L'herència
diumenge xv de durant l'any 13/07/19
Aquell mestre de la llei es pensava que la vida eterna s’heretava. Tots sabem les dissensions que en el decurs de
la història i encara avui hi ha en el si de les famílies per les herències, per
reclamar allò que crec que em pertoca... Per tant en aquesta pregunta s’intueix que aquest mestre de la llei
reclamava un cert dret, es pensava com molts es pensen encara que la vida eterna
s’assoleix com un dret.
Jesús va haver de recordar-li que la vida eterna no s’hereta, va
recordar-li el mandat de l’amor que és genuïnament gratuïtat i compassió, és a
dir abnegació, capacitat de patir amb els altres i de fer nostre el seu
sofriment. Però encara, per fer-li entendre millor li proposa la paràbola que coneixem com el bon
samarità i que ésés tot un tractat per aprendre a resoldre allò que avui
anomenem emergències socials...
En primer lloc avui continuen havent-hi persones que són al marge del camí.
Son els qui la vida ha bastonejat, ha colpit. Són els descartats de què parla
el papa Francesc. N’hi ha uns que es veuen molt: són els qui venen a les
nostres Càritas, els qui trobem dormint al carrer, els qui pidolen a la porta
de les esglésies...però n’hi ha d’altres que no es veuen tant: les persones que
han vingut a menys, les famílies que no arriben a final de mes, els qui tenen
una addicció potser no reconeguda, els pobres vergonyants... el primer que cal és
tenir una mirada amorosa sobre aquestes persones.
A la mare Teresa de Calcuta li van proposar de presidir una gran fundació d’ajut
als més pobres, ja tenien tota la infraestructura muntada, ja tenien els recursos...
però ella sempre ho va refusar. I com a bona samaritana el seu lloc i el de les
seves companyes era i és a prop dels qui morien al carrer. Se’ls miraven amb un amor immens, si més no
perquè sentissin que morien acompanyats. Personalment em va impressionar també
de veure la mirada de bondat i el tracte exquisit que fa anys un bisbe de
Barcelona va tenir amb un venedor ambulant a la mateixa porta de l’arquebisbat.
Després de mirar-los cal fer el que estigui en la nostra mà per atendre’ls.
Aquest amorosir les ferides amb oli i vi. Quantes persones trobem ferides en el
seu dedins. Les ferides de l’ànima són les que més costen de veure i de
cicatritzar. La feina del bon samarità és escoltar aquella persona, deixar que
verbalitzi el seu dolor, potser no donar-li gaire consells, senzillament que se
senti escoltada i tractada com a persona. .
Finalment el bon samarità va ser humil. Segurament sabia el que diu Moisès
i que hem escoltat a la primera lectura: la Llei que avui et dono no és massa
difícil per a tu, ni és fora del teu abast. El bon samarità va fer el que estava al seu
abast. Sabia que no tot depenia d’ell i per això va portar aquell home a l’hostal
i va invertir uns recursos perquè l’hostaler s’ocupés d’ell. No som déus. No està
en la nostra mà resoldre-ho tot. Ens hem de refiar d’institucions, de
professionals. El diàleg entre professionals i voluntaris és sempre enriquidor
i necessari.
Estimats: la vida eterna no s’hereta, no es guanya pels nostre mèrits. Però
cada dia tenim alguna ocasió per fer nostre el sofriment de l’altre i de
respondre, des de la nostra pobresa, a les seves demandes. En fer-ho, en
estimar a fons perdut, començarem ja a percebre l’eternitat.
Comentarios
Publicar un comentario