Tres lliçons per estimar bé

Diumenge XXX de durant l’any

Les tres lliçons de l’Amor

Estimats germans i germanes,

Vivim dies durs: la guerra a l’altra riba de la Mediterrània, amb la crisi humanitària que comporta, els atemptats terroristes arreu -atemptats sovint contra la població civil- amb la mort de tants infants, que ens esgarrifa. D’altra banda, ens esborrona la irrupció dels milers d’abusos d’ahir i d’avui que surten a la llum; o el maltractament a les persones grans- una realitat poc visible- que ha estat objecte d’una jornada dijous passat mateix al Barri de la Salut. Com ens fa patir que s’ataqui els més vulnerables, als qui no es poden defensar: als infants, als ancians! Com ens dolen els abusos de tota mena! I tot això, sumat als nostres problemes familiars, personals o comunitaris. I venim aquí a l’església de Santa Maria de Badalona -o ens unim a la celebració per mitjà de la ràdio- perquè Déu il·lumini els nostres desconcerts, les nostres pors i ens doni forces.

L’evangeli d’avui se situa en els atris del Temple de Jerusalem, en uns moments tensos, poc abans de la Passió. Un rabí, un expert diríem avui o un influencer, del partit dels fariseus -contraposat al partit dels saduceus, però igualment hipòcrita- li pregunta a Jesús quin és el manament principal de la llei. Era una pregunta retòrica, ell tenia l’obligació de saber-ho. Però es veu que aquesta qüestió matemàtica aleshores interessava molt, fins i tot podia apassionar. Alguns havien comptat fins a 613 “lleis”, les classificaven de lleus i greus, fàcils o difícils, petites o grans (potser encara avui tinguem més prescripcions!). I sorgia la pregunta pràctica: no es podia recopilar tota la llei sota d’un únic i suprem manament? Fixeu-vos bé: era qüestió de quants, no de quins ni de coms.

El Mestre li dona al fariseu -i als fariseus de tots els temps – una lliçó: el manament no s’ha de recapitular en un, si no en dos: el d’estimar Déu i el d’estimar el proïsme. Déu és en realitat una mentida si l’ésser humà es tanca al proïsme. Dirà Sant Joan, “Si algú diu, “estimo Déu” i no estima el seu germà, és un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu” (1 Jn 4, 20). No crec que ni els fariseus ni els saduceus haguessin descobert que hi ha una relació tan estreta entre amor a Déu i amor al proïsme, que ambdós estan tan íntimament entrellaçats. Perquè si ho haguessin descobert, no viurien una doble moral. Crec, germans, que ni els fariseus ni els saduceus – ni els d’ahir, ni els d’avui entre els quals no ens voldríem comptar- no ho havien descobert.

La segona lliçó, Jesús ja no la donarà als fariseus, ni als saduceus, si no als apòstols, privadament, al Sant Sopar: «estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat.»  Aquell “com” només el podrien entendre els seus, ni els fariseus ni els saduceus ni els escribes, ni els mestres de la Llei. Perquè en aquell “com” hi havia tota la vida, tota la força, tots els ensenyaments,  tot el sentit d’aquells tres anys que havien passat junts Jesús i els homes i dones que el seguien.  Els apòstols i els deixebles havien estat  testimonis que en la vida pública del Mestre hi ha molts diàlegs personals de tu a tu: amb Nicodem, amb la samaritana, amb el centurió, amb la dona sirofenícia, amb Jaire, amb l’home ric, amb el paralític... Tots ells se sentiren tractats personalment i estimats en la seva mesura. Recordem, encara, que Jesús ensenyava les multituds, però guaria les persones d’una en una.  I les seves mirades, les mirades del Mestre eren trasbalsadores.

La tercera lliçó ens la dona avui a tots nosaltres. Ens pensem que som nosaltres els qui decidim a qui hem d’estimar i com i quan hem d’estimar, (com una adolescent que s’enamora de la primera que passa i de seguida diu que és la persona que més estima en el món, com s’enganya!) i no ens n’adonem que en realitat som enviats a estimar, aquest és el sentit de la paraula mandat, manament: enviats a estimar.  Perquè el primer en estimar-nos és Déu, i si cada dia fem experiència de l’Amor de Déu, si ens abandonem a la seva Providència, si el descobrim present en cada rostre pidolaire - com diu el poeta mossèn Manuel Tort-  estimant-lo de tu a tu amb llibertat responsable- no farem altra cosa que retornar-li una mica de l’amor amb què Déu ens ha creat, ens manté en l’existència i ens redimeix. Els que fa molts anys que volem estimar i que volem estimar bé -encara que no ens en sortim del tot- sabem que l’amor va molt més enllà de l’enamorament o d’una mera emoció. Quan estimem ens oblidem de nosaltres mateixos, per pensar en els altres, aleshores és quan realment som persones.  Dit d’una altra manera, molts estem d’acord en el “què”: cal estimar. Ara, el que anem aprenent i aprofundint en el decurs de tota la nostra vida és en el “com”: “Com” estimar bé cada persona, anciana o petita, malalta mental o aparentment sana, àrab o israelita, nouvinguda o de tota la vida? I la resposta és tal com aquesta persona demana ser estimada; però com que no en sabem prou, el Mestre ens ensenya a estimar-la: amb respecte -que vol dir amb mirada atenta- amb fortalesa, amb delicadesa, i amb totes les característiques que Sant Pau descriu en l’himne a la caritat, que coneixeu prou bé.

Germanes i germans: celebrar conscientment l’eucaristia és endinsar-nos en l’Amor de Déu. Ramon Llull en el Llibre de l’Amic i de l’Amat, té aquell diàleg preciós: «Demanaren a l’amic de qui era, respongué: D'amor. De què ets? D’amor. Qui t'ha engendrat? Amor. On has nascut? En amor. Qui t’ha nodrit? Amor. De què vius? D’amor. Quin nom tens? Amor. D’on vens? D'amor. On vas? A amor. On ets? En amor».  La meva vocació és l’amor deia Santa Teresa de l’Infant Jesús.   

Els sacerdots estem cridats a pasturar el poble amb l’ofici de l’amor. El cardenal Omella ens escrivia ahir mateix als ministres ordenats: «gràcies per acceptar les crítiques i fins i tot les difamacions a l’estil de Jesús. Gràcies per demanar perdó quan us equivoqueu, gràcies per gastar-vos i desgastar-vos per anunciar l’evangeli i viure la caritat...». I aquest matí mateix afegia parlant dels abusos: cada víctima viu un drama terrible, hem de demanar-li perdó i acompanyar-la.

Per això,  enmig d’un panorama internacional trist i ombrívol, enmig del nostre pecat i del pecat estructural, pensem que cada gest d’amor repercuteix amb l’anomenat “efecte papallona” molt lluny d’aquí. Ho deia amb belles paraules Joan Maragall en l’Elogi del viure :

Estima el teu ofici,

la teva vocació,

la teva estrella,

allò per al que serveixes,

allò en què realment

ets un entre homes,

esforça’t en el teu quefer

com si de cada detall que penses,

de cada paraula que dius,

de cada peça que poses,

de cada cop de martell que dones,

en depengués la salvació de la humanitat.

Perquè en depèn, creu-me.