Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2014

Mal, cecs i encegats

Diumenge quart de Quaresma 30/03/14 Recordo que de jove vaig sentir una conversa de la qual no m’he oblidat mai. Dues dones de la família parlaven d’una parenta comuna que estava malalta greu: un tumor al cap. Una d’elles que hi estava renyida de feia anys, va dir taxativament: Déu l’ha castigada! Recordo que aquest judici em va fer mal i em va doldre no haver-li respòs oportunament. Amb els anys he anat comprenent que molts malalts es preguntaven i es pregunten en algun moment de la seva malaltia, què han fet de mal. En la nostra consciència col·lectiva encara preval l’esquema que els mals que ens passen venen de Déu. I això no és així.   Jesús en dóna la resposta a l’evangeli d’avui aquell home no va néixer cec perquè hagués pecat ell o els seus pares (les culpes es transmetien de generació en generació) si no perquè es revelessin en les obres de Déu. Les ombres del mal posen encara més de relleu les llums del bé. Aquella ceguesa és una ocasió perquè Jesús el curi. Però el

Dones interlocutores 23/03/2014

Diumenge III de Quaresma Després d’aquella pujada fatigosa des de la vall del Jordà, sota la calda implacable del sol de migdia i en l’època de més xardor a Palestina, Jesús té set i s’atura al pou de Jacob i allí es troba amb aquella samaritana. Com va reconèixer   aquella dona que Jesús era jueu? Potser pels flocs i les franges del vestit (el tal·lit o mantell de pregària dels samaritans solia ser blaus i els dels jueus blancs) potser per l’accent... Sigui com sigui els jueus es creien superior als samaritans. Qualsevol demanava feta de part d’un jueu a un samarità ni que fos demanar un vas d’aigua, implicava un descens de categoria, una renúncia a la dignitat nacional. A més, entretenir-se un home a parlar públicament amb una dona, era absolutament contrari als ensenyaments dels rabins, segons els quals un home no devia saludar ni la seva pròpia muller que trobés pel camí.   Però Jesús mai no fa diferències tractar amb tothom en peu d’igualtat i reconeix en aquella dona una v

El sentit amagat del dolor

Diumenge II de Quaresma A Al prefaci d’aquest diumenge diem una expressió molt veritable però que ens costa una mica: “la passió és necessària per arribar a la glòria de la resurrecció”. Això és el que meditem durant tota la Quaresma, camí lluminós cap a la Pasqua. Som persones limitades i sofrim. El dolor sovint té el seu sentit, començant pel dolor físic... El doctor Jordi Gol, metge i humanista, deia que el dolor és com un despertador que ens avisa quan alguna cosa no funciona bé en el nostre organisme. Avui alguns científics estan dient que les mateixes malalties són programes biològics de supervivència per adaptar-se a situacions d’impacte emocional, fruit dels conflictes que afecten a tot ésser viu. Certament   no s’ha de buscar ni el dolor ni la malaltia, però quan venen hem d’entendre el seu llenguatge: tot això és per alguna cosa. I en el cas del sofriment moral deia bellament el bisbe Joan Carrera en una homilia: “tota la foscor de la vida humana, tots els gemecs
Quaranta nits Homilia diumenge primer de Quaresma 9/03/2014 Tots hem passat nits sense dormir o dormint molt poc. Ens afeixuga alguna pena, ens hem discutit amb algú, estem nerviosos davant d’algun esdeveniment, patim físicament o moralment, o potser hem de vetllar un malalt. Aquestes nits se’ns fan llargues i sovint pesades. A la nit hi ha moltes hores per rumiar. Una àvia meva que patia d’insomni em deia: “quantes coses he arreglat aquesta nit!”. Volia dir que les havia arreglat mentalment, és clar.   No deixa de ser curiós que l’evangelista ens digui que Jesús dejunava no sols durant quaranta dies si no també quaranta nits. Potser és per aclarir que el dejuni era complet... Però també el text ens recorda Moisès que segons ens diu el llibre de l’Èxode va estar amb Déu quaranta dies i quaranta nits, no va menjar pa ni va beure aigua, però va escriure els deu manaments (Ex 24-28), va ser un dejuni fructuós. I Elies camí de l’Horeb, quan estava a punt de defallir (1 Re 19-2

Els miracles continuen

Homilia diumenge VIII de durant l’any (2/03/2014) “ Considerate lilia agri ” -mireu com creixen els lliris del prat- paraules de Jesús a l’evangeli d’avui. Paraules que el recordat bisbe Joan Carrera va voler posar com a lema en el seu escut episcopal. Paraules que parlen d’espiritualitat franciscana. Paraules que indiquen que hem de contemplar la naturalesa; Antoni Gaudí deia que era el Llibre d’on copien tots els altres llibres. Paraules que conviden a tenir fe en la Providència. Les dues coses van unides. Cal educar-nos per la contemplació, la mirada serena i profunda que ens ajuda a veure el rerefons de la realitat. en definitiva la mirada de la fe. I d’altra banda aquella confiança d’aquell que sap que, en darrer terme, tot depèn de Déu. Aquesta setmana he viscut un miracle de la Providència. Els meus amics porten quaranta anys feliçment casats però no tenen fills. Potser per això mateix s’han dedicat més als altres. Ell ja fa molt temps que fa de voluntari a Can Banús, una