Saber rectificar amb tendresa

Diumenge XXVI de durant l’any

Estimats germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar, segons Sant Mateu, se situa dos dies abans de la Passió, per tant, en un context de tensió i de preocupació pregona. Fixem-nos si us plau a qui s’adreça Jesús amb aquesta paràbola: als summes sacerdots, és a dir, als responsables religiosos del poble i als ancians, avui diríem als seglars de llarg recorregut. Tots ells foren com el fill hipòcrita que va dir, però no va fer.  

Jesús va parlar-los de la vinya -un conreu tan estès en la nostra mediterrània que era i és el símbol del poble d’Israel-. Jesús estimava amb passió el seu poble, la seva gent. Era el poble elegit per son Pare.  Déu havia donat a cada dona i a cada home la missió de treballar pel seu Poble: “Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.” “Avui”. Si una lliçó hem tret de la pandèmia és a viure molt més el dia a dia i que el dia de demà ja ha arribat. Certament que hem de preveure, però hem de veure molt més el nostre avui, aquí i ara. Avui, en aquesta eucaristia, Déu ens parla en el nostre interior i nosaltres l’anomenem Pare i ell ens anomena “fills” i ens infon una vocació ben concreta a fer el bé.  I això ens posa en relació amb la primera lectura. Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època i en un temps que es considerava que cada individu vivia submergit en la culpa i el mèrit. Ezequiel insistia en la capacitat que tothom té de rectificar o de pervertir el camí de la pròpia vida. L’autor del salm insisteix que ningú no pot redreçar el seu camí si no és per la misericòrdia i la gràcia de Déu. I és el que recordem en cada eucaristia, quan invoquem la seva misericòrdia (amb el Senyor tingueu pietat) i quan implorem la seva gràcia santificant és a dir la que ens va portant cap a la plenitud de l’estimació. En castellà ho han traduït de manera entranyable: “Recordeu-vos Senyor de la vostra tendresa.” Fem-ho ara que el Sínode avança i ens convida a tot un altre estil de comprometre’s en l’Església.

El fill petit que respon: “Hi vaig de seguida, pare”, però no hi va, és un hipòcrita. És d’aquells que diem, però no fem (Mt 23). Els biblistes ens expliquen que, per context de la redacció l’Evangeli, Jesús atribueix aquesta actitud als qui s’havien constituït dirigents polítics i religiosos de Jerusalem. El problema augmenta quan els dirigents polítics són alhora dirigents religiosos. Quina mescla i confusió! I d’aquests exemples en trobem avui a tota la geografia mundial. Però també entre nosaltres, potser jo mateix, som d’aquells que a cada parenostre diem: “faci’s la vostra voluntat”, però continuem fent la seva. O d’aquells que diuen “m’abandono” però no s’abandonen del tot o potser només en segons què.

El fill gran, el de tota la vida -aquí diríem el BTV- és el símbol dels pecadors  que amb el seu capteniment diuen que no al Senyor (el pecat), però que després es penedeixen. L’Evangeli menciona dues categories, que aleshores eren arquetípiques: els publicans i les prostitutes. Molts d’ells es van convertir, però els hipòcrites es van quedar a fora.

Estimats germans i germanes, recordo que el 2009 des de l’Arquebisbat em van proposar que acollíssim a Roca i Pi un sacerdot de Burundi que tenia problemes de salut. Aquí encara no el coneixíem, però ens ho demanava l’arquebisbe i, de seguida, li vam dir que sí. La seva vinguda es va retardar un any i quan per fi va arribar, l’any 2010, el van nomenar primer adscrit i, després, vicari de la nostra parròquia, al costat dels recordats mossèn Joaquim Vidal i mossèn Ignasi Torrent (+).

Es deia Richard Twagirimana i, de seguida va aprendre el català i sempre l’hem vist celebrar i predicar en la nostra llengua materna (ja ens agradaria a nosaltres parlar amb tanta fluïdesa alguna de les seves llengües). Ja el coneixeu, mossèn Richard és molt reservat i circumspecte, mai no podem esperar d’ell una resposta immediata, però el 2018, en una entrevista a El Periódico de Catalunya, es va presentar a Badalona: va néixer Bujumbura (Burundi, Àfrica), el 1972, fill d’una família nombrosa -deu germans- que vivíeu en una casa petita de fusta i tàpia i que conreàveu la terra (blat de moro, moniatos, plàtans, mongetes...), potser per això sempre ha vetllat per l’hort de la Rectoria. També deia que al seu país cada família té una plantació de cafè i te, i que la seva mare els ensenyava a compartir el poc que tenien, encara que fos una panolla entre els deu germans. L’any 1993, quan en Richard estava estudiant batxillerat, va esclatar la guerra que havia de portar al  terrible genocidi de Ruanda entre abril i juliol del 1994 per part de faccions d’hutus contra els tutsis i hutus moderats. Es van usar com a armes objectes quotidians com querosè, matxets, bats de beisbol i similars. En aquesta entrevista explicava que, de nit, va haver de fugir a Tanzània, caminant, perquè l’obligaven a matar els seus companys o fins i tot a la seva pròpia mare si no era d’una ètnia determinada. Explicava que un dels seus germans va salvar la vida saltant per una finestra, quan havien tancat els seus companys en una benzinera i els van cremar vius. Totes aquestes vivències tan dures, van anar forjant la seva vocació sacerdotal, és a dir, el seu sí a treballar en la vinya del Senyor. Després d’aquest exili, passat un any, va tornar a Burundi i va estudiar Filosofia i Teologia. El van ordenar de prevere el 2006. Anys després, el nostre enyorat mossèn Ignasi Torrent, el va acompanyar a Burundi i van fer una campanya per ajudar a construir una església i un dispensari al seu país.

Recordo bé l’expressió de mossèn Richard quan l’any 2019 el bisbe Toni Vadell (+) va venir a la Rectoria a proposar-li de ser rector de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, al barri del Sant Crist, de Badalona, mantenint el càrrec de vicari de Santa Maria.  S’hi ha estat quatre anys. Ha fet bona feina,  i ara li demanen que portis l’agrupació de les parròquies veïnes de Bufalà, Morera i Canyet. Conec els fidels d’aquesta agrupació de parròquies i tinc la certesa que hi serà ben acollit i estimat. Ho necessita especialment. Avui que fa la seva entrada solemne li volem manifestar en aquesta eucaristia el nostre agraïment immens i li demanem que compti amb el nostre ajut. Benvolgut Richard, continua prega per nosaltres.