Xile al cor

Homilia diumenge XX de durant l’any

Parròquia de San Saturnino. Barri de Yungay. Santiago. Xile.

Estimats germans i germanes,

de vegades quan estem a la terrassa d’un restaurant o d’un cafè, amb una persona amiga, en conversa animada, ve a importunar-nos un pidolaire. Tant si l’ajudem econòmicament com si no, experimentem una certa incomoditat. Si l’ajudem, pensem que potser malgastarà aquell diner. Si no l’ajudem, pensem que potser realment ho necessita. Aquest cert desconcert és com l’alcohol que quan desinfecta, cou. En el fons, aquella persona l’ha exclosa la nostra pròpia societat, el nostre sistema de vida. I això no és per a culpabilitzar-nos, si no per a obrir els ulls davant del món que estem creant entre tots. Un amic sacerdot del bisbat d’Urgell, Ricard Barba, va fer la seva tesi doctoral a la universitat de Barcelona sobre els sicaris. Va investigar el seu món, les seves manipulacions, les seves febleses, la seva curta vida, perquè aquests mateixos joves assassins a sou, solen morir violentament. Jo crec que se’ls va arribar a estimar perquè el dia de la defensa de la tesi, va plorar. I arribava a conclusions semblants a les del papa Francesc quan parla dels descartats. El poder queda en el centre, els qui no el volen, se’n van a les perifèries. Un amic que està fent la ruta pel desert del Marroc està descobrint el poble bereber en el seu context. M’ho deia fa anys mossèn Joaquim Brustenga quan ell i els seus companys foren convidats pel bisbe de Rabat a El Marroc: “hi vaig anar pensant que era un problema econòmic i vaig tornar convençut que era un problema cultural”.

Jesús també es va sentir incòmode davant d’aquella dona estrangera i per això, d’entrada li va clavar un moc: “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells.” Tractar de gos a una persona és fort. Però la resposta d’aquella dona estrangera fa reaccionar el Senyor que lloa la seva fe i amplia l’horitzó de la seva missió. Jesús que al principi de la seva missió enviava els seus a les ovelles perdudes de la casa d’Israel, després els dirà que vagin per tot el món i que anunciïn la bona nova a tota creatura. És una notable ampliació de l’abast missioner que després tindrà l’embranzida de Sant Pau, per a uns un personatge polèmic, però per als altres un gegant del cristianisme. A la carta als cristians de Roma que hem proclamat, valora els del seu llinatge, els jueus (no oblidem que era fariseu) i alhora vol salvar-los perquè els creu en l’error. Són aquells sentiments enfrontats que tots tenim i tots voldríem conciliar.

Santiago de Xile on ara em trobo és una ciutat molt gran. Té pràcticament els mateixos habitants que Catalunya i una població marcadament jove. Aquí conviu el progrés amb la vulnerabilitat social, l’element europeu amb el substrat indígena. D’un barri a un altre, d’una comuna a una altra, les diferències són notables. Ahir ho pensava veient els venedors ambulants, al voltant de la plaça d’Armes. En general les persones són molt amables, tot i que també n’hi ha d’esquerpes. En el fons, però, malgrat les diferències que he vist després de la meva darrera visita el 2016, estic convençut, com deia Javier Malagón, que som una mateixa gent, a un i a d’altre costat de l’Atlàntic. Aquí hi tinc molts amics. Un d’ells ahir va fer més de quatre-cents quilòmetres per a venir-me a saludar. Sé que, en paraules de Joan Alsina, m’emportaré Xile al cor.  

La dona siro-fenícia, com el bon lladre del calvari, aconsegueixen entendrir el cor del Senyor. I si ella aconsegueix la guarició de la seva filla, el bon lladre que la tradició anomena Dimes, li va saber robar al darrer minut, el paradís.