Ciutat, afany i càntic

Homilia diumenge 3r de durant l’any

Sant Jeroni de la Murtra, 21 de gener de 2024

Estimats germans i germanes,

Anit, sortint d’un vídeo fòrum, acompanyava amb el cotxe el Javier a l’alberg, a la llar, on coordina amb un equip l’operació fred. Un edifici situat al barri de la Salut Alta de la nostra ciutat, prop d’on els jesuïtes tenen el centre de culte i on ahir van celebrar una eucaristia en memòria del P. Jesús Renau. El GPS em marcava 3 minuts per arribar a casa. Que llargs que se’m feren! A la dreta, a l’esquerra, tot recte, amunt, avall... gent jove, gent gran, de totes les nacionalitats, botigues encara obertes, senyals lluminosos...aquells 3 minuts se’m feren una eternitat... em va venir a la ment aquells mesos que, al començament dels estudis de teologia vam viure set companys a Sant Pau del Camp, aleshores -i crec que també ara- un dels barris més densament poblats del món, només superat per Calcuta. Crec que des d’aleshores mai no he viscut al centre de la ciutat. Les ciutats. Nínive: calia tres dies per recórrer-la. Sembla un hebraisme, una exageració... però estic segur que si un la recorria amb consciència, es trigaven tres dies en recórrer-la. També es trigaven tres dies a anar des del centre de Barcelona aquí a Sant Jeroni en el segle XV. En el decurs de la història algunes han esdevingut paradigmàtiques: Nínive, Babilònia, la Roma antiga, la conurbació que formen Badalona i Santa Coloma de Gramenet, són senzillament més pecadores que altres ciutats i pobles, pel sol fet que hi ha més concentració de gent? Ho semblaria, però no n’estic gens segur. Crec que el missatge de la Sagrada Escriptura és molt més profund. Els homes i dones som pecadors, evidentment, però les ciutats -les agrupacions urbanes- també ho són. I no, o no sols, perquè s’hi cometin més pecats, que també, si no perquè són estructures de pecat. I una d’elles és que no són ciutats a mesura humana. I el mal, el pecat, no és la senzilla suma dels pecats o dels errors humans. El mal és l’asfixia. El Dr. Jorge Rojas, metge i humanista, diu, seguint els experts, que una ciutat per ser humana no pot tenir més de 100.000 habitants. Per això convé potenciar la vida dels barris i podríem dir, la de les parròquies que els serveixen.

Jesús va cridar uns homes casats, pares de família, petits empresaris de la pesca, amb la vida resolta, a seguir-lo. Diu “pescadors d’homes” perquè parteix del seu ofici... si haguessin estat artesans com Sant Josep hagués dit veniu amb mi i us faré “artesans d’homes”, “artesans de persones”. No importa l’ofici ni el benefici. L’important és que un se senti cridat a ser a partir d’allò que és: professora universitària, mossa d’Esquadra, carnisser o empresari a Granollers. Cridat o criada a què? La fe és confiança, confiança en l’altra, confiança en Déu que continua cridant-nos. Creure és confiar, donar-se en pensament, voluntat, cor i vida (Gomà). Confiar en l’altra quan et fa una proposta, de part de Déu.

Quan don Bosco va somniar una ciutat, la va somniar a mesura humana. El pare Joan Baptista Bertran, jesuïta, té un petit llibre de poemes que es titula així: Ciudad afán y cántico. I és senzillament trobar Déu enmig del tràfec urbà. Trio un dels seus poemes predilectes: “¡Vivir y abrir los ojos y el latido!/Pero después recogimiento del alma,/fervor del claustro interno; vida adentro/se encenderá la lámpara:/silencio es el acento de su llama.”

Quan passats tres mesos vam deixar el Raval, per anar a una antiga casa a Vallvidrera, aleshores força destartalada, ja portàvem el claustre a dins.