Tancats fora

Homilia en el monestir de Sant Benet de Montserrat.

20 de febrer de 2024

Estimades germanes benetes, chères sœurs de Bene Mariya

L’evangeli d’avui posa en relleu que la pregària cristiana personal, per excel·lència és una pregària en solitud i en silenci. Ho vam escoltar el dimecres de cendra: «Tu quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. »    I avui el Senyor rebla el clau: Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar. Abans que nosaltres li demanem res, ell ja ho sap.

La pregària autènticament cristiana té tres condicions: la solitud, el silenci i la porta tancada. Aleshores la solitud esdevé una solitud poblada, el silenci s’omple de ressonàncies i deixem el món tancat a fora. Recordo que aquí dalt a l’hostatgeria del Monestir de Montserrat hi havia un rètol que deia: «si us quedeu tancats a fora, passeu per l’Abat Cisneros » . Em va xocar perquè des del punt de vista racional un queda tancat a dintre, no a fora. Però des del punt de vista de la vida monàstica és exacte: Deixem tancat el món fora, per entrar nosaltres en un recinte de llibertat. Els monestirs són recintes lluminosos de llibertat.

La setmana passada en un sopar-col·loqui, vam conversar sobre la solitud amb sentit. I van sortir elements molt interessants. Vam recordar mossèn Alfred Rubio, promotor d’aquests sopars. A ell no li plaïa sentir dir que «cal estar sol per trobar-se amb un mateix »  . Perquè deia jo amb mi mateix ja hi soc sempre. Si em retiro en solitud, silenci és per trobar-me amb el que és radicalment l’Altre i per sortir, després a la trobada dels altres. Només quan ens avesem a aquest tipus de pregària cartoixana, eremítica, serem capaços de pregar comunitàriament amb sentit el parenostre i cada una de les seves peticions en comunitat.

Avui és Santa Jacinta Mato, aquella nena que amb el seu germà Francesc i la seva cosina Llúcia dos Santos, van veure la Verge Maria a la Cova da Iria, a Fàtima, Portugal. Jacinta i Francesc, van patir molt i van sucumbir a l'epidèmia de la grip espanyola que va escombrar Europa el 1918. Però van morir havent tingut el consol d’haver vist la mare del Cel. Que Jacinta, prop de Maria, intercedeixi ara per la vostra comunitat, i per vosaltres religioses de Bene-Mariya que heu vingut de tant lluny per fer-nos costat en l’acompanyament dels ancians i d’altres persones vulnerables. Que no perdem mai la innocència ni el sentit comú dels infants. Jacinta va dir «com estimo nostre Senyor! De vegades sento que tinc foc en el cor, però no em crema.»