el rector d’aquesta parròquia, mossèn Carles Sauró per la seva càlida acollida, el diaca mossèn Ramon Vuyreus i a Biel Harpel, que acompanyant-nos al piano ens ajudarà a pregar. En atención a las persona que habéis venido de más lejos, y por petición expresa de la família, alternaremos el catalán y el castellano en esta celebración tan multitudinaria, que deseamos que sea también de consuelo y de esperanza


Homilia

La primera vegada que vaig veure Josep Núñez fa anys era al carrer de Barcelona, dalt d’un autocar, pel lateral de la Gran Via, tombant per Pau Claris. Ell anava al capdavant , radiant, abraçat a la copa, quan amb tots els jugadors baixava cap a la Basílica de la Mercè a oferir-la a la Mare de Déu.

La darrera vegada que el vaig veure va ser fa poc a la clínica, lluitant contra la malaltia, voltat del vostre afecte i de l’auxili dels metges i el personal sanitari.. Mig inconscient, en sentir-me encara em va estrènyer ben fort la mà. I vam pregar el parenostre unint les nostres mans. Feia poc que havia rebut la unció dels malalts.

Tal com l’home que havia construït la casa sobre la roca, de què parla l’evangeli, en Josep Lluís Núñez i la seva muller Maria Lluïsa Navarro, al capdavant d’una important empresa constructora, han bastit molts edificis de Barcelona. Els vostres blocs de pisos són característics i inconfusibles... Bastits amb la seva supervisió directa, calculant els riscs, tenint cura dels detalls... Com valorem  també la restauració de l’emblemàtica Masia! Quan en Josep Lluís repassava la seva trajectòria deia: “Nuestra empresa es la que quisimos mi família y yo que fuera. Es decir, eminentemente familiar (...) Hemos tenido unos col·laboradores maravillosos (...) mi sentimiento hacia todos ellos es de gratitud por su esfuerzo y lealtad”.

Però la construcció més important, d’en Josep Lluís, sens dubte, la seva passió fonamentada en la roca incommovible de la fe, ha estat la seva pròpia família, la que tots dos, Maria Lluïsa, vau fundar un 26 de setembre de 1956 a Montserrat. Maria Lluïsa: avui és un dia especialment trist per a tu.  En el decurs d’aquests 62 anys has estat al costat d’en Josep Lluís, com a esposa i com a interlocutora i col·laboradora directa. El buit que et queda humanament sembla difícil d’omplir, però et resta la teva fe, el consol i la tendresa dels teus fills i néts i l’exemple de la lluita incansable del teu estimat espòs. Sabem que continuaràs lluitant tal com ell ho va fer...

Per vosaltres els fills, Josep Lluís i Josep Maria, pels néts Patrícia, Pepe i Ana, avui és un dia trist però ple d’agraïment, car sabeu que sense la vida del vostre pare i avi, no hi hauria hagut la vostra vida. Quantes lliçons de proximitat, d’esforç, de superació que us ha donat! Us ha ensenyat la lliçó de crear equip i d’ell heu après a ser generosos. Tenia el somriure i, quan calia, les llàgrimes sempre a punt. No temia exterioritzar els seus sentiments. Era com un infant crescut. La família, la feina ben feta i el Barça han estat els seus hobbies i les seves grans passions.

Josep Lluís Núñez ha sido el presidente más longevo del Barça. Ha llevado a su equipo y a sus colores a hitos insospechados. Y situó al equipo en lo más encumbrado. Bajo su mandato el Barça creció exponencialmente, y este club, que es más que un club, ha dado renombre a Barcelona en todo el mundo. Lo han subrayado los periódicos: Josep Lluís Núñez ha sido un gran presidente. Sin embargo no lo ha tenido fácil, muchos lo sabéis. Recuerdo que hace años un renombrado jugador y un obispo sostenían un dialogo en una prestigiosa revista. Y el jugador le preguntaba : “señor obispo, por qué Dios nos enseña esas tarjetas amarillas en el camino de la vida?” Las tarjetas amarillas son las contrariedades, los fracasos... Pero las dificultades vividas desde la fe... también hacen crecer.


Cuantas lecciones extraemos del deporte! El deporte es, puede ser fuente de humanismo. Es la escuela donde se puede aprender el fair play, el juego limpio, el trabajo en equipo, la sana competitividad, la autosuperación... El deporte es la gran fiesta de los pueblos.  Cuantas veces un evento deportivo donde concurrern países rivales abre el camino a un mayor entendimiento!  La carta de San Pablo a los Tesalonicenses que hemos proclamado nos ha recordado la carrera del atleta para alcanzar la plenitud, esa carrera que todos a nuestro ritmo hemos de procurar seguir en nuestra existencia.

Permeteu-me que acabi amb  un

Sonet de comiat a Josep Lluís Núñez Clemente en el seu traspàs


Adéu-siau Josep Lluís president
sota un arc de banderes blaugranes
pel davant d’escairades façanes
te’n vas prest al repòs mes clement.

Amfitrió, encara congregues la gent
Mentre aquí branden a mort les campanes
te’n vas tramuntant les altes muntanyes
abraçat a una copa d’argent.

Avi, pare, espòs, amic sens parió
et diuen adéu equip i afició:
deixes a la verda herba una estela.

Desplegant ardit la blanca vela
la teva generositat resta esparsa:
viuràs eternament al cor del Barça.


sábado, 1 de diciembre de 2018

L'ai al cor


Estimats germans i germanes:

Quan escoltem l’evangeli d’avui és fàcil que pensem en un futur llunyà. I certament Jesús es refereix al final de la història. Però de la mateixa manera que es pot fer una lectura diacrònica, a través del temps, d’aquests esdeveniments dramàtics, l’evangeli també admet una lectura sincrònica: avui hi ha nacions que viuen amb l’ai al cor. Pensem només en Síria, en Iemen -un dels països més pobres del món- en Afganistan, en el Congo... En Ucraïna on hi ha cada dia un assassinat. Totes aquests conflictes armats produeixen que avui al món hi hagi milions de persones desplaçades i refugiades. Segons dades d’ACNUR hi ha més de 65 milions de persones forçades a desplaçar-se del seu lloc d’origen... És un nombre que supera el de la segona guerra mundial...Quantes d’aquestes persones germans nostres en l’existència en algun moment o sempre viuen amb l’ai al cor!
I tants d’altres més propers que truquen a les portes de les nostres comunitats... I nosaltres tindríem la gosadia de dir-los com Jesús als seus deixebles: “Alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats? Si nosaltres mateixos per coses molt menys importants caminem amb el cap cot!
L’advertiment que ens fa l’evangelista, amb certa ironia suau, d’estar atents sobre nosaltres, que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el nostre cor, continua essent plenament vigent. Fins i tot l’excés d’informació que rebem cada dia pot produir l’efecte invers i en lloc d’estar més atents, estem més dispersos o més distrets.
No desoïm la veu de Déu. Avui en culminar la setmana de la Bíblia pensem cada un de nosaltres en quin passatge de l’Escriptura ens ajuda més. Per alguns seran les benaurances, o un salm, o la paràbola del fill pròdig... Jo us en comparteixo un que sempre m’emociona: és un fragment del càntic d’Habacuc que es recita els dies feiners a laudes. Diu així:  “Cert que la figuera no fa fruit, ni tindrem la collita dels ceps; l’olivera no ha pensat a produir, i els camps no donen res per a menjar; no queda cap ovella als corrals ni cap bou a les estables...” I després de descriure aquesta situació tant dramàticament improductiva en una cultura rural, afegeix: “Però jo celebraré el Senyor, feliç de veure que Déu em salva. El Senyor sobirà m’ha fet valent i amb peus lleugers com els dels cérvols, m’encamina cap a cims invencibles.” És a dir per grans que semblin les dificultats que ens encerclen poden ser vençudes amb la resiliència de la fe. Encara que el panorama pugui ser desolador, Déu no ens deixa pas.
Ja mirem de fer el bé, però cada dia podem avançar una mica més, ens ho ha recorda la primera carta de Sant Pau als cristians de Tessalònica i ens ho hem de recordar també els uns als altres.
Comença el temps d’Advent. Al llarg de la nostra vida hi ha hagut esperances reeixides i esperances frustrades. També en el present n’hi ha. Però fins i tot una petita esperança pot esdevenir la guspira que encengui els cors...
L’Advent és un temps marià. Maria és la mare de l’amor més clar, de l’esperança més transparent. Presidint aquest presbiteri, amb les mans obertes puja cap aquells cims invencibles on l’aire és més pur i ens convida a tots a sumar-nos a aquesta ascensió.