Surt de la teva terra

Homilia Diumenge XXX de durant l’any

Avui és el Domund, el diumenge mundial de les missions, una jornada que fa 90 anys que se celebra. El lema d’enguany és: “Surt de la teva terra” El testimoni de tants missioners i missioneres del món que donen la vida en d’altres cultures i en llocs de frontera, sol ser admirat fins i tot pels no creients i molt respectat pels periodistes i comunicadors. Així, la periodista Pilar Rahola, veïna de Badalona, en el pregó del Domund que va fer a la Sagrada Família deia amb encert: “¡Quina idea lluminosa, quin ideal tan elevat sacseja la vida de milers de persones que un dia decideixen sortir de casa seva, travessar fronteres i horitzons i aterrar als indrets més abandonats del món, en aquells forats negres del planeta que no surten ni als mapes! Quina revolta interior han de viure, quina grandesa d'ànima han de tenir, dones i homes de fe, l'amor a Déu dels quals els porta a entregar la vida al servei de la humanitat! No imagino cap revolució més pacífica, ni cap més fita més grandiosa”.

El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, en la carta dominical sobre el Domund manifestava un desig que hauríem de fer nostre: “Tan de bo sorgeixin joves amb ganes de deixar-se despullar pel Senyor i lliurar les seves vides als més pobres i desprotegits de la terra tal com ho han fet els missioners”. L’apòstol Pau, a punt de morir per Crist, diu aquesta frase tan bella: “Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port”.

Ho escrivia també bellament el poeta Edmond Haraucourt:  “Partir és morir una mica/ és morir a allò que s’estima/ es deixa una mica de si mateix/ a tothora i a cada lloc”. Aquesta és l’experiència dels missioners que han desfet les amarres i ho han deixat tot.

Però per poder deixar-ho tot no podem estar centrats en nosaltres mateixos com el fariseu de la paràbola. Hem de morir al nostre ego. Ens hem de descentrar, per tornar-nos a centrar d’una manera nova. És cert que Europa està envellida, però això no treu que la fe floreixi amb nou ardor en d’altres continents: a Amèrica, a l’Àfrica, a l’Àsia amb exemples que ens impressionen. En un vídeo promocional del Domund un infant pregunta a la seva àvia que està pintant un paisatge si Déu va fer els arbres. L’àvia li respon que sí. I les muntanyes? També. I el nen continua, així Déu ho ha fet tot? L’àvia assenteix. Aleshores el nen li fa la pregunta que molts ens fem... I què fa Déu davant del sofriment? I l’àvia no li respon res, pinta en silenci al peu del paisatge unes paraules que ens toquen el cor: “Déu t’ha fet a tu”. Resulta que amb els anys aquell infant esdevé de gran un missioner que es pren seriosament la resposta de l’àvia.. Davant la humanitat que pateix, Déu ens ha fet a nosaltres. Alguns s’ho han pres seriosament i impel·lits per aquest convenciment han “sortit de la seva terra” per lluitar contra la fam, la malaltia i la indigència dels més desfavorits del planeta. Han seguit la invitació que ens fa el Papa Francesc a sortir de nosaltres mateixos, de les nostre fronteres i de la pròpia comoditat, per posar-nos al serveis dels altres com a deixebles missioners, posar al servei dels altres els propis talents i nostra creativitat, saviesa i experiència. I també per rebre molt i molt. És un sortida que implica un enviament i un destí... És una sortida que implica un acte de fe. És a dir de contemplar amb uns altres ulls les persones a les que som enviades. Que aquesta eucaristia ens faci forts per sortir de nosaltres mateixos...