Homilia Santa Maria Mare de Déu 2017

Aquesta benedicció transmesa del Senyor a Moisès perquè al seu torn la transmetés al poble, és perfectament actual. Recordo, tots recordem, quan  el Papa Francesc va iniciar el seu pontificat a la Plaça de Sant Pere, des de la balconada va demanar humilment la benedicció del poble i es va inclinar per rebre-la. Les càmeres no ho van mostrar, però m’han explicat que mentre ell s’inclinava tota la gent que hi havia a la plaça el beneïa. Els pares de família ho feien amb la mà estesa com solen fer-ho a Itàlia, a casa. Cal beneir i deixar-se beneir.

“Ja no ets esclau sinó fill”, diu Pau a la comunitat de Galàcia. Amb el  bell lema “Lliures per alliberar”,  aquest 2018 els mercedaris celebren el vuitè centenari de la fundació del seu Orde  a la Catedral de Barcelona per un laic, Sant Pere Nolasc. La finalitat inicial  era alliberar cristians captius dels musulmans, fins a donar la vida si calgués. D’aleshores ençà  l’Orde de la Mercè s’ha estès arreu del món: és veritablement una aportació catalana universal.  Aquesta commemoració és una ocasió per fer-ne memòria agraïda,  però també  per difondre i col·laborar amb  l’”obra de mercè” (misericòrdia, caritat, ajut) que continua fent l’Orde arreu del món.

 Hi ha molts gravats antics que representen aquesta escena, Maria i Josep mostrant l’Infant. Li aixequen els bolquers i mostren que és un nen de debò, que fa el que fan tots els nens. Aquesta és una pinzellada de gran riquesa teològica perquè reforça que Jesús no és una aparença d’home, sinó que és Déu i Home. És el misteri de l’Encarnació que té tantes repercussions en la nostra vida.

Al missatge de la Jornada Mundial de la Pau d’enguany, el Sant Pare  recorda els més de 250 milions de emigrants en el món dels quals 22 milions i mig són refugiats. Acollir l’altra, diu amb realisme el bisbe de Roma exigeix un compromís concret, una cadena d’ajuda i de generositat, una atenció vigilant i comprensiva, la gestió responsable de noves i complexes situacions que, de vegades, s’afegeixen als nombrosos problemes ja existents així com a uns recursos que sempre són limitats. El bisbe de Roma proposa quatre verbs per a l’acció:

“Acollir” que recorda l’exigència d’ampliar les possibilitats d’entrada legal, no expulsar els desplaçats i els immigrants a lloc on els espera persecució i violència...

“Protegir” que vol dir reconèixer i garantir la dignitat inviolable dels que fugen d’un perill real cercant asil i seguretat, evitant la seva explotació...

“Promoure” vol dir donar suport al desenvolupament integral de migrants i refugiats.

Finalment “integrar” vol dir treballar perquè els refugiats i els emigrants participin plenament en la vida de la societat que els acull en una dinàmica d’enriquiment mutu i de col·laboració fecunda, tot promovent el desenvolupament humà integral de les comunitats locals. Aquesta setmana amb un amic hem sopat en una haima. Una haima és una tenda de campanya feta amb cuiro que usen els nòmades àrabs. I no és que hàgim fet cap viatge al desert, ni que hàgim anat a un restaurant típic, no... Aquesta haima  –com l’anomeno, forçant una mica el terme- es troba a Santa Coloma de Gramenet, en els baixos humits d’una casa de pisos. Hi viu una família sahrauí molt humil i molt acollidora. Se sopa asseguts a terra en una estança amb estores i coixins, com aquella on Jesús va celebrar el darrer sopar...  Aquí el sopar és abundant : El pa fet a casa i la carn cuita al carbó, els dàtils portats d’Algèria per una amiga de la família que acaba d’arribar d’aquell país i que també viurà amb ells. Volen donar el millor als hostes. La conversa és fluïda perquè al Sàhara el castellà és la segona llengua... Veient el vestit de les dones, elegants i amb el cap discretament cobert, em venia a la ment la Mare de Déu... Són persones que no els costa de parlar de Déu, sovint el tenen als llavis i si el tenen als llavis és que el tenen al cor, pensava. Parlen també de la importància de ser humils. El meu amic, que fa poc ha passat cinc dies a la intempèrie, els dóna la raó. La tia pateix la inseguretat d’un treball precari, ara  té cura d’una anciana malalta. La neboda és bioquímica, parla correctament el francès i el castellà, però vol aprendre’l millor i també el català, i trobar feina... La tieta està contenta perquè fa poc que ha tingut una altra neboda i ens ensenya una filmació en el seu mòbil...

Quantes famílies als nostres pobles i ciutats viuen així i sovint ens passen desapercebudes! En elles en aquestes haimes, hi ha també llavors de l’Evangeli. Quantes persones n'estan convençudes i treballen amb accions concretes pels emigrants. Donem-ne gràcies a Déu i que tingueu un bon any!