Jaume Aymar i Ragolta

Diumenge 6è/B de durant l’any 11 de febrer de 2024 Estimats germans i germanes, Jesús es va compadir d’aquell leprós. Vol dir que va patir amb ell. La compassió és el denominador comú de gairebé totes les religions, fins i tot en tradicions religioses aparentment allunyades de la nostra com el budisme. És un sentiment  veritablement transversal. Dos amics em deien recentment i per separat, que ells, tot i ser d’un determinat grup d’Església,  fundat els anys vint del segle passat, se senten alhora molt transversals, tan de bo, però caldrà veure-ho: pels seus fruits els coneixereu. Però tornem a la compassió. Tots l’hem experimentat alguna vegada. i hem dit «aquesta persona em fa pena ». Però un entén que no ens podem commoure ni compadir només per la pena. A més, la pena pot anar barrejada amb d’altres sentiments.  La Roser, religiosa dominica al servei de la parròquia de Sant Francesc d’Assís, que va morir fa uns anys, em deia parlant d’una feligresa molt generosa de la ...

  Diumenge II del temps ordinari (17/01/16)   L’escena d’avui se situa en aquell poblet de Canà a dotze quilòmetres de Natzaret, on Jesús i els seus són convidats a unes noces i on la mare de Jesús ja hi era. Diverses vegades en viatges al país de Jesús he pogut ser testimoni de l’emoció dels esposos que renoven el seu consentiment allí mateix a Canà de Galilea. Avui com ahir, l’amor autèntic dels esposos expressa el fort vincle, l’aliança eterna, que hi ha entre Déu i el seu poble: “el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir l’esposa”, ha dit Isaïes. És ben cert que avui sovint assistim a fracassos matrimonials,   projectes de vida estroncats ben a prop nostre, quant dolor! però és que   falla el fonament. Com deia recentment a Barcelona el bisbe Vicenzo Paglia, el pitjor error és fonamentar el matrimoni en el romanticisme... És molt el que les parelles es juguen a l’hora de fer el pas cap una unió estable: el futur pro...

Homilía diumenge XV de durant l'any Hi ha una paraula, un concepte que és comú en les grans religions monoteistes i també en el budisme: compassió. Compadir-nos és fer nostres els patiments de l’altre. El dolor és intransferible: és impossible que pateixi com pateix el meu germà, però sí que me’n puc fer càrrec del seu patir. Això és la compassió ajudar-lo a portar el seu sofriment. I la prova que aquest concepte és clau. Les sectes satàniques –que també n’hi ha- el que han combatut sempre és la compassió. La compassió requereix temps. El sacerdot i el levita no podrien perdre temps. El samarità sí: va perdre el temps perquè va veure i es va compadir. Va reconèixer en aquell home nu i malferit un germà en l’existència. No li importava ni qui era ni d’on venia ni com pensava. Quan el juny del 1926 Antoni Gaudí fou atropellat pel tramvia diversos cotxes van passar de llarg. Potser per no tancar de sang la tapisseria del seus cotxes. Finalment   fou una bona gent que el...