sábado, 23 de febrero de 2019

La prova del nou


Diumenge VIIè de durant l’any

Introducció

Estimats germans i germanes, ahir ens van comunicar la mort del Manuel, aquell amic que des de feia anys demanava almoina a la porta de la nostra parròquia; feia unes setmanes que no venia. Ja el trobàvem a la faltar. Era un home menut, educat i pacífic. Estava molt malalt. A Càritas de la parròquia l’havíem intentat ajudar. També molts ho havíeu ajudat particularment. Que Déu us ho pagui. Ara mateix el tanatori de can Ruti s’ha celebrat un respons per l’etern repòs de la seva ànima. En aquesta eucaristia preguem també pel Manuel, que intercedeixin per tants descartats que com ell truquen a les nostres portes. Comencem aquesta celebració amb el rés de laudes.

Homilia

Estimar els enemics: quin repte! Us proposo que cadascú de nosaltres pensem si algú ens considera enemic seu, justament o injusta. Preguntem-nos: Puc fer alguna cosa per ell, o per ella, per demostrar-li que vull tornar a ser el seu amic o la seva amiga?
Potser el Senyor em doni l’ocasió d’estar a prop d’ell o d’ella i de demostrar-li, com el Rei David a Saül, que no li vull cap mal, perquè cada persona és un ungit del senyor, una imatge seva. I jo estic enemistat amb algú? Considero alguna persona enemiga meva? Faig algun pas per aproximar- m’hi. He renunciat a fer-ho? Certament que sovint l’aproximació és difícil, però no és impossible. L’important és donar un primer pas. Encara que sigui un pas petit. L’important no és fer grans passes, sinó petites passes en una bona direcció. 

És qüestió de voluntat. És un tòpic: “parlant la gent s’entén”. Hauríem d’afegir: “sempre que es vulguin entendre”. D’altres vegades em caldrà l’ajut d’un tercer, una mediació. N’hi ha de professionals. Però repeteixo, sempre amb una voluntat inicial d’entesa. Estimar els enemics és un mandat que s’assembla a aquella prova del nou que fèiem a l’escola quan volíem saber si la suma, la multiplicació o la divisió estaven ben fetes. La mesura de l’amor és estimar sense mesura. Per tant en la mesura que jo estimi els meus enemics, estaré demostrant la magnanimitat del meu cor i la qualitat del meu perdó.

Estimar els enemics és de coherència amb el mandat de l’amor nou. I alhora és una característica de la missió. Vull dir que la nostra missió és la de l’Església en sortida del papa Francesc. Hem d’anar a trobar els de fora i ens els de fora hi trobaré amics i hi haurà enemics. No podem ser incautes o ingenus. Però és com si correguéssim per una gran autopista i de tant en tant tinguéssim àrees d’aturada o de provisió que serien estimar els que ja ens estimen, per recuperar forces. Demanem-ho en aquesta eucaristia al Senyor que va morir perdonant els seus enemics. Va morir perdonant perquè va viure perdonant. Que sapiguem també viure així i morir així.


sábado, 16 de febrero de 2019

En temps de secada


Diumenge VI de durant l'any 170219
Estimats germans i germanes:
Al profeta Jeremies, set segles abans de Crist, ja li dolia que la majoria dels seus angoixats compatriotes haguessin abandonat Déu, la font d’aigua viva, per enganyar-se a ells mateixos amb la inútil esperança dels auxilis humans. Com a nosaltres avui ens dol que hi hagi familiars i amics que visquin aquesta llunyania de Déu i busquin de satisfer la seva set allí on no toca.
El profeta els renya amb una composició literària pròpia de l’orient, un díptic entre la benedicció i la maledicció. Prenguem la part positiva: “beneït el que es refia en l’ajut del Senyor i troba en el Senyor la seguretat(...) en anys de secada no es neguiteja ni deixa de donar fruit.” Vivim anys de secada: manca de vocacions, manca de relleu a les comunitats, apatia en molts, desencís, sovint un feble compromís dels qui ens han de liderar, un escenari polític incert,... i a sobre els abusos que van emergint cada dia, morbositat... Així, en aquest context dur, admirem encara més els qui malgrat la secada no es neguitegen, ni deixen de donar fruit. Per què? És que són ingenus? És que no veuen la realitat? Sí que la veuen, però creuen en la resurrecció, creuen en un més enllà, que ja es pot assaborir en el més ençà i això els fa relativitzar tota la resta.
És la catequesi que va fent Pau als corintis sobre la resurrecció. Avui escoltem que ja en el seu temps n’hi havia que admetien la resurrecció de Jesús però no la pròpia. I que Pau, mestre de Lluc, els fa veure la solidaritat entre el cap i els seus membres. De la mateixa manera que és nostra la seva Creu, també ho és la seva resurrecció i la seva glòria.
Situem l’evangeli d’avui. Després d’una nit de pregària a la muntanya, Jesús institueix el col·legi dels apòstols. I amb ells baixa a un lloc pla, al peu de la muntanya, on troba una gran quantitat de deixebles. Jesús baixa a peu pla. Com hi hem de baixar tots els qui volem servir. Al pla hi ha acudit una immensa multitud de jueus i també d’estrangers. I Jesús havia de parlar amb un auditori divers. Divers com el qui tenim davant els mossens quan prediquem, els locutors de la ràdio quan diuen les notícies o els líders polítics quan intervenen en mítings. Com fer-ho? Deia el doctor Gomà, biblista, que el secret de Jesús és que parlava als molts perquè l’entenguessin els pocs. I que la seva missió va consistir a demanar poc de molts i molt de pocs.
Les benaurances son de les pàgines més llegides i proclamades de l’Evangeli. Les tres primeres es consideren sinònimes: “pobresa, fam i dolor”, en totes les seves varietats, equivalen a la creu de cada dia que segons Lluc defineix la situació habitual del deixeble. Deia una religiosa, després d’escoltar la  predicació d’un prevere: “avui m’he tornat a sentir deixeble”. I és una religiosa, preparada i compromesa, que acompanya a molts en la fe. Que important és que els preveres, els religiosos, els bisbes, els cristians de tota la vida... ens tornem a sentir deixebles i aprenguem! El “discipulat” és el missatge d’Aparecida quan parlava d’una església que es fa tota ella deixeble.
Per contrast Lluc pinta la desgràcia dels rics, dels tips i dels satisfets. Són els anti-deixebles. Lluc els presentarà en les paràboles del ric Epuló i de l’home insensat que només pensa en aplegar i en engrandir els seus graners.
La millor realització personal i la millor expressió literària de les Benaurances segons Sant Lluc, és Maria i el seu Magnificat. On lloa Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils. No cal que hi hagi una revolució de l’ordre establert. El temps és el qui va posant cadascú al lloc que li pertoca.

domingo, 10 de febrero de 2019

Fam de sentit i d'esperança



Diumenge V de durant l'any
Estimats germans i germanes,
Els apòstols tenien la vida aparentment resolta: alguns estaven casats, tenien família, treballaven en una petita pesquera. Certament que l’ofici de pescador no era gaire ben vist: els pescadors treballaven de nit i de dia sovint s’adormien a la sinagoga.  Era també un ofici dur perquè de vegades s’hi escarrassaven tota la nit, però no pescaven res. Però mal que mal, tenien la vida resolta.
Com s’explica doncs que un tal Jesús, que no era del seu ofici, els seduís fins al punt que ho deixessin tot i el seguissin? Encara que n’haguessin sentit a parlar, tot i que tingués fama de taumaturg, de guaridor, malgrat que parlés amb autoritat, no s’acaba d’entendre, humanament parlant, aquesta immediatesa en la resposta, aquest deixar-ho tot per anar-se’n amb Ell. La podem comprendre una mica si cadascú ens capbussem en la nostra pròpia vocació.
Si a una persona casada li pregunten per què va triar aquell o aquella per compartir tota la vida, segurament tindrà alguns arguments, però al final es quedarà sense paraules. El mateix passa quan se’ns pregunta a un prevere o a un consagrat el perquè de la nostra vocació. Podem donar idees més o menys convincents, però al final restem en silenci perquè la vocació, sempre té una dimensió de misteri o d’intimitat amb Déu. S’acaba de publicar un Confesiones de jesuitas, un llibre que tracta diferents aspectes de la fe i la vida des de la perspectiva de 38 jesuïtes, amb un qüestionari molt ben elaborat pels seus autors el P. Josep Maria Benítez i Valentí Gómez, que és un  homenatge a la dignitat i a la llibertat d’uns homes que treballen en apostolats diversos, però que viuen la coherència d’un cos, el cos dels qui saben que caminen acompanyats de Jesús. Obedients, però amb una llibertat personal infinita que els porta a una productivitat immensa, com va dir el P. Héctor Vall en la presentació divendres a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès.
Tornem a l’Evangeli: Pere es llança als genolls de Jesús perquè s’adona que el bé fa miracles, és a dir, coses admirables.  I en canvi el mal és estèril, resta infecund: per això li demana perdó.
I aquí tenim una pista: possiblement fou la generositat creativa del Senyor la que va seduir aquells homes rudes a emprendre una nova vida. Un gest generós es propaga. I aquells apòstols que tenien el plat a taula, segurament tenien fam de sentit i d’esperança i van veure només en Jesús Aquell que la podia sadollar.
Fa 60 anys que un grup de dones d’Acció Catòlica, que probablement en els anys de la guerra i la dura postguerra havien conegut la fam, amb gran sentit d’humanitat i amb mirada creient, van convertir la lluita contra la fam en un projecte comunitari del qual avui, molts en formen part. No es resignaven al fet que la meitat de la humanitat estigués famolenca i van declarar la guerra a la mateixa fam. I va néixer Mans Unides, una insitució gran i prestigiosa nascuda de la fe en un Jesús que multiplica els pans i els peixos i que porta seixanta anys lluitant per una vida digna.
Pau explica que Jesús es va aparèixer a cinc-cents germans alhora. Normalment la nostra vivència de la fe és personal o de petit grup. Però també és bo viure-la en comunitats més nombroses en una celebració o en un espectacle amb sentit. Anit amb un grup d’amics veiérem l’opera rock Jesus Christ Superstar, en una versió actualitzada de Tim Michin. Eren 60 actors/actrius, cantants, ballarins i 7 músics. Tot en viu i en directe. El públic era d’una mitjana jove, molt bigarrat, que van respondre amb entusiasme a una obra nascuda el juny de 1971, fa gairebé 48 anys. Però és que la vida de Jesús segueix fascinant a tots aquells que tenim fam de sentit i d’esperança.

domingo, 3 de febrero de 2019

Gelosia



Diumenge IV de durant l’any (3/02/19)
Avui, a l’evangeli, Sant Lluc recull un curiós incident de la vida de Jesús: els de Natzaret estaven gelosos dels de Cafarnaüm, perquè el “seu“ profeta, Jesús s’havia posat a exercir allí, de profeta i no entre ells que eren els seus paisans de tota la vida.
L’evangelista que era deixeble de Sant Pau escrivia per a comunitats cristianes que havien viscut i sofert aquest problema d’un horitzó curt no en l’anecdòtica rivalitat entre Natzaret i Cafarnaüm, sinó en la dramàtica tensió entre Israel i el món pagà.
Avui també vivim gelosies. Les vivim a les parelles, a les famílies i a les comunitats... Les gelosies són expressions d’enveja, és a dir de tristesa pel bé dels altres. Deia Benavente que el qui és gelós no ho és mai per allò que veu, en té prou amb allò que s’imagina. Les gelosies dels nens de vegades es prolonguen en el decurs de la vida.  I arriben a distorsionar les relacions entre famílies, entre colles, entre partits, fins i tot entre estats. Les enveges provoquen conflictes diplomàtics i guerres. Com els nens que es barallen per una pilota, hi ha pobles que es barallen fins a la mort, per interessos comercials, per l’aigua, o per una sortida al mar...
I a l’Església no n’estem pas exemptes: rivalitats entre càrrecs, entre parròquies, entre moviments.  
L’evangelista assenyala dos motius de crítica o menyspreu contra Jesús. El primer és la seva condició social: era un fill d’artesà. Un motiu ben inconsistent. L’altra motiu era l’amplada d’horitzons del mestre que contrastava amb els curts horitzons dels qui l’escoltaven.
Quan Sant Lluc escrivia, aquests ressentiments es continuaven vivint amb amargor a determinats sectors d’esglésies cristianes. Alguns d’Israel haurien volgut un messies estrictament nacional, sense el joiós universalisme que és indispensable en la missió cristiana (Gomà).
Estimats, tenim una mirada curta, de pardal o una mirada realment ampla, com les àligues? Estem gelosos d’algú? Ens enrabia que els altres progressin?
L’antídot contra l’enveja és la caritat. Lluc devia recordar el que havia sentit de llavis del seu mestre Pau: “el qui estima és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja”. Reconèixer que vivim les gelosies ja és el primer pas per superar-les, però ens cal la gràcia per viure un amor veritablement generós.
Jesús a la sinagoga va fer diana i s’hi va jugar la vida: van intentar estimbar-lo, matar-lo, però ell es va escapolir perquè encara no havia arribat la seva hora.
Quantes vegades darrera la violència de gènere hi ha una gelosia que s’ha anat covant i que els cònjuges no han acabat de verbalitzar, ni d’elaborar, ni de demanar ajuda.
Divendres vinent dia 8 se’ns ofereix de fer un dejuni voluntari per preparar-nos per la campanya contra la fam de diumenge vinent. Renunciar a allò que és bo i bàsic per solidaritat amb els qui se’n veuen privats cada dia. Aquesta mateixa setmana se’ns parlava de la fam que s’està vivint al poble germà de Veneçuela en aquest moment tan dur que està travessant. Saber renunciar a coses bones és per valorar coses millors. Germans i germanes, interessem-nos més pels dons millors!