Crida tothora

Evangeli del Diumenge Ii

II/B

Estimats germans i germanes, Déu crida tothora.  De nit, com és el cas de Samuel, i de dia com és el cas d’Andreu i del deixeble estimat. La crida a la santedat -que és la plenitud de l’amor- és perpetua. Déu ens pot cridar a la infantesa -hi ha molts infants sants- o en l’ancianitat -hi ha molts vells canonitzats i moltíssims més que ja són sants als ulls de Déu, potser els nostres propis pares. El que passa és que en el decurs de la vida, la veu de Déu s’obre pas enmig de moltes altres veus i reclams que ens poden arribar a atordir. Als adults com Elí ens sembla impossible que Déu pugui cridar directament un noi com Samuel (cf. Jean Vimort). Amb el nostre racionalisme ens sembla que la vocació sempre ha de venir per la mediació d’un prevere o d’una persona consagrada o d’un laic compromès o d’un moviment d’espiritualitat. I és veritat que moltes vegades és així, però no sempre. Recordo les llàgrimes del bisbe Joan Carrera quan es va assabentar que un adult que no havia tingut cap formació religiosa, va demanar entrar de monjo en un monestir català a partir d’un programa que havia vist a la tele. 

D’altra banda hi ha la motivació. En un llibre-enquesta de Louis Evely, Per què em vaig fer sacerdot? apareixen gran quantitats de respostes per part de bisbes i preveres, però avui en faig meva una: “per la immensa i desconcertant gràcia de Déu”.  Simó, Andreu, Joan, tots els apòstols, eren homes fets que ja tenien la vida resolta: tenien familia, feina, negocis, amics… potser algun dels apòstols fins i tot militava en alguna organització guerrillera, però Jesús els va convocar a deixar totes les seguretats per seguir-lo i anar amb Ell cap a la trobada amb Déu Pare -que és el terme de tota vida i de tota vocació. I certament no tots van perseverar, fins i tot van recular, fins i tot el van abandonar però a la fi van deixar-se emportar pel que mossèn Ballarín anomenava “la florida carismàtica de la pentecostera” (que deia que és una planta que floreix per Pentecosta). I Jesús els va convocar, senzillament a viure amb ell. Estimats germans i germanes, en temps de Jesús, com en l’època clàssica, mestres i deixebles convivien sota un mateix sostre, perquè el mestre i el deixeble tot el dia són mestres i deixebles. Fem doncs nostres avui les paraules del salm que hem cantat: “Aquí em teniu: «Déu meu, vull fer la vostra voluntat»”. I que quan d’aquí a poc resem el Parenostre renovem el nostre sí a aquell que ens crida cada dia.