Fidelitat i missió universal

Diumenge XXIX de durant l’any. Diumenge mundial de les missions

aquesta escena que avui llegim passava a Jerusalem, en un temps que Judea estava directament sotmesa a Roma. Galilea, que era la residència habitual de Jesús, vivia una lleu independència. Cal dir que els súbdits de l’Imperi pagaven molts petits tributs, però un cop l’any pagaven la seva contribució personal el seu tribut més important. Era un signe dolorós de la seva servitud a un poder estranger i pagà. Com a estranger ofenia la consciència nacional d’Israel. Com a pagà es comprometia la seva fidelitat religiosa, que considerava la idolatria com el pecat més abominable.

Aquells que feien la pregunta a Jesús no buscaven pas aprendre si no comprometre’l, literalment seria caçar amb un parany. Una de les condicions de l’amistat veritable és la de no caçar ni deixar-se caçar. La qüestió era molt delicada. És lícit pagar tribut al Cèsar? Aquella pregunta cremava. Dir que sí, ofenia el poble, dir que no, incitava a la rebel·lió Per dir que no, nuclis guerrillers s’havien alçat en armes pocs anys abans. Els zelotes, radicals consideraven que Israel era una teocràcia, un govern de Déu.  Només es podia servir, ni que fos en l’ordre polític, a un únic Déu.  Pels romans, negar aquest tribut era equivalent a declarar-se en rebel·lia. Quan aquest evangeli es va posar per escrit, enmig de la persecució martirial, aquest evangeli era de molta actualitat. Davant dels qui atribuïen el valor absolut al César, els cristians deien amb la seva sang que el valor absolut és Déu. Torneu al Cèsar allò que tan bé cau en les seves mans, els diu el Messies dels pobres.

Jesús mira les realitats temporals dins de l’ordre diví. Les institucions del Cèsar, com la de Cir que hem escoltat a la primera lectura, són òrbites reduïdes. Amb tot, notem que el profeta Isaïes proclama el rei pagà Cir com a instrument de Déu, quan Cir ni tan sols no coneixia Déu. Pot ser que un governant sigui un signe de Déu, encara que no el conegui i sigui per contrast absolut.

Avui celebrem el Domund, el diumenge de les Missions que té per patrona universal Santa Teresina de Lisieux. I la comunitat dels PP. Carmelites Descalços de Badalona, està molt contenta per la vinguda de les relíquies de Santa Teresina aquests dies a la nostra ciutat.  Molts que li teniu especial devoció, compartiu la mateixa joia. Voldria subratllar senzillament alguns aspectes que em fan pensar:

Pares sants, filla santa. Els pares de Teresina són Louis Martin i Marie Zélie Guérin, canonitzats el 18 d’octubre del 2015: el primer matrimoni declarat sant en la mateixa data. La seva festa se celebra el 12 de juliol, al seu aniversari de casament. Són pocs els matrimonis canonitzats i molt antics (Joaquim i Anna; Isidre i Maria de la Cabeza...), no us sembla que convé que l’Església proposi models actuals de santedat entre els esposos?

Ser patrona de les missions, sense moure’s del convent. De vegades pensem que ser església en sortida significa moure’s molt, fer moltes reunions o, fins i tot, viatjar a d’altres països. Quan l’any 1927 el Papa Pius XIè va declarar santa Teresina del Nen Jesús Patrona de les Missions, pocs imaginaven que una monja de clausura que va viure fins a la seva mort en un petit convent de França havia contribuït de manera tan directa a la conversió d'un dels pobles indígenes de Canadà, els Inuit. La història és impressionant: l’any 1912 dos oblats de María Inmaculada van viatjar fins a les zones més inhòspites de Canadà per fundar una missió en aquell territori Inuit. Els primers quatre anys estigueren aïllats, sobrevivint a les condicions extremes de l’Àrtic sense ser acceptats per aquells indígenes. Per Pentecosta de 1915, el pare Turquetil va impartir la seva primera catequesi en l’idioma dels inuit, després d’haver aconseguit convocar-los a una reunió a la qual hi van anar per curiositat. El fet que dos oblats havien estat assassinats per una tribu Inuit de Mackenzie va fer que des d’Europa se’ls aconsellés tancar la missió. El correu arribava només una vegada l’any. El 1916, un dels religiosos va rebre dues cartes: una era del seu bisbe que li confirmava que estava preocupat per la permanència de la missió, però abans de considerar el seu tancament definitiu, els donava un termini d’un any per tal de veure si pagava la pena romandre entre els Inuit. La segona carta procedia d’una persona inconeguda i dins hi havia un fulletó titulat: “Vida resumida de Teresa del Nen Jesús” i una mica de terra de la tomba de la santa amb la nota: “amb aquesta terra, ella fa miracles”. Els dos religiosos van pregar amb força Teresa (encara no canonitzada). Al dia següent, mentre el P. Turquetil interpretava música davant d’un petit piano, uns pocs inuits es van asseure a escoltar música i al religiós se li va acudir d’escampar alguns granets d’aquella terra sobre els seus cabells sense que se n’adonessin. Diumenge següent va passar l'impensable. Tal com acostumaven, tocaren les campanes de la petita església per convocar els que volguessin acostar-s'hi. No solia venir ningú. Aquell dia, es va presentar un grup, i un va exercir de portaveu dels altres amb aquestes paraules: “Encara que sabíem que vostès ens deien la veritat, nosaltres no volíem escoltar”. El miracle ja havia començat. Aquell mateix dia, un dels inuit, Tuni, li va confirmar que tres volien ser batejats al costat de les seves esposes i fills”. El pare Turquetil els va explicar que abans haurien de rebre catequesi i això demanaria un temps. Les tres famílies van decidir no desplaçar-se a buscar caça com era el seu costum per poder estar a prop de la Missió i formar-se. El catecumenat es va iniciar l'endemà, durant dues hores al dia. Gràcies, Teresina de Lisieux!

B