Les mans alçades

Amics seguidors d'aquest blog. Disculpeu. Aquesta és l'homilia que toca avui. L'anterior que havia enviat, no del tot. Gràcies.

Diumenge XXIX de durant l’any

El text que hem escoltat del llibre de l’Èxode és pregonament simbòlic.  Els amalequites eren una tribu nòmada de beduïns que solien fer ràtzies, atacs sorpresa. La notícia d’un poble nombrós recentment emigrat d’Egipte va ser una bona ocasió perquè fessin la seva ràtzia anual, atacant-los ni que fos per la rereguarda. Moisès li demana al seu successor Josuè que els faci front. Però per a Moisès, imaginem que ja ancià,  la seva contribució a la lluita era pregar: quan Moisès tenia les mans ben altes guanyava Israel, quan les abaixava per reposar guanyaven els amalequites.  Quan ja li pesaven massa els braços el seu germà Aaron i Hur els hi aguantaven fins que els israelites van aconseguir la victòria. Què ens diu avui aquest text? Apliquem-ho a la lluita contra l’adversitat, contra la injustícia, contra la malaltia... Alguns lluiten amb l’adversitat directament, buscant nous recursos, sortides enginyoses, d’altres lluiten amb la injustícia denunciant-la i cercant alternatives, d’altres encara s’enfronten a la malaltia amb la recerca mèdica... Però molts d’altres, els ancians, els malalts, els impedits, els qui ens escolteu us enfronteu contra el mal pregant, donant suport als qui estem actius. És l’eficiència de la pregària. Els qui semblen més dèbils, són els més forts. En una guerra com n’és d’important per als qui estan al front saber que compten amb el suport dels qui  són a la rereguarda. Encara  fem una altra lectura d’aquest text: Moisès era un guia, un líder, però un líder també es cansa, també necessita l’ajut dels altres que li sostinguin els braços. La pregària és també comunitària.

Sovint, a l’eucaristia els sacerdots alcem les mans, pregant per vius i difunts, per l’Església que pelegrina a la terra, per la pau. Sabem que no estem sols. Tenim al voltant tot un poble que prega. Que n’és d’important per a un prevere saber que compta amb la col·laboració de tants seglars que preguen amb nosaltres i per nosaltres.

A Catalunya Cristiana d’aquesta setmana llegim una entrevista impressionant. El nostre redactor, el badaloní Joan Andreu Parra, entrevista el P. Michael Lapsley un lluitador contra l’apartheid. L’abril de 1990 el P. Lapsley va patir un greu atemptat. Va rebre una carta bomba que, en esclatar, li va provocar la pèrdua de mans, d’un ull i de part del sentit de l’oïda. Ha superat aquestes pèrdues tan greus i continua celebrant missa, ara amb dues pròtesis. El P. Lapsley és un home de perdó i reconciliació que a més ha fundat un Institut per a la guarició dels records. Impressionant.

Per mostrar l’eficiència de la pregària insistent, Jesús explica la paràbola del jutge pervers i de la pobra vídua. Una situació que humanament sembla del tot asimètrica: d’una banda el jutge. D’un jutge n’esperem que sigui imparcial. Avui quan veiem que la justícia és tendenciosa o està manipulada, en malfiem. L’evangeli ens presenta un jutge pervers, que no té equitat  i com a contrapunt  una vídua que en aquella societat, juntament amb l’orfe, era el prototipus de la indefensió. Sembla que la vídua té totes les de perdre, però la seva insistència fa que arribi a doblegar la perversió del jutge. Una paràbola quotidiana per expressar la força de la pregària. Un estímul per dir-nos que la constància en la pregària arriba a tocar el cor de Déu, jutge justíssim i misericordiós. La pregària venç el mal.

La justícia de Déu no és com la justícia dels homes. La justícia cristiana es relaciona amb la fe. El que s’anomena la justificació, és fer-se just per do gratuït. L’Evangeli d’avui acaba amb una pregunta punyent. El fill de l’home, trobarà fe a la terra?  Demanem-li el Senyor més fe. I encara que ens sentim cansats com Moisès, o enfrontats a reptes que sembla que ens depassin com la vídua de l’Evangeli o el P. Lapsley. No deixem de creure en la força de la pregària ni de confiar en els amics que ens donen suport.