domingo, 30 de octubre de 2016

Amic de la vida

Amic de la vida
Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes!
Zaqueu, sense por al ridícul, corre i s’enfila en un arbre per veure Jesús. Ja ha fet el primer pas. Ara és Jesús que se’l mira i es convida  a casa seva. Quan Jesús és l’hoste, quan Jesús ve a casa, tot es transfigura, ho veiem a Betània, al Cenacle, a Emaús. Un bisbe de Catalunya, ja emèrit, el Dr. Jaume Traserra diu que el seu fragment preferit de la Bíblia és aquella cita del llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi.” (Ap. 3, 20)
Alguns, a l’escola vam aprendre de memòria aquell sonet de Lope de Vega, inspirat en aquest text:

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!

¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!

Sant Lluc al seu evangeli parla del ric egoista i del rics desassenyat. Ara, en canvi, ens parla d’un ric que està en camí de la Salvació (Gomà). Malgrat que tots, tots murmuren en contra de Jesús perquè ha anat a hostatjar-se a casa d’un pecador, el relat  remarca que Zaqueu s’ha convertit. En la hipòtesi que hagi fet un frau, la seva penitència voluntària equival a la multa que aleshores imposaven a un lladre: restituir quatre vegades més. Zaqueu entén que la millor manera d’obsequiar Jesús és donant i donant-se als pobres
Jesús també vol entrar a casa nostra. El pensador Josep Maria Esquirol, en el seu assaig  “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” (Quaderns Crema, Assaig, 2015), recentment guardonat, diu que la casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacels. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment...” (p. 38-39)
No perdem l’esperança: la conversió és possible. En tenim lluminosos exemples en el decurs de la història. El llibre de la Saviesa és una llarga meditació sobre el sentit religiós de la història del món. En las seva manera de tractar els pecadors, Déu sap  castigar, corregir, esperar i perdonar amb una pedagogia que harmonitza Justícia, Misericòrdia i Amor: Déu és amic de la vida. “Amic de la vida”, quina expressió tan bonica!
En aquesta eucaristia Jesús és el nostre hoste. Ell ve en aquesta casa de Santa Maria de Badalona i a la casa de tots els qui s’uneixen a aquesta celebració de lluny estant. Ell no ha deixat de trucar a la nostra porta, malgrat les nostres excuses. Si l’obrim, ens repetirà a cau d’orella: “la salvació ha entrat avui en aquesta casa”.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.