sábado, 27 de julio de 2019

El regateig entre amics



Jesús, a petició dels seus deixebles, els ensenya una pregària: el parenostre. L’oració que a l’Església es resa de manera pública diverses vegades al dia, a laudes, a vespres i a l’eucaristia, diàriament. I també la que resem en gairebé tots els sagraments...fins i tot en la celebració de la reconciliació d’un sol penitent, si bé no hi és al ritual, se sol indicar com a obra penitencial. La pregària  que tantes vegades resem a soles o a casa. L’hem apresa dels nostres pares o dels nostres avis. Hi porta l’empremta de la primera persona que ens la va ensenyar. La resen fins i tot persones que no practiquen gaire. Aquella oració que veiem escrita en lletres de motllo a les portes de la Sagrada Família, aquelles portes de bronze de la façana de la glòria que va empènyer el Papa Benet aviat farà vint anys per inaugurar el nou temple i en una imatge molt bonica que va donar la volta al món. Allí, en aquelles portes,  seguint el disseny de Josep Maria Subirachs, el començament del parenostre està escrit en cinquanta-quatre llengües diferents. Es dóna un fenomen curiós: els visitants, de tot el món que acuden al Temple reconeixen de seguida la pròpia llengua. És com si estigués inscrita també en el fons de la seva ànima. El Senyor, doncs, ensenya el parenostre als seus amics i tot seguit els fa unes consideracions que glossen la pregària que acaba d’ensenyar i els mostra quan què i com cal demanar.
En primer lloc, els parla d’un amic que ens busca en una hora inoportuna. Per trobar-se amb un amic, com per trobar-se amb Déu, totes les hores són propícies. A la primera lectura hem escoltat com Abraham, anomenat “l’Amic de Déu”, sembla talment que estigui regatejant amb Déu, aquell regateig tan propi del món oriental... algun comentarista diu que si hagués insistit una mica més, el Senyor hauria salvat Sodoma encara que no s’haguessin trobat aquelles deu justos.  Perquè seguint el que ens diu Sant Pau a l’epístola, Déu perdona generosament totes les nostres culpes i cancel·la el compte desfavorable on constava el nostre deute.
En segon lloc els explica que sempre hi ha resposta, Déu s’hi posa sempre, no ens desatén. Recordo que una política molt emprenedora em va dir en una ocasió, abans de començar uns col·loquis on invitava sempre persones d’Església em va dir: “mossèn, és que Déu no se m’hi posa.” Després, vist l’èxit d’aquella jornada li vaig preguntar: “Déu, s’hi ha posat?” i em va respondre, amb humor, bé diguem que m’ha enviat un SMS...!”
En tercer lloc  hi ha una correspondència entre el que demana i allò que se li dóna. Pot ser que sembli que Déu no ens dóna exactament el que demanem ni en el moment que ho voldríem. Però en realitat sempre dóna resposta justa i apropiada a les nostres demandes.  Perquè ens dona no tant allò que ens sembla necessitar sinó el més convenient.
Ara al final de tot com, la guinda del pastís, ens diu el que li hem de demanar, l’Esperit Sant, amb tots els seus dons: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Aquest pack és més important que la salut el diner o les relacions amoroses, perquè si hem rebut aquests dons, no ens mancarà la salut global, ni la riquesa interior ni l’Amor perdurable.



No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.