Natzaret: punt final o una font que brolla

Baptisme del Senyor 2024

Estimats germans i germanes,

acaben els anys de silenci a Natzaret, acaben els trenta anys de treball humil i callat, de silenci social, els anys secrets d’identificació amb la vida dels humils: casa, sinagoga, taller, potser un pelegrinatge... Ara Jesús, en plena maduresa (trenta anys d’aleshores són potser com cinquanta d’ara), decideix fer un tomb en la seva vida i posar-se en contacte amb l’escola religiosa de Joan. I fa un pelegrinatge de tres o quatre dies, el mateix que feia la gent senzilla, per deixar-se batejar per ell, un signe que serà la prefiguració de la Pentecosta.

 En l’espiritualitat d’Israel, inspirada en l’Èxode, el Jordà significa l’entrada a la Terra Promesa, és a dir: “el pas decisiu al Regne de Déu”. Batejar-se és a dir, submergir-se en l’aigua del Jordà era un signe impressionant d’estar disposat a fer aquest pas cap al regne. Recordeu quan cantem: “Riu pregon, Jordà dels pares,/caldrà que travessis per a entrar al repòs./La terra que delejaves/serà tota teva, farà el teu goig.”

Nosaltres. Un dia vam ser batejats, la majoria de petits. Un altre dia potser ens van confirmar, alguns tampoc no ho recorden...Però sí que tots recordem que hi ha hagut moments de la nostra vida, de tocar a fons. El moment que algú ens va cridar en nom de Déu, el moment  de “deixar” la família de carn i sang per “independitzar-nos”, el moment de dir un sí a Déu en el matrimoni, en la vida religiosa, en el presbiterat...un sí total, irreversible i sense condicions... a què? A ser homes i dones lliures, responsables i lliurats a estimar... (El que passa és que ens equivoquem quan només parlem de la “meva” llibertat i ens oblidem de la “nostra” llibertat, quan no entenem que responsabilitat és capacitat de donar resposta, quan no estimem bé i no sabem estimar-nos bé ni a nosaltres mateixos...). El dia del nostre “sí” ha estat realment el dia del nostre baptisme que alguns, fins i tot, hem tingut el privilegi de renovar en el Jordà que, repetim-ho no és encara el nou baptisme que Jesús ens ve a portar que és amb aigua i Esperit.

Quan els antics profetes anaven a començar la seva activitat enmig del poble, Déu els manifestava la seva vocació. I el pas implicava un canvi de nom. Hi ha moltes narracions de vocacions a l’Antic Testament, Moisès, Samuel, Isaïes, Jeremies... i també al nou: Simó esdevé Pere, Leví esdevé Mateu, Maria Magdalena, esdevé senzillament Maria... I en el decurs de la història de l’església, Aureli, esdevé Agustí d’Hipona, Teresa de Cepeda, que ha esdevingut la Santa per antonomàsia, Agnes Gonxha Bojaxhiu, la que coneixem com Teresa de Calcuta... Per això molts monjos i moltes monges canviàveu el vostre nom en entrar en religió.

El baptisme imprimeix caràcter. En el baptisme renunciem a Satanàs i a les seves pompes, a les seves bombolles. Com ho podríem traduir en el llenguatge d’avui? Renunciar a Satanàs vol dir deixar d’estimar el mal i renunciar a les seves bombolles, que poden ser grans, fins i tot irisades, però estan buides, son un gran bluf, és a dir un gran muntatge destinat a impressionar que després es revela fals, vol dir renunciar a la frivolitat. Per actualitzar el nostre baptisme cal deixar de ser frívols i prendre’ns seriosament tot el creat i el creador. (A. Rubio).

Jesús, en el decurs de la seva vida pública, va viure molt condicionat: els fariseus, els mestres de la llei, l’inquiriren fins al final; els saduceus li posaven paranys; la seva família el prenia per boig, els seus deixebles no l’entenien...Però interiorment des del moment de la teofania del Jordà, “ets el meu Fill, el meu estimat...” se sabia lliure, la seva llibertat interior és la que li va donar la possibilitat de donar la vida per amor. Nosaltres vivim també molt condicionats, per un temps i un país... Però si vivim el nostre baptisme, si avui som capaços de renovar-lo de debò ens sentirem lliures.  

I aleshores el cel se’ns obrirà. Veure el cel obert, en la nostra parla habitual, és trobar solució a una situació difícil.  Hi ha vegades que ens sentim sobrepassats, atuïts,  com si ens haguessin tirat una terregada terra al damunt, que no trobem la sortida, que no ens en sortim... i de sobte ve la persona oportuna en el moment oportú. “Quan vaig veure tal persona, ja vaig veure el cel obert,” diem de vegades. Un facilitador és una persona que ajuda  a un grup o a una organització a treballar de manera més eficient, a col·laborar i a assolir sinèrgies...no és fàcil, però n’hi ha. Però ésser facilitador segons l’evangeli és encara molt més, és fer possible la comunicació amb Déu.  Abandonem-nos. Deixem-nos anar.  És que ens creiem massa que som els protagonistes de la nostra història, soc jo que faig, jo que decideixo, jo que planifico i organitzo... I ens oblidem que és Déu el qui guia la nostra història, que la presència de Déu irromp mentre jo m’entesto en fer els meus plans. Davant de situacions complexes, ens calen facilitadors. Els sants, seguint la seva vocació baptismal, en el decurs de la història han estat així, facilitadors, han trobat en cada moment de la història la solució a una situació concreta.

El cel obert, aquesta expressió enigmàtica de l’evangeli d’avui apareix d’altres vegades a l’evangeli.  Recordem aquella, després de dialogar amb Natanael, Jesús promet a ell i als  del seu voltant: “Us ho ben asseguro: veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.”. Germans i germanes, si vivim a fons el nostre baptisme, tastarem la nostra llibertat interior i cada dia, cada esdeveniment, cada conversa, esdevindrà un signe eloqüent. I si som capaços de reviure aquell dia que algú ens va cridar i potser ens va trasbalsar, potser en un tren en marxa, com Teresa de Calcuta, potser a prop de una gruta de Lourdes, a Roca i Pi, com en Josep Maria.... veurem cada dia signes propers de la presència de Déu.

Fa pocs dies. Era l’enterrament de la Mariona, mare, àvia, dona que sabia explicar-se, que omplia... una self made women. Al final  de la celebració tal com permet la litúrgia, vaig convidar els seus fills a espargir el fèretre, recordant el seu baptisme. I quan ho acabaren de fer, tots els nets espontàniament van demanar de fer el mateix signe i alguns, abraçats al fèretre, el mullaren amb les seves llàgrimes... quin signe tan bell del baptisme! Quin anticipació de la vida perdurable que ara la Mariona ja viu en plenitud!