Organitzem-nos

Un dels temes més interessants i enigmàtics de la història és el de les dotze tribus d’Israel, 10 d’elles perdudes. Però no és hora d’entrar en aquest enigma. Sí de parlar un moment del concepte tribu que avui continua viu en moltes cultures. Un amic, molts anys missioner a l’Àfrica, diu que no es pot entendre el catolicisme en aquest continent, sense entendre el sistema tribal.  I posa com a exemple que una vocació al sacerdoci que ell va suscitar, abans d’acceptar de ser ordenat, va haver d’anar a demanar permís al cap de la tribu. Igual podríem dir del món musulmà o del món gitano. Entendre el paper del cap de la tribu, entendre les relacions que s’estableixen, fins i tot els enfrontaments entre tribus diverses. Amb totes les ambigüitats el sistema tribal continua viu i pot il·luminar molt el diàleg intercultural i interreligiós.

Mossèn Rius Camps explica que Jesús, com havia fet amb els Dotze, d’ètnia jueva, quan els elegí perquè representessin les dotze tribus d’Israel, confereix ara als deixebles d’ètnia samaritana que se li han adherit una configuració pròpia, que no sols els reintegri a Israel. I recorda que setanta-dos és un múltiple de 12. Dotze multiplicat per sis.

I aquí una primera reflexió: l’organització és necessària, també a l’Església d’avui. No tot pot quedar a la pura improvisació. El voluntariat a l’Església és molt fecund, fins i tot hi ha qui diu que tota l’Església és un gran voluntariat. Però amb el voluntariat no n’hi ha prou. Perquè una comunitat o una entitat d’Església rutllin cal un trípode: els consagrats (ministres, o religiosos), els professionals (remunerats) i els voluntaris. Si falla una d’aquestes tres potes, tot falla. ... I això vol dir dedicar recursos, l’evangelització necessita instruments i els instruments costen diners. Sempre es clar amb una economia de comunió.  Perquè les persones som molt importants, si falla el subjecte tot falla, però també són molt importants les institucions, les universitats, les fundacions, les associacions, els moviments d’Església.

Tornem a l’Evangeli. Notem que és diferent com portaren la missió els dotze jueus i els setanta-dos samaritans.  Els Dotze tornaren molt contents però són parcs. En canvi els 72 expliquen el motiu: “fins els dimonis se’ns sotmeten invocant el teu nom.” Jesús, està convençut que la lluita contra el Maligne és de les primeres missions del deixeble, però els fa veure que sobretot s’han d’alegrar “perquè els seus noms estan escrits en el cel”, és a dir per la gratuïtat del seu lliurament. No estan escrits en l’arena que s’emporta l’aigua marina, sinó com cisellats en pedra, més enllà. “L’únic que val és que hàgim estat creats de nou”, dirà Sant Pau.

Avui hem de continuar lluitant contra el mal: al laboratori, a l’aula, als fòrums democràtics... Però els cristians amb una visió gratuïta de la nostra acció. Treballant com si tot depengués de nosaltres i confiant com si tot depengués de Déu.

El profeta Isaïes anima el poble recordant-los que “a Jerusalem sereu consolats”. En el projecte de ciutat i de poble que els recents consistoris estan cridats a construir, hem d’obrir espais de repòs, de retrobament, de reconciliació, de reflexió, on es puguin cicatritzar tantes ferides obertes en els darrers temps al nostre context social. Serem capaços entre tots de fer-ho?