domingo, 9 de octubre de 2016

De deu, un

De deu, un
Diumenge XXVIII de durant l’any
La germana Viqui Molins, religiosa que treballa al Raval, fa una distinció important entre el que és pobresa i el que és marginació. Quan va anar a Llatinoamèrica es va trobar amb la  pobresa econòmica i cultural, amb la insuficiència o la manca de recursos. Quan va venir a Barcelona, al Raval i als barris més desafavorits, en canvi, va descobrir la marginació. Ella  diu que els marginats són, literalment, aquells que molesten, aquells que ens fan nosa: pel seu aspecte, per la seva insistència, per la seva aparent inoportunitat... I es va sentir cridada a anar precisament a ells, als alcohòlics, als drogoaddictes, als transvestits, als transeünts... Als leprosos d’avui. N’ha conegut i n’ha ajudat molts. S’ha fet amiga d’ells. Els ha ajudat a posar dempeus com a persones. A alguns els ha incorporat a la societat i a l’Església.
Aquesta setmana hem celebrat la festa de Sant Francesc d’Assís. Un dia que Francesc, ja en procés de conversió, cavalcava  per la planúria d’Assís li va sortir a l’encontre un leprós. Era el moment decisiu de conèixer la voluntat del que el cridava. Va baixar del cavall, va posar una almoina a la mà del leprós i la va besar. El leprós alhora va fer un petó a la mà del seu benefactor. Francesc va continuar cavalcant amb el cor ple de goig. Pocs dies després es va adreçar a un llatzeret, va reunir tots els leprosos i va donar a cadascun l’almoina besant-los a la mà i a la boca, com explica el seu biògraf Celano. Va fer el que podria semblar més repugnant. Recordem també que a l’inici del seu pontificat, el papa Francesc va abraçar  un home que patia de neurofibromatosi, una malaltia que va heretar de la seva mare que li ha produït tumoracions a tot el cos. Un home que parla amb dificultat, perquè fins i tot té tumors a la llengua. I li va dir amb tendresa: “Continua lluitant”. Després aquest home va explicar que la seva malaltia degenerativa no s’encomana, però que el  Sant Pare quan el va abraçar no ho sabia: es va exposar.
Ens és violent, però hem de saber trobar Jesús darrera els rostres pidolaires que potser pertorben les nostres seguretats. Els trobem a les portes de l’Església, als carrers, al metro... Ens criden, sense mots: “apiada’t de mi”.
De deu, només un torna a donar gràcies. De deu, un. És el 10 per cent. Ens sobta, però és la nostra realitat quants habitants hi ha avui a Badalona? Més de dos-cents mil. Quants practiquem o quants “donem gràcies”, que és el que vol dir eucaristia? Ben segur que no arriba a un deu per cent.  I no vol dir que els que donem gràcies siguem els millors, en absolut, però potser sí que som els qui tenim una major responsabilitat. Som minoria, sí, però hem de ser aquella “minoria creativa” de la qual parlava Benet XVI. Hem de viure l’enginy de la caritat. Molts d’altres es descuiden de donar gràcies els diumenges però viuen tota la setmana el goig d’ajudar els qui més ho necessiten.
Diu l’evangeli que fou un samarità el qui va comprendre que la salvació no consisteix simplement a assolir la reintegració en la societat que abans l’havia exclòs. Va comprendre que hi ha una vida millor: formar part del nou poble de Déu, aquell que s’anava congregant al voltant de Jesús. La seva fe el va salvar.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.