Epifania 2019

L’evangeli diu que Herodes convocà tots els grans sacerdots  amb els lletrats del poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Què vol dir aquesta paraula? És la transcripció del terme hebreu maschiyah, la rel del qual vol dir “ungit”. El Messies és l’ungit. En la tradició bíblica el rei és l’ungit. Es converteix efectivament en rei quan el profeta l’ungeix amb oli sobre el cap. El primer rei ungit fou Saül. El van seguir David i Salomó. La Reina d’Anglaterra, seguint aquesta antiquíssima tradició també fou ungida. L’era messiànica tindrà lloc pel poble jueu, quan hagi recuperat la seva terra, la seva autonomia política i un cap polític anomenat rei Messies.  Això explica el recel del rei Herodes que veia perillar el seu tron...  Però  Maimònides, a l’Edat Mitjana va escriure: “El Messies no és un home. És un període en què la humanitat viurà segons el ritme de la paraula de Déu, de la paraula profètica. I cita el passatge del profeta Isaïes capítol 11, 6: “El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit;  menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’óssa pasturaran juntes,  jauran plegades les seves cries.  El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp.  Ningú no serà dolent ni farà mal.” Ens sembla idíl·lic aquest espai messiànic, però no ho és i en aquesta festa que tots ens fem una mica més infants, sembla que aquest mon nou sigui més possible. El jesuïta italià Bartolomeo Sorge en un llibre recent (V.GÓMEZ-J.M.BENÍTEZ, Confesiones de jesuitas, Libelista, 2018, p. 141) diu: “tinc una utopia per al tercer mil·lenni, imagino el món del demà com una veritable casa comuna, habitada per fi per una humanitat convertida en una única família, on el pluralisme i la diversitat, siguin motiu d’enriquiment mutu i no de divisió, on la convivència civil no es fonamenti en la raça, la llengua o el grau de desenvolupament assolit, sinó en valors morals i religiosos universals.”

Des d’ara per l’evangeli tots els pobles en Jesucrist tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Tots nosaltres també hem estat ungits pel crisma en el baptisme, mentre el sacerdot deia: “Déu totpoderós, Pare del nostre Senyor Jesucrist, que us ha deslliurat del pecat i us ha engendrat de nou per l’aigua i per l’Esperit Sant, us consagra amb el crisma de la salvació, a fi que, incorporats al seu poble, sigueu sempre membres de Crist sacerdot, profeta i rei, per a la vida eterna.”

El simbolisme dels presents dels mags és encisador: or, encens i mirra.

Hi ha persones que teniu un cor d’or. Que brilleu amb llum pròpia. Que amb el vostre treball ens esperoneu.  Persones que teniu un projecte de vida, que us lliureu als altres, que sou generoses...

Hi ha persones que sou com l’encens, ens ajuden a elevar l’esperit, tot ho deixeu perfumat de transcendència. Són els qui acompanyeu els altres en el creixement personal, o simplement feu la vostra casa més habitable... Sou els qui ens feu viure el joc de la festa.

Hi ha persones que sou com la mirra, teniu cura del nostre cos i de l’esperit. Tants metges de capçalera, o especialistes que viviu amb rigor i professionalitat la vostra missió.

Tots n’hem conegut i en coneixem. O potser ho som.

Ha corregut per les xarxes aquest poema pregària de Miguel de Unamuno.

“Agranda la puerta, Padre, porque no puedo pasar. La hiciste para los niños, yo he crecido a mi pesar. Si no me agrandas la puerta, achícame por piedad, vuélveme a la edad bendita en que vivir es soñar”.

Germans, que recobrem un cor d’infant.