Més fe

Diumenge XXVII de durant l'any

A l’oració col·lecta del començament de la missa hem pregat perquè el Senyor ens concedeixi “allò que la pregaria no gosaria demanar”. M’he preguntat moltes vegades què és allò que no gosem a demanar en la pregària. Sovint hem estat i som molt agosarats en demanar coses al Senyor: salut, feina, que una persona canviï d’actitud, que en sortim bé d’una empresa complicada... Però potser no li hem demanat gaire de tenir més fe. Ens sembla que no cal, o que si en tenim més és perquè haurem de travessar encara més dificultats... i ens acontentem amb aquella fe que tenim que de vegades és minsa i escarransida, perquè busquem seguretats a d'altres llocs.

L’epitafi que escriu el profeta Habacuc, seguint la inspiració del Senyor és modèlic i, alhora paradoxal, és a dir que va contra l’opinió comuna, que xoca:

“L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”. En aquell context històric, poc abans de la invasió de Nabucodonosor, l’impiu, l’invasor, acabarà en el fracàs, però el just (Judà) viurà gràcies a la fe (Cf. I. Gomà)

I això ens ho diu l’experiència, els que semblen més segurs (la meva mare ho diu expressivament dels orgullosos i dels superbs: “té un rei al cos”) en realitat són els que ho són menys. Els justos, en canvi, que són humils, viuen gràcies a la fe. Diuen els psicòlegs que la persona madura és aquella que viu segura enmig de la inseguretat. Avui vivim en un clima d’incertesa política, avui notem especialment la falta de líders o dirigents, la privacitat sovint es veu amenaçada, estem exposats a robatoris... Tot això ens pot submergir en un estat d’inseguretat. Però no hem de témer. Diuen els submarinistes que encara que la mar en la superfície estigui embravida, quan se submergeixen en el fons hi ha la calma. Si davant d’un problema tenim una actitud superficial deixarem que les onades ens facin trontollar d’ací d’allà. En canvi, si anem a fons, si ens endinsem en la pregària i en la contemplació, si ens mirem la realitat “amb ulls de Déu”, experimentarem la serenor de l’esperit.

De fe, com d’esperança i de caritat, sempre en podem demanar més, mai no en tindrem prou. En aquest sentit, la pregària dels apòstols és modèlica i sincera: “Senyor, doneu-nos més fe”. Si ells convivien en Jesús, si menjaven amb ell, si el podien tocar... els calia més fe?  O si visqués en temps de Jesús! pensen alguns...Però és que en realitat a Jesús no l’entenien prou ni endevinaven del tot la seva divinitat. I els miracles no eren evidències perquè  fins i tot amb  miracles i tot, alguns creien i d’altres no creien (S. Pié). I Jesús ja sabia que els apòstols no en tenien gaire de fe i, per això, com una certa provocació, fins i tot els planteja una situació inversemblant que vulnera les lleis de la natura: dir-li a una morera que s’arrenqui de soca-rel i es planti al mar. En realitat sembla que aquí Jesús no parla de fenòmens naturals o sobrenaturals, sinó de la missió evangelitzadora encomanada als apòstols. Aleshores tot s’entén millor, per més difícil que sembli humanament que algú es pugui convertir, per ermes i eixutes que semblin les persones, els destinataris de la bona notícia de l’Evangeli, finalment els pot arribar la joia de la salvació.

La persona que s’ha consagrat a Déu, fa el bé de la manera més natural, podríem dir que ni se’n recorda del bé que ha obrat: “Senyor, quan et vam veure afamat i et vam donar de menjar...” I se sent “inútil”, en el sentit que tot i que ja hagi fet el bé està sempre disposada a fer-ne més. Així doncs, si la fe es tradueix en obres, quanta més fe, millors obres.