Jaume Aymar i Ragolta

Dilluns 28 de setembre de 2026  Estimats germans i germanes, Divendres 18, poc després de les 3 de la tarda, a l'Hospital de Badalona, Déu em va fer la gràcia de tancar els ulls al P. Josep Maria Canals, monjo de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. L’acompanyava el P. José Maria Clodovil, germà seu cartoixà i Robert Àlvarez, gran amic seu, historiador de la Cartoixa. Es cloïa una vida molt llarga, 96 anys, 73 de sacerdot i 39 de professió.   El van ordenar de prevere a Montserrat el dia de Sant Benet de l’any 1954, entre els seus companys d’ordenació hi havia Joan Carrera, després bisbe, Francesc Nicolau, Josep Cardús, Manuel Tort... uns capellans excepcionals. Per cert que aquell dia, el P. Bernabé Dalmau de Montserrat que aleshores era un escolà de deu anys, va sentir per primera vegada la crida de Déu a fer-se monjo. En Josep Maria Canals Lamiel, nascut a Corbera de Llobregat, molt actiu era conegut per mossèn dinamita, parlava fort, tenia un tarannà explosiu, v...

Diumenge XXV de durant l'Any/A Estimats, Divendres, poc després de les 3 de la tarda, a l'Hospital de Badalona, Déu em va fer la gràcia de tancar els ulls al P. Josep Maria Canals, monjo de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. L’acompanyava el P. José Maria Clodovil, germà seu cartoixà i Robert Àlvarez, gran amic d’ell, historiador de la Cartoixa. Es cloïa una vida molt llarga, 97 anys, 73 de sacerdot i 39 de professió.   El van ordenar de prevere a Montserrat, entre els seus companys d’ordenació hi havia Joan Carrera, després bisbe. En Josep Maria Canals, nascut a Corbera de Llobregat, molt actiu era conegut per mossèn dinamita, parlava fort, tenia un tarannà explosiu . Va exercir el sacerdoci a Sabadell i a Badalona, al barri de Pomar. Quan va sentir dir que es tancava la Cartoixa de Tiana, en un moment de pregària intens a la Mare de Déu, va prometre lliurar la seva vida a Déu i fer-se monjo per evitar-ho. En el moment que va anar a comunicar-li al seu bisbe, el d...

Homilia diumenge primer de Quaresma Anit saltà la notícia d’un altre mort als carrers de Badalona, en concret al barri veí de Morera, ben a prop d’aquí.   El va descobrir una veïna quan anava a comprar amb la seva filla. Un altra mort que clama al cel. Que aquests fets passessin a la Badalona del segle XIX eren una injustícia, que passin al segle XXI a més d’una injustícia és un pecat, un pecat estructural, del qual ens hem de convertir com a ciutat. Havent-hi com hi ha tants edificis buits, ni un sol ciutadà de Badalona hauria de dormir al carrer. Però van passant les setmanes i els mesos i no s’emprenen mesures de fons. Seguim sense alberg, sense menjador social, sense una informació clara del sensellarisme. Entre tant alguns fan el pitjor que es pot fer, polititzar fins i tot la necessitat i l’ajuda. Tots tenim una missió a fer, com a polítics, com a ciutadans, com a jubilats o com a pares de família. I el pecat major és el de l’omissió. En aquest primer diumenge de Quaresma...

Lluís Nadal Padró. 45 anys d’ordenació (1980-2025) Parròquia de Santa Maria de Badalona, 8 de novembre de 2025 M’emociona participar en aquesta taula rodona en el mateix altar on fa quaranta-cinc anys en Lluís Nadal Padró fou ordenat de diaca pel ministeri del cardenal Narcís Jubany i Arnau, que va contribuir tant en la restauració del diaconat en l’Església universal. Gràcies per convidar-m’hi. Al Lluís Nadal, tot i ser de Badalona, el vaig conèixer a la Facultat de Teologia de Sant Pacià.   Arran de la seva ordenació, mossèn Pere Tena, liturgista i després bisbe, el va convidar a que ens parlés als estudiants de Teologia del diaconat, d’aquest ministeri restaurat en l’església catòlica que nosaltres desconeixíem. Estàvem encuriosits. En Lluís era un home alt i corpulent, correctament vestit, amb americana i corbata. Recordo amb la humilitat que va parlar i, com des del primer moment, va citar la seva esposa, la Montserrat i el paper que aquesta havia jugat en el “sí” que el...

  Diumenge III de Pasqua B De fantasmes Estimats germans i germanes, l’evangeli d’aquest diumenge és molt interessant i molt actual. D’una banda tenim els deixebles d’Emmaús que han tornat, entusiastes, a Jerusalem, que han vist a Jesús, que han menjat amb ell i que l’han reconegut quan partia el pa. Noteu el contrast: uns eren pelegrins, itinerants, havien perdut l’esperança (“nosaltres esperàvem”), però l’havien recobrat. Els altres, els de Jerusalem, estaven còmodament instal · lats, i amb les portes tancades. Uns són creients, els altres es mostren escèptics. Els creients conversos i els del “vols dir...”? És una experiència que ens passa a molts: hem viscut un viatge engrescador, una experiència positiva que ens ha trasbalsat, venim d’un recés -potser d’Emmaús o d’Effatà- que ens ha fet créixer, de la presentació del llibre del bisbe Joan Carrera, una gran experiència eclesial, dijous passat, o   d’un sopar tan festiu com el d’Aspanin que vam tenir divendres matei...

Diumenge II de Pasqua, de la Divina Misericòrdia o de pasqüetes. Estimats germans i germanes, Aquest evangeli s’ha perpetuat en la parla fins al dia d’avui. Hi ha persones que diuen: jo com sant Tomàs, si no ho veig no m’ho crec. S’ha de donar la volta a la frase: No hem de voler veure per creure, hem de voler creure per veure-hi clar. Quan un fa una aposta per la fe, cada esdeveniment de la vida, cada opció, fins i tot cada fet de la vida quotidiana, prenen un relleu i una profunditat diferents.   En Josep Pla, escriptor, gran prosista, deia que no creia en les casualitats. Molts tampoc no hi creiem: creiem en la Providència. I de vegades no cal ni creure-hi, perquè la Providència ja ens visita cada dia, hem de demanar la fe per saber què ens demana Déu rere cada fet provident. Dijous vinent, a Sant Pau del Camp, a dos quarts de set de la tarda, presentem una miscel · lània en honor del bisbe Joan Carrera, en el quinzè aniversari de la seva mort. Ell hi creia molt en la Provid...

Evangeli del Diumenge Ii II/B Estimats germans i germanes, Déu crida tothora.    De nit, com és el cas de Samuel, i de dia com és el cas d’Andreu i del deixeble estimat. La crida a la santedat -que és la plenitud de l’amor- és perpetua. Déu ens pot cridar a la infantesa -hi ha molts infants sants- o en l’ancianitat -hi ha molts vells canonitzats i moltíssims més que ja són sants als ulls de Déu, potser els nostres propis pares. El que passa és que en el decurs de la vida, la veu de Déu s’obre pas enmig de moltes altres veus i reclams que ens poden arribar a atordir. Als adults com Elí ens sembla impossible que Déu pugui cridar directament un noi com Samuel (cf. Jean Vimort). Amb el nostre racionalisme ens sembla que la vocació sempre ha de venir per la mediació d’un prevere o d’una persona consagrada o d’un laic compromès o d’un moviment d’espiritualitat. I és veritat que moltes vegades és així, però no sempre. Recordo les llàgrimes del bisbe Joan Carrera quan es va assabentar...

  Diumenge XXIV de durant l’any     “Sobre teu Jerusalem he apostat sentinelles” aquesta antífona, extreta del profeta Isaïes, la sentim cantar sovint des del Monestir de Montserrat per ràdio Estel, a Laudes. Fixeu-vos que la canten els dies que es fa memòria d’algun sant. Encara que no hàgim pogut mirar el calendari i no hàgim vist quin sant toca, els qui preguem amb la ràdio, que som molts, ja endevinem que aquest sant deu ser un pastor. És en plena coherència amb les paraules d’Ezequiel. A tu fill d’Adam t’he posat de talaia a la casa d’Israel. Té el mateix sentit. Els bisbes, els preveres, els diaques hem de ser sentinelles: hem de vetllar, hem d’estar atents. De vegades hem de fer un crit d’alarma, però sempre amb la sol · licitud del bon pastor del Nou Testament. Igualment les mares i els pares de família, que sempre esteu vetllant...   “No em demaneu compte de la sang que he vessat” diu el salm penitencial per excel · l è ncia el Miserere, el salm 50. ...

Homilia diumenge XXIII de durant l’any Intencions Fer joc al mal Aquests setmanes Satanàs, sense dir-ne el nom, ha estat present en els mitjans de comunicació, pel cas d’un membre destacat de l’Església que ha estat titllat per un sector d’endimoniat. El tema ha estat objecte de debat en les xarxes i   l’opinió pública. No toca d’ara entrar en el fons de la qüestió que ateny sobre tot al tema del mal, de la seva immensitat i de   la seva iniquitat. Crec que la novetat de l’evangeli d’avui és que un home bo i impetuós com Pere, escollit per la missió de capdavanter del grup pot ser sense saber-ho fer joc al Mal per la seva manera de pensar en clau de poder i per voler allunyar Jesús de la seva missió. Per tant en el cas que deia abans del pressumpte endimoniat, un pensa si els qui realment són uns dimoniets o uns dimoniassos no són aquells que es dediquen a divulgar notícies no contrastades amb la intenció aparent de fer el bé, però en realitat fent el mal. Ahir a la ni...

Tanatori de la Ronda de Dalt d’Altima, 19 de setembre de 2020 Ens costa, però se’ns ha mort la Núria, una catalana, una santadreuenca, forta i afable que ha sabut sempre harmonitzar el seu compromís cívic, polític i social amb la seva fe cristiana i amb la seva pertinença a l’Església. Donem gràcies a Déu per la seva vida i el seu exemple. Als 14 anys ja feia voluntariat a una escola del barri de Can Tunis on ajudava a les religioses que atenien fills de mares solteres, de prostitutes i de famílies trencades. I després de 60 anys continuava el seu voluntariat a Braval (aquí avui hi sou una representació significativa). La Núria deia que el camí del voluntariat et porta allà on hi ha una persona que l’ofereix, et mou a la solidaritat que ajuda a la justícia, però la constitueix. La justícia és imperfecte i ha de ser compensada amb sentiments d’ajuda, d’amistat i de col · laboraci ó . Eren els sentiments que a ella la movien. Al costat d’ella et senties a prop de la mare i de la me...

Perdre el sentit de la realitat Quan era vicari em molestava que la gent s’assegués al final de l’església, trobava que una assemblea dispersa, no és assemblea ni és missa. I ho mantinc. Però de vegades anava més enllà i feia un judici temerari, pensava que les persones que ocupen els darrers bancs, potser només venen per complir; fins que un dia una feligresa em va fer veure que havia de respectar tothom i no judicar ningú pel lloc que ocupa a l’assemblea. Avui penso que potser alguns d’aquests dels últims bancs són com el publicà de l’evangeli que ni gosen aixecar els ulls al cel. Recordo que el bisbe Carrera deia també que una persona a l’església no ha de ser jutjada per si canta o no, per si respon alt o no. Cadascú té la seva manera d’expressar la seva fe. Tornant a l’evangeli, comenta mossèn Marcos Aceituno que el fariseu cercava l’exquisidesa espiritual i el publicà l’interès propi amb un ofici d’espoli dels altres. Certament cap dels dos no són comportament exemplars, ...

Ens cal temps La festa de l’Ascensió ens parla de la paciència i la pedagogia de Déu amb nosaltres. Jesús no va cridar uns savis ni uns intel·lectuals del seu temps. Va cridar uns pescadors ignorants i en el decurs de tres anys els va anar formant. En una època en que mestres i deixebles convivien: és en la convivència que s’aprenen les coses realment importants. Però no n’hi hagué prou.   Recordo que en una ocasió un grup de llatinoamericans que vivien a Barcelona es van trobar amb un bisbe també llatinoamericà, però d’un altre país i un jove li va dir: senyor bisbe, “és molt difícil ser cristià avui a llatinoamèrica”. I el bisbe li respongué: “mira, Jesús va tenir només dotze grans amics, dels dotze un el va trair, un altre el va negar, altres nou fugiren quan el prengueren, només Joan i unes poques dones van romandre fidels... vol dir que no ho va tenir difícil?”   Aquell noi no va saber què dir... Després els deixebles passaren l’experiència de la resurrecció....

Moltes gràcies P. Bernat Juliol, responsable de comunicació de l'Abadia, per acollir-nos. Avui festivitat de Sant Benet , pare d’Europa, els amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel pelegrinem a Montserrat, en un pelegrinatge organitzat pel Club+Amics i el memorial bisbe Joan Carrera. Hi ha un motiu entranyable per fer-ho enguany en aquesta data: avui fa 64 anys que en aquesta basílica de Santa Maria de Montserrat va ser ordenat   Joan Carrera i Planas, després bisbe,   tan vinculat als nostres mitjans de comunicació,   del qual commemorem el desè aniversari del seu traspàs. Era l’11 de juliol de 1954. S’ordenaven 22 nous preveres del Seminari de Barcelona entre ells Josep Maria Canals Lamiel, actual prior de la Cartoixa de Montalegre, Manuel Tort Martí, acreditat poeta, Joan Benito, jutge i també delegat d’economia a l’Arquebisbat de Barcelona, Frederic Bassó, expert en catequesi i d’altres. Joan Carrera que aleshores tenia vint-i-quatre anys havia de ser bisb...