Jaume Aymar i Ragolta

  Homilia del diumenge XXXII. (En el pati de Ramon Paner) Ramon Maria Schilt Marimon. El Ramon es deia en realitat Ramon Maria. Aquest era un costum d’algunes famílies catalanes catòliques. El de posar el nom de Maria al costat del patronímic. A ell i a la Laia Cardoner, fa molts anys que els vaig conèixer, però vosaltres, els germans, els nebots,  els fills i els nets, fa molts més anys que jo que el coneixíeu. I avui ens n’heu dit moltes coses. I tots sabeu i tots sabem que la seva vida, sobre tot en la seva darrera etapa, no fou fàcil ni planera. En Ramon va començar a venir aquí a la Murtra fa més de trenta anys. I va residir-hi, i hi va ser voluntari. Em dèieu que els darrers deu anys va fer més d’avi que no de pare o d’espòs. Potser aquesta és la missió que Déu li tenia confiada: ésser un bon avi.  Amb el Ramon vàrem viure moments molt joiosos al menjador, a la biblioteca, passejant pel claustre, fent sortides, celebrant esdeveniments familiars... i, també, mome...

Homilia diumenge IV (29/01/17) Les benaurances -dolces felicitacions del Senyor- no es troben solament al Sermó de la Muntanya. El gènere benaurança ens surt a l’encontre també en d’altres passatges de l’Escriptura, per exemple quan Elisabet li diu a Maria “benaurada tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber s’acomplirà” o quan  Jesús Ressuscitat li diu a Tomàs: “benaurats els qui creuran sense haver vist”. Les benaurances tenen el perfum de la lloança, del benparlar, del reconèixer el caire positiu de les situacions aparentment més aspres i difícils. Les benaurances són un cant a les persones que són considerades beneïdes per Déu. Hi ha un matís, per tant de perennitat i d’arrelament. No es tracta d’una felicitat passatgera ni efímera: és una felicitat per sempre. És aquella que tots somniem tenir. Jesús ens ensenya que aquesta felicitat eterna s’aconsegueix per un camí paradoxal, el de l’abnegació i el de l’anorreament. Quan més ens desdibuixem a nosaltres ...