Pena i ràbia

Diumenge 6è/B de durant l’any 11 de febrer de 2024

Estimats germans i germanes,

Jesús es va compadir d’aquell leprós. Vol dir que va patir amb ell. La compassió és el denominador comú de gairebé totes les religions, fins i tot en tradicions religioses aparentment allunyades de la nostra com el budisme. És un sentiment  veritablement transversal. Dos amics em deien recentment i per separat, que ells, tot i ser d’un determinat grup d’Església,  fundat els anys vint del segle passat, se senten alhora molt transversals, tan de bo, però caldrà veure-ho: pels seus fruits els coneixereu. Però tornem a la compassió. Tots l’hem experimentat alguna vegada. i hem dit «aquesta persona em fa pena ». Però un entén que no ens podem commoure ni compadir només per la pena. A més, la pena pot anar barrejada amb d’altres sentiments.  La Roser, religiosa dominica al servei de la parròquia de Sant Francesc d’Assís, que va morir fa uns anys, em deia parlant d’una feligresa molt generosa de la parròquia, una santa, avui també absent, que li feia una barreja de «pena i ràbia». Ho vaig trobar exacte... Bé, tornem a la compassió.  Jesús es va compadir d’aquell leprós, però el Senyor era prou intel·ligent com per no deixar-se manipular per ell.  Per això el va guarir del tot, però després li va demanar tres coses: discreció (que no ho digué a ningú, el que en diuen el secret messiànic), que es fes examinar pel sacerdot (és a dir que complís un precepte religiós) i que fes una ofrena per certificar que era pur (un altre precepte religiós). Important: tres passos, per aquest ordre rigorós.  Primer: no dir-ho; segon: anar a veure al sacerdot i fer una ofrena. L’evangelista no diu si el leprós va complir o no la segona i la tercera penitència... però el que sí que diu és que va vulnerar la primera: “així que se n’anà començà a proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer per tot arreu”. I nosaltres ho entenem i pensem: és clar, l’havia guarit de la lepra, l’havia reintegrat a la societat, estava molt content... Probablement sí, però tot això no ho diu l’evangeli. L’evangeli es limita a indicar que no va complir el primer que Jesús li havia manat (i que era el més important) i que per culpa d’aquesta indiscreció: «Jesús ja no podia entrar manifestament als pobles, i havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats.  És a dir va portar a Jesús mateix a ser tractat com un marginat, com un leprós. Déu n’hi do! Amb tot, malgrat la marginació, l’evangelista assenyala que tot i així, «la gent venia a trobar-lo de tot arreu».   

I això m’ha fet pensar en el sagrament de la reconciliació. És veritat que els sacerdots estem obligats al sigil sagramental, però els penitents també ho estan. I si no ho estan canònicament, ho haurien d’estar moralment. D’altra banda la penitència, o el remei penitencial, ha de ser proporcionat, just, ha d’ajudar el penitent. Per tant ha d’estar molt pensat pel confessor, molt passat per la pregària i pel cor.     

Pau ens ha dit: «en tot procuro adaptar-me a tots, i no busco allò que em convé a mi, sinó allò que convé als altres perquè se salvin... » Quin bon principi. Adaptar-nos. Descobrir com els altres demanen ser estimats, per estimar-los i acompanyar-los d’aquella manera concreta com demanen ésser estimats. Això requereix solitud i silenci per descobrir la millor manera d’evitar viure centrats en nosaltres mateixos, i de descentrar-nos per als altres...

En aquest diumenge que celebrem la Mare de Lourdes, l’evangeli, providencialment, ens ha presentat la guarició del leprós. Què ens diu aquesta guarició avui?  La ciència mèdica ha avançat molt: cada vegada els mitjans són més precisos, sentim parlar d’operacions que es fan per mitjà de robots. El passat dia 2 de febrer, a Roca i Pi, després d’haver celebrat la Candelera amb les Germanes i els residents, un amic voluntari de la Residència, l’Alejandro, en anar a acompanyar una de les residents a la sala, va sofrir un infart. Li han posat dos stents, uns petits tubs de malla de metall que s’expandeixen dins d’una artèria de cor, per una via, sense haver-lo d’obrir, ni quedar cap senyal. Ja és a casa. Però aquest infart, a l’Alejandro li ha canviat la vida. Dijous passat m’escrivia en un watsapp: «Ja soc a casa amb el cor més a prop de Déu. És més seu que meu». No es pot dir més amb menys paraules.