domingo, 21 de enero de 2018

Aparent desproporció

Diumenge III de durant l’any 21 de gener de 2018

Jonàs davant Nínive, una ciutat immensa. Talment com els cristians d’avui –minoria creativa- davant d’una societat que ha deixat de ser cristiana, on l’ètica sembla desdibuixar-se, on s’ensorren aquells que semblaven referents sòlids. Hem de descobrir les rutes del Senyor (salm): com podem portar Déu al món? Com podem oferir horitzons de plenitud?
“No podem deixar perdre l’oportunitat present” ens ha dit Sant Pau. Antònia Cirer, a la missa de cada dia comenta: “Si Déu ens ha donat memòria i creativitat, és perquè aprenguem del passat i projectem el futur. Però ni una cosa ni l’altra no podem fer si malgastem el temps present. És avui que el Senyor ens crida”. Per tant un gran repte és viure el present. I això significa acceptar l’estat del nostre cos, les limitacions pròpies de l’edat... Veure qui tenim al costat, ara i aquí. Ésser humils perquè la tasca és molta i els recursos limitats. Altra vegada topem amb la desproporció. El nostre passat: hi ha molt que hem viscut i que potser no hem assumit. Dols que no hem elaborat. Ferides que no han cicatritzat. Relacions que hem trencat. Persones que hem oblidat.  “No furguis la ferida” deia un amic sacerdot a una persona que es torturava pensant en el passat. En aquesta Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians comprovem com les ferides històriques de la divisió, poden ser guarides amb l’ecumenisme de l’amistat personal i de la solidaritat compartida.
Però també hi ha molts projectes que ens engresquen, molts desafiaments que ens preocupen i que potser mai no podrem abastar. No ens inquietem i confiem en la Providència.
El pare Josep Costa Planagumà, franciscà badaloní, a qui vam acomiadar dimecres passat, en un enterrament sobri i molt emotiu, havia respòs a la crida de Jesús, amb una promptitud semblant que ho feren els apòstols en el passatge que hem proclamat.  Ell en tornar de missions a Bolívia volia servir als més pobres entre els pobres al quart món de Barcelona que eren aleshores els malalts de SIDA que morien sols al carrer. Calia trobar-los un lloc on aquelles persones –aleshores incurables- poguessin morir dignament. La tasca era gran i els recursos migrats, però ell com a bon fill de Sant Francesc, sempre es va refiar de la Providència i va aconseguir molts suport de persones i econòmics per fer-hi front. I va venir Can Banús, al barri de Bufalà, el convent dels franciscans de La Bisbal d’Empordà, les Clarisses de Fortià, els pisos d’acolliment a Barcelona i a Esparreguera... Una tasca pionera al servei d’uns malalts pels quals  hi ha molta més esperança de vida. El Pare Costa havia entès que volia dir “pescador d’homes”i ell i els seus companys van anar a buscar els peixos a ulls dels homes més petits: els més pobres entre els pobres. I se’n van sortir.
Avui la nostra comunitat commemora el vot de poble al nostre copatró Sant Sebastià. Es va convertir en secret al cristianisme, esdevenint un home que animava als seus coreligionaris en els moments més durs, realitzant actes d'amor i caritat envers tots ells i fins i tot en la presó seguí el seu apostolat . Un altre exemple de capacitat de sobreposar-se a l’aparent desproporció. Demanem-li de saber resistir valents en les contrarietats.
Catalunya Cristiana arriba avui al número 2000. Els qui treballem en aquest mitjà sabem de la riquesa de la vida eclesial: de les parròquies i de les comunitats, de la tasca dels missioners, dels qui treballen en el tercer i en el quart món, de la vida cultural del nostre país... Ens ha encoratjat molt que el Sant Pare Francesc ens hagi felicitat i que el Cardenal Parolin, el secretari d’Estat de la Santa Seu ens hagi respòs una llarga entrevista... Quan mossèn Jarque i mossèn Malgosa van començar aquest servei l’any 1979 van trobar tota mena de dificultats, però també se’n van sortir. I portem 39 anys. Diumenge vinent a les 7 de la tarda en donarem gràcies a Déu en una eucaristia a la Catedral de Barcelona a la qual hi sou convidats.

Allò que sembla desproporcionat als ulls dels homes, no ho és als ulls de Déu. Germans i germanes per gran que sigui la tasca que ens espera, busquem els camins del Senyor, visquem el món present, reconciliem-nos amb el passat i projectem-nos envers el futur, confiant sempre en la Providència de Déu i en l’empara maternal de Santa Maria. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.