Jaume Aymar i Ragolta

Virgil Ani puja al Paradís Tieta, dimarts passat, quan vas trucar la mare per dir-li que el Virgil ja havia expirat, jo era al seu costat i la Mari Luz, la mare, va respondre de seguida: “Ja s’ha trobat amb els seus pares!”. I, de fet, la paraula que el Virgil va repetir més al llit de l’agonia va ser aquesta la de “mare, mare...”. Segurament sentia propera la mare Smaranda, morta jove i probablement també Beatriu, com escrivia des de Colòmbia el comú amic Mauricio Chinchilla. El Virgil s’enfadava amb els qui parlaven del setè aniversari de la “mort” de Dante. Deia convençut que el que estàvem celebrant era el centenari de la seva pujada al Paradís i va promoure tot un monogràfic a Catalunya Cristiana. Els capellans no en parlem gaire del Paradís, ni del Cel, ni del més enllà... Potser per allò de Witgenstein que d’allò que no en podem parlar millor guardar silenci. Però crec que n’hem de tornar a parlar. En Virgil en parlava sense embuts. Molts en el decurs de la història n’han pa...

Algú, escoltant aquesta paràbola, podria pensar: “Mira que n’eren d’insolidàries aquestes noies, que no van ser capaces ni de donar una mica d’oli a les seves companyes i els van dir que l’anessin a comprar...!” No obstant, cal entendre el text en el seu context i no treure conclusions precipitades. El sentit sembla que és tot un altre. En temps de Jesús, pràcticament com ara, un casament encara que fos en un poble petit, era una festa important, amb una dimensió pública: nuvi i núvia caminaven, cadascú des de la casa paterna pels carrers, acompanyats del que avui diríem les dames d’honor fins a trobar-se i entrar junts a la festa. Les versions antigues d’aquesta paràbola parlen que “sortiren a l’encontre de l’espòs i de l’esposa el dia de les seves noces”. La majoria de manuscrits ometen “l’esposa” pel masclisme dominant en la societat durant segles.   Calia que en el moment en què els dos seguicis es veien, enmig d’aquells carrers estrets i tortuosos, encendre al màxim els llu...

Homilia diumenge XXXIII (19/11) La dona forta té un protagonisme gran en la primera lectura. També a la segona, Pau compara la segona vinguda del Senyor i el trasbals que suposarà amb els dolors de la mare quan infanta, que en el seu temps, eren molt més intensos i generalitzats. Però és una visió consoladora, entendre que els sofriments del món present són el signe d’un nou part... I encara que explícitament a l’evangeli Jesús no parli de la dona, és evident que les dones per la seva mateixa naturalesa, solen ser molt bones administradores. Però aquest evangeli dóna una lliçó encara més profunda. Ens ajuda a conèixer millor a tots, homes i dones, com és Déu, el rostre de Déu. El tercer  personatge de la paràbola, el que només havia rebut un milió, té una imatge distorsionada del seu senyor: “sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat.· I davant d’aquest Déu esdevé poruc. Probablement sí que aquell senyor era exigent, però no és veritat que no hag...

Homilia diumenge XX de durant l'any (24/09/17) La primera lectura ens ha parlat de conversió. El bisbe Antoni Vadell, nou auxiliar de Barcelona, en la primera entrevista que li férem a Rdio Estel, deia que el primer que s'havia de convertir, el primer que havia de canviar era ell mateix. És un estímul. La nostra conversió té com a nord portar una vida digna de l'evangeli de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau en la segona lectura. I què vol dir "una vida digna de l'evangeli de Crist"? Vol dir que el nostre criteri d'actuació, sigui a casa, a la feina o al carrer, ha d'estar d'acord amb la bona notícia de Jesús i això, ho reitero, demana una conversió constant. Recordo que al meu avi, tota la vida empresari, l'impressionava aquest evangeli que hem proclamat i jo em preguntava per què. Amb els anys he entès que el comportament d'un empresari té poc a veure amb el de l'empresari de la paràbola que sembla injust als ulls del món perq...

Diumenge XV de durant l'any 10/07/16 El text de l’evangeli segons Sant Lluc que acabem de proclamar, no diu en cap moment que es tracti d’una paràbola: més aviat és un relat, la narració d’un fet: un pelegrí atacat per uns bandolers i deixat al marge del camí. D’aquí ve el verb marginar i el substantiu marginat, el que es queda al marge. Sembla evident que aquell home despullat, apallissat i mig mort devia moure a compassió. Però ni el sacerdot, ni el levita (tots dos religiosos) no es deturen, passen de llarg per l’altra banda, segurament per no contaminar-se. Aquesta fredor ens irrita, potser nosaltres hem fet aquest posat més d’una vegada, però Jesús no judica aquest personatges tan religiosos, simplement narra, assenyala la seva indiferència. La beata Mare Teresa de Calcuta, que serà canonitzada el proper 4 de setembre al Vaticà, solia dir que el pitjor mal és la indiferència.  I amb obres més que amb paraules, va fer de bona samaritana atenent durant més de 45 anys...

Homilía del diumenge XI de durant l'any Lluc tenia fama de pintor. De fet escriu com si pintés… Avui a l’evangeli ens pinta un gran contrast. També Jesús era mestre de contrastos: un savi fariseu i una pobra pecadora; un home eixarreït i una dona tendra, un amfitrió poc hospitalari i una dona que serveix constantment l’hoste, un mestre de la llei que judica i una penedida que només sap demanar perdó. D’alguna manera els dos personatges ens representen a tots. També nosaltres som de vegades jutges implacables dels altres. També voldríem fer els altres a la nostra mesura. Com escriu la filòsofa Natàlia Pla:   “provoquem un damnatge innecessari als altres quan els imposem la nostra idea sobre el que poden o haurien de ser sense atendre a allò que són en realitat (...) no es tracta doncs de recrear la criatura, sinó d’animar-la i de contribuir a que intenti ser el millor possible dins de les seves possibilitats”. “Amb la mesura que mesureu sereu mesurats”. Deixem el judici a ...

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món 25/11/2012 El secret de la solemnitat d’avui el trobem en aquell diàleg entranyable i tràgic entre el bon lladre i Jesús tots dos crucificats al Gólgota: “Senyor, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” i la resposta esperançadora de Jesús: “Avui seràs amb mi al paradís”. És a dir que en el darrer moment, clavat en creu, Jesús, ens dóna la clau i identifica el seu Regne amb el paradís.   El Regne que havia estat el centre de la seva predicació i de la seva pregària: “convertiu-vos que el Regne de Déu és a prop”, “vingui a nosaltres el vostre Regne”, “no ets lluny del Regne de Déu”, és en realitat el nou paradís, el jardí de la felicitat plena. I els seus contemporanis ho havien entès malament: els apòstols que es disputaven llocs de poder en el Regne, els fariseus que estaven a l’aguait i temien que Jesús els desacredités, Pilat que s’espanta d’aquesta reialesa misteriosa i arriba a posar en un rètol escrit en vàries...