Només en el silenci ressona la Veu

Estimats,                

Una salutació ben cordial des de Santiago de Xile, on estic aquest mes convidat per COANIQUEM, corporació d’ajuda a nens cremats. 

Hem proclamat a la primera lectura una visió del profeta Daniel, un personatge que visqué al segle VI abans de Crist, durant l’exili dels israelites a Babilònia. Les seves visions extraordinàries, descrites als capítols 7-12, en una època de mentalitat simbòlica, han estat motiu d’inspiració per als artistes en el decurs de la història. Així, la figura de l’ancià savi i venerable amb el vestit blanc com la neu i la cabellera blanquejada, pot haver inspirat des de les representacions barroques de Déu Pare que coronaven els retaules del segle XVIII i principis del XIX fins al mag Albus Percival de la sèrie Harry Potter que, aparentment, és un ancià paternal, savi i protector; passant pel druida Panoramix d’Astèrix que sap fabricar el beuratge més eficient.

La bellesa del relat que hem proclamat a la primera lectura, però, és una resposta a la crisi que es va esdevenir quan el culte jueu tradicional estava amenaçat. En moments de tribulació, Daniel, profeta i poeta apocalíptic, recorda al poble captiu els valors fonamentals de la fe, el monoteisme, la llei i la pregària. I ho fa per mitjà de la paraula poètica. La seva pretensió no era espantar, sinó infondre esperança al poble jueu enmig de la persecució i l’exili provocat per l’enigmàtic Nabucodonosor, el que inspirà els famosos cors de Nabucco de Verdi.  Notem que són visions sublims i silencioses. També el salm descriu que Déu és inabastable: “es fonen com cera les muntanyes davant del senyor de tota la terra”.  Com la visió de la lluna plena d’aquests dies en les nostres nits. Només la bellesa salvarà el món.

En moments de crisi, molts creuen que el culte és una cosa de temps passat que convé erradicar, sembla que no hàgim de trobar resposta en ell en la nostra foscor. No obstant, quan vivim a fons el seu sentit -si està unit i encarnat a la pròpia cultura- ens adonem que és allò que eleva el nostre esperit, que ens fa més savis, més capaços de donar resposta a totes les amenaces. Allò que enforteix la nostra fe.

A l’evangeli, misteri de llum, Jesús s’ocupa dels tres apòstols predilectes i se’ls emporta de la ma a una muntanya alta. Sempre la muntanya és, simbòlicament, el lloc de la trobada amb Déu.  Jesús vol que Pere, Jaume i Joan reaccionin més enllà de la quotidianitat. I els dona una resposta per alt amb una visió extraordinària que uneix passat, present i futur, en un sol instant sublim, en una consoladora contemporaneïtat.  D’aquests tres apòstols, a dos -Jaume i Joan- els anomenaven fills del tro, de Pere sabem com n’era d’impetuós, ardit i tossut. Per fer-los reaccionar, doncs, calia portar-los fora del seu context habitual i sotmetre’ls a una experiència forta i, vet aquí, la transfiguració: una teofania del tot inesperada i grandiosa que els trastoca: “no sabien pas què dir, d’esglaiats que estaven”. Els seus cors havien emmudit davant del misteri. Davant del misteri, silenci. I amb aquest rerefons de silenci, es pot oir la veu del Pare: “aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo.” Com devia consolar-los aquesta visió de Jesús enmig de Moisès i Elies, en temps de tribulació, dialogant amb Ell.

La trobada amb el misteri que irromp en la nostra vida, ens deixa també sense paraules: els nostres cors emmudeixen. Davant les decisions arbitràries, de comportaments que no acabem de compartir, de reaccions que no podríem esperar, davant de tot allò que ens depassa i ens omple de pau o de neguit, el més savi és el silenci. Com deia la cançó: “I no em sap cap greu tenir la boca tancada, sou vosaltres què heu fet, del silenci, paraules”. Perquè només en el silenci ressona la veu de Déu. Només podem escoltar-la des del silenci del cor. Per això aquest estiu alguns se’n van a fer desert, amb aquest únic objectiu.

En el cas de la teofania que coneixem com transfiguració,  no és sols una experiència personal, si no també, comunitària. Els apòstols eren tres i tres ja és comunitat.  El papa Francesc a Lisboa a la JMJ ha dit que totes estem cridats a cultivar el sentit de comunitat, començant per la recerca  d’aquells que viuen al nostre costat. I cita Saramago, «lo que da verdadero sentido al encuentro es la búsqueda y es preciso andar mucho para alcanzar lo que está cerca» (Todos os nomes, 1997).

Estimats, és quan fem silenci quan permetem que Déu parli en la nostra vida. No amb una veu estentòria, si no per mitjà dels esdeveniments de cada dia, especialment  per mitjà de les persones més properes. En el fons de cada una hi ha misteri. I si conversem pausadament amb elles contemplant les realitats, s’acomplirà el que l’apòstol Pere diu a la segona lectura: les paraules del profeta són una llum que fa claror en un lloc fosc, mentre esperem que neixi el dia i l’estrella del matí, surt a  l’horitzó dels nostres cors. Estiguem doncs atents, que l’estel sortirà de nou en la nostra vida, quan posem les condicions de possibilitat i, de vegades, fins i tot, sense posar-les.