La festa del miracle

Estimats germans i germanes,

“Canteu al Senyor un càntic nou”,  així diu el salm responsorial d’avui, i així està inscrit en la part més alta de l’orgue de la nostra església. Un càntic nou no vol dir simplement un càntic diferent, vol dir un càntic de plenitud. Cantem poc. Abans se sentia cantar pel celoberts, ara no. De vegades només cantem una mica a l’Església i encara. Ens costa cantar a casa, amb els amics...I cantar és pregar dues vegades!

És significatiu que el primer signe públic de Jesús sigui en una festa de noces. Jesús era un home festiu que cantava i que ballava. Escriu el teòleg José Laguna que fins a tal punt li agradaven les festes que fins i tot els evangelistes van deixar constància escrita de la fama de  “golut i bevedor” (Mt 11, 19). Fins i tot el més espiritual de tots quatre, l’evangelista Joan, obre l’actuació pública de Jesús amb la participació en una festa: les bodes de Canà. Jesús, Maria i els apòstols participen de la joia dels convidats i volen que la festa no decaigui.  Recordo que en una pel·lícula sobre la Mare de Déu es mostrava el Senyor  i la seva Mare participant de la joia d’aquella festa de noces, cantant i ballant aquelles danses hebrees tan belles. I és que la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. I els éssers humans per definició som festius. Cada dia hi ha ocasions de celebrar. Els calendaris ens mostren dies negres i dies vermells. Esperem els dies en vermell i no ens n’adonem i ja han passat. Cada dia del calendari hauria de tenir una petita cua en vermell perquè la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Preguntem-nos, quina és la darrera festa a la qual hem assistit? Com n’hem sortit? Per fer festa no calen gaire elements, ni menjars costosos, ni beure en excés, ni sorolls a alts decibels... de vegades sembla que si les persones no ens fem una mica de mal, no paguem el tribut d’haver gaudit de la festa.  Com viuen els joves la festa? Saben fer festa? Troben en nosaltres, adults, persones festives? O som cristians amb cara de vetlla fúnebre, com diu el Papa Francesc.

Una vegada una dona senzilla em va demanar de celebrar les noces d’or. Com que era en diumenge, vam haver de fixar-la a les 10 del matí... I jo li vaig dir, ben segur que quan es van casar encara era més aviat oi? I tant, em va dir ella, ens vam casar a les 8 del matí, el meu marit amb el mono de treball i una americana a sobre que li va deixar un amic i jo amb la meva bata de ratlles. I després del casament a treballar. Així és que com que fa cinquanta anys no ho vam poder celebrar, ara sí.

Els mossens de vegades tenim l’ocasió de participar de les festes de noces. I agraïm als nuvis, sobre tot quan són familiars o amics, que ens disposin un lloc a taula

Potser un dels moments més emocionants dels pelegrinatges a Terra Santa són la renovació dels compromisos matrimonials a Canà de Galilea. He tingut l’ocasió de presidir-los algunes vegades i he vist llàgrimes amb molts ulls.

Avui és Sant Sebastià el nostre copatró. Altra vegada ens presentarem davant seu per renovar el solemne vot popular que, en ocasió de l’epidèmia de còlera que va assolar l’aleshores vila l’any 1854, van fer els nostres avantpassats, per mitjà de la intercessió del vostre Màrtir, Sant Sebastià. La paraula “vot” té un origen cristià. És la prometença que es fa a Déu, a la Verge, a un sant, de tal cosa o tal altra si un obté el que demana. Així, a molts altres indrets de Catalunya també es fa encara “un vot de poble” per agrair un benefici antic, habitualment el fet que, per haver invocat un sant, s’hagués acabat una epidèmia. També a l’Església s’anomenen “vots” els que un home o una dona fa per ingressar en una comunitat religiosa. En sentit més modern, el “vot” és la manifestació de la voluntat de cadascú d’aprovar o de rebutjar una proposició, una mesura o d’elegir una persona per un càrrec.

Cada any s’escau de preguntar-nos de quina epidèmia desitgem que ens alliberi el nostre copatró, Sant Sebastià. Jo crec que ens ha d’alliberar de l’apatia, de la indiferència, de la tristesa. Que ens alliberi de la temptació del poder. I també de l’enveja, que és la tristesa pel bé aliè. Demanem-li doncs, entusiasme, implicació, esperit de servei, alegria i caritat.

I fem festa, com Jesús, Maria i els apòstols allà a Canà de Galilea.