L'herència

diumenge xv de durant l'any 13/07/19

Aquell mestre de la llei es pensava que la vida eterna s’heretava.  Tots sabem les dissensions que en el decurs de la història i encara avui hi ha en el si de les famílies per les herències, per reclamar allò que crec que em pertoca... Per tant en aquesta pregunta  s’intueix que aquest mestre de la llei reclamava un cert dret, es pensava com molts es pensen encara que la vida eterna s’assoleix com un dret.

Jesús va haver de recordar-li que la vida eterna no s’hereta, va recordar-li el mandat de l’amor que és genuïnament gratuïtat i compassió, és a dir abnegació, capacitat de patir amb els altres i de fer nostre el seu sofriment. Però encara, per fer-li entendre millor li  proposa la paràbola que coneixem com el bon samarità i que ésés tot un tractat per aprendre a resoldre allò que avui anomenem emergències socials...

En primer lloc avui continuen havent-hi persones que són al marge del camí. Son els qui la vida ha bastonejat, ha colpit. Són els descartats de què parla el papa Francesc. N’hi ha uns que es veuen molt: són els qui venen a les nostres Càritas, els qui trobem dormint al carrer, els qui pidolen a la porta de les esglésies...però n’hi ha d’altres que no es veuen tant: les persones que han vingut a menys, les famílies que no arriben a final de mes, els qui tenen una addicció potser no reconeguda, els pobres vergonyants... el primer que cal és tenir una mirada amorosa sobre aquestes persones.

A la mare Teresa de Calcuta li van proposar de presidir una gran fundació d’ajut als més pobres, ja tenien tota la infraestructura muntada, ja tenien els recursos... però ella sempre ho va refusar. I com a bona samaritana el seu lloc i el de les seves companyes era i és a prop dels qui morien al carrer.  Se’ls miraven amb un amor immens, si més no perquè sentissin que morien acompanyats. Personalment em va impressionar també de veure la mirada de bondat i el tracte exquisit que fa anys un bisbe de Barcelona va tenir amb un venedor ambulant a la mateixa porta de l’arquebisbat.

Després de mirar-los cal fer el que estigui en la nostra mà per atendre’ls. Aquest amorosir les ferides amb oli i vi. Quantes persones trobem ferides en el seu dedins. Les ferides de l’ànima són les que més costen de veure i de cicatritzar. La feina del bon samarità és escoltar aquella persona, deixar que verbalitzi el seu dolor, potser no donar-li gaire consells, senzillament que se senti escoltada i tractada com a persona.  .

Finalment el bon samarità va ser humil. Segurament sabia el que diu Moisès i que hem escoltat a la primera lectura: la Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast.  El bon samarità va fer el que estava al seu abast. Sabia que no tot depenia d’ell i per això va portar aquell home a l’hostal i va invertir uns recursos perquè l’hostaler s’ocupés d’ell. No som déus. No està en la nostra mà resoldre-ho tot. Ens hem de refiar d’institucions, de professionals. El diàleg entre professionals i voluntaris és sempre enriquidor i necessari.

Estimats: la vida eterna no s’hereta, no es guanya pels nostre mèrits. Però cada dia tenim alguna ocasió per fer nostre el sofriment de l’altre i de respondre, des de la nostra pobresa, a les seves demandes. En fer-ho, en estimar a fons perdut, començarem ja a percebre l’eternitat.